dilluns, 25 de gener de 2021

El 9N (Montserrat Fortuny)

 

   
            

 

 

 

Era un dia rúfol, gris,
però l'or de la tardor hi brillava.
Lluïa als arbres, als fronts,
a les esquenes dels pares
i als cotxets dels fills,
barrejat amb el robí
de quatre barres,
combinant blanc i blau
a l'estelada.

Al pati de l'escola
una gran cua
formada en tres corbes,
ben plena en tres revolts.
Els ulls lluïen
i els llavis somreien
i el vent enviava saltirons de cardina
i s'enduia la tardor
en un giravolt de maig
i clavava als cors la santa espina
i en tots els fronts brillava la senyera
sota la capa del sol.

Les eleccions (Maria Rosa Botey)

Mira si és fàcil. Anar a votar, diuen que és un dret que tenim els espanyolets, en aquest cas, els catalans. Doncs mira, la cosa més pràctica seria no anar-hi ningú. Quan dic ningú, és NADIE. Ja veuríem com s'espavilarien tots aquests sàtrapes (que exactament no sé què vol dir) que viuen dels mòmius, amb uns sous fora mida, en qui els innocents dels votants posem la nostra confiança, sempre esperem que facin alguna cosa que el poble pugui entendre.

No escarmentem, no. Una, dient que declararà la independència si guanyen. L'altra, dient... Però què diu, aquesta ximpleta? I un altre dient que TODOS A HABLAR CASTELLANO, que aquí està discriminat. En fi, no n'hi ha cap que digui alguna cosa que pugui il·lusionar els votants. Si puc, jo votaré, que ho veig difícil, perquè estic esperant que Correus porti els paperets per votar des de casa. I si no puc, em prendré una copa de CAVA CATALÀ per celebrar que curtets que som, tots.

Apa, noi i noies, llàstima que no puguem estar reunits. Si més no, riuríem una estoneta.

Eleccions sí, eleccions no (Núria Roca)

 Quin desgavell, cada vegada pitjor, ens trobem en un carreró sense sortida. Sembla que les forces independentistes s'hagin afluixat, esmunyit, es respira un silenci angoixant, incert.

Aquest virus Covid-19 escampant-se a tort i a dret, a marxes forçades, ajuda els conqueridors, per dir-ho d'una manera intel·ligible, a dominar més la situació.

Per part de l'Estat tot són estratègies, canvis i més canvis, informacions adulterades, per sortir amb la seva. L'objectiu és fer de Catalunya una província d'Espanya, castellana i sense poder propi.

Per tot s'ha de consultar l'Estat espanyol, fins i tot per protegir-nos d'una pandèmia.

Tenen pressa perquè realitzem les nostres eleccions parlamentàries. El nostre Govern no pot dir res, malgrat el perill que augmentin els contagis, la qual cosa fa que sorgeixin més malalts amb l'increment de més morts.

La dificultat d'aquestes eleccions el dia 14 F són ben comprensibles en la situació extrema que estem d'augment de contagis. A part de l'organització perquè tothom pugui votar tan protegits com  sigui possible, hi haurà moltes persones malaltes del Covid als hospitals, a casa, a les residències de gent gran, gent confinada a casa, persones amb el test positiu; la gent gran, per votar per correu,  haurà de fer cues, i tots tenen dret a votar.

Posen el nou ministre que ho arreglarà tot. Intenten que el nou candidat a la presidència de la Generalitat sigui del partit PSC, o sigui, PSOE; total la paella pel mànec sempre.

Ajornar les eleccions potser per l'Estat seria arriscat. Que no hi hagi temps de reflexió per part d'un sector indecís.

Esperem que el poble de Catalunya reflexioni i reaccioni de manera diferent del que esperen, tips de tanta repressió. Amb regalets i cinisme aquest Govern espanyol ens vol al pot. Pensen que amb la immediatesa la gent que dubte caurà al parany i molts vots cauran al PSC, PSOE.

Veient l'experiència en altres països, fa pensar que l'ajornament seria la millor decisió. El risc que correm si es fan el 14 F potser és que arribem a un col·lapse del Servei Sanitari molt complex de solucionar

Veure'm com acaba tot.

Si per fi les eleccions són el 14 F, no hi ha dubte, anirem a votar. Malgrat l'esforç que haurà de fer tot el poble de Catalunya, ho hem de fer.

Dia d'eleccions: 14-F (Antònia García)

 Han passat molts dies des que va començar això de quin dia es farien eleccions. De vegades deien que seria un dia. Després, que seria un altre dia... Que si seria el 14 de febrer... Que si seria més endavant...

Jo no sabia com interpretar tot això. La veritat, aquesta qüestió em feia pensar en els llums intermitents dels cotxes: Ara encès, ara apagat. Ara sí, ara no. I també em feia pensar en un conte infantil, en què es repeteixen aquestes paraules: “Potser sí, potser no...” Fins i tot pensava en algun dels significats de la paraula “prou”. “Que serà el dia 14, el dia de les eleccions?”. “Prou...”. “Que ho endarreriran?”. “Prou...”. Tot i el sentit afirmatiu de la paraula “prou”, em feia l'efecte que mostrava un punt de dubte. Serà, o potser encara no serà, el 14?

I així, amb aquest dilema, han anat passant els dies fins que, finalment, s'ha concretat la tan esperada data: serà el dia 14. La notícia encara és calenta. Però, és de veritat? No l'endarreriran per algun motiu? Perquè, després de tanta incertesa, tampoc no m'estranyaria que ho tornessin a canviar.

Suposem que no canvien de dia i que ja tenim una cosa resolta. L'altra, ja fa dies que ho està, de resolta. Em refereixo a qui vull votar. Perquè he tingut prou temps per pensar-hi.

I ara que ja estem a tocar del dia de les eleccions, hi ha una altra cosa a considerar. Com anirà el risc que representa el coronavirus? Perquè sembla que el virus aquest no té capacitat per respectar els votants, ni els polítics que es presenten a les eleccions, ni els ciutadans que seran a les meses, ni a ningú, vaja. Ja està bé que prenguem precaucions: mans netes, mascaretes, distància de seguretat... Tot i així, no defugiria que estem i estarem en perill. Ja caldrà que les defenses del nostre organisme treballin de valent per preservar la salut, no fos cas que un altre dia haguéssim de sentir recança per la nostra actuació. I no tan sols pel dia 14 de febrer, sinó per tots els dies de l'any.

dilluns, 18 de gener de 2021

La neu (Núria Roca)

Em venen al cap moltes experiències lligades a la neu. Totes molt diferents en el context. La més antiga podria ser quan era petita, uns 8 o 10 anys, que els pares ens van portar, al meu germà i a mi,  a Andorra, per Nadal. Llavors un país amb el català com a llengua oficial, era per nosaltres estimat.

Cap als anys 1955, mal equipats: sabates de passeig, potser les úniques que teníem; això sí, amb mitjons gruixuts; abrics i a sota els jerseis més calents, que acostumaven a ser de llana; samarreta interior també de llana, que recordo que odiava per la picor que em feia a la pell, encara que amb el fred no ho notava; no faltava el gorro passamuntanyes amb el qual només es veien els ulls, i una bufanda ben caragolada al coll.

El meu pare, molt excursionista, portava una motxilla que semblava de soldat per anar a la mili. A dins portava aigua, entrepans i sempre paper de vàter, que llavors era de color marró, de la coneguda marca “El Elefante”, gruixut i excessivament dur per a la seva finalitat.

Tots quatre fent pinya ens dirigíem a veure el Pessebre vivent a la nit. Ells sabien què era, però segur que nosaltres desconeixíem què seria.

Recordo el viatge amb un cotxe vell, “El Balilla”, de color negre, sense calefacció, amb mantes al darrere per si teníem fred. No recordo si em va agradar o no. Però com a mínim ens va sorprendre.

Adolescent crescudeta, 16 anys, sòcia del Centre Excursionista de Catalunya, del que encara en sóc. Vàrem començar a fer sortides, en grup i monitor, primer senzilles i després amb més dificultat. La confiança i els aprenentatges realitzats ens va facilitar construir el nostre propi grup per sortir sols. Ens reuníem els dijous normalment per planificar les sortides. Érem un grup responsable de nois i noies d'edat semblant, que estimàvem la muntanya, ens respectàvem entre nosaltres, i totes les decisions es prenien en assemblea. També protegíem com podíem el medi natural. Mai deixàvem deixalles a la muntanya, les dúiem a la motxilla fins a casa.

Una sortida va ser al Cadí amb neu. Amb botes de muntanya i els primers “Tempestes” que van sortir al mercat, fets de niló plàstic per si plovia poc i que preservaven del vent. Abrigats amb jerseis a sota, però si caminaves molta estona quedaves mullat per dins pel vapor que desprenia el nostre cos. Si plovia fort les capelines de plàstic, àmplies per a dur la motxilla a sota, servien per no mullar-nos.

Ja havia acabat l'hivern, però la neu encara era present a la muntanya. Caminar trepitjant gruix de neu té molta dificultat i cansa el doble.

El paisatge nevat, els cims emblanquinats, el sol reflectint amb raigs i donant colors sobre la neu, era de somni. L'esforç indispensable que havíem de fer, era compensat per les panoràmiques que divisàvem al llarg de l'excursió. Llàstima que les fotos fetes amb càmeres senzilles, amb carrets que regulàvem per fer-los durar més temps, tret que poguéssim comprar-ne sense dificultat. En aquell temps, però, l'economia no era llampant.

Quan ara veig fotos d'aquelles excursions, en blanc i negre, engroguides i amb el paper encartonat, penso quina diferència amb l'actualitat, que pots fer les que vulguis amb el mòbil o la càmera digital i esborrar després les que no vulguis guardar, tu sol a casa.

Més endavant va ser llogar uns esquís, pals i botes, en una casa d'esports, perquè encara no hi havia botigues a les pistes d'esquí als anys 64. Com es pot suposar, els esquís eren molt rudimentaris.

La primera baixada va ser a la Pista Llarga, pista d'esquí de la Molina. Va ser esperpèntica. Amb uns mínims coneixements, però amb valentia, vaig baixar-la directa, sense frenar ni tombar per reduir la velocitat, fins a aturar-me forçosament a les cadires del senzill restaurant. Era temps de primavera i la neu, de tan trepitjada davant del Bar, era aigua enfangada, però gelada. El cul dels pantalons texans que duia van quedar ben xops. Em vaig torçar el turmell. En aixecar-me no podia posar el peu a terra. Em van ajudar. Al cap d'una estona, reposada, em sabia greu pels altres, vaig continuar esquiant amb el cul mullat.

Baixar amb el telecadira, la motxilla, els esquís i els pals, era una mica dificultós, sort dels vigilants que t'esperaven quan havies de baixar del telecadira.

La tornada cap a casa amb el tren bastant ple. Els seients eren de fusta. Si no n'hi havia de lliures,  anar asseguts a terra era una opció per descansar.

Vaig treure'm la bota i el peu estava inflat. Tornar-me-la a posar va ser una experiència dolorosa  després de les potser quatre hores de tren. El peu va entrar a la força, perquè encara m'esperava el trajecte de metro fins a casa.

Per fi, arribats a la llar on ens esperaven els pares amb angoixa. Dutxa, sopar i dormir. Al dia següent, cap al metge. Diagnòstic: distensió de lligaments. Repòs. La broma va durar quasi un mes. Però no me'n penedeixo d'haver-ho fet. Va ser l'inici del gust per l'esquí.

Més esquí! Vam començar a iniciar-nos amb el meu “novio” anant a esquiar tres o quatre cops   l'any, ja que costava els seus diners, viatge i forfets. El menjar, el dúiem a sobre, preparat des de casa amb il·lusió. Llavors ja amb un cotxe de segona mà, un Renault Daufhine, sortíem a les 4 o les 5 del matí, el deixàvem a l'estació i carregats amb tot el material cap amunt fins al telecadira que ens duia a les pistes, havent deixat abans les motxilles amb el menjar al refugi que el CEC tenia a la Molina.

Amb els esquís a coll, pujar al telecadira, ho recordo pesat. Esquiar lliscant pistes avall tenia més emoció.

Un canvi fort va ser amb nens. Però quan alguna cosa t'agrada te les arregles per trobar solució. L'esforç que demana ensenyar una criatura de 4 o 5 anys, primer a posar-se els esquís i després ensenyar-la com frenar i moure's per les pistes, té les seves dificultats i la suor fa acte de presència.  Un cop més grans veus el resultat. Són pares i fan el mateix amb els seus fills. Encara hem estat a temps de viure els avenços dels néts a les pistes, encara que sigui per poc temps.

La nevada del 1962 per Nadal és per no oblidar-la. Veure la ciutat de Barcelona embolcada de neu era de pel·lícula. Celebràvem  el Nadal i Sant Esteve amb la família del meu pare a casa d'una tieta que tenia el pis molt gran. L'àvia, que era gran, presidia la taula amb tots els fills i filles amb la seves respectives famílies, amb vuit néts i nétes. Sort de les taules llargues juntes que hi cabia tanta gent.

Quan ens vam llevar el dia de Nadal tot era blanc i els carrers tenien un gruix de neu fins a 30 o 40 centímetres i en certs llocs, més. Tot i les dificultats en caminar pel carrer, amb compte de no caure, també havies de vigilar que no et caigués la neu dels arbres o de les cornises de les cases per barret. També podia ser que dels terrats i balcons tiressin la neu per la borda! Segur que quedaves ben emblanquinat.

Van ser unes festes molt especials. Les recordo amb intensitat, cantant nadales al pessebre gran, amb llumetes que sempre feia la meva tieta. També les fotos guardades plasmen la caiguda de la neu, la qual cosa és estranya en aquesta ciutat.

A vegades la neu porta els seus inconvenients, no sempre és per gaudir-ne en hores de festa. Treballant en una escola a Mataró, vam passar angoixa amb les meves companyes. Anàvem, cada dia anar i tornar, amb el cotxe d'una d'elles des de Barcelona. Érem cinc, ben apretadetes darrere amb anoracs, les carteres per a la feina i també la carmanyola del dinar que ens portàvem quasi cada dia. Estant a l'escola, que es trobava en un turó, va començar a nevar molt fort i seguit. Les classes es van parar per mirar per la finestra els flocs enormes que queien. Els nens més petits cridaven i s'amorraven als vidres. Nosaltres, en canvi, patíem per veure com ens en sortiríem per baixar el carrer tan nevat per tornar cap a Barcelona. La conductora no les tenia totes. Seria la seva primera experiència de conduir amb neu, nosaltres li fèiem costat. No podíem avisar la família si l'escola estava tancada i nosaltres no havíem marxat. No portàvem telèfon com ara. Si ens quedàvem, què faríem? Buscar un lloc per dormir? En trobaríem? Avisar la nostra família? Marxar era l'opció més bona, però arriscada.

Ens vam decidir per l'última. Amb molt de compte, i tothom dient la seva, per baixar pel carrer ple de neu i per continuar circulant després per l'autopista, si es podia.

Amb el temps de patiment que vam passar, finalment vam arribar a Barcelona sanes i estàlvies.

L'endemà festa d'escola. Quan ens vam retrobar amb els nens un altre cop, tot eren vivències d'aquesta nevada tan extraordinària.

Als països on cada hivern neva, no ho tenen com una sorpresa, simplement és una normalitat.

La neu (Montserrat Fortuny)

La neu! Que bonica que és la neu, tan blanca!

Però, per què és tan blanca? Què passaria si fos vermella? Semblaria que els angelets havien tingut una hemorràgia!

I si fos verda? Tot el paisatge fet herba!

I groga? Tot s'hauria convertit en or!

No, no, ja em sembla bé que sigui blanca. No hi ha res millor que la natura i si ella diu que és blanca, no hi ha cap color millor per a ella.

Si és blanca, per alguna cosa serà.

Deien els meus pares que el dia que vaig néixer, un onze de febrer, nevava. Deu ser per això que m'agrada tant la neu. Recordo una vegada, ja fa molts anys, que hi va haver una gran nevada a Barcelona. I va quedar tot enfarinat.

Era un dia de Nadal.

Al cap de dos dies, els veïns vam pujar al terrat i vam anar tirant la neu acumulada i la tiràvem al carrer.

Fins que va pujar un noi i va dir que li estàvem tirant tota la neu damunt del seu cotxe i l'estàvem rebentant.

Fa anys vaig fer una redacció amb aquest tema i em vaig inventar que el noi es va enamorar de mi i es va quedar amb nosaltres, tirant palades de neu al carrer, també.

I ara no se m'acut res més...

                                   Oh, neu blanca,

                                   neu divina.

                                   Oh, neu freda,           

                                   cristal·lina...!

                                   Blanc com la neu

                                   no hi ha res,                           

                                   res que sigui tan blanc.

                                   Neu blanca,

                                   neu immortal!

La neu (Maria Rosa Botey)

Per mi, des de sempre, ha estat un fenomen de la natura que no m'ha agradat gaire, tinc la sensació d'ofec, de poca llibertat, no m'ha cridat mai l'atenció un paisatge nevat. M'agrada més un prat ben florit.

Sí que recordo la nevada del 62. Va ser impressionant, no recordo les conseqüències que hi van haver. És claríssim que no deurien ser tan negatives com les de Madrid. Encara que, tot i els inconvenients que han tingut els madrilenys (perquè només ha nevat a la capital), gràcies a la neu no hi ha hagut més morts en l'explosió de gas del carrer de Toledo, ja que els salesians que hi ha al costat mateix, no van deixar sortir els alumnes al pati perquè encara hi havia molta neu. Jo, d'això, en dic la mà de Déu (les opinions són lliures, només faltaria).

Conclusió: no m'agrada gens la neu, per molt romàntic que diguin que és.

Aquella nevada del 86 (Antònia García)

En Josep viu a Porqueres. Treballa de cap de vendes en una empresa que ven maquinària i es passa el dia amunt i avall, visitant clients i possibles clients.

És el dia 30 de gener de l'any 1986. En Josep surt de casa, ben d'hora, agafa el cotxe, posa els catàlegs als seients de darrere i se'n va cap a Girona. El dia està ennuvolat. El cel es veu llis. No fa vent i hi ha una estranya quietud a l'atmosfera. S'atura en una cafeteria i demana un croissant i un cafè amb llet. A prop d'ell, dos homes i una dona, parlen del temps:

No fa gota de fred. I mira quin cel!  He fet bé d'agafar el paraigua.

‒Tens raó, noi. Trobo que fa cel de neu...

‒Més aviat ho hagueres dit. Mireu! Neva...

En Josep mira per la finestra i, efectivament, veu petites volves de neu. Quan acaba d'esmorzar les volves ja van caient més seguides. Paga la consumició i torna al cotxe. Quan arriba a Girona ja està nevant més. Que bonic! A l'aparcament canvia el seu cotxe per la furgoneta de l'empresa. Ara les volves són flocs més grossos que formen una cortina espessa de neu. Engega l'eixugaparabrises i se'n va cap a Santa Coloma de Farnés. Hi té cita amb uns clients.

La neu ja enfarina els camps i les teulades de les cases. A en Josep la neu no l'espanta. De fet, li agrada. Que nevi així, alguna vegada, és una novetat. Com canvia, el paisatge! Tot tan blanc...! Mentre neva no fa gaire fred. És després, que baixeran les temperatures. La furgoneta no té calefacció. Ell va amb americana i sabates. Si ho arriba a saber, hauria agafat l'anorac i les botes de muntanya. I la màquina de fotos!

La neu va fent gruix. Força gruix. Ja agafa a la mateixa calçada de la carretera. En Josep s'atura i posa les cadenes. Pot fer algunes de les visites que tenia programades però amb dificultats per circular. Les persones amb qui parla li diuen que hi ha carreteres tallades i problemes. Ell comptava fer algunes visites més, en altres poblacions, però canvia de plans. Es queda a dinar a Santa Coloma. Confia que pararà de nevar i que podrà tornar a casa, a la tarda, sense novetat. Però continua nevant. I una cosa és la neu a la muntanya, ben equipat de roba i calçat, i una altra cosa és la neu a la carretera i a les poblacions, amb cotxes que rellisquen i carreteres intransitables. De totes maneres, en Josep ja s'hi ha trobat altres vegades, d'haver de conduir amb neu, i es veu capaç de fer front a la situació.

Així, doncs, neteja la neu dels vidres de la furgoneta i dels retrovisors i enfila cap a Girona. A banda i banda de la carretera la neu acumulada ja és d'uns 40 o 50 centímetres d'alçada. Les roderes, a la calçada, trepitjades contínuament pels vehicles, només permeten avançar a pas de tortuga. En Josep és optimista de mena. Malgrat els inconvenients, mira el costat bo de les coses. La nevada ha transformat el paisatge, que ara és de fàbula. Als arbres, la neu s'acumula seguint branques i branquillons com si hi hagués una ombra blanca que resseguís un dibuix fantàstic.

Descarta anar a buscar el seu cotxe a Girona. La furgoneta és més alta i li anirà més bé. Ja anirà a recollir el cotxe quan pugui. Amb penes i treballs passa a tocar de l'hostal de La Pequeña. No s'hi atura. Arriba a la carretera local que porta a l'aeroport de Girona. Després de molta estona, s'atura a l'hostal de La República. Allí hi ha un munt de gent que s'arrauleix com pot, aprofitant l'escalfor de la llar de foc. Els cambrers i cambreres van de bòlit per atendre tothom. 

‒Ei, noi! Fes-me un entrepà de xoriço, si us plau! I una cervesa!

‒Per a mi unes tapes de truita de patates i salsitxes! I una birra, també!

‒Jo, un entrepà de sobrassada i una coca-cola!

La temperatura va baixant. En Josep, per fer-se passar el fred, taral·leja unes cançons i segueix el ritme picant de peus a terra.

‒Tralarà, tralarí...! Olailà, olailó...!

‒Hòstia, quin fred que fot! I encara tens ganes de cantar i de ballar, tu?

‒No, si és que tinc els peus glaçats...!

‒Ah...! Ens ha ben cardat, aquesta nevada!

En Josep demana si pot telefonar. Aconsegueix parlar amb un veí, ja que amb casa seva, a Porqueres, no té comunicació telefònica. El veí li diu que no pateixi, que avisarà la seva dona i la mainada. Encara sort.  Altrament, tindria la família amb ànsia, en veure que trigava tant.

Un cop ben entrada la nit, com que no para de nevar, en Josep decideix tornar cap a casa, no fos cas que, després, les condicions per circular fossin pitjors. Pensa bé què ha de fer. Ha d'anar a poc a poc, sense parar de rodar, per no relliscar. No parar de rodar... No parar de rodar... Tot està blanc. La neu brilla amb els llums dels cotxes. El veí amb qui ha parlat per telèfon li ha dit que allí també està igual, la neu. Mira, ves... Els nens s'ho passaran bé, al jardí. Faran ninots de neu, es llançaran boles de neu, jugaran amb el gos a la neu...

Aviat troba camions parats a la carretera. Es forma una llarga cua de vehicles aturats. Sembla una aventura, com una pel·lícula. Gairebé es podria dir que és divertit i tot. Deixant de banda el fred. I el cansament. I les ganes d'arribar a casa. Mentrestant, fa memòria de les excursions que havia fet amb els amics pel Pirineu. Amb neu, també. D'un refugi fins a un altre. Alguna vegada caminant nou o  deu hores. Quins temps! Aleshores era més jove. L'esperit aventurer, però, no l'ha perdut pas.

Així arriba fins a la carretera antiga de Banyoles. Continua nevant. Fa un fred que pela. Passa per la Banyeta, per Cornellà de Terri. Allà li diuen que hi ha un cable elèctric que ha caigut i que no deixen passar ningú. Òndima! I ara què? Sort que ell i d'altra gent es poden refugiar en un restaurant i poden prendre alguna cosa calenta. Però el pa s'ha acabat. No poden fer entrepans. Els del restaurant envien un camió a buscar pa. Tenen sort. Passada una bona estona els arriba una mica de proveïment. La Guàrdia Civil és allí, organitzant la situació. Al restaurant s'hi han aplegat més de  cent persones, que també han quedat bloquejades. Mare de Déu dels Àngels, quin desori...! El xivarri és impressionant.

‒Ei...! Que m'arriba, aquest cafè amb llet, o què!

‒Ep, mestre, que em toca a mi, ara!

‒Una mica de paciència, carai! Que no veuen que no donem l'abast?

‒I com és que no venen les màquines llevaneus? Què esperen?

‒Jo, ara, ja fa hores que hauria de ser a casa!

‒I jo!

‒I jo, ves...!

La nevada ja no és tan intensa. Les hores passen lentes. La gent s'acomoda com bonament pot per descansar una mica. Es fa difícil dormir, ni que sigui un quart d'hora. En Josep, assegut en un tamboret, creua els braços damunt d'una taula i hi repenja el cap. Per poca estona, però. Quan no és una criatura que somica son dos homes que juguen al dòmino o una parella que xerra pels descosits. Tothom està neguitós. Cal fer cua per anar als lavabos. No estan pensats per a tanta gernació. El personal del restaurant vigila que la llenya de la llar de foc no s'acabi. La màquina de fer cafès funciona quasi contínuament. Neva tota la nit.

Finalment para de nevar. Es fa de dia. Arriba algú i explica que ja han pogut retirar el cable elèctric. Ja era hora! En Josep estira els braços. Fa un badall. Estira les cames. Va a parlar amb el cambrer i amb l'amo del restaurant, que ha estat treballant igual que els seus empleats. Demana un cafè amb llet. Dona les gràcies a tots. Li diuen que és un cas de força major. Que tothom hi ha de posar bona voluntat. Ells estan fent tot el que poden. Només faltaria!

Cal fer un esforç per sortir a fora. La temperatura és molt baixa. L'alè se li converteix en un nuvolet blanc que li surt de la boca. Camina enfonsant els peus a la neu. Obre la furgoneta i engega l'estàrter perquè el motor es vagi escalfant, però triga a fer-ho. Aparta la neu dels vidres. Comprova l'estat de les rodes. Per sort, no gela. El motor està fred, triga a engegar-se. Per fi ho aconsegueix. Amb la caixa de les cadenes a tall de pala obre pas per poder sortir de l'aparcament. Un cop a la carretera, avança a poc a poc. Segueix les roderes dels altres cotxes. De tant en tant pica de mans, té els dits balbs i encara sort que porta guants. Els peus... Pobres peus! Mullats, igual que els baixos dels pantalons. Mullats i ben freds. Segueix la carretera, amb penes i treballs, com els altres cotxes que circulen. Cal vigilar. Convé no relliscar. Mira de no parar la marxa. Va en primera. Sembla que segueixi un via-crucis. Se sent com un petit insecte, una cuca que es mou sobre la catifa blanca i flonja.

Aquest trajecte, que en circumstàncies normals fa en poca estona, avui és molt llarg. Està durant hores. Sí, sí. Hores. Si no fos pel fred... Quan va ser l'últim cop que va nevar així? Perquè cada uns quants anys la neu fa acte de presència, no és qüestió d'estranyar-se'n. I com deu estar, el Canigó? Ja no neva però el cel està tapat. No es veuen les muntanyes. Com deu estar el Bassegoda, i el Bestracà, i la Mare de Déu del Mont...? En Josep ja està pensant en fer una excursioneta, així que pugui, per poder gaudir del paisatge nevat a les muntanyes. Hi ha molta neu... No es fondrà pas de seguida...

Arriba a Porqueres. Son les dotze. Al jardinet que hi ha davant de casa han fet un ninot de neu. Així que obre la porta, els dos fills, que han sentit el soroll del pany, surten corrents a rebre'l.

‒Pare! Pare! Com estàs?

‒Corre, vine! Mira el nostre ninot de neu!

La Maria, la seva dona, també surt.

‒Ai, gràcies a Déu que ja has arribat! Primer de tot, entra i treu-te aquesta mullena que portes!

Un cop refet, i canviades les sabates per les botes, i amb més roba d'abric, surten tots a veure el ninot de neu. És força gros. Li han posat un barret de palla al cap, dues pinyes petites per ulls, una pastanaga per nas, i una branqueta corbada per boca. I una corbata al coll, també. És, doncs, un ninot ben elegant.

‒Nens, no us feu gaire il·lusions, eh? Es fondrà aviat. Aquí li tocarà el sol i...

‒Que no, pare, que hem pitjat la neu ben fort perquè ens duri força!

Som a 31 de gener de l'any 1986. És migdia. I és una nevada d'aquelles que es recorden durant molt de temps. De fet, qui s'hi ha trobat atrapat, com en Josep, es recorden durant tota la vida. I també la seva família.

Entren tots a casa. En Josep, des de la porta, mira el ninot blanc i li sembla que aquella massa de neu li fa un somriure.

‒Maria... Em sembla que el ninot m'ha somrigut...

‒Sí, home, és clar... Saps què et passa? Que el fred t'ha reblanit el cervell!

En Josep torna a mirar el ninot. I aquest segon cop n'està segur: el ninot de neu li ha picat d'ullet. Com si li digués que sí que es fondrà, però que vindran altres nevades i nous ninots de neu fets per les mainades. I també pels grans que conserven a dins la il·lusió de quan eren infants.