Internet és una passada, et pots assabentar de tantes coses que no saps...
L'ou de xocolata, principalment, és per adornar la mona de Pasqua.
Jo pensava que això només se celebrava a certes regions d'Espanya. Doncs no, fins i tot a Rússia celebren la resurrecció de Crist, i ja sabem que qualsevol celebració s'ha d'acompanyar amb una bona fartucada. Oblidant-nos del colesterol i de la diabetis.
Mira si és fàcil. Anar a votar, diuen que és un dret que tenim els espanyolets, en aquest cas, els catalans. Doncs mira, la cosa més pràctica seria no anar-hi ningú. Quan dic ningú, és NADIE. Ja veuríem com s'espavilarien tots aquests sàtrapes (que exactament no sé què vol dir) que viuen dels mòmius, amb uns sous fora mida, en qui els innocents dels votants posem la nostra confiança, sempre esperem que facin alguna cosa que el poble pugui entendre.
No escarmentem, no. Una, dient que declararà la independència si guanyen. L'altra, dient... Però què diu, aquesta ximpleta? I un altre dient que TODOS A HABLAR CASTELLANO, que aquí està discriminat. En fi, no n'hi ha cap que digui alguna cosa que pugui il·lusionar els votants. Si puc, jo votaré, que ho veig difícil, perquè estic esperant que Correus porti els paperets per votar des de casa. I si no puc, em prendré una copa de CAVA CATALÀ per celebrar que curtets que som, tots.
Apa, noi i noies, llàstima que no puguem estar reunits. Si més no, riuríem una estoneta.
Per mi, des de sempre, ha estat un fenomen de la natura que no m'ha agradat gaire, tinc la sensació d'ofec, de poca llibertat, no m'ha cridat mai l'atenció un paisatge nevat. M'agrada més un prat ben florit.
Sí que recordo la nevada del 62. Va ser impressionant, no recordo les conseqüències que hi van haver. És claríssim que no deurien ser tan negatives com les de Madrid. Encara que, tot i els inconvenients que han tingut els madrilenys (perquè només ha nevat a la capital), gràcies a la neu no hi ha hagut més morts en l'explosió de gas del carrer de Toledo, ja que els salesians que hi ha al costat mateix, no van deixar sortir els alumnes al pati perquè encara hi havia molta neu. Jo, d'això, en dic la mà de Déu (les opinions són lliures, només faltaria).
Conclusió: no m'agrada gens la neu, per molt romàntic que diguin que és.
Jo tinc tanta mandra de tot, que estaria tot el dia ajaguda al sofà, però també vull complir amb els deures del taller.
Nadal, és força difícil, a part de la història, d'explicar-ho una mica bé.
Tinc entès que el pobre Jesús no va néixer pas en aquestes dates, però bé, l'Església ho va decidir així, doncs vale.
És molt curiós escoltar la gent aquests dies:
–Uuuffff, quin rotllo de dies!
–Jo estic trista perquè em porten records.
–Només penso en els que no hi són. (Durant tot l'any ni se'n recorden per res.)
Ahhhh, no oblidem pas que són dies de solidaritat, de bondat, de generositat i d'afartar-se fins a no poder més.
Pobre Jesús... Jo que hi crec (està documentat), me l'imagino escoltant i veient, allà on estigui, totes les animalades que fem per, suposadament, celebrar el seu naixement.
Llargues cues davant d'una botiga per comprar unes bambes de 100 € perquè la nena les demana. Llargues cues per un mòbil que acaba de sortir al mercat, 700 €. I aixi és com celebrem el Nadal.
I aquest any que no podem reunir tota la família, només fem que queixar-nos, com si s'acabés el món.
Doncs estiguem tots contents, ens estalviarem les discussions sobre els fills de p... dels polítics, del rei emèrit, del no emèrit, i potser aquest NADAL el podrem acabar en pau i tranquil·litat, assossegats i fins i tot contents.
A tots us desitjo el millor, per tot l'any proper, que espero que sigui una mica millor.
Aaahhhhh, i per si de cas Jesús n’està pendent, no ens costa gens donar-li les gràcies per tot el que tenim.
Una abraçada, però de veritat.
THATCHER
CHURCHILL
CHE GUEVARA
GANDHI
MANDELA
Pel que s'ha vist i s'ha pogut llegir, ho van fer força bé, pel poble, pel país, d'acord.
Són contemporanis, els he poguts veure i he pogut sentir-ne la veu... Vaja, un EXCEL·LENT per a tots ells.
Llàstima que ja estiguin a l'altre món.
Estic veient la sèrie The Crown sobre la reina d'Anglaterra, coses reals i coses suposades.
Es pot veure el paper de Winston Churchill que més amunt o més avall va ser fonamental.
Molt bé, tots ells van fer molt per la humanitat, van ensenyar moltes coses que haurien de seguir els polítics actuals.
Però totes aquestes actituds, sacrificis, exemples de les seves vides..., han servit per a alguna cosa...? Jo crec que no. Si aixequessin el cap, es fotrien un tret al cervellet. No n'hi ha per a menys.
S'han aprofitat les seves idees, els seus anhels, el seu exemple...?
Doncs... I resumint:
POLÍTICA ACTUAL = un cau de ganduls, lladres, perdularis, ignorants, incapacitats per a la seva activitat. Ni la O amb un canuto.
No sé dir res més.
Apa, doncs, companys i companyes, fins aviat i una forta abraçada.
Aeroport de Barcelona..., aeroport de Heathrow. Una passejada ràpida... Molts arbres. Carrers molt nets. Una cabina de telèfons típica, per casualitat. Un dinar regular i a agafar el tren cap a Nottingham. No recordo res de res. El tren una mica tronat i ple de fum de tabac... No recordo pas quan va durar el trajecte. Vam arribar que ja era negra nit. Un hotelet de conte de fades. Al matí, a primera hora, ens vam dirigir a l'empresa on fabriquen la màquina que interessava.
Ens van convidar a dinar a la fàbrica. Mare de Dèu...! Quina gana. Les taules de fusta llargues amb bancs també de fusta. A nosaltres tres, per deferència, ens van posar estovalles de paper. Tot el personal es queda a dinar. Tant és que siguin els directius com que sigui el porter.
El menú va consistir en: aletes de pollastre fregidetes acompanyades de dues patates, suposo que al forn o al vapor, molt bones, per cert. No recordo res més. I de postres, unes pastetes de te amb una cirereta al damunt. Pa, mantega, aigua i a córrer.
Això sí, quan vam plegar a les 5 de la tarda, tothom passava per la cuina i et donaven te o llet amb les pastetes de les postres. I al carrer. Després, el tren cap a Londres i cap a l'aeroport. I a caseta. Aixó sí, era tot gratuït per a tothom, que ja és alguna cosa.
Fi del viatge a Londres.
En fi, no puc pas dir que no he estat a Londres.
Ni una castanya (que tampoc m'agraden gaire) ni un moniatet, que sí que m'agraden molt, però seguiré el que es diu... Tota festa té capvuitada.
Totes les coses han canviat, ni per a bé ni per a mal. Senzillament són diferents, ni pitjors ni millors... És així.
Abans sempre s'esperava una festa per fer una reunió am la família i els amics. Uns portaven uns moniatos, uns altres unes paperines de castanyes acabades de torrar, panellets fets a casa, deliciosos, fets amb afecte i amb il·lusió, cava i moscatell.
Però ara tampoc és nostra la culpa de no poder-ho fer. La salud, el coi del VIRUS, etc., etc., i els extres que cauen del cel sense esperar-ho.
Però bé, recordo quan era petita que la mare ens comprava una paperina de castanyes i semblava una gran cosa. I l'oloreta que feien les parades de castanyes quan passaves a prop.
Crec que actualment ni l'olor és la mateixa...
Encara que ja hagi passat, BONA CASTANYADA PER A TOTS!
On ahir hi havia una solana i feia una calor insuportable, que suaves com un vedell, canviaves la direcció i tot d'una et trobaves a l'ombra i la foscor i pensaves: Ostres! quin consol, quina fresqueta tan bona. Però... sempre hi ha un però... Massa fresca!
Què deu ser el millor? Tot d'una, uns núvols blancs i grisos anaven volant deixant entreveure uns tímids raigs de sol que donaven llum a l'ombra i frescor a la solana. Vaja, que el millor mai és cap extrem, el terme mig és el millor, però això sí que és difícil d'aconseguir.
Però mireu, tot és qüestió de prendre's les coses de bon grat i més quan no és a les nostres mans decidir certes situacions.
El que és més important... ALEGRIA I ESPERANÇA que vindrà un dia que sabrem agafar la corda ben bé pel mig.