dilluns, 23 de març de 2020

El joc del parxís i l'oca (Pilar Zabala)

No en tenim prou amb aquest confinament que ens manté tancats a casa que, a sobre, la grisor dels núvols ens beneeix amb uns dies de pluja fina. Benvinguda la pluja que rega els camps i les collites, que fa fora de la ciutat la pol·lució i les plagues dels arbres.
Benvinguda sigui, tot i que no essent sabonosa, no ens pugui ajudar a combatre aquest coronavirus que ens està colpejant fort.
El mal temps no convida a seure al balcó (soc afortunada, tinc balcó) més enllà de quan surto a fer un aplaudiment a tots els herois sanitaris.
Els meus dies són ara força monòtons, amb poques variacions. Avui és igual que ahir i semblant a com serà demà. Feinejo per casa, m’ocupo del dinar i camino pel passadís al so de ritmes “bailongos”, obres musicals o temes clàssics, segons sigui el meu estat d’ànim.
Reportatges, pelis, llibres, música, ordinador, repàs de diapositives i fotos familiars, telèfon, i algun joc de taula als vespres, són els entreteniments que em mantenen ocupada i amb la ment gairebé distreta.
Avui, en obrir el calaix on reposava quasi oblidat el joc del parxís i l’oca, s’ha despertat en mi la curiositat per saber d’on va sorgir la idea d’aquestes i d'altres antigues creacions. Això que segueix a continuació és només part de la informació que he trobat en el número 92 de la revista Integral.
La majoria dels jocs infantils són d’origen iniciàtic. Són una ensenyança preparatòria per al coneixement intuït d’una realitat que transcendeix. El parxís posseeix més de dos mil anys de vida i es creu que prové del Pacisi hindú en forma de creu. Es jugava entre quatre persones proveïdes de daus i de peons de diferents colors per combinar sort i estratègia.
També recorda, de manera sorprenent, els mandales tibetans de meditació. Quadrat en aquest cas, i amb quatre cantonades acolorides de vermell, groc, blau i verd, protegides pels bodhishatvas, genis benèfics de l'Índia. Com tot mandala, té un centre i un camí que permet accedir-hi, i ha de ser recorregut en sentit contrari al de les agulles del rellotge, com si es tractés d’aturar el temps o prescindir-ne.
Comenta també que cada participant reviu l’aventura de Teseu i el Minotaure, la lluita entre la part més bestial i la més humana de l’home.
L’espiral, reproduïda en el disc de Faestos, en terracota del segle XVI a.C., va ser trobada al palau cretenc del mateix nom. No s’ha pogut desxifrar l’escriptura jeroglífica però es considera que és un himne a alguna divinitat. Tot en la seva forma evoca el simbòlic joc de l’oca.
La recreació que coneixem es divideix en caselles que marquen un sender ple de prohibicions, avenços, retrocessos, penalitats i cops de sort, que es produeixen en caure a la casella de l’oca (fada de pota palmejada emparentada amb la Merelle i la Vieira i que l’ajuden a desenvolupar la troca del laberint).
Per als hopis, poble indi d’Amèrica del Nord, el laberint és el motiu que representa la Mare Terra de matriu i renaixement idea compartida per la major part de cultures antigues. A la vegada, l’oca és el símbol dels dons que ofereix aquesta mateixa terra, i que és necessari saber fecundar.
En aquest joc es troba present el destí o atzar personificat pels daus, peces cúbiques capaces de conduir el jugador pel bon o el mal camí. Sembla que les anomenades “tabas” són els primers daus coneguts de la humanitat, fetes servir per canviar la sort.
Ara ja tinc clar que aquests passatemps i molts d’altres que queden per explicar, com “el corro de la patata, el tejo, la cometa, tres en raya, la rayuela, el aro”... són molt més que un joc. Són les restes d’un antic saber que gairebé ja s’ha perdut.

(37 dies de confinament)

Parlem del confinament [1] (Antònia García)

Dia primer.

Fa dies que tothom en parla. Gairebé totes les altres qüestions han quedat a segon terme. El coronavirus fa estralls a la Xina i d'allí s'ha anat escampant arreu del món. Hem quedat que escriuríem sobre el tema, però no sé què em passa que no tinc ganes d'escriure. Ni sobre el virus ni sobre res. Què em passa? No recordo haver llegit ni sentit a dir que aquesta mandra sigui un símptoma preocupant. Val més així. Perquè aquests últims dies han passat prou coses per omplir moltes pàgines. Però com ja us he dit, no tinc ganes d'escriure.

Dia segon.

Em sembla que estic saturada de notícies. Concretament, de “la” notícia. Em cal deixar el pensament en repòs. Havia passat uns dies en terres estrangeres i vaig decidir tornar abans del dia previst davant de la possibilitat que no ho pogués fer a causa del tancament de fronteres i la més que probable anul·lació dels vols. La meva família em va trobar un vol, per Internet. Vaig fer la maleta a corre-cuita. Em van acompanyar fins a l'aeroport, com de costum. No sabíem què m'hi trobaria. Vaig passar el control sense cap problema i vaig pujar a l'avió. Un avió gairebé buit. Vaig comptar els passatgers: una quinzena a tot estirar. Quin efecte més estrany! Hi ha alguna història d'un avió fantasma? Perquè això és el que em va semblar en veure'l tan buit.

Dia tercer.

Fa uns quants dies que no escric gens. No en tinc ganes. Però faig un esforç i reprenc els comentaris del viatge amb avió. Deia que em va semblar un avió fantasma. “Seguin on vulguin”, ens va dir un dels tripulants. “No esperem ningú més...” Al cap d'uns moments, una hostessa es va posar al mig del passadís i va anar explicant allò de sempre: “Les portes de sortida d'emergència estan situades aquí i aquí... A sota el seient trobaran l'armilla inflable. Si calgués, se l'haurien de posar d'aquesta manera...” La noia va fer el seu recitat com un autòmat, amb els ulls inexpressius fixats en un punt indefinit del sostre. Em vaig alçar del seient i em vaig girar cap al fons de l'avió. Vaig veure dos o tres caps repartits entre els seients. Realment la noia gairebé parlava sola. Semblava que no hi havia ningú per escoltar-la. Però la seva feina era alliçonar els passatgers, ni que fossin quatre, ni que fossin dos, i així ho va fer. Vaig estar una estona mirant per la finestreta el mar de núvols blancs per sota de l'avió, com un immens tendal. Més tard, de cop em vaig adonar que a les finestretes de l'altre costat anaven apareixent uns pics nevats. Els Alps!, em vaig dir a mi mateixa. Vaig canviar de costat. L'espectacle era magnífic. El sol tot just començava a fer ombres que perfilaven les crestes i mostraven les valls. Els Alps em van fer companyia en aquest estrany viatge. Finalment, sense cap més retard que l'inicial de vint minuts que portàvem d'origen, vaig anar reconeixent la línia de la costa i la ciutat de Barcelona fins que vam aterrar. A l'aeroport, el meu fill m'esperava. Hi havia poca gent i per la carretera, pocs cotxes. Durant el trajecte em va posar al corrent de tot.

Dia quart

M'estic adaptant a la nova situació. No surto al carrer. Faig una llista i el meu fill va a comprar i a buscar tot el que cal. Hi ha males notícies. Quantitats d'infectats pel coronavirus. Quantitats de defuncions. No es fan cerimònies pels difunts. No es poden visitar els malalts ni els confinats a les residències de gent gran. Que cadascú es quedi a casa tant com pugui. Surto a la terrassa i miro el carrer. Amb prou feines hi ha gent. Miro els testos, els geranis, les falgueres... Se n'adonen, les plantes, d'això que passa? Les fulles dels arbres semblen més verdes que de costum. És clar, no circulen tants cotxes. L'aire és més net...

dilluns, 16 de març de 2020

Paraules que tenen relació (Antònia García)

Els diccionaris són una font de sorpreses. Busques una paraula i aquella et porta a una altra. Busques definicions i sovint et trobes amb una xarxa on hi ha de tot.
Busco la paraula “confinar”. Trobo: “Verb intransitiu. Estar situat als confins d'un país, fronterejar, dos països. Tenir uns confins comuns, ésser veí. Verb transitiu: Condemnar a confinament. Tancar algú dins d'un espai limitat. Verb pronominal: Isolar-se, retreure's.”
Examino més a fons la paraula. “Confí, confins” volen dir “terme on un territori acaba i un altre comença”. “Regió fronterera”. “Darrers límits de la terra habitada”.
“Con” significa “ensems amb”, “en comú”. “Finar” significa “morir”. “Finar amb el prefix con”, potser? Morir ensems amb d'altres? Morir de manera comunitària? Em sembla que aquest camí és desmesurat pel que m'interessa.
El confinament com a condemna em fa pensar en proscriure, aïllar, incomunicar... No és de condemnes que vull tractar.
Per tant, prendré la part que diu “isolar-se”, “retreure's”, que em sembla més adient per a la qüestió d'avui.
Aquesta qüestió d'avui va lligada amb l'expansió d'un virus que viatja amb rapidesa i s'escampa per tot el planeta. Es diu coronavirus.
Segons diuen els que hi entenen i els que dirigeixen la cosa pública, potser caldrà estar-se de viatjar, quedar-se a casa. No de manera absoluta ni per força, encara que no del tot voluntàriament. Autoconfinar-se. Més aviat per prudència, per precaució, perquè és la manera més adequada de protegir-nos i de protegir els altres, diuen.
Haurem de vigilar més enllà dels confins del país. Què passa, en altres terres llunyanes? Com ho estan tractant? I en terres veïnes, què fan?
A hores d'ara no se sap quin abast real tindrà la pandèmia que sembla un incendi i les fronteres no fan de tallafocs. Hi ha por. Les persones que són fora del país poden viure situacions d'exili, desterrades, segrestades per les circumstàncies. Sense poder-se retrobar amb la família, que potser resta confinada a casa.
El confinament vol dir que els uns no poden sortir i els altres no poden entrar. I encara bo que no hi ha incomunicació. Hi ha telèfons, correus, missatges, skypes, videoconferències...
Hi ha una ratlla, amenaçadora, terrible, que marca on comença l'existència i on s'acaba. Si tenim sort s'esborrarà sense fer-nos mal i en el pitjor dels casos ens pot llevar la vida. Con-finar: morir junt amb els altres.

dilluns, 9 de març de 2020

Aquesta nit (Antònia García)

Aquesta nit, ningú no pot agafar el son, mirant de resoldre l'enigma. Hi ha tota la nit de coll. Els estels faran la volta d'un costat a l'altre del firmament. A cada hora, cadascú atribueix noms i més noms al desconegut príncep. Però ningú no encerta com es diu.
Aquesta nit, el secret del seu nom és una roca que no es pot esberlar, un ferro que no es pot doblegar. Mil noms omplen, debades, el pensament de tothom. Aviat cantarà el gall. I encara no se sap el nom d'aquell home.
Aquesta nit algú es juga la vida a cara o creu, perquè si endevinen com s'anomena, tindrà pena de la vida. Aquesta és la condició.
Just a trenc d'alba, el jove misteriós dibuixa amb els llavis el seu nom sobre la boca de la donzella i deixa al seu albir perdre la vida o conservar-la.
Aquesta nit, ningú no ha pogut resoldre l'enigma. Només ella. Només ella sap, ara, com es diu l'home que la té als seus braços. I no gosa dir-ne el nom.
Aquesta nit, el nom secret del príncep no és descobert. Junt amb la vida, ha guanyat l'amor.

dilluns, 2 de març de 2020

Els rondallaires (Antònia García)

Això era i no era un grup d'amics, uns quants amb mainada, que, a l'estiu, tenien el costum de llogar una casa de turisme rural per a passar-hi deu dies. Volien gaudir de la naturalesa, dels boscos i de les muntanyes, tot deixant enrere el brogit de la ciutat. Però estaven tan aviciats a certes comoditats que de vegades havien de fer un esforç per adaptar-se a la vida sanitosa del camp.
Aquella vegada una de les dones del grup havia dut un ordinador portàtil. La major part del grup va trobar que els aniria bé, encara que alguns van protestar: “Però que no venim aquí, precisament, per descansar de la tecnologia i de la vida de ciutat?” Uns altres van confessar que també duien els mòbils, malgrat que a la casa hi havia telèfon i fins a aquell any era l'únic contacte que es permetien amb l'exterior, només per a algun cas de força major.
La primera nit, en havent sopat i un cop els nens van ser a dormir, es varen instal·lar davant de la llar de foc, com de costum, per fer una estona de conversa. Aleshores la Júlia va obrir el seu ordinador i els va dir: “Només per veure les notícies, eh, nois?” En Martí va dir que ja que l'havia dut, que fes el que volgués. Però en obrir-se la pantalla, va sortir-hi un avís: s'havia detectat un virus informàtic que s'estava propagant molt ràpidament i que podia haver afectat els programes. La Júlia, contrariada, va tancar l'aparell. Llavors en Ramon va buscar al seu mòbil per si hi havia alguna notícia sobre el virus. I sí. A la pantalleta també s'advertia del mateix perill. La Bet es va afanyar a dir: “Tanqueu els mòbils! A veure si encara ens encomanarem aquest virus. A més, pel que diuen les notícies... Si voleu, ja me les inventaré jo, les notícies”.
A tots els va semblar bé. I la Bet, que era molt imaginativa, els va fer una bona demostració de com de divertit pot ser inventar-se les coses que se suposava que havien passat al món durant el dia. Tan encertat ho van trobar que van decidir fer-ho cada vespre, seguint una mica l'estil del Decameró, el famós llibre de contes de Boccaccio. De primer, explicarien notícies en forma de rondalles per a tots, petits i grans. I quan la canalleta ja fossin al llit, continuarien amb versions per a gent gran.
Així va ser com aquella casa, una antiga masia restaurada, es va omplir de personatges de ficció. Només calia tergiversar algunes coses.
Per als menuts, una rondalla d'un cuiner que inaugurava un restaurant i la Caputxeta n'era la mestressa. Caçava el llop i el feia fer a l'ast. Una altra rondalla en què centenars d'immigrants saltaven les tanques amb perxes i anaven on era el príncep, que dormia. La Blancaneu li posava un despertador digital arran d'orella i els immigrants feien una sorollosa cassolada per ajudar a despertar-lo.
I per als grans, no podien faltar contes com ara un en què Messi i Griezmann feien un concurs de gols i el que perdia pagava una penyora, que podia ser anar a prendre-li la lligacama a la reina o ficar-se a la cuina d'un restaurant a rentar plats.
Els que tenien més èxit, però, eren els que explicaven la Bet, en Joan i la Mei perquè eren més atrevits. I mentre anaven explicant contes, rondalles i fantasies inventades, feien un cremat de rom que, com tothom sap, és el millor remei contra qualsevol microbi, virus o mal aire que circuli.
D'aquesta manera, l'ambient s'anava caldejant i les estones passaven sense que se n'adonessin fins que un, o una, del grup, deia: “Bé, ja és hora de tancar els ànecs. Amb el vostre permís, me'n vaig a jóc.” I els rondallaires se n'anaven cadascú al seu dormitori, contents de no estar contaminats per cap virus informàtic i amb la imaginació ben estimulada per a la resta de la nit i per als contes de l'endemà.

dilluns, 24 de febrer de 2020

Llegenda de Gal·les (Antònia García)

Diuen que, cap al segle XIII, al nord de Gal·les hi havia un príncep que es deia Llewelyn, o Llywelyn. Feia pocs dies que li havia nascut el primer fill, que seria el seu hereu. Per celebrar l'esdeveniment havien fet grans festes al castell. No hi havia faltat de res, ni menjars abundants ni música ni les cançons dels bards. Com que el príncep era molt aficionat a la caça, també havien organitzat una cacera.
Llewelyn, amb la princesa i els seus cortesans i servidors, havien sortit de matinada amb els cavalls i les canilles de gossos. L'infant restava confiat a una dida i a alguns servents i serventes. Els terrenys de caça eren abundosos d'animals, de cérvols, de llops, de guineus, de gats mesquers i d'altres salvatgines. Els gossos, atiats pels criats, omplien de clapits el bosc.
De sobte, el príncep es va adonar que entre els seus gossos no hi havia el que tenia el nom de Gelert, que era el seu gos preferit, el seu millor company en la cacera i l'únic gos a qui era permès entrar a les estances nobles del castell. Estranyat, el va cridar en va. El gos no hi era. Devia ser per algun motiu. Llavors va decidir suspendre la cacera i tornar al castell. Els servidors van fer sonar els corns i tot els cortesans va seguir el príncep.
Un cop al pati del castell, van descavalcar i Llewelyn es va dirigir a la torre on eren les estances privades. Aleshores en va sortir el Gelert, el gos, tot content de retrobar el seu amo, remenant la cua i fent petits lladrucs d'alegria.
El príncep se li va acostar i li anava a fer festes quan va veure que el ca tenia el morro tot ensangonat. Va tenir un mal pressentiment i va córrer escales amunt, seguit pel gos. En arribar a la cambra va veure el bressol tombat per terra. L'infant no hi era i els llençols eren xops de sang. Tampoc hi eren ni la dida ni cap dels servents. Com si en aquell moment un llamp l'hagués migpartit, Llewelyn va pensar, “Déu dels cels! El gos ha devorat el meu fill!”. L'esglai es va tornar fúria desesperada i, fora de si, sense pensar-s'ho, es va treure l'espasa i la va enfonsar al cos de Gelert, que romania mansament al seu costat, fins a travessar-li el cor. El gos va fer un grinyol escruixidor i tot seguit es va sentir, com a resposta, el plor d'una criatura. El príncep, sorprès, va apartar el bressol i les cortines que el mig tapaven i allí va trobar el tendre infant, sa i estalvi, i al seu costat, el cadàver d'un gros llop poderós, amb una ferida terrible a la gola, i un bassal de sang per terra.
Llavors Llewelyn va comprendre què havia passat, va agafar el seu fill amorosament i, en sentir la ranera del gos moribund, amb tot el sentiment li va acostar el petit, que va allargar les manetes cap al gos que l'havia salvat dels ullals d'aquella bèstia ferotge, a risc de perdre la vida. Gelert, en plena agonia, encara va tenir forces per llepar la maneta del nen que, petit com era, semblava que ho entenia tot.
Llewelyn, amb gran aflicció, va acollir el fidel i valent gos als seus braços fins que va morir. Penedit del que havia fet, va fer enterrar el cos de Gelert en un lloc a prop de la muralla i hi va fer posar una llosa amb el nom del gos gravat al marbre. Així, ell, des de la finestra de la seva cambra, la podia veure sempre.
Diuen que el príncep, després d'aquests fets, no va tornar a somriure mai més.
Amb els segles, el castell es va anar malmetent i enrunant. La llosa amb el nom gravat, però, encara es manté al mateix lloc. I al poble que s'havia format a redós del castell, se'l va anomenar Beddgelert, que vol dir “la tomba de Gelert”.

dilluns, 17 de febrer de 2020

La porta (Antònia García)

Altes muralles la tenen reclosa. Però hi ha una porta per entrar-hi, per accedir a la llibertat. Una porta de coneixements, tradicions, costums... El seu nom és “Cultura”. Obre-la. Busca la llibertat. És captiva dins del recinte. Si aconsegueixes tallar les cordes que li lliguen les mans i els peus, podrà sortir per qualsevol de les portes de les altes muralles, núvols els braços, coloms les mans i els peus. Podrà tornar a trobar les paraules, la cançó i la dansa, la bellesa, les creences dels avis. Podrà guardar-ho per als que vindran. Oh, sí. Els que vindran podran ser lliures, s'organitzaran, s'adaptaran. El nom de la porta és “Cultura”. No té pany. La clau ets tu.

dilluns, 10 de febrer de 2020

Córrer món (Antònia García)

Hi ha moltes menes de viatges: viatges de negocis, viatges científics, turístics... Jo he fet viatges turístics i viatges familiars, per veure la família. No tinc cap experiència més sobre viatges. Vull dir que no m'assemblo gens a viatgers famosos com ara Domènec Badia, conegut com a Alí Bey, per citar-ne només un, que a més de viatjar feia d'espia i no sé quantes coses més. Els meus viatges han estat molt modestos.
Diuen que el més interessant dels viatges no és la destinació sinó tot el camí que es fa per a arribar-hi. “Que el camí sigui llarg”, diu el poeta. Que sigui llarg i ple d'esdeveniments. Que facis coneixences. Que et sentis part dels llocs que visites.
Hi ha qui s'ho passa tan bé preparant un viatge, buscant informació, llegint la història del lloc escollit, etc., com quan realitza per fi el viatge mateix.
No m'estranya. Penso que un viatge és com un estat d'ànim. S'ha de sentir una curiositat molt gran. S'ha d'observar amb molt de respecte els altres, que segurament són ben diferents, de caràcter, de costums... S'ha de parlar amb la gent. Però no sempre se'n coneixen les llengües.
El viatge que m'agradaria fer seria un viatge cap a un país o uns països on no tingués problemes amb els diversos parlars perquè jo tindria el do de les llengües, les coneixeria totes i podria enraonar amb tothom. Aprendria a estimar d'altres terres. Quan coneixes un lloc, quan t'interesses per com hi viuen, i en saps els noms de les muntanyes, dels rius, dels pobles i de la gent, és quan te l'estimes.
El viatge que desitjaria fer tindria com a destinació una qualsevol de les ciutats invisibles, o totes, que descriu Italo Calvino en un dels seus llibres, a través del personatge de Marco Polo. Unes ciutats on el més important no serien només els edificis, les obres d'art, sinó l'esperit d'aquestes ciutats. I, abans d'arribar-hi, un llarg camí, per terra i per mar, amb algú amb qui compartir les sensacions que m'anessin arribant i la il·lusió per la descoberta de coses noves. Un viatge on, en una ratxa d'aire de mar, en una cantonada assolellada, en l'ombra fresca d'un arbre o en el somriure càlid d'un desconegut em trobés a mi mateixa.