Cinc hores d'infants (Núria Roca)

 Isabel Vilà i Pujol, sobrenom “Isabel Cinc Hores”. Una dona lluitadora, molt difícil en aquell temps del segle XIX. Primera sindicalista. Va defensar el dret dels treballadors, sobretot dels nens que eren explotats en edat molt primària. Tot i les dificultats familiars per la mort del pare, quan ella tenia catorze anys, la tercera de cinc germans, en una zona d'indústria tapera, on les condicions de vida i feina eren abusives i malgrat l'ambient en què vivia, va voler formar-se. Amb molts esforços va arribar a ser mestra.

Va lluitar per aconseguir una jornada laboral de 5 hores per als nens menors de 13 anys i les nenes menors de 14 anys. Una jornada de 8h per als nois menors de 15 anys i les nenes menors de 17 anys.

El 1874, amb el cop d'estat del general Pavía i el retorn d'Alfons XII, va haver d'exiliar-se a França, a Carcassona.

De retorn a Barcelona el 1881, va fundar una escola pròpia, Colegio Franco-Español. En va ser la directora. Va seguir una educació lliberal, pensant en els drets dels infants.

Va morir als 53 anys, el 1896, després d'una vida molt intensa. Va ser enterrada al cementiri civil de Sabadell (cementerio de los disidentes).

 

Ara els infants estan molt més protegits, sobretot en zones pròsperes i en països desenvolupats. Però  encara queda molt per fer perquè a tot el món visquin una infància feliç i que no siguin explotats per treure'n rendiment, com existeix en molts països del tercer món i fins i tot, molt a prop nostre.

 

Cinc Hores m'ha fet pensar, com a mestra, en les hores que jo passava amb els nens i nenes a l'escola. Que sempre eren més de les que tocaven. A part de la sortida d'esbarjo al matí pels més grandets i també una estona a la tarda pels més petits, la resta era a dins de la classe.

En algunes escoles l'espai dins de l'aula era escàs, no es podien moure gaire. Millor dit, obligació de no moure's per poder seguir el currículum establert. Ja veies la necessitat que tenien molts nens o nenes de no passar tantes hores asseguts en una cadira de fusta, davant d'una taula rodona o rectangular a compartir amb altres companys. La sortida més fàcil era demanar per anar al lavabo. Penso que molts cops era per estirar les cames.

Al revés de la mestra, que passava la major part de l'horari escolar dreta voltant per la classe atenen individualment els infants més necessitats d'ajuda. A l'hora del pati, fent torns amb altres mestres, drets també, vigilant baralles o caigudes que havies d'atendre ràpidament.

Sempre he pensat que l'educació no és només aprenentatges estipulats pel sistema educatiu vigent. Canviant, segons el govern que hi ha al poder, per superar uns exàmens a vegades incoherents.

El pensador psicopedagog i dibuixant italià Francesco Tonucci “Frato” feia anys que apostava per una educació més oberta, a l'aire lliure, al carrer, a la muntanya, al mar, etc. Volia fer dels nens i nenes ciutadans des del seu naixement. Reconèixer els seus drets. Els nens neixen per ser feliços i solem orientar-los i obligar-los a fer el que ens sembla més útil i avantatjós en detriment de la seva felicitat. Donar importància al temps lliure i al joc, sobretot a l'aire lliure.

Enyorava el joc pel carrer, quan no hi havien tants cotxes i els grups es formaven als barris.

Les cinc hores d'estudi són profitoses si no estan forçades, si es treballa amb motivació, adequades a cada nen i nena segons les seves capacitats, observant les seves necessitats i sobretot escoltant-los.

Són els infants, els que han de parlar; els pares i els mestres han de ser el seu referent.

L'espai també és important per a la seva mobilitat. A vegades improvisant, segons les activitats, es pot  ampliar a l'aire lliure.

El joc, importantíssim en edats infantils. La relació entre companys poden ser efectives en sortides, colònies, patis, jardins propers... Convivint amb altres persones que pot ser en una residència d'avis, fent cantades, teatre o simplement ajudant-los a fer activitats proposades com pintura o treballs manuals.

Apadrinant un avi o àvia per cada nen o nena i fent-los-hi visites sovint.

Els infants han de veure de ben petits la realitat de la vida amb naturalitat. No sabem com són capaços de participar amb afectivitat amb la gent gran i sortir-ne reforçats.

Aquesta educació va néixer ja amb l'escola nova quan la República. Va durar poc. La guerra i la repressió franquista va ensorrar aquest moviment. Molts pedagogs i mestres en clandestinitat van anar lluitant i van tornar a emergir molts aspectes de renovació i sobretot la iniciació de la nostra llengua catalana que fins aleshores era vetada.

Esperem que els esforços de molts educadors s'expandeixin, s'integrin i s'aconsegueixi una educació ideal per als infants que després seran adults i portaran el nostre país. Necessitem polítics capaços de portar les regnes d'un país encara poc desenvolupat i amb necessitats molt bàsiques.

La mona de Pasqua (Núria Roca)

 No recordo en la meva infantesa les mones que menjàvem a casa per Pasqua.

El meu padrí-tiet, el germà de la meva mare, no era de regals, ni mones, amb prou feines alguna visita. En canvi la meva padrina-àvia, mare del meu pare, era molt detallista i no em faltava cap any la palma. Primer la farcida de penjolls de sucre de coloraines i un bon llaç a la punta... i després el palmó, que jo preferia.

No em delia pels dolços i sí em divertia picar al terra amb el palmó i poder fer una bona escombra.

Després de l'experiència d'haver desfet la palma donant bons cops en la cerimònia de la benedicció, a la gran plaça de la Sagrada Família, la pobra dona, frustrada, amb una neta molt activa, va decidir de substituir la palma molt guarnida pel palmó més auster, però més divertit.

Les mones en aquells temps eren més simples i menys vistoses. Un pa de pessic farcit i per sobre ous de xocolata, potser ja algun pollet, fet de dues boles una sobre l'altra, una de petita, el cap, i la més grossa, el cos, unes potetes i un bec. El material, de fils de llana prima. Encara existeixen ara i als petits els agrada per tocar-los i masegar-los amb les seves manetes. El toc de color amb els plomalls, molt fins semblants a les plomes d'una au, suposo que ara són sintètics, donaven una diversitat de colors que feia que la mona tingués un aspecte alegre.

Com he dit, malgrat que el dolç no és el meu fort, ara sé apreciar una bona mona si els ingredients són de qualitat i el pastisser és un entès.

Els meus records més vius sobre la mona de Pasqua, han sigut quan els meus fills eren petits. Acostumava a fer la mona jo amb companyia d'ells. Això sí, amb ninotets, pollets, plomalls, ou gran o uns quants de petits. Vam instaurar aquesta celebració a casa com una tradició amb els avis, padrins, i amb amics si ho fèiem a la casa de la muntanya. Podien ajuntar-se més d'una mona. Les fotos al voltant d'ella no faltaven.

Més endavant, per problemes per coincidir en el dia i fer factible la trobada, podíem adequar la festa al dia de Rams, dissabte, diumenge, dilluns de Pasqua o fins i tot tornar-ho a celebrar en la tornada a Barcelona, després de les festes de la Setmana Santa. La qüestió era fer la Pasqua a gust de tothom, poder-nos reunir i menjar la mona.

Amb la vinguda dels nets, encara s'ha hagut d'adaptar més a cada família. Surten mones per tot arreu. No falta per això, normalment, la feta a casa. Les tres famílies compostes pels tres fills també  aquell dia fan que els nens facin de cuiners i elaboren les pròpies mones, totes diferents. Herència? No ho sé.

No sé què m'ha inspirat, però quan les netes van pentinades amb llaços, diademes brillants amb orelles de gat, adorns llampants..., em fan pensar en una mona de Pasqua. No tenen prejudicis, surten al carrer ben empolainades. I penso que quan la meva filla era petita no hi havia tantes coses i a mi no m'agradaven gaire els adorns vistosos. Potser ella en va anar faltada i ara la mare i les filles en gaudeixen totes.

Semblen mones de Pasqua! Però que mones!

Tornaran els carrers plens... (Núria Roca)

 Quina tristor els carrers buits per Sant Jordi. Una de les festes més importants de Catalunya.

Sense roses, sense llibres, sense converses, sense música, sense autors/res signant la dedicatòria personalitzada en els llibres.

Abans del desastre de la pandèmia, a les hores punta, quan la gent sortia de la feina, de les escoles, etc..., la circulació era densa pels carrers, els passejos, les voreres, per tot arreu una gentada celebrant amb la rosa a la solapa de la jaqueta o de l'anorac, si era un dia que feia fred o ja vesprejava. Si era un dia que el sol feia la seva feina amb intensitat, la roba era més lleugera, la primavera lluïa el seu esplendor.

Ara no hi ha venda de roses per les cantonades, les parades de llibres absents davant de les llibreries, fins i tot en llocs com els supermercats trobaves roses. Qui més qui menys te'n regalava una.

Les cares de les persones que passejaven per qualsevol carrer, sobretot si era cèntric, eren alegres, somrients, almenys en aquella diada. Els ulls espurnejants amb una lluentor que reflectia una festa grossa.

A les parades de llibres al carrer, gent fullejant, preguntant per algun llibre que li feia patxoca. Els autors/res atabalats però satisfets que compressin el seu llibre recent fornejat. El signaven a tothom que feia cua, fins a l'esgotament, a l'hora de cedir el lloc a un altre escriptor/a, i dirigir-se a un altre emplaçament.

Les escoles també fomentaven la lectura participant en la venda de llibres mitjançant els alumnes de l'últim curs de primària. Amb la recaptació dels beneficis obtinguts feien una bossa per al viatge de final de curs.

Veies les taules improvisades al pati o a fora al carrer, amb la senyera com a estovalles, i no hi faltava un pot amb un ram de roses.

Darrere de la taula veies els nens/es que venien amb il·lusió els llibres demanats. Controlant amb molt de compte el canvi dels diners, ja que suposava la guardiola per al seu viatge desitjat de final de curs. Podia ser per a ells la primera feina rendible. Darrere la taula, les cares dels dos o tres nens i nenes, que comentaven i solucionaven si hi havia algun problema, eren de responsabilitat. Això sí, no es trobaven sols, darrere hi havia una mestra o un mestre que controlava, organitzava i aconsellava en tot moment que sorgís un conflicte. El treball d'aquests tutors en aquesta diada comportava una feinada indescriptible.

La majoria d'escoles, al matí al pati, celebraven el dia de sant Jordi i els Jocs Florals dels alumnes des de P-3 fins a 6è, i fins i tot promovien la participació de familiars en el Concurs de poemes, contes, relats, novel·la, etc.

També hi havia demostracions de danses de tot tipus, tradicionals catalanes, o d'altres països.

L'organització d'aquesta celebració comportava una feinada per als mestres, que ho portaven a terme amb il·lusió.

Per als alumnes era un aprenentatge molt positiu.

Encara que aquest any es torni a celebrar en intimitat a dins de l'escola, amb grups bombolla, mascareta posada, que costa d'entendre's, distàncies i tots els protocols per evitar el contagi d'aquest virus tan agressiu, els joves, professors i pares suporten amb estoïcisme aquest esdeveniment tan light.

Esperem que l'any vinent per sant Jordi es pugui celebrar amb tots els ets i uts, amb gentada, soroll, forces llibres i formoses roses al carrer.

El somni (Núria Roca)

Què és un somni?

És una fantasia del cervell que quan dorms fa de les seves?

És un desig que vols que es faci realitat?

Es pot somniar dormint, però també despert.

Un somni és com una pel·lícula que et passa per la ment quan dorms: vivències que has tingut els dies anteriors, èpoques passades, fragments d'angoixes, escenes que t'afecten a vegades sense saber-ho. Fins i tot els somnis poden arribar a ser recurrents, que es repeteixen molt semblants vàries vegades. És l'inconscient que de nit et fa viure situacions mal viscudes o, al revés, que han sigut satisfactòries per a tu.

A mi normalment el somni em serveix per desencallar i poder interpretar a vegades mals moments que no he sabut identificar quan estava desperta. En el fons jo crec que afavoreixen el coneixement més profund d'un mateix.

A vegades el cervell, durant el repòs, quasi sempre per la nit, que el son és més profund, et proporciona escenes, en fragments, de vivències que t'han afectat quan estaves despert, molts cops sense adonar-te'n, tan agradables com desagradables, intensives, inapercebibles, xocants, estranyes, etc.

Trobo curiós que tinguis un somni angoixant, de por, i et despertis sobtadament pel teu plor o somicant en veu alta, com si fos realitat. Que t'adormis un altre cop amb el pensament que tot ha sigut un somni i tornis a seguir amb el mateix somni o semblant, com si fos una continuació.

El meu somni recurrent és haver de fer un viatge, normalment sempre amb presses, haver d'omplir una maleta o més d'una, fer preparatius per un viatge amb avió, tren, amb un transport aliè al teu.

La situació és estressant, em deixo coses o no les trobo, les vaig a buscar amb el perill de fer tard, estic perdent el transport, el somni s'acaba així, no hi ha final, però la mala estona ja l'he passada encara que sigui irreal. Em desperto recordant el somni.

Jo interpreto aquest somni recurrent, al meu entendre, que poden ser angoixes i nervis passats en els preparatius dels viatges. Durant molts anys amb criatures petites he fet moltes maletes i bosses en molts desplaçaments fora de la ciutat, muntanya, platja, turisme, etc. Normalment amb el cotxe propi i també d'altres arrossegant la caravana.

Quan eren nadons portava de tot, per si de cas. Les maletes, a part de roba i calçat, per calor i per fred, també medicaments, farinetes, bolquers, joguines, contes, papers i colors, etc. La feina era, reduir els embalums, comprimint i ordenant per encabir-ho tot. Aquest tràfec era fet amb il·lusió, però també era molt estressant, ja que pel mig pul·lulaven els nens petits de diferents edats, que no em tocava més remei que fer vàries coses a la vegada.

Quan sortíem tots carregats, descansava al cotxe, em treia un pes de sobre, havia acabat de fer paquets. Potser al cap d'una estona sentia: –Quan arribaremmmm?–. Llavors inventa coses per distreure la canalla perquè no se'ls faci llarg el viatge. O això o tolerar –Aquest m'ha donat un cop, se'm posa a sobre, no em deixa lloc..., tinc pipí, etc... El millor era portar-los adormits. Amb la qual cosa potser jo també feia una becaina.

Somniar desperts.

També ens trobem amb uns altres somnis que podem anomenar desitjos. Poden ser més o menys realitats.

Somniar en projectes a realitzar o fixar objectius a la teva existència, fa viure amb il·lusió per acomplir-los i la vida es fa més agradable.

No hauríem de deixar de somniar per portar a terme els nostres desitjos i lluitar per arribar al nostre objectiu fixat. Tot i que molts cops és difícil i no s'acompleix del tot, la il·lusió s'ha de mantenir viva i sempre seguir la lluita tant com es pugui, per trobar nous objectius.

Escriure a vegades també pot ser un somni. Quan escrius un conte, un relat, la teva fantasia vola pels núvols, el teu pensament té bocins de somnis que fas realitat en el paper. En una novel·la hi ha molts petits somnis, que l'escriptor plasma perquè quan la llegeixis visquis la realitat que l'autor ha vivenciat, ha sentit, ha somniat, ha desitjat, ha observat, ha descrit en paraules perquè les facis teves.

Conclusió: Vull seguir somniant. I vosaltres?

T'has perdut alguna vegada a la muntanya? (Núria Roca)

Perdre's sempre resulta enutjós. Si és en una ciutat, sobretot si t'és desconeguda, buscant un carrer, pots voltar molt però al final d'una manera o altra arribes a la destinació.

Ara, perdre's a la muntanya són figues d'un altre paner, és molt més arriscat.

Sobretot en temps d'hivern o tardor avançada és perillós si no hi estàs avesat i ben entrenat.

Per sortir a la muntanya s'han de tenir uns mínims coneixements per no tenir ensurts, que a vegades poden ser greus.

El temps és molt canviant, el matí amb un sol espaterrant i al cap d'unes hores pot ploure, ventar o nevar.

Les hores també són determinants. Si et perds, que vol dir no saber per on seguir, el temps va passant i quan arriba la nit és difícil trobar el camí correcte. La temperatura a la nit, a l'alta muntanya, baixa molt; aleshores si no vas ben preparat pots passar molt de fred, fins a l'extrem d'arribar a la hipotèrmia i en conseqüència a la congelació i la mort. També quan vespreja, la llum es va afluixant i el paratge no es divisa tan bé. Ara, quan és negra nit, sense lluna plena, el terreny és impracticable sense una bona il·luminació. Sots, pedres, barrancs, relliscades o neu són inevitables, i en la foscor el perill és constant.

Les previsions alimentàries també poden fallar, sobretot la falta d'aigua. El cos va perdent energia i per tant l'esforç és més costós. La ment també pot quedar afectada, ja que no coordina tan bé.

De dia, si és l'època de calor, com és a l'estiu, el sol en les hores punta és potent, cal una bona protecció i hidratació per no agafar una insolació, que pot resultar greu.

Abans de sortir a muntanya, cal planejar bé la sortida, millor en grup, assegurar-se d'on es vol arribar, preveure el temps de duració de la caminada, un bon equip de muntanya per les possibles inclemències que poden sorgir, les suficients provisions d'aliments adequats i sobretot d'aigua.

No m'he perdut mai que no hagi pogut sortir-me'n bé. M'ha passat de tot: errar camins, fer voltes innecessàries, vorejar un cim per trobar la sortida, travessar un rierol, baixar amb una corda de seguretat un barranc per guanyar temps i no perdre el tren, i altres coses que no recordo. L'angoixa, la passes. El teu cervell en alerta contínua, resulta a vegades esgotador.

La satisfacció d'haver fet un cim, una travessa, d'haver seguir una carena, d'haver visitat indrets feréstecs, et compensa el cansament.

Quan arribes a casa, una dutxa calenta, un àpat reconfortant, un descans llarg, són necessaris per recuperar les forces. L'endemà potser l'excursió et farà pagar factura. El cos està en ralentí, els músculs es queixen, estan adolorits. A vegades fins i tot dura dies tornar a estar una altra vegada en condicions de sortir a la muntanya si és la teva afició.

Amb els anys les excursions a la muntanya es tornen més tranquil·les. I a manca de sortides, veure les fotos tot recordant la teva joventut, sense enyorança, et pot fer passar uns moments molt gratificants.

Va deixar enrere la casa, el poble, els amics, els records... (Núria Roca)

Quan un pren una decisió tan dràstica com deixar enrere la casa, el poble, els amics, els familiars i sobretot els records, ha de fer mal al cor durant un temps. Potser si trobes un bon acolliment i és una decisió presa per tu, amb tot el que pot comportar, serà més fàcil de pair.

Trobar una nova feina gratificant que compensi l'allunyament del teu entorn habitual, suposa també tenir enyorança durant un temps. Potser fins i tot afavoreix més recordar fets o circumstàncies viscudes amb més claredat i donar-los més importància.

Altres situacions doloroses que vols que parin de martiritzar-te, és deixar-ho tot, fer un canvi radical, renovar la teva vida. Segur que aquesta decisió costa molt de prendre, però a vegades és la solució per trobar la pau interior.

Canvi total de la vida que tenies fins ara. A vegades la persona segueix ancorada en una vida per ella confortable, rutinària, amb una feina estable que molta gent desitjaria. Cada dia fer el mateix circuit i no trobar al·licient en el teu dia a dia. Sempre el mateix, lluitar per sobreviure amb bones condicions, però no aspirar a provar noves maneres de viure amb més incerteses i novetats inesperades.

És el cas d'un home amb la quarantena feta i solter. De cop i volta es desperta d'aquesta monotonia i pensa que els anys passen i encara no ha trobat el que el faci més feliç.

Té una casa mig abandonada en un poblet petit allunyat de la ciutat. Sempre pensa d'anar-hi, però el problema és que de moment és inhabitable si no es fan grans reformes.

Una nit fa voltes i voltes al llit, la son no arriba. És com si se li hagués encès una bombeta i no el deixés dormir. Pensa, pensa, però té por d'agafar el toro per les banyes.

S'adorm finalment i somnia que està prenent el sol estirat a terra en una gespa verda, mirant els núvols com corren i es transformen. Ha plantat unes tomaqueres. Li han sortit uns tomàquets grossos i formosos. Sent la remor del riu que baixa amb una aigua transparent fent ondulacions quan saltironeja pels pedrots que va trobant. Els ocells fan una piuladissa com si el cridessin per parlar amb ell.

Sona el despertador. Es desperta relaxat, amb el cap clar i, ara sí, agafarà les regnes. Està decidit, abandonarà la vida que duu per una altra de molt diferent. Els estalvis que ha fet durant aquests anys li serviran per reformar la casa del poble.

Es llevarà amb el crit del gall, farà la migdiada i es retirarà quan vespregi per anar-se'n a dormir aviat com les gallines. Plantarà a l'hort. Tindrà gallines. I potser li sortirà la vena de pintar quadres al natural. Té una maleta amb olis potser ja secs i un cavallet de fusta per posar-hi la tela. Tot això ho renovarà i, gaudint del paisatge, plasmarà el que veu en els seus primers quadres.

Viurà senzillament, petites feines que podrà fer amb teletreball, serà suficient per mantenir-se, per anar tirant.

Vendre el pis que actualment habita? Oh, no, per si de cas. Acomiadar-se dels amics i familiars després de tants anys... Deixar el barri i les botigues on compra... Tot això li suposa un estrès. Però està ben decidit, tirarà endavant. Té una il·lusió que mai no havia sentit. Vol fer-ho ràpid, per no repensar-s'hi.

Demà és dissabte, té dos dies per anar al poble, parlar amb els veïns de les masies properes. Cercarà un constructor per fer les pertinents reformes. Vol una casa pràctica, sense luxes, senzilla però confortable per al fred de l'hivern i la calor de l'estiu. Sort que la casa és antiga amb unes parets de pedra mot gruixudes que l'aïllen força de la temperatura exterior. Potser amb el temps hi farà una piscina i tot.

Que content que està. No pensa amb la seguretat i l'estabilitat que té. Ara sí que no s'avorrirà. Quin canvi més fort! es diu a ell mateix, i sóc capaç de complir-lo.

Esperem que li vagi bé. Amb voluntat i ganes no s'acaben les forces. Ara, el canvi és radical. D'al·licients ara sí que en tindrà.

Ludovico – Pío (Núria Roca)

Dedicat a les meves netes Marta i Aina pel seu aniversari

 

 LUDOVICO –Avui, per culpa del canvi d'horari, m'he retardat en el meu cant matiner. Ho sento,  fillets, teniu a punt el menjar que us ha preparat la senyora Pepeta, la pagesa que ens cuida. Afanyeu-vos que encara està calentet, que aquest matí fa fred, sou petitets i heu de créixer. El pinso barrejat amb verdures i patata bullida us atiparà bé per a aquesta jornada. Després podeu picotejar per terra i aprendre a buscar aliment que sempre trobareu. La vostra mare està tornant a covar uns ous i ha d'estar tranquil·la.

PÍO –Pare, ja torna a estar lloca?

LUDOVICO –No et passis, eh!

PÍO –És que encara fem pío, pío... que aviat ja tindrem germanets una altra vegada.

LUDOVICO –Menja i calla! La meva feina és fer lloques les gallines, a part de fer un bon dinar per Nadal, la qual cosa m'amoïna enormement.

PÍO –Pío, pío... Jo també seré gall i faré feliços els humans per les festes?

LUDOVICO –Quin remei, no crec que te n'escapis, és el nostre servei al món. N'hem d'estar orgullosos. Pensa que nosaltres tenim sort de viure en aquesta masia, campem al nostre aire i ens donen un bon menjar. Altres viuen en grans granges, ben amuntegadets i amb molta ferum pels excrements que han de trepitjar dins de les gàbies.

PÍO –Potser no seré gall com tu, amb aquesta diversitat de colors, brillants, amb moltes coloraines a les plomes, amb el pas elegant i ben tibat al caminar, que fa tremolar totes les gallines.

LUDOVICO –No et preocupis, fill, que ara tens el cos recobert d'un plomissall molt fi i groguenc, però a mesura que creixis t'aniran sortint les plomes boniques que tant desitges.

PÍO –Sempre faré pío, pío, pío...?

LUDOVICO –Quan siguis més gran la veu et canviarà i cantaràs amb una veu potent que es projectarà lluny perquè els humans que encara dormin es despertin i diguin: ja clareja, el gall ja ha cantat. A pagès, el cant del gall els serveix de despertador. Saben que es fa de dia i és hora de començar a llevar-se per anar a treballar al camp o a la cort. Això sí, has de tenir en compte de no fer soroll a l'hora de la migdiada, que reposen, fan un cop de cap al coixí, en una cadira o sobre l'herba. Al vespre es retiren també aviat. Diuen que se'n van a dormir com les gallines.

PIO –Pío, pío, pío, pío...

LUDOVICO –Au, escampa la boira, no facis més preguntes i vés a buscar cucs, que t'agraden força. Jo vaig per feina...

Al galliner se sent cloc, cloc, cloc...

Eleccions sí, eleccions no (Núria Roca)

 Quin desgavell, cada vegada pitjor, ens trobem en un carreró sense sortida. Sembla que les forces independentistes s'hagin afluixat, esmunyit, es respira un silenci angoixant, incert.

Aquest virus Covid-19 escampant-se a tort i a dret, a marxes forçades, ajuda els conqueridors, per dir-ho d'una manera intel·ligible, a dominar més la situació.

Per part de l'Estat tot són estratègies, canvis i més canvis, informacions adulterades, per sortir amb la seva. L'objectiu és fer de Catalunya una província d'Espanya, castellana i sense poder propi.

Per tot s'ha de consultar l'Estat espanyol, fins i tot per protegir-nos d'una pandèmia.

Tenen pressa perquè realitzem les nostres eleccions parlamentàries. El nostre Govern no pot dir res, malgrat el perill que augmentin els contagis, la qual cosa fa que sorgeixin més malalts amb l'increment de més morts.

La dificultat d'aquestes eleccions el dia 14 F són ben comprensibles en la situació extrema que estem d'augment de contagis. A part de l'organització perquè tothom pugui votar tan protegits com  sigui possible, hi haurà moltes persones malaltes del Covid als hospitals, a casa, a les residències de gent gran, gent confinada a casa, persones amb el test positiu; la gent gran, per votar per correu,  haurà de fer cues, i tots tenen dret a votar.

Posen el nou ministre que ho arreglarà tot. Intenten que el nou candidat a la presidència de la Generalitat sigui del partit PSC, o sigui, PSOE; total la paella pel mànec sempre.

Ajornar les eleccions potser per l'Estat seria arriscat. Que no hi hagi temps de reflexió per part d'un sector indecís.

Esperem que el poble de Catalunya reflexioni i reaccioni de manera diferent del que esperen, tips de tanta repressió. Amb regalets i cinisme aquest Govern espanyol ens vol al pot. Pensen que amb la immediatesa la gent que dubte caurà al parany i molts vots cauran al PSC, PSOE.

Veient l'experiència en altres països, fa pensar que l'ajornament seria la millor decisió. El risc que correm si es fan el 14 F potser és que arribem a un col·lapse del Servei Sanitari molt complex de solucionar

Veure'm com acaba tot.

Si per fi les eleccions són el 14 F, no hi ha dubte, anirem a votar. Malgrat l'esforç que haurà de fer tot el poble de Catalunya, ho hem de fer.

La neu (Núria Roca)

Em venen al cap moltes experiències lligades a la neu. Totes molt diferents en el context. La més antiga podria ser quan era petita, uns 8 o 10 anys, que els pares ens van portar, al meu germà i a mi,  a Andorra, per Nadal. Llavors un país amb el català com a llengua oficial, era per nosaltres estimat.

Cap als anys 1955, mal equipats: sabates de passeig, potser les úniques que teníem; això sí, amb mitjons gruixuts; abrics i a sota els jerseis més calents, que acostumaven a ser de llana; samarreta interior també de llana, que recordo que odiava per la picor que em feia a la pell, encara que amb el fred no ho notava; no faltava el gorro passamuntanyes amb el qual només es veien els ulls, i una bufanda ben caragolada al coll.

El meu pare, molt excursionista, portava una motxilla que semblava de soldat per anar a la mili. A dins portava aigua, entrepans i sempre paper de vàter, que llavors era de color marró, de la coneguda marca “El Elefante”, gruixut i excessivament dur per a la seva finalitat.

Tots quatre fent pinya ens dirigíem a veure el Pessebre vivent a la nit. Ells sabien què era, però segur que nosaltres desconeixíem què seria.

Recordo el viatge amb un cotxe vell, “El Balilla”, de color negre, sense calefacció, amb mantes al darrere per si teníem fred. No recordo si em va agradar o no. Però com a mínim ens va sorprendre.

Adolescent crescudeta, 16 anys, sòcia del Centre Excursionista de Catalunya, del que encara en sóc. Vàrem començar a fer sortides, en grup i monitor, primer senzilles i després amb més dificultat. La confiança i els aprenentatges realitzats ens va facilitar construir el nostre propi grup per sortir sols. Ens reuníem els dijous normalment per planificar les sortides. Érem un grup responsable de nois i noies d'edat semblant, que estimàvem la muntanya, ens respectàvem entre nosaltres, i totes les decisions es prenien en assemblea. També protegíem com podíem el medi natural. Mai deixàvem deixalles a la muntanya, les dúiem a la motxilla fins a casa.

Una sortida va ser al Cadí amb neu. Amb botes de muntanya i els primers “Tempestes” que van sortir al mercat, fets de niló plàstic per si plovia poc i que preservaven del vent. Abrigats amb jerseis a sota, però si caminaves molta estona quedaves mullat per dins pel vapor que desprenia el nostre cos. Si plovia fort les capelines de plàstic, àmplies per a dur la motxilla a sota, servien per no mullar-nos.

Ja havia acabat l'hivern, però la neu encara era present a la muntanya. Caminar trepitjant gruix de neu té molta dificultat i cansa el doble.

El paisatge nevat, els cims emblanquinats, el sol reflectint amb raigs i donant colors sobre la neu, era de somni. L'esforç indispensable que havíem de fer, era compensat per les panoràmiques que divisàvem al llarg de l'excursió. Llàstima que les fotos fetes amb càmeres senzilles, amb carrets que regulàvem per fer-los durar més temps, tret que poguéssim comprar-ne sense dificultat. En aquell temps, però, l'economia no era llampant.

Quan ara veig fotos d'aquelles excursions, en blanc i negre, engroguides i amb el paper encartonat, penso quina diferència amb l'actualitat, que pots fer les que vulguis amb el mòbil o la càmera digital i esborrar després les que no vulguis guardar, tu sol a casa.

Més endavant va ser llogar uns esquís, pals i botes, en una casa d'esports, perquè encara no hi havia botigues a les pistes d'esquí als anys 64. Com es pot suposar, els esquís eren molt rudimentaris.

La primera baixada va ser a la Pista Llarga, pista d'esquí de la Molina. Va ser esperpèntica. Amb uns mínims coneixements, però amb valentia, vaig baixar-la directa, sense frenar ni tombar per reduir la velocitat, fins a aturar-me forçosament a les cadires del senzill restaurant. Era temps de primavera i la neu, de tan trepitjada davant del Bar, era aigua enfangada, però gelada. El cul dels pantalons texans que duia van quedar ben xops. Em vaig torçar el turmell. En aixecar-me no podia posar el peu a terra. Em van ajudar. Al cap d'una estona, reposada, em sabia greu pels altres, vaig continuar esquiant amb el cul mullat.

Baixar amb el telecadira, la motxilla, els esquís i els pals, era una mica dificultós, sort dels vigilants que t'esperaven quan havies de baixar del telecadira.

La tornada cap a casa amb el tren bastant ple. Els seients eren de fusta. Si no n'hi havia de lliures,  anar asseguts a terra era una opció per descansar.

Vaig treure'm la bota i el peu estava inflat. Tornar-me-la a posar va ser una experiència dolorosa  després de les potser quatre hores de tren. El peu va entrar a la força, perquè encara m'esperava el trajecte de metro fins a casa.

Per fi, arribats a la llar on ens esperaven els pares amb angoixa. Dutxa, sopar i dormir. Al dia següent, cap al metge. Diagnòstic: distensió de lligaments. Repòs. La broma va durar quasi un mes. Però no me'n penedeixo d'haver-ho fet. Va ser l'inici del gust per l'esquí.

Més esquí! Vam començar a iniciar-nos amb el meu “novio” anant a esquiar tres o quatre cops   l'any, ja que costava els seus diners, viatge i forfets. El menjar, el dúiem a sobre, preparat des de casa amb il·lusió. Llavors ja amb un cotxe de segona mà, un Renault Daufhine, sortíem a les 4 o les 5 del matí, el deixàvem a l'estació i carregats amb tot el material cap amunt fins al telecadira que ens duia a les pistes, havent deixat abans les motxilles amb el menjar al refugi que el CEC tenia a la Molina.

Amb els esquís a coll, pujar al telecadira, ho recordo pesat. Esquiar lliscant pistes avall tenia més emoció.

Un canvi fort va ser amb nens. Però quan alguna cosa t'agrada te les arregles per trobar solució. L'esforç que demana ensenyar una criatura de 4 o 5 anys, primer a posar-se els esquís i després ensenyar-la com frenar i moure's per les pistes, té les seves dificultats i la suor fa acte de presència.  Un cop més grans veus el resultat. Són pares i fan el mateix amb els seus fills. Encara hem estat a temps de viure els avenços dels néts a les pistes, encara que sigui per poc temps.

La nevada del 1962 per Nadal és per no oblidar-la. Veure la ciutat de Barcelona embolcada de neu era de pel·lícula. Celebràvem  el Nadal i Sant Esteve amb la família del meu pare a casa d'una tieta que tenia el pis molt gran. L'àvia, que era gran, presidia la taula amb tots els fills i filles amb la seves respectives famílies, amb vuit néts i nétes. Sort de les taules llargues juntes que hi cabia tanta gent.

Quan ens vam llevar el dia de Nadal tot era blanc i els carrers tenien un gruix de neu fins a 30 o 40 centímetres i en certs llocs, més. Tot i les dificultats en caminar pel carrer, amb compte de no caure, també havies de vigilar que no et caigués la neu dels arbres o de les cornises de les cases per barret. També podia ser que dels terrats i balcons tiressin la neu per la borda! Segur que quedaves ben emblanquinat.

Van ser unes festes molt especials. Les recordo amb intensitat, cantant nadales al pessebre gran, amb llumetes que sempre feia la meva tieta. També les fotos guardades plasmen la caiguda de la neu, la qual cosa és estranya en aquesta ciutat.

A vegades la neu porta els seus inconvenients, no sempre és per gaudir-ne en hores de festa. Treballant en una escola a Mataró, vam passar angoixa amb les meves companyes. Anàvem, cada dia anar i tornar, amb el cotxe d'una d'elles des de Barcelona. Érem cinc, ben apretadetes darrere amb anoracs, les carteres per a la feina i també la carmanyola del dinar que ens portàvem quasi cada dia. Estant a l'escola, que es trobava en un turó, va començar a nevar molt fort i seguit. Les classes es van parar per mirar per la finestra els flocs enormes que queien. Els nens més petits cridaven i s'amorraven als vidres. Nosaltres, en canvi, patíem per veure com ens en sortiríem per baixar el carrer tan nevat per tornar cap a Barcelona. La conductora no les tenia totes. Seria la seva primera experiència de conduir amb neu, nosaltres li fèiem costat. No podíem avisar la família si l'escola estava tancada i nosaltres no havíem marxat. No portàvem telèfon com ara. Si ens quedàvem, què faríem? Buscar un lloc per dormir? En trobaríem? Avisar la nostra família? Marxar era l'opció més bona, però arriscada.

Ens vam decidir per l'última. Amb molt de compte, i tothom dient la seva, per baixar pel carrer ple de neu i per continuar circulant després per l'autopista, si es podia.

Amb el temps de patiment que vam passar, finalment vam arribar a Barcelona sanes i estàlvies.

L'endemà festa d'escola. Quan ens vam retrobar amb els nens un altre cop, tot eren vivències d'aquesta nevada tan extraordinària.

Als països on cada hivern neva, no ho tenen com una sorpresa, simplement és una normalitat.

Quin Nadal 2020! (Núria Roca)

Els Nadals passats no han estat tots iguals, però els rituals, la tradició, més o menys no han faltat. Sobretot en l'entorn familiar, fent colla i xerrameca llarga a les sobretaules.

Aquest Nadal 2020 serà molt diferent, estrany i insegur per a tothom. No perquè els rituals o les tradicions canviïn molt, és que estem obligats per aquest maleït virus covid-19 a adaptar-nos a les directrius sanitàries pels possibles contagis massius de la població mundial.

 Les restriccions de mobilitat, la reducció del nombre de persones en els grups, el distanciament entre les persones, el no contacte físic, la mascareta per a evitar contagis, etc. Tot això fa que aquesta festa estigui molt deslluïda i freda.

Les relacions socials es troben molt afectades.

Normalment se celebraven aquestes festes de bon grat o no tant, depèn de cada situació familiar i individual, és respectable. Tothom té el dret d'actuar com vulgui. Si no ve de gust i és forçat, val més no fer celebracions. Però és una forma d'interactuar entre les persones d'una família, d'amics, de treballadors, de comunitats, d'empreses, etc.  Intercanviar emocions, vivències, objectius de vida, històries familiars, records..., és una forma de retrobar-se que a vegades es fa difícil.

Aquest distanciament forçat farà molt mal a molta gent, però és una protecció per no contraure aquesta malaltia infecciosa que pot tenir posteriors seqüeles.

La relació minvada amb les altres persones i més encara amb la família perdurarà en la nostra ment durant molt de temps.

Celebrarem les festes del Nadal tots junts? Separats?, amb una mascareta tot el dia dificultant la respiració, la parla i l'audició? Dinar curt sense sobretaula? Nens i joves a part? Avis tan lluny com sigui possible? Bombolles familiars juntes? Les famílies que tenen avis en una residència, els en  trauran i ho celebraran amb ells corrent el risc? Com se sentiran ells si no surten, que molts potser no ho entendran?

Molts d'aquests avis han passat la guerra, però això, en aquestes alçades de la seva edat es fa difícil d'acceptar. El confinament tan estricte potser l'havien passat a la presó, encara que també es relacionaven amb els altres presos. Quan anunciaven un bombardeig, tots a corre-cuita als refugis antiaeris, deixant-ho tot. Llavors tots ben junts i compartint la por.

Ara se'ns demana o aconsella que estiguem com més lluny millor, els uns dels altres. Que controlem les nostres emocions efusives envers els altres. Fora el contacte!

Aquest Nadal per a mi serà d'angoixa, de patiment, incertesa i inseguretat pel que cal fer i com actuar, però tinc la gran sort d'estar escrivint.

Farem sobre la marxa, perquè encara queden uns dies.

Esperem amb candeletes la vacuna, que sembla que és la gran solució.

Desitjo que el Nadal 2021 sigui millor que aquest, per a tothom. Sense restriccions per moure's i apropar-se. Poder abraçar i fer petons sense miraments.

Ho sap tothom, i és profecia (Núria Roca)

Ho sap tothom, i és profecia

que el 25 desembre

naixerà un nen salvador.

Aquest any més que mai,

necessitem

aquesta profecia.

Que ens salvi d'aquest virus,

d'aquest malfactor.

Li diuen covid-19.

Ell, que fa un gran dany

a tota la mundial població.

Esperem, amb la mà al cor,

que canviï d'actitud.

I ens trobem amb ell

amb protecció per a

la nostra preuada salut.

No és profecia,

però ho pot ser.

Que el nen ens porti un virus

simpàtic i benfactor,

que ens allunyi

de tant mal instal·lat.

Recuperar l'alegria,

i poder repartir, 

a tort i a dret,

petons i abraçades,

a tothom sense distinció.

I que el nou any

sigui de joia, felicitat

amb una millor salut

que tot el món fa temps

que està desitjant.

Ho sap tothom, i és una profecia,

un nen el 25 de desembre

eliminarà el covid-19

Pel 2021 esperem gaudir

d'una millora a tot el món.

Obrim ben bé els ulls i el cor,

intentem no destruir

el que el nen ens portarà.

Pau, salut i bones idees,

per un futur millor.

Política (Núria Roca)

 Política, quina paraula més usual, actual, en tots els seus vessants.

No sabia com començar l'escrit d'aquest dilluns. M'he llegit els que heu enviat i defineixen encertadament aquest mot.

L'Antònia ha sabut fer molt seva la definició de la paraula política que m'ha agradat molt.

La Montserrat, com sempre, la primera.

Al començament del procés, fa uns quants anys, aquesta paraula no era encara a l'abast tan generalitzat del poble, com ho és ara. Almenys jo no seguia la política ni en sentia a parlar tant com a l'actualitat.

El meu pare, excombatent i expresoner, sempre en parlava, de política. Jo en defugia.

Com em va passar de jove, estudiant l'assignatura d'història, que em repel·lia. Trobava molt difícil i inútil memoritzar uns fets passats fa anys, descrits per persones addictes al règim totalitari i repressiu, mentint i tergiversant la història passada. Segons per qui estava escrita es contradeia.

Per tant, per què amoïnar-me a estudiar-la? Aleshores podies ser crítica, però no ho podies canviar. Els textos d'història que se seguien a l'escola eren els vàlids per a tothom.

Va ser de més gran que ho vaig comprendre i em vaig interessar per escriptors més justos, més documentats fidelment i que no seguien el corrent instal·lat. Et podies fer una idea més verídica  dels fets ocorreguts al llarg dels anys, sobretot aquests últims, molt complicats.

Bé, me'n vaig del tema. Però és que em passa alguna cosa semblant amb la política.

Tot i la quantitat d'informació que rebem per les xarxes, els medis informatius, els diaris i llibres que s'editen, em costa molt extreure conclusions i discernir entre les diferents forces polítiques i entre els polítics. No hi veig, en general, transparència, honestedat, justícia, les quals coses haurien  de dominar la política.

Sembla que, per ells, el poble s'ho creu tot, estil “borrego”. Un dia ho tens més clar i l'altre dia més fosc.

Actualment em decep molt la política, encara que comprenc que són temps difícils i ser polític ha de ser molt complex si ets coherent amb els valors a seguir per a tota la gent del nostre poble.

La Justícia, la Llibertat i la Fraternitat són una utopia?

Pot ser que estigui pessimista, però els moments que estem vivint políticament crec que no són gaire encertats o no donen per a més.

El canvi de mentalitat dels polítics ha de ser molt gran i el poble ha d'ajudar implicant-s'hi també.

Res no es farà sol. Ànims!

El nen del tirador (Núria Roca)

Quins ulls! Mirant cap a una direcció, apuntant amb un tirador, no sabem a on, però ell sí que té l'objectiu clar. Si l'encerta és una altra cosa. Què hi té al final de les gomes del tirador? Potser una pedra, una bola, una fletxa, qualsevol objecte petit amb la intenció de fer punteria. A on? A un arbre, a un ocell, a un mur, a una finestra, a una porta, al vidre d'una finestra, etc. Podria ser, però no sabem què té el nen al cap. El seu pensament no el podem veure. Només si estem al seu costat potser el deduirem.

Sembla el capvespre, la foto una mica enfosquida, el nen amb ganes de jugar amb la lluna que acaba de sortir fa poc. És lluna plena i li vol dibuixar els ulls perquè no en té i a la pintura que el nen ha fet a l'escola, ha pintat la lluna amb uns ulls molt grossos.

El nen ha penjat en un arbre un joc per fer punteria, que consta de cercles, uns dins dels altres, i el més petit que està en el centre és el de màxima puntuació. Té una bona estona per poder arribar a tirar el dard al centre de la circumferència més petita i que acostuma a ser de color blanc. Cada tarda que pot, practica perquè li agrada fer punteria.

Els fils elèctrics que passen per sobre el camp estan plens d'orenetes. És ple estiu i fan una piuladissa que eixorda. El nen, avorrit, les mira, però està cansat dels seus crits i se li acut provar l'efectivitat del seu tirador, que s'ha fet amb tronquets, unes gomes elàstiques i un tros de cuir enganxat a la punta. Amb còdols petits agafats del camí, va tirant, apuntant a les pobres orenetes. Els ocells quan senten la fressa de la pedra cap al fil, surten volant esperitats. El nen, desenganyat, torna a intentar-ho, una vegada i una altra. Cansat de provar-ho, pensa que les orenetes són molt més llestes i es defensen de l'atac. Rumia una mica i es diu a ell mateix: per què els haig de fer mal? Claudica i se'n va a un altre lloc, potser a fer punteria al roser que toca a la casa, amb el qual algun cop s'ha punxat en passar pel seu costat.

 

Un pare regala al seu fill un tirador, pensant que quan ell era petit en tenia un amb el qual havia jugat molt. El nen, amb molta il·lusió, se'n va cap a fora de la casa de pagès on viuen. El cap li barrina buscant un objectiu per fer punteria. De cop i volta passa pel seu davant una gallina escatainant, corrent buscant un cuc que ha vist de lluny. Quina mala sort, pobreta. El nen ja té a on tirar. Estira ben fort, amb la i grega formada amb els troncs, en una mà. Les gomes del tirador s'allarguen, amb l'altra mà aguanta una pedra en el cuir de l'extrem de les gomes. Amb un ull tancat i l'altre ben obert apunta en direcció a la gallina, se li acosta tant com pot. La gallina, distreta per la presa que té al davant, en serà la víctima. El nen agafa aire, es concentra, són uns segons, apunta i las!, l'ha tocada.

La gallina cau a terra cridant, estabornida. El nen corre a avisar el pare. Li sap greu. No era conscient del mal que faria la seva acció. Per a ell serà un aprenentatge que li quedarà gravat.

 

 Un nen surt de l'escola cap a casa, amb un tirador a la motxilla. Durant el trajecte va pensant on pot fer punteria. Quan ja està arribant, veu a la finestra un amic seu que està d'esquena al carrer. El vol cridar però amb la finestra tancada l'amic no el sent. Té una idea, agafa el tirador i fa punteria al vidre. Que fàcil, la finestra és gran i ell està a sota. Sí, encerta, sent el soroll de l'espetec del vidre. El company es gira espantat i veu el seu amic, que està rient, al carrer; el saluda amb la mà i el crida. No ha passat res, sort que el vidre és doble. El nen de la casa obre la finestra i li diu: Què has fet! No veus que pots trencar el vidre i fer-me mal? L'altre, inconscient, petant-se de riure. Surt la mare i l'esbronca des de dalt: No ho facis més. El tirador pot causar mal si no es fa servir el cap. El nen abaixa la mirada a terra i s'adona de la imprudència. La mare diu que pugi i en parlaran. Puja les escales a poc a poc, pensatiu. En arribar a dalt a la porta el reben tots dos. El nen demana perdó i diu que no ho farà més. Li sap greu i es posa a plorar. La mare de l'amic el consola i li fa un petó. Els amics s'abracen.

Sapere Aude (Núria Roca)

Sóc xerraire i quan em disparo a expressar-me, de vegades, no me n'adono i em costa escoltar.

En canvi quan m'expliquen vivències o històries gent gran amb anys d'experiència, m'agrada escoltar.

Em ve a la memòria i em sap greu no haver escoltat més el meu pare quan explicava les seves peripècies i mals moments passats durant la guerra.

Aleshores, més jove i amb una vida familiar intensa, més la feina a l'escola amb les criatures, no  tenia gaire temps per escoltar-lo, fins i tot diria que se'm feia pesat.

La guerra del 36, molt cruel i injusta, el va marcar molt i li agradava que la gent sabés, sobretot els joves, el que havia passat.

Va estar molt content quan a l'escola de la seva neta li van donar per fer un treball sobre el seu avi. Ell de seguida va pensar en una biografia sobre la guerra.

La neta va tenir molta feina a entrevistar-lo, sobretot escoltar i gravar les seves converses amb tots els detalls i documents fotocopiats. Va tenir molta paciència. Va ser un treball molt laboriós i llarg. Però ara tenim un dossier amb tots els pèls i senyals, fotografies i fotocòpies de documents oficials d'ingrés a la presó, de demanda de reducció de la pena per bona conducta, etc.

Gràcies a l'escola disposem ara d'una història ordenada d'un soldat que va patir molt, juntament amb la meva mare que l'esperava quan s'acabés tot.

Ella va fugir sempre d'explicar-nos coses sobre la guerra. En canvi, ell es delia per contar-ho.

En la meva vellesa trobo a faltar poder-lo escoltar i documentar-me més. Comentar la política actual i els esforços que s'estan fent per arribar a ser un país millor.

Els joves potser fugen de les tristeses i encara que poden donar importància als fets ocorreguts, els costa escoltar.

Escoltar demana paciència i interès pel què i qui t'ho explica.

És també un aprenentatge posar-te a la pell dels altres.

De vegades penso que sóc selectiva a l'hora d'escoltar i només ho faig quan m'interessa.

Escoltar els altres demana altruisme. Reconec que escoltant s'aprèn molt.

Quan es té un diàleg agrada que t'escoltin perquè si no es transforma en un monòleg.

Jo crec que el confinament que estem vivint també afavoreix que quan et trobes amb una persona l'escoltis més, encara que sigui més dificultós amb mascareta.

Escrit sobre Anglaterra (Núria Roca)

 

És un deure pendent. La visita i aprendre anglès. Dues coses que m'agradaria fer encara.

Anava a parlar de l'autor de la novel·la El gos de Baskerville, sir Arthur Conan Doyle, que fa temps que la vaig llegir. Quan tinc l'oportunitat de trobar una lectura divertida, irònica, d'humor anglès, la tinc a la tauleta de nit per fer una petita lectura abans d'agafar el son. Em relaxa i si puc riure, millor. Han de ser capítols curts, lectura que t'enganxi però fàcil de seguir, perquè els ulls no triguen a tancar-se.

Llegint el diari Ara del diumenge, he trobat a “Gent” un article de Joan Callarissa, “Comparar és odiós (i necessari)”. Descriu: Mentre el príncep Carles d'Anglaterra defensa a Vogue la moda sostenible (aprofitar, reciclar), Letícia, reina consort espanyola, jubila joies d'origen dubtós. Regal del rei emèrit. Pots comptar el valor d'aquestes joies i la seva procedència. En aquests moments de tanta dificultat econòmica per a la majoria de la gent del país, és vergonyós lluir-les. No crec pas que se'n desfaci, si no és que vinguin mal dades. També l'anell de compromís d'or i diamants que li regala Iñaki Urdangarin comprat a la botiga Suárez del passeig de Gràcia, pagat amb la targeta de Nóos. Ja es comprèn per què no li cobra a l'aleshores príncep Felip.

Si miréssim amb lupa, segur que totes les monarquies tenen els seus embolics, però tan descarats com a Espanya...

La castanyada 2020 (Núria Roca)

Quasi sempre celebrada amb una colla, d'amics o familiars. Quan els nens eren petits fèiem els panellets, juntament amb castanyes torrades i moniatos cuits al forn. Venien els avis a casa per celebrar la festa. Després, més grandets, també fèiem panellets que donàvem als avis, però la festa era amb els amics i els seus fills, en una casa o altra, a la muntanya o a la ciutat.

Si algun any per alguna circumstància que ara no recordo no ho fèiem amb els amics, era organitzada amb la família, els fills, i a vegades s'hi afegien amics dels fills.

Un any vam fer la castanyada a la casa de la muntanya, petita, rústica, però confortable per cinc, set persones.

Tenim uns amics amb dues filles que també tenen una casa molt a prop. Per tant, amigues dels nostres tres fills, amb una edat semblant.

Aquell any, Tots Sants formava un pont llarg, amb tres o quatre dies festius.

Improvisant, de cop i volta es va decidir que els nostres fills amb els amics anirien a celebrar la castanyada a casa nostra.

Amb una mica de basarda pel nombre de joves, uns catorze, més nosaltres dos, total setze persones, en una casa potser massa petita.

Llits per dormir, deu. Amb lliteres i a dalt d'un altell amb capacitat per a tres matalassos. Un matalàs de dues places al menjador. Ja ens podem imaginar la circulació de gent en una casa no gaire gran, amb tot de bosses i motxilles per tots els racons.

La tarda vigília de Tots Sants, tothom a fer panellets. La cuina bastant gran, amb una taula allargada amb capacitat per a catorze persones juntetes. Tots els joves mans a la massa, fent boletes i figuretes. Adornant amb pinyons, codonyat, cireretes, ametlla trossejada, cacau, cafè, coco, i no sé si em deixo algun ingredient. Dues o tres plates plenes d'uns panellets formosos cap al forn, que feia una olor que s'escampava per tota la casa.

Per una millor entesa, tot el jovent, incloent les dues filles de la casa del costat, es van quedar a casa nostra per celebrar-ho. Nosaltres, els pares, ho vam celebrar a casa dels amics.

Després ells van anar al llac de Sant Antoni a fer gresca i escampar la boira.

Nosaltres, quan vam acabar les forces, després del llarg tiberi i quan els ulls començaven a aclucar-se, vam marxar cap a casa.

Sorpresa! La cuina amb un plateram dins l'aigüera, la taula plena de coses i un rètol molt gran que deia: “No toqueu res, nosaltres rentarem els plats i endreçarem la cuina demà al matí”.

Més contenta que un gínjol i satisfeta d'aquests joves companys d'escola, que tots feien BUP, vaig pensar, que perduri aquesta amistat. I així ha estat.

Aquest any 2020, quina castanyada més estranya. Algunes nétes i uns pares a la terrassa de casa de Barcelona, amb mascareta i separadets com vàrem poder, vam celebrar aquest dia amb tristor, incertesa, incòmodes per la situació que estem vivint amb el “ditxós bitxo” del Covid-19.

Faltava més família, amics. Petons. Abraçades. Riures...

    El jovent, malgrat la situació, segueix creant moments divertits. A la terrassa del davant on viuen la família del nostre fill gran, una de les filles, amb amigues d'ESO, es van disfressar amb llençols blancs. Vaig poder fer fotografies a aquests fantasmes reals.

La vida ha de seguir, malgrat els entrebancs. L'adaptació i la creativitat per sortir d'aquest atzucac és la solució. Ah! Em deixava també rentar-nos les mans, posar-nos mascareta i distància. Confinats a casa.

Espero que l'any 2021 sigui més agradable. Desitjo que tothom ens puguem apropar bé com abans i que ho celebrem amb petons que aquest any van escassos.

Un dilluns a finals d'octubre 2020 (Núria Roca)

 Envio un correu electrònic al CAP Maragall on tinc alguns especialistes, perquè el doctor digestòleg em faci una demanda per fer-me una colonoscòpia, que fa més de dos anys des que em van fer    l'última.

Sempre anava a recepció, però amb això del Covid-19, ho he fet per Internet.

Em truquen del meu CAP Guinardó per dir-me que ells no tenen aquesta especialitat, que he de trucar al CAP Maragall. Ho torno a intentar amb el mateix resultat. Però els dic que ho faig per correu perquè les vegades que he trucat no responen al telèfon. La resposta és que insisteixi.

Em decideixo i vaig personalment al CAP Maragall. Una cua de mil dimonis a la qual prenen la temperatura abans d'accedir al recinte. Penso que si són dimonis, amb l'espera deuen bullir, i el termòmetre explotarà. No m’hi quedo.

 No entenc com és que reben el meu correu al CAP Guinardó si jo l'envio al CAP Maragall. Torno a trucar i res de res. Això sí, molta xerrameca i musiqueta.

Últim recurs, truco al CAP Guinardó d'Atenció Primària al qual estic assignada per veure si ells poden fer-me el tràmit. Si no, hauré de passar pel meu metge de capçalera i li hauré de donar una feina burocràtica.

No estem preparats ni organitzats per treure'ns la feina supèrflua, la paperassa, ni agilitzar els tràmits.

Qui rep és la gent que va perduda i li fan perdre el temps i els nervis els afloren. Pobra gent els que són molt grans o amb dificultats de mobilitat!

L'estructura i la mentalitat de la societat ha de canviar, sobretot en aquests moments que passem tan difícils.

 

 

Anant cap a casa, al carrer, em trobo amb un veí que té la sort de viure com jo en un àtic i que ens podem veure per la terrassa.

Ens saludem i ens preguntem com estem. Tots dos amb mascareta.

–Ditxós virus!

–Sí, i tant! –em respon i, rient, afegeix:– esperem que se'n vagi ben lluny a d'altra gent –fa, allargant el braç, i assenyalant amb la mà.

M'he quedat gelada. Li contesto:

–Millor que es fongui o que desaparegui, no?

–Adéu.

–Adéu – contesta.

Penso: quin pensament! A d'altra gent... també puc ser jo. Però desitjar que vagi a d'altres persones, ho he trobat molt fort.

Suposo que no ha pensat gaire el que deia, però en el fons ha sortit l'individualisme. Mentre no em toqui a mi, se me'n foten els altres.

 

La mateixa conclusió que en l'escrit anterior, la societat ha de canviar. Si no, hem begut oli!