dilluns, 20 de juny de 2016

Un altre final per al conte de la Blancaneu (Montserrat Fortuny)



La Blancaneu ja feia uns quants mesos que vivia amb els nans i els havia agafat molt d'afecte. Igualment, ells també n'hi havien demostrat. Sobretot el més jovenet de tots, a qui ella havia batejat com “l'amiguet de l'ànima”.

            Aquell vespre s'havia fet fosc més aviat del que era normal. A l'horitzó s'acumulaven els núvols negres i, de molt lluny, se sentia el rumor de tronades, sense cap fulgor de llamps.

            En havent sopat, la noieta va sortir al balcó per contemplar el firmament, on lluïen les estrelles amb llum pàl·lida i trencadissa. Va seure al banc que hi havia al costat de la barana.

–Bona nit –va sentir que li deia una veu enrogallada, des del jardí, on semblava que les flors s'havien pansit de cop i decantaven els caparrons cap a terra.

            I va veure una vella, mal vestida, que portava un cistell al braç, amb unes quantes pomes vermelles.

            Ací tens una poma, que ha volgut imitar la vermellor dels teus llavis, princesa. No podràs deixar de fer-li una bona mossegada, quan la tinguis a les blanques mans…! –li va dir.

            I fent una embranzida, li va llançar una poma a la falda, que la Blancaneu va recollir, abans no caigués a terra.

            –Sí que és bonica, tan vermelleta i lluent –va dir la noia–. I sí que fa venir ganes de fer-li una bona queixalada!

            Però, abans no ho pogués fer, “l'amiguet de l'ànima”, que havia sentit la conversa, des de l'esquena de la donzella, va dir:

–Espera, espera, princesa, deixa que la sospesi jo,  aquesta poma…!

            La va agafar de les mans de la noia i primer la va fer anar d'una mà a l'altra; després, se la va acostar al nas, la va flairar i, sense que la Blancaneu ho pogués impedir, li va clavar mossegada.

–Ai, ai…! –va cridar, i va caure a terra tan llarguet com era, (que ho era força, per ser un nan).

            La vella va fer un xiscle i va començar a córrer cap al bosc proper.

            La Blancaneu va agafar el nan entre els braços, mentre els altres sis corrien cap al balcó, en sentir els seus gemecs.

            “L'amic de l'ànima” havia empal·lidit i no tenia pols, com va comprovar el més gran del grup.

            El nan que sempre feia cara d'emprenyat va cridar:

–I aquesta dona que he sentit parlar des del jardí, on és?

I tots van mirar, des del balcó, cap al bosc que començava a poca distància de la casa.

            –Bambi, Dumbo…! –va cridar el més gran dels nans–. Desperteu-vos i ajudeu-nos, que una bruixa ens ha matat el germanet i s'ha escapolit cap al vostre bosc…!

            –Sí, sí –van cridar els altres nans–. I el que volia era matar-nos la Blancaneu, perquè la poma anava per ella…

            Efectivament, els nostres amics del bosc, despertats pel Bambi i el Dumbo, van perseguir la bruixa fins a fer-la caure en un precipici molt i molt profund, i la caiguda li va ocasionar la mort. Llavors, la seva figura va recobrar l'aparença normal i van comprovar que era la madrastra de la Blancaneu.

          Al cap de pocs dies van arribar a casa dels nans tots els familiars que vivien en altres llogarets i que sempre es reunien quan hi havia algun esdeveniment o quan havien de celebrar algun funeral, com en aquest cas.
            Entre els familiars hi havia una noieta, una cosina. Sempre s'havien estimat molt, ella i “l'amic de l'ànima”, tot i que feia temps que no s'havien vist. Quan el contemplà al fèretre blanc on l'havien posat, no va poder reprimir les llàgrimes i s'hi va abraçar, tot sanglotant.
            Segurament, sense voler-ho, el va agitar entre els braços. Ningú no se n'havia adonat, abans, que el nanet tenia a la boca el trosset de poma enverinada i, amb aquell moviment, el trosset es va desprendre i el xicot va tornar en si, perquè no era mort, només ho aparentava.
            Ja podeu comptar quina alegria…! Tothom el va abraçar i ell, després d'envoltar amb els braços la Blancaneu, també va córrer a  abraçar la seva cosina i es van quedar tots dos, l'un als braços de l'altra, molta estona. Després, tots dos emocionats i enriolats, es van mirar una mica avergonyits per la demostració del seu afecte davant de tota la família i amistats. Però, a partir d'aquell moment, ja van professar davant de tothom el seu amor, pur i innocent.
            No cal dir l'alegria de la Blancaneu, en veure altra vegada amb vida el seu salvador i conèixer la seva felicitat. Només va faltar que, d'entre la concurrència d'amistats, entre les quals també hi havia el fill del Rei. Llavors el Príncep Joliu va declarar, immediatament, enamorat de la Blancaneu i ella no el va pas desmerèixer, al contrari, es va mostrar molt contenta i feliç al costat del seu enamorat.
            I aquest conte s'ha acabat, aquesta vegada amb un final igual de feliç, però diferent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada