Era el primer diumenge de setembre. Havia dinat a casa d'uns amics, molt bé; això d'estar acompanyada sempre és bo.
Al vespre, ja a casa, es va anar enfosquint el cel i va començar a ploure, cada vegada més i més.
Cap a les dotze de la nit va començar a tronar, tronar...i va caure un llamp molt a prop de casa, per la part de la galeria i el menjador. Patapam! No n'havia sentit mai de tan fort i, al mateix instant, sense corrent, a les fosques.
Vaig encendre una espelma i a dormir.
L'endemà vaig aconseguir fer retornar la llum, maniobrant el comptador. Però no funcionava la tele, ni l'ordinador, ni el telèfon del menjador.
Me n'anava a Sant Feliu de Guíxols aquell matí a les onze i ja ho tenia tot preparat, el bitllet a punt, tot.
I no vaig fer res, vaig pensar que ja ho arranjaria, avisaria el lampista, a la tornada.
Taxi a l'estació del Nord, a tres quarts d'onze.
Baixava per l'escala elèctrica, molt llarga, i quan arribava a baix de tot, allà on es puja als autocars, a la noia que anava rere meu se li va escapar la maleta de les mans, una maleta molt grossa, que va xocar contra les meves cames i em va fer caure d'esquena a terra.
Em van aixecar ràpidament un parell d'homes, em van fer seure en un banc i la sang em queia per l'esquena, de darrera del cap.
Jo, com una tonta, deia: “Deixeu-me, deixeu-me, que se m'escaparà l'autocar...!”
Mare de Déu! Adéu autocar, adéu Sant Feliu. Adéu tot!
La noia, agafada a la maleta homicida, em mirava i li queien les llàgrimes dels ulls... Encara em va fer pena, ella...! Recordo aquella mirada, com suplicant que la perdonés...!
Van avisar una ambulància, m'hi van fer pujar, em van netejar les tres ferides del cap, més amunt del clatell, que ja no rajaven, i dues a la cama esquerra, una al davant i l'altra al darrere, petites però fondes.
L'ambulància em va portar a l'Hospital del Mar, on m'hi vaig passar les hores esperant que em visités el metge.
Ho va fer, per fi, i em va dir que anés al meu CAP i que em fessin les cures.
Amb la mateixa cadira de rodes em van portar a la sortida, em van deixar fora i vaig pujar en un taxi dels molts que s'esperaven.
I vaig arribar a casa a vora les quatre de la tarda. Vaig dinar no sé què i em vaig estirar al llit.
Vaig telefonar a Sant Feliu, sobretot a la Trini, la més amiga, i a les de Barcelona, família i amics i aqui segueixo des de fa quasi dos mesos, anant cada setmana tres dies al CAP Pare Claret, a curar-me les ferides de la cama, que es van tancant de mica en mica.
Al cap, al darrere, encara hi tinc unes crostes, enganxades al cabell, que procuro no forçar-les, esperant que caiguin per elles mateixes i avisant la perruquera, cada vegada que em renta el cap.
Ah! L'asseguradora encara no m'ha tornat el televisor, en tinc un de petit que m'ha deixat una amiga i l'ordinador sí, ja funciona, per sort!
El telèfon del menjador tampoc no funciona, me n'he de comprar un altre, perquè cada vegada que em truquen he de córrer per agafar el de la tauleta de nit, que, per sort, va bé.
