Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 203. Tema lliure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 203. Tema lliure. Mostrar tots els missatges

dilluns, 19 d’octubre del 2020

Un parell de “desgràcies" (Montserrat Fortuny)

 Sí, us n'explicaré un parell... Les desgràcies mai no van soles!

Era el primer diumenge de setembre. Havia dinat a casa d'uns amics, molt bé; això d'estar acompanyada sempre és bo.

Al vespre, ja a casa, es va anar enfosquint el cel i va començar a ploure, cada vegada més i més.

Cap a les dotze de la nit va començar a tronar, tronar...i va caure un llamp molt a prop de casa, per la part de la galeria i el menjador. Patapam! No n'havia sentit mai de tan fort i, al mateix instant, sense corrent, a les fosques.

Vaig encendre una espelma i a dormir.

L'endemà vaig aconseguir fer retornar la llum, maniobrant el comptador. Però no funcionava la tele, ni l'ordinador, ni el telèfon del menjador.

Me n'anava a Sant Feliu de Guíxols aquell matí a les onze i ja ho tenia tot preparat, el bitllet a punt, tot.

I no vaig fer res, vaig pensar que ja ho arranjaria, avisaria el lampista, a la tornada.

Taxi a l'estació del Nord, a tres quarts d'onze.

Baixava per l'escala elèctrica, molt llarga, i quan arribava a baix de tot, allà on es puja als autocars, a la noia que anava rere meu se li va escapar la maleta de les mans, una maleta molt grossa, que va xocar contra les meves cames i em va fer caure d'esquena a terra.

Em van aixecar ràpidament un parell d'homes, em van fer seure en un banc i la sang em queia per l'esquena, de darrera del cap.

Jo, com una tonta, deia: “Deixeu-me, deixeu-me, que se m'escaparà l'autocar...!”

Mare de Déu! Adéu autocar, adéu Sant Feliu. Adéu tot!

La noia, agafada a la maleta homicida, em mirava i li queien les llàgrimes dels ulls... Encara em va fer pena, ella...! Recordo aquella mirada, com suplicant que la perdonés...!

Van avisar una ambulància, m'hi van fer pujar, em van netejar les tres ferides del cap, més amunt del clatell, que ja no rajaven, i dues a la cama esquerra, una al davant i l'altra al darrere, petites però fondes.

L'ambulància em va portar a l'Hospital del Mar, on m'hi vaig passar les hores esperant que em visités el metge.

Ho va fer, per fi, i em va dir que anés al meu CAP i que em fessin les cures.

Amb la mateixa cadira de rodes em van portar a la sortida, em van deixar fora i vaig pujar en un taxi dels molts que s'esperaven.

I vaig arribar a casa a vora les quatre de la tarda. Vaig dinar no sé què i em vaig estirar al llit.

Vaig telefonar a Sant Feliu, sobretot a la Trini, la més amiga, i a les de Barcelona, família i amics i aqui segueixo des de fa quasi dos mesos, anant cada setmana tres dies al CAP Pare Claret, a curar-me les ferides de la cama, que es van tancant de mica en mica.

Al cap, al darrere, encara hi tinc unes crostes, enganxades al cabell, que procuro no forçar-les, esperant que caiguin per elles mateixes i avisant la perruquera, cada vegada que em renta el cap.

Ah! L'asseguradora encara no m'ha tornat el televisor, en tinc un de petit que m'ha deixat una amiga i l'ordinador sí, ja funciona, per sort!

El telèfon del menjador tampoc no funciona, me n'he de comprar un altre, perquè cada vegada que em truquen he de córrer per agafar el de la tauleta de nit, que, per sort, va bé.

Un dilluns a finals d'octubre 2020 (Núria Roca)

 Envio un correu electrònic al CAP Maragall on tinc alguns especialistes, perquè el doctor digestòleg em faci una demanda per fer-me una colonoscòpia, que fa més de dos anys des que em van fer    l'última.


Sempre anava a recepció, però amb això del Covid-19, ho he fet per Internet.

Em truquen del meu CAP Guinardó per dir-me que ells no tenen aquesta especialitat, que he de trucar al CAP Maragall. Ho torno a intentar amb el mateix resultat. Però els dic que ho faig per correu perquè les vegades que he trucat no responen al telèfon. La resposta és que insisteixi.

Em decideixo i vaig personalment al CAP Maragall. Una cua de mil dimonis a la qual prenen la temperatura abans d'accedir al recinte. Penso que si són dimonis, amb l'espera deuen bullir, i el termòmetre explotarà. No m’hi quedo.

 No entenc com és que reben el meu correu al CAP Guinardó si jo l'envio al CAP Maragall. Torno a trucar i res de res. Això sí, molta xerrameca i musiqueta.

Últim recurs, truco al CAP Guinardó d'Atenció Primària al qual estic assignada per veure si ells poden fer-me el tràmit. Si no, hauré de passar pel meu metge de capçalera i li hauré de donar una feina burocràtica.

No estem preparats ni organitzats per treure'ns la feina supèrflua, la paperassa, ni agilitzar els tràmits.

Qui rep és la gent que va perduda i li fan perdre el temps i els nervis els afloren. Pobra gent els que són molt grans o amb dificultats de mobilitat!

L'estructura i la mentalitat de la societat ha de canviar, sobretot en aquests moments que passem tan difícils.

 

 

Anant cap a casa, al carrer, em trobo amb un veí que té la sort de viure com jo en un àtic i que ens podem veure per la terrassa.

Ens saludem i ens preguntem com estem. Tots dos amb mascareta.

Ditxós virus!

–Sí, i tant! em respon i, rient, afegeix:esperem que se'n vagi ben lluny a d'altra gent –fa, allargant el braç, i assenyalant amb la mà.

M'he quedat gelada. Li contesto:

Millor que es fongui o que desaparegui, no?

Adéu.

Adéu contesta.

Penso: quin pensament! A d'altra gent... també puc ser jo. Però desitjar que vagi a d'altres persones, ho he trobat molt fort.

Suposo que no ha pensat gaire el que deia, però en el fons ha sortit l'individualisme. Mentre no em toqui a mi, se me'n foten els altres.

 

La mateixa conclusió que en l'escrit anterior, la societat ha de canviar. Si no, hem begut oli!

Improvisar (Antònia García)


M'han dit que improvisi alguna cosa. Pobra de mi! Com si fos tan fàcil. Com s'ho fan els improvisadors habituals? Aquells que engeguen un discurs davant del públic sense haver-se'l preparat abans. Els polítics, per exemple. N'hi ha que duen paperets amb quatre coses apuntades però només són una guia per a l'impressionant discurs que aconsegueixen fer. I n'hi ha que van parlant a raig, sense papers, i surti com surti.

Els que també m'admiren són aquells que fan cançó improvisada. L'un canta una corranda que se l'inventa en aquell mateix moment, i l'altre li contesta amb una altra, també improvisada. Suposo que tenen alguna manera de trobar les paraules (i la intenció...). I amb la pràctica, se'n surten molt bé.

Ben mirat, improvisar, improvisar... Jo també improviso. Quin jersei em posaré, avui? Vinga, aquest mateix, que el tinc a mà. Tant li fa. I per esmorzar... Què hi ha a la nevera... Torrades amb melmelada. Ui! S'ha acabat el pot! Bé, doncs amb mantega. I un got de llet. No, una infusió de menta. No, un te verd.

Un cop al carrer, per estirar les cames, tiro amunt? Vinga, sí. Amunt, que fa pujada! I ara que passo per la botiga, mira, compraré un pot de melmelada. He de pensar on aniré diumenge. Bah, ja ho decidiré, segons el temps que faci. O la mandra...

Aquestes improvisacions meves no tenen cap mèrit ni afecten ningú més que a mi mateixa. Però hi ha casos que hi surten implicades altres persones. Com ara aquell que ha quedat per recollir algú amb el cotxe i, per fer-ho, ha de travessar tot Barcelona, i resulta que l'altre, mentrestant, se n'ha anat amb el cotxe d'un tercer i encara sort si telefona per dir-li-ho.

Qui m'agradava molt, quan improvisava, era l'amic Pepe. En un teatre d'aficionats, entre quadre i quadre, quan els actors i les actrius tenien molt poc temps per canviar-se de roba, li deien: “Pepe! Puja a l'escenari i entretén el públic fins que els actors estiguin a punt!” “Però què els dic?” “Digues el que vulguis, tu mateix, improvisa...!” I ja em teníeu en Pepe a dalt de l'escenari, fent córrer la imaginació amb urgència. Per començar, explicava algun acudit o alguna anècdota que fes gràcia. La gent reia. Els actors encara no sortien, tenien algun problema. En Pepe, que ja s'havia ficat el públic a la butxaca, explicava què li havia passat quan treballava de taxista, o quan havia començat a fer teatre, o quan va conèixer la sogra... Finalment, els actors sortien a l'escenari. En Pepe s'acomiadava del públic amb tota la gràcia que tenia i la gent l'aplaudia de valent i cridava: “No te'n vagis, Pepe!” Però ell cedia el protagonisme als actors i la funció continuava.

Jo no tinc aquest do i ara mateix no sé pas què dir. Alguna vegada m'han aconsellat que, quan no sàpiga què puc escriure, comenci explicant alguna cosa que jo recordi de quan era petita, encara que no tingui gaire importància. Per exemple: “Quan jo era petita, a l'estiu, cada dia em duien a berenar a la platja, deien que l'aire de mar feia venir gana...” I per associació d'idees m'aniran venint a la memòria tot de fets i d'anècdotes.

Ho provaré: “Quan jo era petita passava els estius en un poblet de la costa. Hi havia port de pesca i a les tardes anàvem a veure com arribaven les barques i, una mica més tard, feien la subhasta del peix: “Setanta, seixanta-nou, seixanta-vuit, seixanta-set, seixanta-sis...”

Per què he d'explicar una cosa que tothom ja sap? No em fa el pes escriure sobre això. Ho deixaré per a demà. I demà ja improvisaré...

El saltamartí (Eduard Alonso)

El pare del Martí es diu Joan Salta i Puigdevall. El seu fill, de nom Martí Salta, va mostrar una estima especial pel saltamartí des de la més tendra infantesa, un afecte, una identificació amb el saltamartí que el seu pare va regalar-li poc després de néixer.

   La joguina va agradar tant al Martí Salta que sempre la tenia al seu costat: la balancejava, i aplaudia quan recuperava la seva posició vertical.

  El petit, quan sentia dir saltamartí, ho traduia a la seva llengua: apamatí! i aplaudia tot enjogassat.

   El pare del Martí, mig en broma, mig seriosament, va comencar a anomenar    Saltamartí el noiet. I així amb aquest àlies es va quedar en Martí Salta, ja que tota la família li deia així: Saltamartí.

   Anys després, quan anava a l'escola i el mestre o la mestra passaven llista i cridaven el seu nom, sempre responia: Saltamartí aquí.

   Sempre portava el saltamartí, també conegut com tossut, amb ell. El mestre o la mestra li retreien que fes més cas de la joguina que de la classe:

  “Saltamartí. No, vull dir Martí Salta. Caram, quin saltaembolic! Vols fer el favor de parar atenció!”

   Com és natural o no tant, els companys de classe feien burla d'ell, tot mofant-se: Saltamartí, Saltaninot, Saltamartí.

   Com és possible aquesta identificació tan forta, tan estreta, tan singular, entre el saltamartí o tossut i el Martí Salta?

 

   Per entendre el perquè d'aquesta identificació entre el saltamartí i el Martí Salta cal fer referència a la descripció i història de la joguina:

   Un saltamartí o tossut és un ninot tenaç i perseverant amb la base semiesfèrica que actua de contrapès, de manera que després de copejar-lo sempre torna a la posició inicial.

   El saltamartí és una joguina molt popular entre els nadons per als quals s'ofereix en formes i colors cridaners. A l'efecte sensorial provocat pel suau moviment, alguns fabricants hi afegeixen el d'un mecanisme musical al seu interior que s'activa al balancejar-lo.

   Pel que fa a la història, els principis d'aquest tossut són coneguts a la Xina com budaoweng (vell que no cau) des del començament de la dinastia Tang (del segle VII fins a principis del segle X).

   El model xinès ha inspirat el disseny al Japó del ninot tradicional de paper maixé anomenat Okiagari Koboshi, del qual hi ha testimonis ja al segle XIV. 

   Passant de la història al món de les opinions, cal anar amb molt de compte amb el concepte “salta”. Per què cal anar amb molt de compte?

Un exemple: saltataulells. És molt fàcil fotre't una bona hòstia si saltes un taulell sense estar preparat. Saltabarrancs: només ho pot fer un eixelebrat. Un altre exemple: saltacampanes. “Ni se t'acudeixi!”

   Salto al final d'aquest escrit amb un poema de Joan Brossa.

 

SALTAMARTÍ

Ninot lleuger que duu

un pes a la base, i que,

 desviat de la seva posició

vertical, es torna a posar

dret.

 EL POBLE

 

JOAN BROSSA

Improvisar (Maria Rosa Botey)

 

Molt bé, el tema lliure o improvisat sembla molt senzill però no ho és tant. Pots agafar-te a tants temes que no saps mai quin és el millor o més adequat. La vida et pot canviar espectacularment per bé i per mal. On ahir hi tocava el sol, avui tot és ombra i foscor. De fet, ho pots mirar des de diferents angles.

On ahir hi havia una solana i feia una calor insuportable, que suaves com un vedell, canviaves la direcció i tot d'una et trobaves a l'ombra i la foscor i pensaves: Ostres! quin consol, quina fresqueta tan bona. Però... sempre hi ha un però... Massa fresca!

Què deu ser el millor? Tot d'una, uns núvols blancs i grisos anaven volant deixant entreveure uns tímids raigs de sol que donaven llum a l'ombra i frescor a la solana. Vaja, que el millor mai és cap extrem, el terme mig és el millor, però això sí que és difícil d'aconseguir.

Però mireu, tot és qüestió de prendre's les coses de bon grat i més quan no és a les nostres mans decidir certes situacions.

El que és més important... ALEGRIA I ESPERANÇA  que vindrà un dia que sabrem agafar la corda ben bé pel mig.