 |
| Dibuix: Montserrat Fortuny |
Ens
vàrem casar un quinze de desembre, després d'un any d'haver-nos conegut en un
viatge a l'Egipte. Passats onze mesos va néixer la Cleo i al cap d'un altre
any, el Cèsar; al cap de dos anys, la Nefer i tres anys més tard, el Marc
Antoni. Ja veieu com havíem quedat, tots dos tocats de l'encís del país, de la
seva història, de les seves llegendes… El Toni em va dir: ”Encara sort que a
l'últim li hem posat el meu nom, però compartit amb el gran guerrer i amant…!”.
Ara ha fet cinquanta anys del casament, així que hem
celebrat les noces d'or. I quina sorpresa més agradable quan han vingut a casa
els quatre fills, acompanyats de les respectives famílies, nores i néts…! Ens
han fet un regal meravellós: un viatge a l'Egipte! Quina il·lusió! És clar que
no podrem celebrar el Nadal tots plegats com els altres anys. Però tots ens
diuen que de Nadals encara n'hi haurà molts i que aquest és diferent i ho hem
d'aprofitar, ara que encara ens hi veiem capaços.
Com que el Toni tota la vida s'ha dedicat a estudiar
l'àrab, l'hebreu i l'arameu (a part de la seva feina, ja que feia de traductor
de rus, francès, castellà i català), després de l'estada al país dels faraons,
encara tindrem una setmana més per a passejar per Israel, o Palestina, com
vulgueu dir-li.
Arribat el moment, embarquem en un magnífic avió,
d'aquests tan amples, i cap al Caire s'ha dit. Hi passem vuit dies, recorrent
els mateixos llocs que vam visitar fa tants anys. El mateix Nil, les mateixes
piràmides, les mateixes sortides i postes de sol… Ens cansem una mica més que
abans, però no podem queixar-nos, encara. Ell diu: “Que valents que som… Tu
encara més, estimada!”
Acabada l'estada, tornem a embarcar cap a Tel-Aviv, i
d'allí, en autocar, ens traslladem a Jerusalem, des d'on, després de veure la
ciutat, farem diverses visites als llocs més importants.
El vint-i-quatre a la tarda, arribem a Betlem, que el
visitarem demà. Avui tenim la tarda lliure per anar de compres o per a reposar,
qui vulgui.
Nosaltres dos, portats per l'eufòria d'en Toni, anem a
caminar pel Camí dels Pastors, que han dit que no hi aniríem en grup. Agafats
de la mà i amb molta il·lusió comencem la caminada. Però aviat ens sentim
cansats i decidim tornar a la ciutat. Ens equivoquem de camí i arribem en un
lloc deshabitat. No arriba a ser un desert, perquè hi ha molts arbres i
matolls, però, d'habitatges, res de res.
I comença a fer-se fosc. I estem decandits.
Veiem a la llunyania una espècie de cabana i hi anem,
pensant que podran orientar-nos. En arribar-hi, veiem que és una mena de
barraca que no s'assembla a cap d'europea, adossada a les roques, i hi entrem.
Ens saluda el mugit d'un bou, lligat davant una pica plena
de palla i una altra curulla d'aigua. A fora, al costat mateix, hem vist que hi
ha una font, a la roca viva, que origina un rierol que va baixant pel
pendent.
Estem cansats i ens asseiem al terra, cobert també de
palla, una mica preocupats perquè s'està fent negra nit. Encara sort que podem
beure aigua, clara i neta, de la font.
Al cap de poca estona, sentim unes passes i unes veus
humanes i el bramar d'un ase, que munta una noia molt jove i bonica. Porta les
regnes un home jovenàs, de molt bon aspecte. Van abillats a l'estil àrab, no
pas com van els israelites actualment. Descavalca la noieta i veiem que presenta
un ventre molt arrodonit.
Ens saluden molt amablement tots dos, quasi podria dir
tots tres, perquè l'ase o mula també ha entrat amb ells. Jo no entenc res del
que diuen, però el Toni està contentíssim perquè pot exercitar el seu arameu,
que em diu que és el que parlen. Jo em pensava que era una llengua morta…
Li diuen que són de Natzaret, que ell és fuster i que han
hagut d'anar a Betlem; que se'ls ha fet tard i no han trobat on poder passar la
nit i l'esposa ja comença a presentar símptomes de deslliurament i ací, al
menys, hi ha teulada i agua. I, quant al nostre cas, diu que no patim, que
després de descansar una mica, ens ensenyarà el camí de tornada a Betlem.
De l'home, no entenc bé el seu nom, pot ser Yusuf, però el
Toni diu que, traduït, és Josep, i l'esposa es diu Miriam, que vol dir Maria,
cosa que jo ja sabia.
Però, al cap de pocs instants, la noia es toca la panxa i
diu: ”Sí, sí…!” I ja ens teniu a tots corrent amunt i avall, ella estirada
damunt la palla del terra i jo fent de llevadora, després d'haver-me'n jubilat
fa cinc anys!
El marit omple d'aigua tot de càntirs i gerros que ha
trobat i ja em teniu rentant el nen, que és preciós. La mare, ni un crit ni un sospir…
Quina noia més valenta!
El Toni es mira el rellotge de polsera i em diu: “Són les
dotze de la nit en punt!”.
S'ha fet fosc del tot i en Toni treu de la bossa una lot i
l'encén. No vulgueu veure com el fuster se la mira i diu, en arameu, una
paraula que el meu marit em tradueix i que significa “estel” o “estrella”…
No ha passat gaire estona que se sent un gran xivarri i
arriba a l'estable un grup de pastors, junt amb els seus ramats, i entren i ens
deixen de tot: pans, formatges, mel i mató, nous i olives, figues, pomes,
cuixes de xai rostides, botifarres, llet d'ovella…
I la nostra parelleta ho accepta tot amb un somriure i
el nenet va mamant de sa mare i, de tant en tant, somriu d'una manera
divina i tots els pastors aplaudeixen amb gran alegria, cridant:
“Al·leluia..!”.
Als arbres del voltant hi deuen haver rossinyols, perquè
se senten cantar, amb uns refilets que no havíem sentit mai. Sembla que diguin:
“Glòria…!”.
En Toni diu als pastors que ens hem perdut i volem tornar
a l'hotel de Betlem i el majoral encarrega al rabadà que ens acompanyi fins a
l'entrada de la ciutat i així ho farà. Ens acomiadem de la parelleta i del
preciós nen, que es dirà, en versió jueva, Jesué i en aramea, Jesua, que vol
dir Jesús, o sia, Salvador.
Arribem a l'hotel quan el guia ja estava a punt de donar
l'alarma a la policia, perquè moltes vegades hi ha assassinats per aquells
verals. El tranquil·litzem i no volem sopar perquè ja ens hem atipat prou amb
els obsequis dels pastors i anem de seguida a dormir, perquè estem molt
cansats, però ha valgut ben bé la pena!
Emprengué el primer i, sense
saber-ho, darrer viatge de la seva vida un dia 20 de desembre. Fins llavors,
havia viscut plàcidament en una granja del Prat. La seva raça era l’enveja de
les contrades veïnes. Els potablava, com ell, eren pollastres de cresta grossa,
dreta i ben dentada; amb barballeres llargues i arrodonides; ulls rodons de
color avellana; coll robust i llarg; pit ample i profund; ales grosses i ben
plegades al cos; plomes de color ros fosc sense arribar al rogenc i cua de
color verd fosc; canyelles mitjanament llargues, netes de plomes i color blau
cendrós*.
