Arriba un inspector al teu entorn (Llum)

De sobte, es rep un comunicat:

Noves normatives per aplicar als professors. Visita de l’Inspector.

Reajustaments del personal del Claustre del Centre pel sistema d'Acreditacions.

(Cos directiu i professorat comencem a manifestar nerviosisme i confusió. La imaginació corre, els comentaris i la desinformació carreguen els dubtes.)

Tots:     Què faran? En què consistirà l'Acreditació? Com ens afectarà? Per què no ens truca el nostre   Inspector?

Jo:          Podem tornar a telefonar-li però no hi ha manera de “trobar-lo”.

Marina:         És molt fàcil perquè, d'ara endavant, els uns seran més que els altres. Fins ara érem tots iguals. Ja               tenim sarau.

Jo:          M'és igual. Si ja ho han planejat, com més aviat s'apliqui, millor. Tinc ganes de saber-ho.

Marina:         A mi no m'és igual. Després d'anys de treball no vull pensar que hi hagi pèrdues de categoria, de sou...

Mercè: No es pot estar confiats en res. A l'Administració, no li importem gens, un número més.

Marina:         És el que m'intranquil·litza. No saber res en concret.

Teresa: M'han dit que vénen a fer exàmens.

Jo:          Sí, home! I el que suspengui, què? Se n'anirà al carrer? O aprovarà tothom?

Mercè: Doncs pot ser. Vull dir que els exàmens són per un barem i per redistribuir cursos.

Teresa: Però si cadascú té el seu mèrit de tallers, publicacions, complements...

Jo:          Estic neguitosa i intranquil·la, pensant. Si l'Administració ja sap tots els nostres currículums...

Teresa: Deu ser per altres raons. En tots els centres hi ha rebombori i l'Inspecció no diu res més. Per què no               apliquen el que sigui i qui no hi estigui d’acord ja demanarà raons?

Marina:         No es pot fer res. Esperem que vingui l'inspector i s'expliqui.

Jo:          Algú ja sap si s'han presentat en altres Centres i què han explicat?

Mercè: Jo estic en contacte amb companys d'altres llocs i no en saben res. Hem quedat que ens avisarem.

Teresa: Val, no queda res més que esperar. Poseu-vos tranquils!

Arriba el dia que es presenta l’Inspector

(Tots en Claustre, ens mirem, expectants, ens asseiem i es fa un silenci total.)

Inspector:     Moltes gràcies per haver vingut.

(Tots pensàvem:qualsevol s'ho perd.)

Inspector:     Moltes gràcies per la vostra dedicació i altruisme, que sabem que és gran. L'Administració ha                    decidit que cadascú, per mèrits personals i anys de treball continuat, tindrà una retribució d’acord amb la seva acreditació com a especialista d'una matèria. Vosaltres mateixos decidireu i presentareu      la documentació necessària per justificar la petició que fareu. Teniu temps fins a final de curs, per tal de començar el proper setembre, amb les noves ordenances, i tot, en funcionament. I es farà            reajustament de professorat per centres. Les plantilles tindran canvis. La Inspecció donarà el vist i         plau o farà l'esmena corresponent. Tot serà per millorar la situació del professorat, dels centres i,          sobretot, de l'alumnat. No tinc intenció de robar-los més temps. Si calen aclariments, ja els anirem       fent. Bon dia.

(Tots respirem però amb les peces fora de lloc. A veure com ho muntem!)

Inspecció tècnica d'edificis (Antònia García)

No recordava, però gens, aquella carta que havia rebut anunciant que passarien a fer la inspecció de l'edifici. Així que em vaig quedar ben sorpresa quan per l'interfon em van dir:

            –Bon dia. La senyora Àngels Martínez? Venim a fer la revisió, tal com vam comunicar-li el dia 15.

            –La revisió? Quina revisió?

            –La ITE, senyora. Que ens pot obrir?

            –Ai, la ITE! És veritat! No me'n recordava. Un moment, si us plau...

            Vaig córrer a treure'm la bata i a posar-me el jersei i els pantalons, vaig tornar a la porta i els vaig obrir. Mentre pujàven per l'ascensor, vaig fer una mirada ràpida i vaig endreçar la taula del menjador, que encara estava parada del sopar del dia abans. I em vaig passar la mà pels cabells...

            –Hola, senyora Martínez. Em dic Joan Vergós. Amb el seu permís, el meu company i jo farem la revisió. Començarem per l'exterior. Podem sortir al balcó?

            –Bé..., sí, és clar..

            –Apunta, Pep: marcs de porta de sortida al balcó i de finestra, de fusta. Pintura deficient. Caldria tornar a pintar... I com és que té aquest test tan gros?

            –És l'avet de Nadal dels meus néts. Ja fa anys que el tenim.

            –No cal pas que ho digui, ja es veu. Però, senyora, aquest arbre pot provocar filtracions al pis de sota. Véu tota la molsa que hi ha al voltant del test? Això vol dir que hi ha humitats. Apunta, Pep...

            Els dos homes van anar revisant tot el pis. Com que em van veure una mica atabalada, em van dir que no m'amoïnés, que estaven acostumats a veure moltes cases i no s'hi fixaven pas, si hi havia els plats per rentar o un dit de pols als mobles. Ells anaven per com estava l'edifici, la conservació, si les baranes estaven rovellades, etc.

            Però quan van arribar a l'eixida del darrere, em vaig posar ben nerviosa. Ai, què diran, ara...

            –D'això, senyora, ja ho sap que està prohibit tenir una plantació de marihuana, oi?

            –No... si jo... Si no és meva... És del meu gendre, que mentre li arreglen el jardí, em va portar el planter... El vindrà a buscar d'aquí a un parell de setmanes... I és per a consum propi... Vull dir d'ell, el meu gendre... No és meu, tot això...

            Els dos homes van parlar en veu baixa. Van acabar de mirar l'eixida.

            –Apunta, Pep...

            Ai, senyor! Si me n'hagués recordat a temps, li hauria dit al Pere que s'emportés el planter a cas seva fins passada la inspecció. Però ara ja no tenia remei. I què em passarà?

            –Bé, senyora, ja hem acabat. D'aquí unes setmanes, vostè i la resta dels veïns ja rebran una notificació per si s'ha de fer alguna reparació de l'edifici. I pel que fa a la marihuana... Mentre no provoqui filtracions, no és cosa nostra ni del nostre Departament. I espero que sigui veritat, que ho té provisionalment, eh? Perquè, de fet, jo n'hauria de donar part... Però, vaja, ho deixarem així...

            Vaig respirar. Els vaig acompanyar fins a la porta i els vaig donar, discretament, una bona propina. Després vaig anar a la sala, vaig treure un cigarret que ja tenia preparat, el vaig encendre i, asseguda al sofà, vaig deixar anar el fum lentament, fent forma de tortells...

L'inspector del gas natural (Eduard Alonso)

Divendres. Acaben de tocar les deu del matí. Avui toca revisar la instal·lació del gas natural. Natural és una paraula que m'agrada molt. És un mot que m'uneix amb la Natura, i em fa sentir, com ho diria, molt viu, molt animat, molt vital, amb molta essència, i gens estaquirot. Com a adjectiu és un  excel·lent indicador del bon camí i fa que disminueixi l'artifici en les coses. Com a exemple, cito uns quants casos en què es manifesta aquesta excel·lència:

            Part natural, iogurt natural, begudes naturals, on actua com a element d'equilibri entre alts i baixos valors tèrmics. Més exemples a favor de les meves impressions, emocions i opinions:

            Llegir és una cosa natural. Fet de veritat, sense cap mescla ni composició. Per contra, el seu antònim, “artificial”, té mala peça al teler: sintètic, fals, aparent, fingit, postís, simulat. Flors naturals versus flors artificials. No ni ha color.

            En podria enumerar més: mida natural, ombra natural, entorn natural, mare natural.

            Sona el timbre de la porta de casa. L'inspector ja és aquí. Obro la porta i l'observo: home d'uns quaranta anys, metre setanta, cabells castany clar amb clenxa a l'esquerra. Porta un vestit de sastre de color gris perla, sabates negres súper enllustrades i corbata blau marí on es llegeix Gas Natural en color gris perla. Duu aparells tecnològics penjats a l'espatlla dreta mitjançant una corretja negra. Sobre el cor, duu una tarja amb el seu nom i el logo de Gas Natural. El faig entrar. 

            Tot seguit, l'inspector es presenta:

            – Agustí Mandanga, de Revisions de Gas Natural. Vinc a revisar la instal·lació de gas de  casa seva, com oportunament l'hem informat.

            Jo també em presento:

            – Esteve Estaquirot, per servir-lo.

            I el porto a la cuina.

            – Si us plau, abans de començar la seva feina, m'agradaria fer-li una pregunta.

            –Pregunti, senyor Estaquirot –respon l'inspector Mandanga.

            –Per què el gas natural rep aquest nom?

            –El gas natural rep aquest nom perquè s'extreu directament de la natura i arriba al seu punt de consum sense haver experimentat pràcticament cap transformació química. És una mescla de gasos més lleugers que l'aire, no tòxic, incolor i en principi inodor (s'odoritza com a mesura de seguretat per a detectar escapaments). Ara, amb el seu permís, vaig a fer la meva feina.

            –Naturalment, senyor Mandanga.

            L'inspector Mandanga fa la feina en 45 minuts. Molt amablement m'enumera allò que es valora en una inspecció:

            1. L'absència de fuites de gas a la instal·lació.

            2. La comprovació de les canonades del gas natural (zones visibles i accessibles).

            3. Les condicions de ventilació i d'ubicació del comptador.

            4. La connexió dels aparells a la instal·lació de gas.

            5. Els conductes d'evacuació de l'escalfador i  de la cuina.

            6. La comprovació de la combustió en l'escalfador i la cuina.

            Després d'aquest resum, em diu que els resultats són satisfactoris i m'aconsella que aïlli la casa tan bé com pugui, que un bon aïllament és la base de l'estalvi en climatització, evitant així que entrin corrents d'aire per les finestres.

            –No s'amoïni per això –li responc–. A casa som molt hospitalaris. Si un corrent d'aire ve a visitar-nos, serà benvingut. Adéu-siau, senyor Mandanga, que tingui bon dia.

            –Igualment, senyor Estaquirot.

L'inspector inspeccionat (Montserrat Fortuny)

Em van avisar que em vindria un inspector de l'electricitat a casa, aquell matí. Si no m'avisen, jo no obro. Em fan molta por els falsos inspectors!

            Sí, truca a l'hora assenyalada i li obro. És un noi una mica grandet, però encara se li pot dir jove. Porta dues maletetes i una bossa grossa penjada a l'esquena.

            Em pregunta: “Per on vol que comencem?” Li contesto que pel rebedor mateix, ja que hi som, i així ho fa.

            Al rebedor hi tinc una làmpada en forma de fanal, de cristall bo i que fa força llum. I el comptador del gas i de l'electricitat, davant per davant. Ho troba tot bé i diu:

            –Molt bé, senyora, comencem molt bé.

            –I doncs, que s'havia pensat…?

            Caminant cap al menjador hi ha dues portes, una davant de l'altra, que l'una és l'entrada de la cambra de l'escriptori. Sí, hi tinc un escriptori, amb els seus calaixos i el lloc per a escriure. I la màquina de cosir i de brodar, que fa anys que no la faig servir. I, damunt, hi tinc l'ordinador, que aquest sí que funciona cada dia. La làmpada no és gaire bonica però fa força claror, igual que la de peu, que també il·lumina el teclat. Té una finestra que dóna al menjador i és per aquesta finestreta que el pare em feia “titelles”, ell dins la cambra i jo al menjador.

            –Ho té molt bé, m'agrada aquest escriptori!

            –Gràcies, inspector! –I li explico això dels “titelles” i el faig somriure agradablement.

            Davant per davant s'hi troba l'habitació que n'hem dit sempre “el quarto fosc” I ho és, perquè no té cap obertura, però la bombeta del sostre fa prou llum, sense làmpada, perquè un dia va explotar i no n'hi he tornat a posar cap més. Hi ha un armari i la nevera i un moble blanc amb prestatges i calaixos, per a posar-hi menges i begudes. I, al fons, una mena de cau, on hi ha prestatges plens de capses de sabates i d’articles de neteja. Aquest només té al sostre una bombeta pelada, també.

            –Caram, no ho hauria dit mai, que hi hagués aquest amagatall!

            –Tant com amagatall...! Però, gràcies.

            Ara ja arribem al menjador. Antigament era molt petit, tal com es feien llavors, amb una habitació al costat, que tenia una finestreta que donava a la galeria. El menjador tenia i té una porta doble. Ja fa molt de temps que varen canviar de mida. Vàrem fer treure l'embà de la cambra i el menjador va quedar molt més gran. El tros més a l'esquerra, ara és el bany, amb un plat de dutxa i un lavabo. El vàter és a fora, s'hi entra per la galeria, que ara és coberta i té tres finestres que donen al pati. Des de la galeria es veu el pati del principal de la casa del costat i un tros del carrer de Sant Lluís, que és el que fa cantonada amb el meu, el Torrent de les Flors.

            –M’hauria agradat veure com era abans aquest menjador!

            –Ho sento, però no en tinc cap foto. Abans no hi havia flaixos i no podíem fer fotos d'interiors...

            Bé, ara tocarà anar a la galeria, però, dins del menjador encara hi ha la porta que dóna a la cuina, que és força petita, però ja en tinc prou i, en temps dels meus pares, també.

            –Petita, però ben posada. Està molt bé aquest armari blanc, amb tants prestatges! I aquesta bombeta fa força claror!

            –Sí, a l'armari m'hi caben vasos, copes, ampolles, plats i olles i paelles i... de tot!

            A la galeria ja he dit que hi ha el vàter, amb un lavabo petit. Abans era una comuna. Sí, una fusta blanca i molt neta, que anava de banda a banda, amb un forat rodó al mig, fondo, amb rajoles blanques i una tapadora rodona, també de fusta blanca. I, per davant, des del “seient” fins al terra, rajoles blanques. I l'aigua, l'havíem de tirar a galledades. I li ho explico.

            –Què li sembla, com vivíem abans, fins als meus quinze anys...?

            –Bé del tot, segons m'explica. I amb molta higiene...!

            –En dèiem netedat! Li sembla bé la làmpada?

            –Sí, perfecta.

            A l'altre extrem de la galeria hi ha el petit safareig i la rentadora, rere la porta amb vidres, igual que la del vàter. Abans el safareig era molt gran, quan encara no hi havien rentadores, amb l'aigua gelada a l'hivern, perquè llavors la galeria no era coberta, era com un balcó gran. I hi feia tant de fred que en dèiem la Sibèria.

            –Ai, que ben posat aquest nom!

            –Sí, el meu pare en sabia molt, de batejar les coses...! Què li sembla la làmpada?

            –Sí, molt bé, aquesta puja i baixa, a voluntat.

            –Sí, és que la meva mare, a l'estiu, seia a la cadireta baixa, per cosir i fer ganxet.

            Bé, tornem al menjador, on hi ha una gran làmpada, al mig del sostre, damunt la taula, amb quatre llums de vidre molt bonics, que cobreixen les bombetes, i tres de més petites, a sota de tot.

            –Ah, ha vist que la cuina va amb gas natural.

            –Molt bé, molt bé, senyora!

            –Doncs, què es pensava...?

            Tornem enrere, per entrar a la sala, a l'altre extrem del pis, amb dos balcons que donen al carrer Torrent de les Flors. Li crida l'atenció una foto dels meus pares, gran, en blanc i negre, el dia de les seves noces, tan joves, i a sota, una altra foto, aquesta de color, de quan van celebrar les noces d'or...  I se les mira, amb mirada que sembla una mica commosa. Hi ha una porta, també doble, que dóna a la meva cambra, que també té un balcó que es comunica amb els altres dos de la sala. Una làmpada de tres braços, molt bonica, que fa joc amb la de la sala, de cinc. I totes funcionen bé, igual que la de la tauleta de nit. I s'ho apunta també.

            La sala té, a l'altre extrem dels balcons, l'alcova, on abans hi havia el llit de matrimoni dels pares, amb dues tauletes de nit i una làmpada rodona al mig del sostre. Ja fa molts anys que el llit es va canviar per dos d’individuals, quan els pares ja eren grans i, ara, res de llits. Ara són les llibreries les que envolten les tres parets de l'estança. També n'hi ha una per als àlbums de fotos.

            La inspecció està feta...

            Em dóna un document, còpia del que m'ha fet signar, amb el número del DNI, etc.

            Em mira molt agradablement i em diu que, a la meva edat, ja puc estar contenta per la meva qualitat de vida. Que ja la voldria per a ell i la seva esposa. Em felicita per la meva “mania”, que li he dit jo, de guardar fotos i records dels familiars estimats... I em dóna la mà, molt efusivament.

            Caram, amb l’inspector...! No m'hauria esperat tanta educació i amabilitat...!