Sant Pol, quina hora és…? (Montserrat Fortuny)

En Biel era un noiet de deu anys, nascut a Barcelona, al barri de Gràcia, que tenia uns avis i uns tiets a Sant Pol de Mar, en una antiga masia, molt gran i bonica i ben modernitzada. Ell, els seus pares i la seva germaneta Laia, de sis anys, hi anaven cada estiu a passar-hi les vacances.

            Allà, a més dels familiars anomenats, també hi havia els cosinets, en Salvi, en Ramon i la Teresina, de deu, vuit i cinc anys respectivament. No cal dir com gaudien tots plegats, sobretot a la platja.

            Un dia, emperò, després que en Biel i en Salvi haguessin discutit per qui dels dos havia arribat primer, nedant, a la boia, en Salvi, enfadat, li va dir que no es podia raonar amb ell, perquè era “un pixapins camaco”. I llavors, en Biel li va dir: “I tu ets un Sant Pol, quina hora és?”

            Ja va estar armada i va anar de poc que no es peguessin, si no fos que l'avi, el senyor Vador, que també era a la platja amb ells, ho va privar, agafant-los tots dos per un braç.

            Les males cares van continuar tot el dia, fins que el senyor Vador, després de sopar, li va dir al Biel si sabia ben bé què volia dir “Sant Pol, quina hora és…?”, i el noi va contestar que sí, que van renovar un rellotge de sol que s’havia espatllat per culpa del sol i la pluja, i li van posar una teulada, cosa que privava que li toqués el sol i, és clar, sense sol no funcionava…

            L'avi li va contestar que sí, que hi havia aquesta llegenda, però que no passava d'aquí, que no era real. El que sí que era verídic era l'altra explicació que se li donava i que era aquesta:

“15 de febrer de 1714. Les tropes de Felip V van assetjar les dels valents voluntaris catalans del regiment d'Amill. La valerosa defensa que sostingueren els santpolencs contra les tropes franceses fou el motiu de la destrucció del poble. Les dones, els nens i els vells abandonaren la vila,  però els homes es retiraren i es feren forts a la torre de la Martina, que encara avui s'aixeca a cosa de mig quart d'hora de la població, i van jurar morir abans que rendir-se.

            Des d'allí veieren el saqueig i la crema de la vila i el càstig imposat a les campanes que havien tocat a sometent, que foren destrossades, igual que el rellotge públic.

            El venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble. Passada la guerra van tornar els santpolencs, i es van situar en tendes formades per mantes i pals, a la platja. Tendes que havien d'arrencar i ells havien de refugiar-se a les barques de pesca cada vegada que tornaven les tropes.

            Aquell estat de coses durà algun temps i no tenien cap més abric ni aixopluc que la manta. I les campanes del rellotge ja no tocaven l'hora.

            Llavors va ser quan nasqué l'adagi que és segell de la glòria per a Sant Pol de Mar: “A Sant Pol la manta i la gent berganta.”

De llavors data també el “quina hora és?”, sàtira que recordava i recorda encara aquella terrible hora de la pèrdua de les llibertats de la terra catalana.

            Els fills de Sant Pol s'enfaden en sentir la infamant pregunta. I tenen raó. Quan serà que ells i tots nosaltres, a qui ens preguntin “quina hora és?”, podrem contestar: “L’hora que Catalunya recobri el que va perdre”.

            En Biel havia escoltat en silenci tota la narració i, en acabat, va dir al seu cosí que el perdonés, cosa que en Salvi també va repetir, i tots dos es van abraçar.

            Llavors la Teresina va cridar: “Visca el camaco més guapo del món!” I tothom va aplaudir, cridant: “Visca Catalunya!”

            I mai més no es varen barallar, i es van estimar sempre com a bons germans. Igual que la resta de la família.

Sant Pol i l'hora (Antònia García)

Hi ha més d'una versió sobre la dita “Sant Pol, quina hora és?” La més popular és la que explica que a la població de Sant Pol, a la comarca del Maresme, van fer un rellotge de sol molt bonic. La gent de la població n'estava molt cofoia, del rellotge, i van pensar que perquè la pluja no el fes malbé, el més adequat seria fer-li una teuladeta. I així ho van fer. Però, ai, no van pensar que la teuladeta privaria el rellotge de la llum del sol i, per tant, de l'ombra de l'estil sobre els números de les hores.

            L'atzagaiada va passar ràpidament dels uns als altres. I, és clar, de seguida es va aprofitar per fer befa i mofa dels habitants de Sant Pol. Durant anys, quan el tren parava a l'estació del poble, era habitual que algú amb ganes de fer barrila tragués el cap per la finestreta i fes la pregunta insidiosa a qui estigués a l'andana. La resposta era immediata i furibunda: la persona interpel·lada engegava a la merda, sense contemplacions, a qui havia preguntat, i li feia botifarra o qualsevol altre gest obscè, amb gran diversió dels que contemplaven l'escena des de dalt del tren. Això, ara ja no passa, ha anat quedant arraconat i molta gent ni tan sols en sap res.

            Hi ha d'altres explicacions de caire històric sobre Sant Pol i el famós rellotge, però m'agradaria suposar-ne una, al meu gust, que podria ser, posem per cas, aquesta:

Arran del mar, en un petit promontori a tocar del poble, hi ha el monestir de Sant Pol del Maresme. De primer, era benedictí i després va ser cartoixà. L'església i tot el conjunt monàstic havia estat fortificat, per protegir-se de les incursions dels pirates. Fa molts, molts anys, hi vivia un jove monjo que observava estrictament les regles de l'orde i les normes austeres dictades pel pare prior. Era l'encarregat de tocar les campanes per fer saber les hores a tota la comunitat per tal que fessin les activitats que tocava fer: a les sis del matí, hora prima, llevar-se; a les vuit, hora de missa; a les dotze, hora sexta, hora de dinar i una mica de lleure, etc.

            El monjo, que es deia Tefili, des del campanar es mirava la bonica platja de sorra daurada i onades suaus i es preguntava com es devia veure la sortida del sol des d'allí, i un dia va decidir anar-ho a veure. Des que va tocar maitines que ja no va poder dormir més i molt abans de l'alba va sortir, procurant no fer soroll, va travessar l'hort i les vinyes i va baixar a la platja. Feia un fred que pelava  i Tefili, que anava descalç i amb poca roba a sota de l'hàbit, es va alçar la caputxa, es va tapar bé les orelles i el front, va ficar les mans a dins de les amples mànigues i es va posar a caminar amb lleugeresa platja amunt i platja avall, esperant la sortida del sol.

            A poc a poc, el cel va anar perdent la foscor i es va anar tornant de color blau. El jove monjo cada vegada caminava més de pressa per l'arena humida de la serena de la nit, tremolava i petava de dents. En respirar, l'alè li formava un nuvolet que s'esvaïa de seguida dins l'aire fred. Al final, el seu patiment va tenir la recompensa: l'horitzó es va anar tornant violaci, després rosat, vermellós, i va esclatar un vermell de foc barrejat amb el groc més rutilant al moment inefable que l'astre rei sorgia de dins del mar!

            Tefili va caure de genolls davant d'aquell espectacle inigualable, més per tenir les cames garratibades de fred que per devoció, que també en sentia. Va esperar una bella estona per veure com el sol anava pujant majestuós i els colors anaven canviant... fins que va sentir els crits d'un altre monjo que havia sortit a buscar-lo, en veure el pare prior que Tefili no havia fet la seva tasca de tocar les campanes.

            –I doncs, quina hora és, a Sant Pol, Tefili? –el va renyar el pare prior–. Que no és la teva obligació, tocar les hores?

            El pobre monjo es va voler excusar i va confessar al pare prior el gran desig que tenia de veure la magnificència de Déu creador reflectida en la sortida del sol, i que no ho havia demanat per por que  el seu desig li fos negat. El pare prior, comprensiu, li va perdonar aquella falta. I de resultes d'aquella anècdota, va quedar la dita “Sant Pol, quina hora és?”

Sant Pol, quina hora és?(Carme Marquès)

―Avi, avui a l’escola ens han manat de fer un treball sobre la frase: “Sant Pol, quina hora és?” Avi, oi que tu, quan eres jove, vas fer de pescador a Sant Pol, el lloc on vas néixer? El pare un dia m’ho va explicar, i que tu duies la barca més marinera de tot Sant Pol.

         ―Sí que n’és, de veritat. Ai, aquells temps... Jo encara era un vailet i ja acompanyava el meu pare quan sortia a pescar. I sí, aquesta frase que tu dius, aleshores ja la patíem quan els brètols dels pobles veïns passaven amb tren i en aturar-se a l’estació ens l'etzibaven en to burleta i se'n fotien, de nosaltres. Una colla d’ignorants. Ells no coneixien la història de la nostra terra, només coneixien una llegenda, la que diu que fa molts anys, a la façana de l'ajuntament hi havia un rellotge de sol que s’havia fet malbé i varen decidir de fer-ne un de nou. Diuen que els va quedar tan bonic, era de ceràmica fina amb colors llampants, que els va fer pena que es fes malbé, per la qual cosa varen decidir de fer-li una teulada. Aquesta tapava la busca i ja no podia marcar les hores. Vet ací d'on ve la malaurada frase. Uns ignorants. La veritable història ve de molt més lluny, quan la nostra terra catalana va ser manllevada pels estrangers, que se la van fer seva a base de pèrdues de vides autòctones, ja que ells tenien un exèrcit molt nombrós de coalicions de diferents estats europeus.

         En arribar a Sant Pol, el 15 de febrer, les tropes austriacistes comandades per Ermengol Amill, van arrasar la vila de punta a punta, incloent-hi el campanar amb el rellotge i la campana que dies abans tocava a sometent perquè els vells, les dones i la canalla poguessin fugir.

         Quan els santpolencs volgueren reconstruir el poble, l’administració filipista els en negà el dret, els obligà a instal·lar-se vora la platja en tendes fetes amb mantes i pals, havent de suportar la infamant pregunta de la tropa guanyadora, que es mofava d'ells pel fet d’haver estat vençuts i represaliats, i haver destruït el campanar, el rellotge i totes les cases.

         D’aquí ve veritablement la pregunta, si vols ja ho pots explicar en el teu treball, que sàpiguen d’una vegada per totes la història del nostre poble i el que va patir, i pensem si alguna vegada podrem contestar als qui ens pregunten “quina hora és?”: “l’hora que Catalunya recobri el que ha perdut”.