A tu, fill meu,
que tant estimo,
a tu, a qui no
puc donar-te el pit,
a tu, a qui mai
més podré abraçar-te,
et dedico
aquests mots sortits del cor.
Tots dos,
iguals que dues fulles
de l'arbre de
l'amor malaguanyat,
tots dos, com
dues gotes d'aigua,
un més seriós,
l'altre rialler.
Lluny dels meus
pits un de vosaltres,
us criareu per
separat, sense estimar-vos,
i jo, al qui em
quedi, doble amor.
Doble amor jo
li daré, dues vegades,
cada bes, cada abraçada,
serà com si els
hi fes, a l'un i als dos.
Aquest poema el vàrem trobar quan va morir
la meva mare, amagat sota unes camises de dormir a la seva calaixera, un paper
ja grogós pels anys passats.
No
se'ns va ocórrer res més que pensar que, com que el pare va morir al front,
durant la guerra, quan ella encara estava embarassada de mi, de pocs mesos,
doncs que havia fet aquests versos pensant que, un cop ell mort, no tindria més
fills, i els dedicava a un altre fill que no podria tenir mai.
Ho
va passar molt malament, la pobra noia, viuda, sense pares ni germans, amb un
nen petit per criar… tot just acabada la guerra…
Sort
que, abans de complir jo el primer any, la van llogar, de masovera a la masia
més gran del poble, ca la Vela, on va treballar de valent, però amb molt bones
condicions, i va poder donar-me uns estudis profitosos, cosa que l'omplia de
goig i satisfacció per la feina ben feta.
Han
passat molts anys i ja m'he jubilat i he tornat al poble i la meva afecció és
cultivar un terreny molt bo, un tros on he plantat arbres fruiters i
hortalisses de tota mena. La meva dona també hi gaudeix com jo mateix i això
ens fa feliços, sobretot els caps de setmana, quan vénen els dos nois i la
noia, amb les respectives parelles, i els néts, dos nens i tres nenes, tots
sans i bons.
Avui
és dissabte al matí i estic treballant a l'hort, arrencant males herbes, perquè
ho trobin ben bonic.
Se
m'acosta en Pep, un bon veí, i em mira una mica estranyat:
–Fa molta estona que ets aquí, treballant..?
Ho dic perquè veig que quasi estàs acabant la feina…
–I tant, ben bé dues hores…
–Doncs t'acabo de veure davant la Casa de la
Vila, acompanyat d'una rossa, prenent un vermut.
–A mi, no, eh? Que no em veus aquí,
treballant?
–Mira, és igual, igual que tu, la mateixa
alçada, la mateixa cara, els ulls… Potser és un clon…!
–I qui dimonis ha fet un clon meu…?!
–Noi, no cal que et digui res més. Gira't
i ho veuràs…!
Em
tombo i quedo sense paraules. Davant meu tinc… a mi mateix… Potser és una mica
més gras que jo i una mica, mica, més calb, però, per la resta…
–Bon dia –em diu la meva mateixa veu–. Bon
dia i bona hora.
–Qui és, vostè…?
–Res de vostè… Sóc el teu germà bessó.
–Què diu, ara! Jo sóc fill únic…
–Jo també em pensava ser-ho, tota la vida.
Fins que fa dos mesos va morir la meva mare, la que considerava la meva mare.
El pare havia mort feia un any i ella, pocs dies abans del seu traspàs, em va
explicar el secret de les seves vides… No havien tingut fills i, quasi al final
de la guerra, una veïna viuda, amb dos nens bessons, que no tenia mitjans per a
criar-los, els va donar la solució. Els va costar molt convèncer-la, però al
final ho varen aconseguir: els va vendre un dels dos nens.
–Tu…?
–Sí, jo mateix. Tenien bons dinerons i se'm
van emportar a viure a la gran ciutat, perquè no creixéssim junts i, més que
res, perquè la mare natural no em veiés més. Han passat tots aquests anys i
fins ara no he sabut res d'aquesta història. La “mare” no em va dir res fins a
trobar-se al llit de mort. Sabia que la meva mare natural era morta i així i
tot, fins que no es va veure ella mateixa a punt de morir, no m'ho va confiar.
Em va explicar que em va agafar a mi perquè dormia; en canvi, tu no feies res
més que plorar, segurament perquè se li havia acabat la llet… No en devia tenir
prou per a tots dos …
–I ara, per què has vingut?
–Tenia moltes ganes de conèixer-te… Sempre
havia pensat que era fill únic i, de cop, em vaig assabentar que els meus pares
no eren els meus pares; sobretot, que la meva mare no era la meva, i que tenia
un germà bessó!
–M'has deixat ben parat… Encara que alguna
cosa estranya hi havia en aquell poema que va fer la meva mare, la nostra mare…
Vine, entra, que te l'ensenyaré.
–Molt bé, però permet-me que avisi la meva
dona, que m'està esperant a l'altra banda de la casa.
–Ah, que entri ella, igualment. Jo també et
presentaré la meva.
I
va venir aquella senyora tan guapa, que deia el Pep, i jo li vaig presentar la
meva dona, que no li anava gens al darrere,
tampoc, i es van abraçar totes dues, cosa que no havíem fet nosaltres, i tots
dos es van quedar a dinar i van dir-nos que un altre cap de setmana tornarien,
acompanyats dels seus fills i néts.
I
així ho van fer i som els millors amics del món.
Tant
de bo ho pogués veure la nostra mare…!
