—Vinga,
papa, lleva't d'una vegada, recorda que ahir em vas prometre que avui sortiríem
al camp a fer volar el dron que em van dur els reis.
—Però, Martí, si només són les set del matí. On vols que
anem, tan d'hora? Està bé, d'acord, noi, però deixa'm que passi per la dutxa i
després, amb tranquil·litat i sense presses, esmorzarem. Ja saps que cal
prendre un bon àpat abans de sortir de casa si es vol estar fort i ben atent a
tot.
Eren les nou del matí quan pare i fill sortien de casa per
agafar el tren que els havia de dur fins a l'estació de Sant Pere del
Aguts. En Martí, ben cofoi, duia el dron
dins la motxilla, penjada a l'esquena; no es desprenia d'ella ni un moment i
estava tan expectant per aquest nou esdeveniment que no deixava de parlar i
atabalar el seu pare; que si faria volar el dron ben alt, que si potser
arribaria fins als núvols, que si aniria més de pressa que un avió… En fi, que
estava tan entusiasmat que, a diferència d'altres vegades, aquest cop ni tan
sols parava un minut d'atenció al paisatge que es veia a través de la finestra.
A les deu del matí, i tot just quan el sol començava a
mostrar el seu escalf, pare i fill arribaren en un indret prou adient perquè el
dron es pogués enlairar sense problemes.
El lloc era dalt d'una plana coberta de petits matolls que
persistien a seguir desafiant les gelades de l'hivern. En la distància, un
conjunt d'arbres i uns quants avellaners no representaven cap problema.
En Martí no tenia espera. Mentre el seu pare repassava el
llibre d'instruccions, ell es va allunyar una mica i, avançant-se al desig del
seu pare, va introduir les piles dins del comandament. Acte seguit i sense
aturar-se a fer cap reflexió, va accionar el primer botó que se li va ocórrer.
Com era previsible, el dron va sortir disparat endavant i,
gairebé fregant el terra, es va dirigir cap a on eren els avellaners. En Martí
va accionar ràpidament un altre botó i aquest cop el dron va fer un gir de 90 graus. Sense saber exactament com,
va aconseguir fer-lo retornar al punt de partida, però amb l'agreujant que, un
cop allà, el dron va començar a giravoltar perillosament a tocar de les seves
cames.
—Casum noi! –va dir son pare mentre li prenia ràpidament
el comandament de les mans–, és que no pots tenir ni un moment d'espera? Per
què no preguntes com van les coses, abans de tocar-les? Si ja ho sé jo que ets
un tabalot inquiet com el cul d'en Jaumet. S'ha de tenir molta cura amb aquest
aparell. Ara fixa-t'hi bé i mira com el faig anar jo.
El pare va prémer el primer dels botons i el dron es va
elevar i va planar majestuós com una au fènix. Amb el segon botó va agafar
velocitat de creuer i en sumar-hi el tercer, va sortir disparat com un coet
embogit per desaparèixer pocs segons després darrere del conjunt d'arbres més
propers.
Una hora més tard van trobar el dron empresonat dins
l'embrollada i espessa teranyina que, les unes amb les altres, teixien les
branques dels avellaners.
Un cop rescatat el dron, van voler posar-lo en marxa de
nou, però tot va ser inútil, era molt clar que
l'aparell s'havia espatllat. Va ser així com pare i fill, molt decebuts,
compungits i amb el cap cot, van tornar a fer camí cap a casa
