Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 193. Contes de les mil i una nits. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 193. Contes de les mil i una nits. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de gener del 2020

"Les mil i una nits" (Montserrat Fortuny)

Ja he dit altres vegades que el primer llibre que em van portar els Reis va ser El cielo, de Comas Solà, perquè m'agradava molt l'astronomia, des de ben petita. Bé, doncs, el segon va ser Las mil y una noches, en castellà, perquè eren els anys quaranta i ja sabeu...
No era el veritable, no. Era una edició per a infants i ni hi figurava la Scherezade, ni el rei, ni res, començava per un conte i acabava en un altre. Exactament:
Aladino o la lámpara maravillosa
La maravillosa historia del hada Pari Banu y los dos perros negros.
La montaña de Iman
Simbad el marino (en 9 capítols) i
Soñar despierto.
Això sí, tot el llibre és ple de bonics dibuixos de colors, que jo, amb molta il·lusió i força traça, anava copiant, perquè ja m'agradava tant dibuixar com llegir. L'edició és de Saturnino Calleja.
Van passar els anys i ja, als meus catorze, potser, els Reis me'n van portar un altre, de Las mil y una noches, de l'editorial Ramon Sopena, i és molt més gruixut que el primer i comença amb la introducció verdadera:
Els dos germans, prínceps dels Saràmides, sobirants de Pèrsia, Soharian i Schezenan. La història del gran, que descobreix la infidelitat de la seva dona, la mata i cada vegada que es torna a casar, fa matar la dona a la matinada. I també fa descobrir al seu germà que, a ell, també l'enganya l'esposa. Fins que, un dia, una noia molt bona i molt bonica, filla del gran visir, la Scherezade, va convèncer el seu pare que la casés amb el soldà.
La primera nit, ja a l'albada, acompanyada de la seva germana petita, la Dinarza, va començar a narrar contes al soldà, tan bonics i interessants que no la va fer matar, per a poder seguir escoltant-los.
I així van passar mil i una nits, fins que va acabar el seu repertori i es va presentar al seu marit, acompanyada dels seus tres fillets, que havia tingut durant aquest espai de temps, un de tres anys, l'altre de dos i el tercer, de pocs mesos; i el soldà, en veure el valor de la seva esposa, no la va fer matar i van continuar, tots ben feliços.
Aquest segon, també, té magnífics dibuixos en blanc i negre davant de cada començament de conte, ben adequats i, de tant en tant, n'hi ha de pàgina sencera, de colors i molt originals.
Són 65 contes, molts de molt coneguts, com ara Simbad el marino, La historia de Aladino o la lámpara naravillosa, Alí-Babá y los cuarenta ladrones... I molts més molt interessants, però no n'hi ha cap que no es pugui explicar als nens i nenes, cosa que passa al tercer, que també tinc, aquest ja comprat quan jo ja era molt gran i que consta de tres volums, de l’Editorial Vergara. Aquests tres exemplars es podrien dividir en diversos temes i diferents orígens, com ara: "Indis, Perses, Musulmans, Iraquians" i en diferents estils, com "contes meravellosos, novel·les de cavalleria, de fons amorós, picaresc, de viatges, marítims, de llegendes, contes didàctics, contes humorístics, d'anècdotes..."
Té preciosos dibuixos, en colors i de pàgina sencera, i no es pot comparar als dos altres anteriors que us he explicat perquè és, veritablement, meravellós.
Ara fa molt de temps que no l'he llegit i potser ho tornaré a fer i tornaré a gaudir de la lectura.

Més de mil nits de contes (Antònia García)

Encara que no he llegit cap llibre de contes que contingui tots els que sembla que té el famós recull titulat Les mil i una nit, sí que sé que és un aplec de contes orientals i en conec alguns, en versions per a infants. Són contes a dins d'altres contes. Sé que el primer conte és el punt de partida de tots els altres, emmarcats en aquest primer. L'argument, molt resumit, és aquest: Xahrazad, o Sherezade, la filla del visir, bona narradora, va tenir l'enginy d'encuriosir el soldà i de no desvetllar-li el final dels contes fins a la nit següent, amb la qual cosa va conservar la vida. Suposo que devia tenir una garrafa plena d'aigua al seu costat, perquè tota la nit explicant contes deu deixar la gola seca. I devien anar curts de son, ella i el soldà. Devien dormir de dia. I el que es demostra és el gran poder de la paraula i de la narració.
Tots els contes d'aquest aplec que conec tenen la seva gràcia i n'hi ha de diversos gèneres literaris, cosa que els converteix en un model per a contistes de totes les èpoques. Però posats a triar-ne un de sol, trio el conte Alí-Babà i els quaranta lladres. En aquest conte es barreja la màgia que obre i tanca portes, en aquest cas una obertura a la roca, amb uns protagonistes sempre actuals, els bandits lladres de tresors, entre d'altres aspectes com ara la bondat i la cobdícia, i l'enginy d'una dona, la serventa, que salva la família i la casa per dues vegades.
Penso que, sense menystenir la versió original d'aquest conte, seria divertit fer-hi algunes modificacions per actualitzar el relat. Per exemple, que la roca que fa de porta de la cova s'obrís teclejant un número, un codi secret, i passant-hi una targeta. Els lladres de diners i joies també podrien ser corruptes, prestamistes, estafadors, desfalcadors... L'Alí-Babà podria ser una mica més desconfiat i no dir-li tota la veritat al seu germà, i així li salvaria la vida. Ni tampoc s'hauria de creure que el capitost dels bandits disfressat de comerciant només duia gerres d'oli a vendre. Així mateix, els lladres amagats a les tines podrien tenir els seus mòbils i rebre les instruccions per whatsApp, amb la qual cosa la serventa s'hauria d'inventar alguna altra manera d'eliminar la cobertura dels aparells electrònics i, de retruc, d'eliminar els trenta-nou malfactors amagats, posat que el vell sistema de fregir-los com si fes ous ferrats fa temps que va caure en desús. Tot això sense implicar la policia local, naturalment. I per acabar, les danses de la noia amb un ganivet, amagat entre els vels de tul i les sedes del seu vestit, per clavar-lo a l'embadocat capità dels lladres ja difunts, està bé per acabar. Però potser no, que no és el final del conte. Potser el final és... Caldrà que deixem passar tot el dia i només quan vingui la nit el sabrem, quan Xahrazad posi el CD on hi ha els contes al reproductor. Però, mentrestant, ja n'haurà començat un altre de nou que, com ja us podeu imaginar, no tindrà final fins a la nit següent, i així successivament...