Paradís natural d’una de les zones privilegiades on podem trobar fins a 37
fonts termals de diferents qualitats,
que brollen a diferents temperatures: de 4 o 5 ºC a 36 ºC. Nou d’elles són
declarades d’utilitat pública per les seves propietats mineromedicinals. N’hi
ha tres que destaquen: la de Santa Llúcia, la del Boix i la del Bou.
A la font de Santa Llúcia,
protectora de la vista, cal seguir un ritual per rebre els beneficis d’aquestes
aigües. La font es troba en una petita cova i s’han de baixar tres esglaons per
entrar-hi. Al costat del doll trobem un petit banc de fusta revellida, on
seurem i agafarem amb la mà l’aigua, i tot seguit ens la passarem pels ulls,
fregant-los amb suavitat. Aquesta aigua brolla a 54 ºC, és sulfurada, i fa olor
d’ous podrits.
La font del Boix brolla d’una
roca de 4 ºC a 5º graus de temperatura, no es fàcil mantenir gaire estona els
dits dins del aigua, difícilment podem aguantar comptar fins a vint. Al costat
mateix podem beure-la a 36 ºC.
La font del Bou du aquest nom
perquè molts anys enrere, quan encara no existia el balneari, els pastors
havien observat que quan els bous del seu ramat no es trobaven massa bé,
acudien a aquelles aigües per beure’n i guarir-se de les males digestions. Són
aigües riques en silici, i és també l’aigua que trobem comercialitzada a les
nostres botigues.
Caldes de Boí, dita també la vall
de la fi del món, ja era coneguda pels romans per allà el segle I o II dC, que
ja en coneixien les propietats mineromedicinals. Hi ha una llegenda que diu que
les aigües de Caldes serviren per guarir l’emperador Juli Cèsar de les ferides
sofertes durant la Guerra de les Gàl·lies.
Les aigües de Caldes de Boí van
ser declarades d’utilitat pública l’any 1887, vista la tradició arrelada des de
temps ancestrals de pujar fins a Boí “a prendre les aigües” juntament amb la veneració
de Nostra Senyora de Caldes, a qui consideraven miraculosa. La gent es
desplaçava amb mules i a peu fins arribar a una petita ermita. Es diu que “la
fe en la Mare de Déu ha fet i fa molts miracles”. De manera inevitable, doncs,
la reputació de la primitiva Casa de Banys de Caldes de Boí es va anar estenent.
L’arribada de banyistes i pelegrins va propiciar l’edificació d’un hostatge,
que durant segles va ser gestionat per les autoritats eclesiàstiques.
Hi ha un avatar polític al
voltant de l’ermita. Va patir la desamortització de Mendizábal i va passar a
ser propietat de l’Estat i transferida a la Diputació de Lleida. També fou subhastada
en diverses ocasions, però les subhastes van quedar desertes, i a la fi va ser
adquirida per un joier de Barcelona el 1895.
Aquí arrenca la història
moderna del Balneari de Caldes de Boí, un rústic complex hoteler dedicat a la
cura de malalties de la pell, reumàtiques i
respiratòries.
L’any 1956 s’inicien les
obres del nou hotel Manantial, que vol ser capdavanter en un ampli espectre de
la medicina preventiva, higiènica, medicinal i recreativa d’efectes
terapèutics.
Tot això envoltat d’una
naturalesa exuberant de muntanyes altíssimes, revestides d’infinitat d’arbres comuns
d’aquelles altituds: avet, pi avet, cedre, pi roig, etc.
Jo vaig tenir la sort de fer
una estada de dotze dies el mes de juliol de l’any 2012 en aquest entorn
privilegiat, i vaig poder gaudir dels serveis mineromedicinals a base d’aigua i
fangs, a més d’un ambient relaxat de passejades tranquil·les.
Caldes de Boí va quedar per sempre en el record. Aquells dies van ser meravellosos,
em sentia plena de felicitat.
