dilluns, 20 de juny de 2016

L'aigua i les fonts - fonts termals (Montserrat Fortuny)



Els científics consideren que la primera forma de vida sobre el planeta va iniciar-se dins l'aigua del mar. D'aquella primera cèl·lula derivem tots els éssers vius que té i ha tingut la Terra.
      Hi ha una llegenda que diu que a l'inici del temps hi havia el Caos. I del Caos va néixer, nua, la Deessa de Totes les Coses. Però va trobar que sota els seus peus no hi havia res sòlid.
Tot era aigua. Tenia fred i, per escalfar-se, va dansar com una boja damunt les onades. I així es va separar el mar del cel i es va alçar un gran vent. Va agafar el vent amb les mans i el va fregar i així va néixer la gran Serp. Atreta per sensuals moviments, la Serp va fecundar la Deessa. Ella, sobre les onades, va pondre l'Ou Universal, que va ser l'origen del Sol i de la Lluna, de la Terra, dels estels, de les plantes, dels rius i dels animals.
      L'aigua és un element comú al sistema Solar. Hi ha aigua a Mart i a la Lluna i quasi tots els cometes són fets d'aigua. Unes tres quartes parts de la Terra són ocupades per les aigües dels mars. Per això la major part de l'aigua del món és salada. I només un tres per cent de l'aigua és dolça i, encara, la major part es troba congelada als pols.
      “Res en el món no és més suau que l'aigua, però res no té tanta força”, diu Lao-Tse.
      “El foc té aturador, que l'aigua, no”, diu un adagi popular.
      Sota la superfície de la Terra hi ha innombrables corrents d'aigua. Alguns d'ells troben un forat  per on escolar-se i sortir a la superfície, en forma de font. D'aquestes deus, quan porten molta aigua, neixen els rius, primer minúsculs i després grandiosos, sobretot quan són alimentats per altres corrents eixits d'altres fonts, d'altres dolls.
      Hi ha fonts que no formen rius, no tenen tanta força i es queden sempre més fent la seva feina de font, i porten diferents menes d'aigua, algunes molt pures, i d'altres carregades de diversos minerals, que les enriqueixen.
      A Catalunya hi ha municipis amb centenars de fonts i algunes són molt estimades per la gent, perquè també són espais de trobades, jocs i aplecs.
      La composició de l'aigua d'una font depèn de molts factors. Del cabal, la temperatura, les roques i els metalls que frega, la vegetació de l'entorn, la profunditat de l'aqüífer, les reaccions químiques amb partícules de minerals o gasos que toca.
      Anomenem aigua natural la que brolla neta i bona. Apta per a beure, sense necessitat de filtratges ni de cap tipus de tractament químic.
      És aigua mineral la que neix en profunditat i té una composició mineral destacada. Hi ha aigües minerals fortes i dèbils, depenent de les partícules minerals que tinguin. També n'hi ha amb virtuts medicinals.
      N'hi ha que són molt calentes, com ara les de Caldes de Malavella.
      Jo recordo, quan tenia sis anys, que el meu pare va resultar ferit al front, l'any 1939, i després d'haver estat a l'hospital de sang, a Solsona, el van ingressar a l'hospital d'ossos en què havien convertit el balneari de Caldes de Malavella, perquè portava un peu enguixat.
      Un oncle de la meva mare tenia la casa pairal a Vidreres, a uns sis quilòmetres de Caldes, i hi vàrem anar a viure, la mare i jo, perquè així cada dia podíem anar a veure el pare. Caminàvem aquests sis quilòmetres d'anada i de tornada i així el podíem veure diàriament.
      Al mateix balneari hi havia fonts d'aigua molt calenta, però la que tenia més fama era la de la Mina, que no la podies tocar, quan rajava de la font, perquè et cremava les mans. Jo vaig voler saber per què sortia calenta… La mare no ho sabia, però el pare sí, no hi havia res que no sabés quan jo li ho preguntava…  Em va explicar que, a sota terra, hi havia foc, el mateix que sortia pels volcans, i que també escalfava alguns  rius d'aigua que hi havia a les profunditats de la terra i per això sortia tan calenta…
      Prop de Caldes, pel voltant de les Gavarres, hi ha altres dolls destacats, com la font Picant de Bell-lloc, a Santa Cristina d'Aro, o la font Picant de Madremanya, que és bicarbonatada i ferruginosa.
      Ribes de Freser es troba en la confluència de tres rius. No és estrany que sigui una vila d'aigua i de fonts. Per exemple, la de la Margarideta i la de Santa Caterina.
      Per la Vall de Ribes i pel Ripollès en general, hi ha fonts. Un bon passeig és per Sant Joan de les Abadesses. La font Puda i la font de Cubilar, on Joan Maragall va escriure “La vaca cega”.
      A Vilajuïga hi destaca la font del Carme, bicarbonatada, amb gas, l'aigua preferida de Salvador Dalí.
      A Camprodon hi ha fonts històriques, com la de la Mare de Déu de la Font, o la de Sant Pallarí, que inspirà a Joan Maragall aquest poema:
                                          “A l'hora que el sol se pon,
                                           bevent al raig de la font,
                                           he assaborit els secrets
                                           de la terra misteriosa.”
      Moltes fonts de casa nostra tenen plaques amb versos dedicats a la mateixa font o bé a l'aigua o a la natura en general. D'entre tots els poetes que han escrit a les fonts, destaca Jacint Verdaguer. Molts versos seus apareixen a les plaques de pedra, ceràmica o fusta de les nostres fonts. No per res Mossèn Cinto va estimar les fonts. Ell mateix es reunia amb el seu esbart d'amics poetes a la font del Desmai, a Folguerola.
     

He estat buscant algun poema seu dedicat a les fonts i no n'he trobat cap, encara que n'hi deu haver diversos…
      Però he trobat això:
      “Us diran que la nació catalana té les arrels tan fondes com elles en la terra, que viu en la seva vida i que, com elles, si ha de morir un dia, no morirà sinó amb el món.
Tot això us diran i coses millors encara, a la primera pregunta que els fem des d'ací, els monts i les cingleres i les fonts de nostra terra.”

                                  Fragment del discurs de la font del Desmai, dins de “L´Ocell del Paradís”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada