TIBI DABO és el nom que li varen donar els monjos del Monestir de Sant
Jeroni, al segle XVI, a l'Edat Mitjana.
El Monestir era una
construcció on ara hi ha la benzinera de la carretera de l'Arrabassada.
D'aquella construcció, només en queda un petit mur.
Tot allò només eren boscos
utilitzats pels nobles, per a la cacera. No hi vivia ningú, fora de lladres i
bandolers.
La frase està treta de
l'Evangeli de Sant Mateu, quan el diable diu a Jesús: "Et donaré tots els
regnes del món si t'agenolles i m'adores." O sia: " TIBI emsia DABO
si candes adoresseis me."
És com si el diable hagués
estat al cim del Tibidabo i hagués intentat temptar Jesús mostrant-li tota la
plana barcelonina, des d'aquesta alçada de 512 metres.
Fa cent anys, a dalt del
Tibidabo no hi havia res, potser només un bosc de pins, i a la gent gran li
agradava anar-hi a prendre l'aire fresc, els diumenges. Va ser quan els
barcelonins es varen acostar a la muntanya.
El Dr. Salvador Andreu (el de
les pastilles per a la tos) va comprar els terrenys que hi havia a la base de
la muntanya i hi va fer construir mansions amb trets modernistes i cases
d'indians. Va adquirir també els terrenys del cim de la muntanya. Del diabòlic
Tibidabo.
El 29 d'octubre del 1901, va
arribar al cim el funicular del Tibidabo, un dels primers funiculars d'Europa,
i van inaugurar també el Parc d'Atraccions, el segon d'Europa.
La gent pujava al Tibidabo a
fer salut! Els nens amb tos ferina o d'altres malalties respiratòries hi
pujaven a guarir-se'n.
Al 1913 es va contractar una
tribu del Senegal que mostrava els seus costums. Molts dels barcelonins no
havien vist mai un africà, en sa vida.
L'avió, la talaia, el Temple
Expiatori del Sagrat Cor, l'estàtua del Crist, enorme (encara que no tant com
la del Brasil), el tren suspès, nou, són les imatges que més recordo, perquè ho
vaig visitar tot moltes vegades, a la meva joventut. També una gran sala amb
moltes figuretes que es bellugaven...
Quan venia alguna amiga de
fora, apa, cap al Tibidabo a veure les atraccions, que les feien quedar
meravellades. Una vegada hi vaig acompanyar un amic de l'Aragó i el vaig fer
pujar a la talaia i va passar molta por, mentre que jo gaudia del bonic
panorama i pensava que era un poruc.
L'Arrabassada...!, A partir
dels meus 9 o 10 anys, cada novembre, el pares i jo hi anàvem a buscar bolets.
Els primers anys, a peu des
de casa (Mare de Déu, que n'érem de caminadors!) Quan els pares ja eren més
grandets, hi pujàvem amb el Tramvia Blau, però els trams anteriors i els
últims, sempre a peu. Als últims anys, quan ja en tenien més de seixanta, també
agafàvem el funicular fins a dalt de tot i caminàvem després fins a
l'Arrabassada, on hi havia un bosc que en dèiem La Mina, que de rovellons, ous
de reig i peus de rata, n'hi havia tots els que volíem.
Algunes vegades hi havíem
anat ben acompanyats de germans i cunyades i nebots del pare i encara era més
divertit, si més no, per a mi, i el pare se sentia com un patriarca i n'estava
ben content, i jo també, amb tants cosins i cosines.
