Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 078. El dron. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 078. El dron. Mostrar tots els missatges

dilluns, 25 de gener del 2016

El dron (Pilar Zabala)

—Vinga, papa, lleva't d'una vegada, recorda que ahir em vas prometre que avui sortiríem al camp a fer volar el dron que em van dur els reis.
—Però, Martí, si només són les set del matí. On vols que anem, tan d'hora? Està bé, d'acord, noi, però deixa'm que passi per la dutxa i després, amb tranquil·litat i sense presses, esmorzarem. Ja saps que cal prendre un bon àpat abans de sortir de casa si es vol estar fort i ben atent a tot.
Eren les nou del matí quan pare i fill sortien de casa per agafar el tren que els havia de dur fins a l'estació de Sant Pere del Aguts.  En Martí, ben cofoi, duia el dron dins la motxilla, penjada a l'esquena; no es desprenia d'ella ni un moment i estava tan expectant per aquest nou esdeveniment que no deixava de parlar i atabalar el seu pare; que si faria volar el dron ben alt, que si potser arribaria fins als núvols, que si aniria més de pressa que un avió… En fi, que estava tan entusiasmat que, a diferència d'altres vegades, aquest cop ni tan sols parava un minut d'atenció al paisatge que es veia a través de la finestra.
A les deu del matí, i tot just quan el sol començava a mostrar el seu escalf, pare i fill arribaren en un indret prou adient perquè el dron es pogués enlairar sense problemes.
El lloc era dalt d'una plana coberta de petits matolls que persistien a seguir desafiant les gelades de l'hivern. En la distància, un conjunt d'arbres i uns quants avellaners no representaven cap problema.
En Martí no tenia espera. Mentre el seu pare repassava el llibre d'instruccions, ell es va allunyar una mica i, avançant-se al desig del seu pare, va introduir les piles dins del comandament. Acte seguit i sense aturar-se a fer cap reflexió, va accionar el primer botó que se li va ocórrer.
Com era previsible, el dron va sortir disparat endavant i, gairebé fregant el terra, es va dirigir cap a on eren els avellaners. En Martí va accionar ràpidament un altre botó i aquest cop el dron va fer un  gir de 90 graus. Sense saber exactament com, va aconseguir fer-lo retornar al punt de partida, però amb l'agreujant que, un cop allà, el dron va començar a giravoltar perillosament a tocar de les seves cames.
—Casum noi! –va dir son pare mentre li prenia ràpidament el comandament de les mans–, és que no pots tenir ni un moment d'espera? Per què no preguntes com van les coses, abans de tocar-les? Si ja ho sé jo que ets un tabalot inquiet com el cul d'en Jaumet. S'ha de tenir molta cura amb aquest aparell. Ara fixa-t'hi bé i mira com el faig anar jo.
El pare va prémer el primer dels botons i el dron es va elevar i va planar majestuós com una au fènix. Amb el segon botó va agafar velocitat de creuer i en sumar-hi el tercer, va sortir disparat com un coet embogit per desaparèixer pocs segons després darrere del conjunt d'arbres més propers.
Una hora més tard van trobar el dron empresonat dins l'embrollada i espessa teranyina que, les unes amb les altres, teixien les branques dels avellaners.
Un cop rescatat el dron, van voler posar-lo en marxa de nou, però tot va ser inútil, era molt clar que   l'aparell s'havia espatllat. Va ser així com pare i fill, molt decebuts, compungits i amb el cap cot, van tornar a fer camí cap a casa

Tecnologia actual: el dron (Antònia García)

Ja fa molts anys, quan jo era jove, havia anat a Montjuïc a veure les exhibicions dels aficionats a l'aeromodelisme. Feien volar petits avions que, de vegades, eren fets a escala, copiats de models reals. N'hi havia que eren planadors, o sigui, que volaven seguint els corrents de l'aire, gràcies a l'habilitat del constructor en fer el model. També n'hi havia que estaven proveïts de sistemes de control per ràdio. Els propietaris de tots aquests avionets en tenien cura com si fossin la nineta dels seus ulls.
Us dic això perquè veieu que les coses de la tecnologia no m'eren estranyes. També trobava normal que hi haguessin vehicles que funcionaven amb pilot automàtic, coets amb control remot, etc. Em semblava fantàstic que segons quines feines perilloses es poguessin fer per mitjà de robots, programats o dirigits a distància, per no arriscar vides humanes. A casa, els meus fills ja van tenir alguna joguina amb motor elèctric que feien funcionar al seu gust, amb un petit comandament. I em vaig adaptar als comandaments a distància de l'aparell de televisió i d'altres coses per l'estil.
Però us explicaré com vaig entrar en contacte amb un aparell de tecnologia més avançada.
Passàvem l'estiu a la casa que havia estat dels meus padrins, al poble. La casa tenia el seu encant, amb detalls d'arquitectura modernista i vidres de colors a la galeria i a la sala. Allí ens reuníem cada any uns quants familiars, amb mainada. Així els cosinets es coneixien, podien conviure durant uns dies i podien fer vida de poble i jugar pel carrer amb els altres nens. I pels grans era molt agradable.
Doncs un matí vaig enretirar les cortines i vaig obrir la finestra de la sala i alcova on el meu marit i jo dormíem, per fer el llit i endreçar una mica. I mentre posava la vànova vaig mirar cap a fora, cap a les muntanyes que es veien des d'allí, i aleshores la vaig veure: era una aranya molt grossa, enganxada a les cortines! Vaig fer un bot i un xiscle i vaig córrer cap a la cuina, tota esverada, a buscar l'escombra per fer fora aquella intrusa. En Xavier, el meu fill, alertat pel meu crit, va córrer darrere meu per veure què passava. Jo anava cridant:
—Una aranya! Hi ha una aranya molt grossa!
En entrar a l'habitació, ella era allà, al mateix lloc. Vaig alçar l'escombra per ventar-li un bon cop i fer-la caure daltabaix, però en Xavier em va aturar:
—No és una aranya, mama! Deixa estar l'escombra!
—Doncs, si no és una aranya, què és?
En Xavier es va acostar a la finestra. Llavors aquella bestiota repel·lent va volar fins a encarar-se amb el noi, amb totes les seves potes rígides, fent un soroll així: bbsss... bbsss... bbsss...
—Que güai! Genial! –va exclamar amb entusiasme en Xavier. –És un dron! Un dron!
Aquella cosa es va mantenir quieta. Durant uns instants, en Xavier i ella es van estar mirant. Jo, que primer m'havia quedat de pasta de moniato, em vaig acostar al noi i a allò que havia dit que era un dron.
—Un dron, dius que és? I què és, un dron?
Em va explicar que era un objecte, en aquest cas, aeri, portador d'una càmera, dirigit per radiocontrol. Que n'hi havia de moltes mides i que es feien servir per moltes coses, com ara per fer fotografies a llocs on no s'hi podia tenir accés, etc. En Xavier va parar la mà cap a aquell dron, que devia fer uns vint centímetres de llargada, i el dron va avançar i es va posar al seu palmell.
—I vols dir que ara hi ha algú que ens està veient o ens està filmant amb la càmera d'aquest dron?
—Justa la fusta! Oi que és fantàstic?
Llavors em van venir al pensament les nits xafogoses que havíem passat en Pere i jo en aquesta sala i alcova, amb la finestra oberta de bat a bat, amb els llençols enretirats, fruint de les delícies de l'amor... Se'm va ocórrer que potser aquell aparell, el dron, o un altre com ell, podia haver estat testimoni de la nostra intimitat, dels nostres jocs eròtics... De cop, em vaig enrojolar tota.
—De fantàstic, re, Xavier! Això d'espiar per les finestres de les cases no està gens bé! I fer fotografies així, si és que en fa, penso que és un delicte contra la privadesa! No hi ha dret! Vaja, que és un cas com per denunciar-ho ara mateix!
No va fer falta. El dron se'n va anar, movent les petites hèlices, bbsss... bbsss... bbsss..., en direcció a la plaça. Al cap de cinc minuts, el senyor Casacoberta es va presentar a casa, amb el seu fill Joan, que és amic d'en Xavier, per demanar disculpes. Acabaven de regalar aquell giny a en Joan i ell, sense pensar en res més, havia volgut provar el funcionament del dron fent-lo volar fins a casa nostra, o sigui, del seu amic, i volia que fos el primer a veure aquell regal tan especial del seu aniversari. El senyor Casacoberta va fer prometre al seu fill que no tornaria a fer una cosa així, que pogués molestar d'altres persones, i que actuaria amb responsabilitat i correcció.
Ja veieu, doncs, que la cosa no va tenir més importància. Vam acceptar les disculpes i ja està. Aquell dia vaig aprendre una altra cosa de la tecnologia actual, que encara no coneixia: el dron. Però de llavors ençà, quan ens n'anem a dormir, comprovo que no hi hagi cap “aranya” a la finestra i deixo les cortines passades.

Un viatge incògnit i meravellós (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny
Sóc un DRON, o sigui, un vehicle aeri no tripulat. Però no un drone o dron qualsevol, no. Jo estic destinat a fer un vol extraordinari.
Fa temps que estic fent proves de vol llunyà. Els meus creadors estan molt orgullosos de mi perquè he fet vols d'assaig i els he resolts molt bé.
Però jo no estic gaire content. Hi ha VANTS, un altre nom meu, com jo, que són de vol civil; aquests són molt trempats, sí, però no els hi veig gaires mèrits. Volen uns minuts, arriben al lloc designat, expliquen el que veuen, indiquen on hi ha un incendi, una batalla, un quarter important…
Tinc amics que han vist molts drames humans, han vist grups de persones fugint dels bombardejos, dels incendis, dels terratrèmols. Homes, dones i criatures fugint dels enemics armats.
N'hi ha que han vist ruïnes on hi havia hagut grans creacions de la humanitat, com ara el monestir de Sant Elies, el més antic de l'Iraq, a Mossul. Ho havia resistit tot, des de les guerres entre perses i otomans a la invasió dels Estats Units a l'Iraq, però no ha resistit la fúria de l'Estat Islàmic, que no ha deixat pedra sobre pedra.
Un altre ha vist les glorioses ruïnes de Palmira, a Síria, un extraordinari florit de columnes envoltades de palmeres. Actualment, només hi queden aquests arbres.
I tantes i tantes tragèdies que em fan patir, pensant on m'enviaran a mi, tan ben preparat, tan enfortit, tan veloç…! Tinc dintre del meu ventre instruccions extraordinàries, coneixements que no havia tingut ningú de la meva espècie, instruments molt perfeccionats.
Arriba el dia fixat. Estic envoltat de savis, d'astrònoms, d'inventors.
Engeguen la palanqueta I surto volant cap al zenit, acompanyat d'aplaudiments i crits d'entusiasme.
Volo molt de pressa. De mica en mica vaig veient més boscos, més rius, més mars. Les ciutats, cada vegada més petites, els pobles més minúsculs. I continuo volant.
A mesura que em vaig allunyant, més bonic veig el planeta Terra, més lluminós, més de color blau cel… Sembla mentida que, sabent que té aquesta formosor, hi hagi persones que vulguin destruir-lo amb les guerres i les demolicions a què els porta les seves creences…!
Veig els continents, els mars, contemplo com la Terra volta sobre ella mateixa.
Me'n vaig allunyant ràpidament i em vaig acostant al planeta vermell, Mart, com el déu de les guerres, però sense agafar la seva òrbita. Arribo a la de Júpiter, com el pare de tots els déus, el més gros de tots els planetes, i segueixo endavant.
Passo pel costat de Saturn, amb els seus anells platejats, daurats, quina meravella! Urà, també molt gros, format a l'exterior de gasos en ebullició, encara. Neptú, verdós, el déu dels mars i oceans. Aquests últims planetes, envoltats de molts satèl·lits.
Ah, i el cinturó d'asteroides que hi ha entre Mart i Júpiter, de totes mides i colors i brillantors, segurament les restes d'un planeta que va explotar... Plutó, més petit que tots aquests i que fa poc temps que ha perdut el nom de planeta del sistema solar perquè té una òrbita diferent de tots els altres. No fa gaire que el va visitar un company meu.
I, traspassat aquest espai, per fi comprenc on m'envien: a conèixer un altre planeta que fa poc temps que ha estat descobert, el més llunyà, el més desconegut, l'innominat. Fa molt poc temps que ha estat trobat. Quan hi arribi, he de fer fotos, he de contar com veig tota la seva superfície… Si té muntanyes, si té abismes, si té parts llises, si encara és tot gel… Si té algun satèl·lit…
He gastat només un deu per cent de la meva energia, o sia que sóc capaç d'arribar a la meva meta perfectament sa i encara me'n pot quedar prou per a retornar a la Terra i tornar a veure aquella preciositat blava i, de mica en mica, veure el blau dels mars, el verd de les selves i boscos, el groc dels deserts, els llums multicolors de les grans ciutats. És que ja començo a tenir enyorança!

Sóc un dron (Carme Marquès)

O també un objecte volador no identificat, encara que tinc un nom d’identificació: Bestoffer Buy Ehchine H8, i com molts enginys tecnològics, vinc del Japó.
Després d’un llarg viatge i avorrit d’estar embalat dins d’una capsa, un nen tot somrient em treia fora. Era la primera vegada que obria els ulls i vaig veure cares somrients fent escarafalls davant meu. Qui m’ho havia de dir, jo tant menut. Gairebé no m’ho podia creure.
Aquell nen, acompanyat del seu pare em van posar en acció, o sigui a volar, de primer no en sabien massa, i jo feia petites giravoltes per l’habitació i després de topar amb el sostre queia al terra causant la desesperació d’aquella gent.
―Vés a poc a poc, no tant ràpid deia el pare. D’aquest manera de seguida el faràs malbé.
―Dons, au, fes-ho tu. A veure què tal ho fas!
―Vine, anirem al teu dormitori, i així si cau ho farà sobre el llit i no hi haurà el perill que es faci malbé.
I fent proves i més proves a la fi aconseguiren que no topés al sostre i aterrés més suaument.
Un dia, el recordo amb tot detall, era un dia assolellat tothom estava content perquè sortiríem d’excursió, era la prova de foc: m’enlairarien en plena natura, anàvem al Montseny allà hi ha molt d’espai, deia el pare, i no hi ha perill de fer mal a ningú, allí no passa massa gent. Dit i fet, em treuen de la capsa, comproven que les quatre petites hèlices estiguin ben arrenglerades, la bateria carregada, i el comandament amb les piles adequades.
Tot anava com una seda, tenia autonomia de vol de set minuts els suficients per fer feliç aquella família, però... un imprevist cop d’aire em va allunyar cap a ponent damunt un nombrós grup d’alzines. I allí vaig aterrar dins un niu d’ocells. Jo estava bé. Però allà baix, al terra, aquella gent es desesperava, i tirant pedres contra el niu volien aconseguir que caigués per mirar de recuperar-me. Va ésser en va. A la fi, van marxar desil·lusionats i el nen plorant a llàgrima viva.
Es feia de nit i un ocell va venir i va posar un ou i va marxar. Després res. L’endemà va venir un altre ocell i va deixar anar dos petits ous tacats de pigues i ens cobrí a tots quatre. S’estava a gust tan calentó! Passats uns dies i quan l’ocell gran no hi era els ous es varen esberlar i de dins sortiren uns pollets petits i sense plomes. De cop i volta un dels pollets comença a esvalotar i a cop de bec i ales, fum a fora del niu els altres pollets i a mi de propina.
Allò va ser la fi, dels pobres pollets, els quals després d’uns dèbils piu-pius van morir-se, i jo cobert de fulles humides també.
Quina vida més efímera ser creat per volar i anar a raure al sota bosc, a un alzinar del Parc Natural del Montseny encara que sigui declarat un bé de la biosfera.

A vista de dron

ID 30134039 © Tacna | Dreamstime.com
Una munió de persones caminen en direccions oposades per un carrer de vorera ampla al mig i dos carrils de circulació a banda i banda en ambdós sentits. Una entrada de metro al capdamunt i a poques passes a mà dreta una font de quatre brolladors. Al davant, un quiosc de premsa. També té a la venda postals i múltiples andròmines amb motius de Barcelona i del FC Barcelona. Gent. Alguns asseguts en cadires contemplant el trànsit humà. Més gent. A banda i banda s’alternen quioscs amb andròmines, menjar i més andròmines. Entre els quioscs, de tant en tant, gent disfressada fa postures singulars i més gent se’ls mira. Alguns fan fotos. Uns metres més avall, hi ha quioscs amb flors. A mà dreta, creuant la vorera, molta gent fa fotos. Hi ha un edifici de portalada ampla. A dins, més gent. Molta gent fa fotos. Altres venen. Altres compren: fruita, verdures, peix, carn, bolets, ous, embotits, formatges... El xivarri és constant. A fora, de nou, més gent encara caminant en direccions oposades: els uns en direcció ascendent, els altres descendent. Molts van a poc a poc i fan fotos. Altres caminen de pressa esquivant els que fan fotos i remuguen entre dents quan es veuen forçats a desviar les seves trajectòries per l’embús que provoquen els qui fan fotos. Més avall, una altra entrada de metro i tot seguit un mural colorit a terra que és trepitjat pels vianants. A pocs metres, terrasses amb taules i cadires i anuncis de paella i sangria. Molta gent està asseguda a les cadires. Mengen paella i beuen sangria. Riuen i es fan fotos mostrant els plats d’arròs groguenc. La gent que camina ho fa més a poc a poc aquí perquè el pas és estret. Més avall el pas torna a eixamplar-se i la gent s’escampa. Al cap de pocs metres hi ha persones que pinten, altres que dibuixen, altres que s’asseuen en un tamboret i somriuen a qui els dibuixa i molts que s’ho miren. Una mica més avall, paradetes on venen artesania: arracades, barrets, bufandes, ceràmica... I de seguida, anunciat per una gran estàtua d’un home que l’assenyala amb el dit: el mar. Gir de 180° i a gran velocitat: l’home que assenyala el mar, les paradetes d’artesans, els artistes, les terrasses, el mural colorit al terra, l’entrada de metro, a mà esquerra l’edifici de portalada ampla, les flors, la gent disfressada, els quioscs de menjar i andròmines, les cadires plenes de gent, el quiosc de premsa, la font, l’entrada de metro. Baixada en picat i foscor.