dilluns, 16 de desembre del 2019

Quan em miro al mirall (Montserrat Fortuny)

A l'estiu, quan sóc a Sant Feliu, em llevo aviat perquè vaig a la platja ben d'hora, però a la tardor i a l'hivern, normalment no poso el despertador i em desperto entre un i tres quarts de nou, em llevo i al bany, i el primer que faig és mirar-me al mirall.
Normalment faig bona cara, no és per dir-ho. He dormit bé i si he tingut algun somni desagradable, que de vegades en tinc, ja no me'n recordo. Quan era jove me'n recordava dels somnis perfectament i hauria pogut parlar-ne o escriure'ls, però ara, deu ser cosa de l'edat, els evoco al moment de despertar-me, però de seguida se me'n van del cap i, per més que vulgui, no me'n recordo gens ni mica... Només sé que he somniat.
És clar que no puc comparar-me a quan tenia quinze anys, o vint o trenta. La joventut ho és tot. Però tampoc no puc queixar-me. N'hi ha, de la meva edat, molt més arrugades que jo. I no és que em posi cremes, no. Només me'n poso una, de la farmàcia, pel sol, perquè el sol no em faci mal, tant a l'estiu com a l'hivern. Me la va receptar el dermatòleg. El pitjor que tinc són les taques fosques, d'haver pres massa el sol, de jove.
Quan em llevo tinc les galtes rosades, els ulls sense ulleres a sota, brillants... Em pinto poc, normalment, ni coloret, ni pólvores, i si me'n recordo, em pinto els llavis, però no sempre. Quan vaig al taller d'escriptura, sí! Ja fa cinc anys que no em tenyeixo els cabells i m'agraden, tan blanquets. N'hi ha de la meva edat i de més grans que els porten tenyits i d'esquena semblen més joves que jo, però de cara, no.
Recordo que, al despatx, treballava amb mi una noia un any més gran que jo (hem continuat l'amistat més de 70 anys i espera...!). Era molt morena, tenia el cabell molt negre i ens posàvem de costat, davant del mirall, i se'ns veia la diferència de color dels cabells, ella negres, negres i jo castanys i ho trobàvem molt bonic, una diferència que ens afavoria a totes dues. Ara, ella porta els cabells tenyits d'un color vermellós, que no m'agrada gaire.
O sigui que no em veig malament al mirall, quan em llevo... Però la cara és una cosa i les cames en són una altra.
L'edat no perdona. Ara, quan camino, trobo que tots els carrers fan pujada, tant a Gràcia com al Guinardó, cosa que no havia trobat mai, abans, quan era jove. Però és que fan molta pujada, de veritat, eh!
Normalment tinc poca feina, a casa. Els divendres al matí em ve la noia i fa el més pesat i jo, durant la setmana, passo l'escombra, més que res pel menjador i la cuina i para de comptar.
Engego la rentadora una vegada a la setmana, més que res pels llençols i tovalloles i, de tant en tant, una altra pels vestits, bruses, faldilles, jerseis, etc. i, últimament, quasi que no planxo.
Que bé que he dormit! Això em passa quasi sempre, si no és que tingui alguna preocupació, que per sort en tinc poques, o que algun familiar o amic estigui malalt... En aquest cas no puc fer-hi res però m'amoïno i em costa més d'agafar el son.
Però no faig mai mala cara, al mirall...!


Quan al mirall em miro
en llevar-me al matí,
veig taques i arrugues...
allà on hi havia or fi.
Els ulls encara em brillen,
les galtes, dues roses,
els llavis em somriuen,
els cabells d'argent m'enjoien.

Al matí quan ens llevem (Antònia García)

Quan ens llevem, si hem dormit bé durant prou hores i estem ben descansats, pot ser que ens mirem al mirall i trobem que fem bona cara, que tenim els ulls brillants i les galtes rosades i eixerides. Ens veiem escabellats, això sí, perquè ens tombem i ens girem força mentre dormim, i especialment, si hem tingut una nit boja amb la parella, que ens ha deixat agradablement fora de combat però amb les energies ja recuperades gràcies a un son reparador. Així, doncs, ens cal passar la pinta pels cabells però això ho farem després de dutxar-nos i de vestir-nos.
Si resulta que no hem dormit bé, és a dir, que ens falten hores de son i, per tant, ens falta descans, quan ens llevem després d'aturar el despertador amb una plantofada geniüda i ens n'anem al lavabo, la imatge que trobem al mirall és aquesta: una cara borrosa perquè les parpelles ens pesen, les tenim mig tancades, cosa que no ens priva de veure, molt marcades, les arrugues de la cara i la pell mat, les galtes caigudes i sense color.
Podem analitzar per què no hem dormit bé. Doncs perquè tenim cabòries. Problemes a la feina, disgustos amb la família, dificultats econòmiques... I durant la nit, vinga fer voltes i voltes a aquests temes, cosa que ens té desvetllats i de mal humor.
I si volem esbrinar per què hem dormit bé, si és aquest el cas, doncs potser és perquè el dia abans vam fer un sopar lleuger i vam trigar força estona a anar al llit, o sigui que ja havíem fet la digestió. A casa tot rutlla, arribem a final de mes sense entrebancs i les relacions de feina, així com les familiars i les d'amistats, són prou bones. No hi ha conflictes que ens treguin la son.
Com que no ens podem veure si no és en un mirall, en una superfície polida o en el reflex de l'aigua quieta, ens hem de refiar dels comentaris de les altres persones: “I quina bona cara que fas!”. “Caram, quina cara de pomes agres...!”. “Tens una cara de pa de ral...”. “No cal que diguis res, amb la cara ja pagues”. “Sí, ara fas cara llarga!”. O “fas cara de jutge”. O “fas cara de tres déus...”.
Repetim-ho: Al matí, quan ens llevem, només els miralls i els que viuen amb nosaltres ens podran donar aquestes informacions. Ells ens diran que fem cara de son, o de molta son, o bé que se'ns veu ben espavilats. O, fins i tot, veient el nostre posat, ens poden preguntar si ens hem llevat amb el peu esquerre.
Perquè només amb els nostres mitjans, nosaltres no ens veiem, només tenim sensacions, ens sentim, i ens podem sentir igual que ens veuen els altres, o no. Cada matí, cada dia, ens podem sentir d'una manera molt diferents i només cadascú sap què li passa per dins. I per a això no calen ni altres persones ni miralls.

dilluns, 9 de desembre del 2019

Mà de foc (Montserrat Fortuny)

Mà de foc que em condueixes
cap a l'infern de l'amor,
mà de foc que t'atreveixes
a destruir el meu cor.
Et veig de lluny, com avances,
et sento grunyir com un gos,
t'acostes rodolant com les boles
i cada vegada t'atanses,
per fer més mal, més a prop.
Mà de foc, obscur sanglot,
que vas entrar en ma vida,
sang de gel, ardència viva,
cada dia fas més nit.
Nit negra, nit obscura,
negra aurora matutina,
que vas sortint del meu cor,
alba sense sol, sense llum...!
Què faig jo, sense l'amor...?

La mà del foc (Antònia García)

Tu vas robar el foc als déus, Prometeu, per donar-lo als homes. Ho vas pagar car, però. Digues, te n'has penedit?
El foc, un dels quatre elements, actua pel seu compte. Surt dels cràters dels volcans o cau incandescent amb el llamp. Les llengües del foc són mortíferes. Cremen tot el que troben. Fins i tot una petita guspira pot ocasionar un incendi paorós.
L'home va provar de dominar el foc que li vas donar. Va aprendre a guardar-lo amb les brases, protegit amb la cendra.
El foc pot ser bo o dolent, segons l'ús que se'n fa.
Digues, Prometeu, quan veus que amb el foc els homes viuen més bé, es protegeixen del fred i d'altres perills, trobes que vas fer ben fet, de robar-lo als déus?
I quan veus que aquests mateixos homes, els piròmans, usen el foc per cremar els boscos i els habitatges, i posen en greu perill d'altres homes com ells fins a l'extrem que molts han tingut una mort horrible entre les flames descontrolades, tot i així, trobes que vas fer ben fet? I no t'esgarrifa pensar en els que han sofert càstigs pel foc, ordalies, cremes de bruixes i bruixots?
Em pots dir que el foc també purifica. El foc ha estat motiu de veneració, ha estat tractat com un déu, amb culte propi als temples i també a les llars. Tens raó, Prometeu, si m'ho dius. I jo afegiré que ha estat i és encara expressió de festes i costums. He vist passar el foc d'una persona a una altra, amb torxes. I tu diràs que encara actualment es construeixen grans fogueres i es baixen troncs encesos de les muntanyes fins al mig dels pobles.
Prometeu, la mà del foc té dits grocs i vermells que es mouen contínuament. Al mig de la llar, atrau els grups al seu voltant i és així com es transmeten les tradicions orals.
La mà del foc té l'origen en la gran bola de foc que és el Sol. Digues, Prometeu, és d'aquest sol, d'on vas robar les flames? Ensenya'm les mans. Vull veure si hi ha senyals de pell socarrada, una mica de brasa, un rastre de cendra. Només així em podràs demostrar que el teu turment i el teu mite van ser reals.

dilluns, 2 de desembre del 2019

Ets col·leccionista? De què? (Montserrat Fortuny)

Sí, sí que en sóc. Ja em ve de família. El meu pare col·leccionava segells, a la seva joventut. En tenia de molt bonics i molt bons, però una vegada, un cosí seu, el Miquelet, li va robar els millors i ell, empipat, ho va deixar córrer i no va continuar. Així i tot va conservar tres àlbums de segells molt macos, que a mi m'agradaven molt, encara que es notaven els buits dels que s'havien arrencat.
Quan ens va deixar, vaig regalar els àlbums al marit d'una cosina de la mare, a Sant Feliu de Guíxols. Amb aquest regal el vaig fer feliç.
Jo també vaig començar a fer col·lecció de segells, només d'Espanya, que en sortien dos o tres cada setmana, però me'n vaig cansar, potser perquè resultaven cars i ho vaig deixar córrer quan ja havia omplert dos àlbums; vaig pensar que, si continuava, m'omplirien la casa. Els conservo, però no me'ls miro mai.
Fa molts anys, també, vaig començar a fer col·lecció de didals. En tinc de moltes ciutats i pobles, sobretot de Catalunya, però també d'Espanya: castellans, andalusos, bascos, gallecs... Ciutat o poble que visitava, didal que comprava. I en aquella època viatjava molt. Igualment de molts països europeus: francesos, italians, anglesos, irlandesos, escocesos, etc., etc. També d'Egipte, d'Aràbia. Fins i tot d'alguns llocs d'Estats Units d'Amèrica i del Canadà, llocs on no he estat mai, perquè no he passat mai ni l'Atlàntic ni el Pacífic. Si alguna amistat hi anava, didal que em portava.
El cas és que en tinc molts, molt ben posats, en sis o set casetes de fusta, amb prestatges, penjades a la paret de la meva habitació a Sant Feliu i fan bonic de debò. De tant en tant, encara algú me'n regala un, però jo ja no me n'he comprat cap més, ja en tinc prou amb els que tinc.
El que faig, actualment, és la col·lecció d'euros. En tinc de totes les nacions que usen aquesta moneda:
Andorra (que em falten els d'un cèntim i de dos cèntims i que no hi ha manera de trobar-los), Alemanya, Àustria, Bèlgica, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Itàlia, Letònia (que em falta el de dos euros especial), Lituània, Luxemburg, Malta, (que també em manca el segon), Mònaco, Portugal, San Marino, el Vaticà (del papa Joan Pau II, un de sol de Benet XIII i un, també sol, del papa actual, Francesc) i Xipre.
De totes aquestes nacions, només en tinc una pàgina de cada una, amb els anys de les monedes barrejats. En canvi, d'Espanya, en tinc una pàgina per a cada any, o sia, començant per l'any 1999, fins el 2019, amb quasi tots els especials de 2 euros, que surten cada any, diferents i molt bonics.
I ara, aviat, compraré els de l'any 2020 i estaré al corrent.
També tinc els que seran de Catalunya, quan pugui ser...!
I monedes del 1870, d'Isabel II, de Fernando VII, d'Alfonso XII, d'Alfonso XIII, de la primera República, del rei Amadeo, de la Segona República...
De la República Francesa, francs; d'Itàlia, lires; d'Anglaterra: lliures, d'Elisabet II, una de Carles i Diana... D'Argentina, i alguna més d'Amèrica del Sud, però poca cosa. I algunes gregues i algunes romanes, autèntiques.
També tinc bitllets d'abans de la guerra, de durant la guerra i de l'època de Franco. I els del rei Juan Carlos, fins al 1999:
D'1 pesseta, de 2, de 5, de 25, de 50, de 100, de 200, de 500, de 1.000, de 2.000, de 5.000 i de 10.000.
Tot posat també en àlbums adequats, bitllets i monedes.
És una bona col·lecció, oi?

La dèria de col·leccionar (Antònia García)

La dèria de col·leccionar ja em venia de petit. Quan la mare comprava una rajola de xocolata, a dins del paper que l'embolcallava hi havia un cromo. Jo l'agafava amb avidesa i comprovava, de memòria, si el tenia. Si no era així, celebrava aquella nova adquisició amb grans alegrois. Em faltava temps per anar a buscar l'àlbum i tot seguit l'hi enganxava.
Tenia uns quants àlbums de cromos: un era de monuments de Catalunya. Un altre, d'avions. Un tercer, d'imatges de contes infantils, etc. Els cromos repetits servien per a fer intercanvis. Tots els menuts teníem una gran traça en anar passant els cromos d'una mà a l'altra: “Tengui, tengui, falti, tengui, falti...” “Et canvio aquest cromo de l'hidroavió per un cromo de l'església del Pi... Fet?” “Fet!”
Aquesta fal·lera es va estendre a d'altres coses col·leccionables: postals, estampes, bitllets de tramvia... Moltes postals eren de sants, concretament de sant Josep, perquè jo em dic Josep i pel meu sant sempre en rebia algunes. D'estampes, me n'arribaven, sobretot, de les comunions. La mare em guardava els bitllets dels viatges que feia en tramvia quan anava a veure els avis. Després van venir els cap-i-cues, els llibrets de paper de fumar, les capses de mistos amb imatges d'escuts nobiliaris...
El temps passava i jo eixamplava les meves col·leccions: en tenia de segells, de monedes... Els prestatges del meu armari estaven ocupats per tot aquest material. La falta d'espai es va notar més quan també vaig començar a fer col·lecció d'ampolletes petites i de figuretes d'animals: cérvols, cocodrils, mussols...
Per aquelles coses de la vida, l'àvia va morir i, perquè l'avi no quedés sol, vam anar a viure amb ell. La casa de l'avi era una casa gran, de poble, amb baixos, dos pisos, golfes i celler. A mi, el canvi em va anar de perles, deixant de banda el sentiment que vaig tenir per la falta de l'àvia. Vaig poder tenir les meves col·leccions ben ordenades i tot classificat. Era feliç.
I encara ho vaig ser més quan vaig conèixer la Rosa. Era la noia més bonica del món! Al principi de viure tots junts, nosaltres dos, els pares i l'avi, tot semblava anar bé. Fins que un dia ella em va dir que volia que visquéssim tots dos sols. Per tant, era qüestió de buscar un habitatge més petit i anar-nos-en-hi a viure. Jo no hi vaig estar d'acord. I totes les meves col·leccions? A la casa de l'avi hi havia espai per a tot i per a tothom. No, no. Res. Ja estàvem bé com estàvem. Llavors la mare li va dir: “Ho veus, Rosa? Ja t'ho he dit, que no ho voldria”. Jo, aleshores, ho vaig veure clar. La proposta de la Rosa no era per les possibles típiques desavinences entre nora i sogra, no. Elles dues prou que anaven a l'una. El problema era... les meves col·leccions! La Rosa n'estava fins al capdamunt. Si hagués gosat, ho hauria llençat tot a la bassa!
Vam viure una sèrie de dies amb un estira-i-arronsa desesperant. La Rosa em va arribar a dir que triés: o les col·leccions de cromos, estampes, capsetes, animals i d'altres andròmines o ella. Andròmines! Va titllar d'andròmines les meves estimades i valuoses col·leccions! Això sí que no ho podia admetre. De cap de les maneres. I vaig triar. I tant, que vaig triar! Llavors la Rosa se'n va anar a viure amb una seva germana i no va voler saber res més de mi.
Per no notar el buit que em va deixar la Rosa, em vaig dedicar encara més a col·leccionar tota mena de coses. La casa s'anava omplint. Va morir l'avi i al cap d'un temps també els pares. I, malgrat disposar de dues habitacions més, tota la casa estava plena. M'havia quedat petita. Vaig comprar la casa del costat, que tenia un pati força gran al darrere. Hi vaig construir un edifici de tres pisos. I tot es va omplir. Fins que un dia, mentre estava enfilat en una escala per abastar unes caixes, em va lliscar un arxivador de les mans. Vaig voler agafar-lo al vol però vaig perdre l'equilibri i vaig caure de l'escala. Vaig quedar a terra, sense poder-me moure. Al cap d'unes hores em va trobar la dona de fer feines i va avisar el metge. Va venir una ambulància i em va dur a l'hospital. He patit unes quantes operacions i sembla que trigaré a tornar a casa.
Mentrestant, per entretenir-me, estic fent col·lecció de material sanitari. Ja m'he fet dur una prestatgeria amb capses per arxivar-ho tot com cal. Quan vaig començar aquesta col·lecció, al personal de l'hospital els va fer gràcia, però ara... ja no n'estic gaire segur... Hi ha un indici que no m'agrada. Avui, la doctora m'ha dit: “Ja ho sap, oi, que no pot tenir aquí aquestes andròmines...?”

dilluns, 25 de novembre del 2019

Johnny, tripulant del Mayflower (Antònia García)

Cada dia miro cap amunt, cap a la cofa. Com desitjo que l'Ely, el grumet, digui les paraules “terra a la vista!” Però no ho fa. I torno a la meva feina. Treballo amb el mestre d'aixa, el senyor Tilley. En un vaixell sempre hi ha feina de fuster.
Mentre passo el ribot per la fusta, faig memòria de tots els dies que portem de navegació. Ens havíem embarcat amb tanta il·lusió...! Havíem de travessar l'Atlàntic! Però ja vam començar amb problemes. Vam haver de tornar dos cops cap a Anglaterra per reparar les avaries. Finalment, al tercer cop, el dia 6 de setembre, des de Plymouth, vam posar rumb cap a la colònia de Jamestown, a Nova Anglaterra. En salpar, el nostre vaixell, el Mayflower, duia una tripulació d'uns trenta homes i un centenar de passatgers. Molts d'aquests passatgers són els coneguts com a “pares pelegrins”, un grup de puritans que no segueixen els postulats de l'església anglicana i busquen un nou lloc on viure, on sentir-se lliures per practicar la seva religió, sense haver de patir les persecucions i la repressió a què són sotmesos els dissidents d'aquella església. Ells són els “predestinats”. La seva fe forma part de tota la seva vida i la Bíblia és la seva guia.
Jo em dic Johnny i vaig néixer en una família catòlica però ja de jove vaig abandonar les idees religioses dels meus pares i la veritat és que no vaig seguir cap altre religió. Però el capità, el senyor Christopher Jones, va ordenar que tota la tripulació assistís a les celebracions dels puritans. Així va ser com em vaig fixar en una noia, la Dorothy, que amb molta humilitat, al costat sempre de la seva mare, participava en els cants i escoltava les lectures de la Bíblia. Ara, quan el senyor Brewster, el pastor, diu: “Llibre dels Salms. Salm número trenta-dos. Cantem, germans: “Oh, Yahvé, escolta les pregàries dels teus fills. Tu que ens ajudes a trobar el bon camí...”, ara jo busco els ulls de la Dorothy i només espero que ella, algun moment, correspongui a la meva mirada, cosa que passa poques vegades ja que la mare està sempre a l'aguait.
Ja fa uns quants dies que arreglo i refaig les botes de queviures que se'ns van malmetre amb l'últim temporal. Va ser fort, vatua Déu! Dels més forts que he vist! La gropada va venir per estribord, sobtadament. El capità donà ordres per assegurar tant com es pogués el velam, l'arboradura i l'eixàrcia. A sota coberta, els passatgers van lligar les gàbies de l'aviram i van portar les cabres, els xais i els gossos a baix. Uns quants mariners es van preparar per anar traient l'aigua que anés entrant a la sentina. Els llamps i els trons van començar al mateix temps que les onades enfurismades feien anar el Mayflower com una closca de nou, empès per unes ratxes de vent que feien cruixir tot el vaixell com si s'hagués de desballestar. El soroll de la tempesta no ens deixava sentir les veus. La pluja ens amarava, era com una cortina d'aigua que caigués sobre el vaixell. Quan unes hores més tard va començar a amainar, vam poder sentir els cants dels puritans, que des del principi no havien parat d'encomanar-se a Déu.
Nosaltres volíem arribar a la colònia de Jamestown però els temporals ens han desviat més al nord del que ens pensàvem. Ho he sentit a dir al senyor Cartier i al senyor Tilley. Ells, junt amb el capità, han dit que segons les cartes de navegar, havíem anat a parar massa lluny. Per tant, hauríem de buscar un altre lloc on poder desembarcar i constituir un primer assentament. Tothom està esgotat del viatge i tenim força malalts. Mentrestant, jo continuo mirant cap a la cofa però el grumet no anuncia terra, tot i que sabem que som a prop de la costa.
He hagut de demanar al ferrer que fes més claus i anelles de ferro per a les reparacions. Com us deia abans, sempre hi ha feina per a un fuster. Aquest és el meu ofici. Però hi ha d'haver de tot. Teixidors, botiguers, mestres, gent de lleis... Aquests últims són els que ja fa dies que no paren de parlar. Com que sembla que ens haurem de quedar en algun lloc desconegut, lluny dels colons de Jamestown, algú proposa que se li hauria de posar el nom de Colònia de Plymouth, tot recordant el port d'on vam sortir. No tothom hi està d'acord, amb això del nom, però sí que ho estan en una cosa: abans de desembarcar, sigui on sigui, faran un pacte. Tots firmaran un document en què es comprometran a formar una comunitat lliure i autònoma. Les conviccions religioses seran les úniques admeses, així com els usos i costums del grup dels pares pelegrins. I continuen parlant i parlant, mirant de posar-se d'acord en tots els punts.
Arriba l'hora de la pregària. Deixo el xerrac i m'espolso les serradures de la roba. El pastor s'ha posat entre l'arbre mestre i el trinquet. Té la Sagrada Bíblia a les mans. El grup es va formant davant seu. Ja veig la Dorothy. M'hi acosto tant com puc. El pastor passeja la mirada per sobre de tots nosaltres, com si comptés les ovelles d'un ramat. Obre la Bíblia i llegeix: “Llibre dels Salms. Salm número vuitanta-quatre. Cantem, germans: “Venturosos els qui per la seva fe s'han salvat de les tempestes, oh, Yahvé, i afortunats els qui han trobat refugi sota la llum de la teva misericòrdia...” I aquest cop sí, els ulls de la Dorothy es claven en els meus i el seu somriure radiant omple el meu cor de goig i el meu futur d'esperança.

Una nova pàtria (Montserrat Fortuny)

Sóc la Mary. Tinc 15 anys i junt amb els meus pares i el meu germà Richard, de 9 anys, hem embarcat al Mayflower, vaixell molt gran i molt vell, antiquat, que no té condicions per als seus passatgers. però no n'hem aconseguit cap d'altre.
Som un grup de pelegrins, 102 persones, que viatgem cap a Nova Anglaterra, on pensem fundar una nova ciutat, New Plymouth. Avui és el 6 de setembre del 1620.
La mare està en estat, ja en porta 8 llunes i és molt forta i valenta. El pare està malalt de tant treballar.
Al meu germà l'ha agafat el contramestre perquè l'ajudi, perquè el veu fort i li anirà bé. Almenys tindrà aliments, que a nosaltres ens escassejaran, segons sembla, pel dinar d'avui.
El segon de bord ens mira amb mals ulls a tots nosaltres, sobretot a les noies i a mi em fa més por que goig.
El contramestre és alt i fort i força jove i aquest sí que em mira amb bons ulls i amb una expressió somrient a la cara. Té una veu agradable. M'ha ajudat a pujar el farcell.
Han passat tres dies i estem preocupats. Fa mala mar, la gent es mareja i ens donen tan poc menjar i beure, que tots fem cara d'afamats. Passen setmanes i en moren alguns, bastants, de gana i de malalties i del mal comportament del segon, que ens maltracta, sobretot a les noies, a part de provocacions sexuals sempre que n'agafa alguna pel seu compte.
Sort que el capità el vigila i el fa seguir per l'Eduard, el contramestre, que més d'una vegada l'ha escridassat.
Van passant els dies i augmenten els morts entre els nostres pelegrins, víctimes de malalties i abusos d'alguns membres de la tripulació, sobretot del segon, com he dit.
Avui pensem que sí, que arribarem al nostre destí, perquè han trobat mort el segon, després d'una forta tempesta. No se sap com ha succeït. Té un fort cop al cap, però tant pot ser de la caiguda o... Gràcies, Senyor! Ara sí que arribarem al nostre destí, els que encara quedem!
Han passat 63 dies des de l'embarcament i la mare ha parit un nen i, de moment, no li manca la llet. L'ha ajudada la Berta, que és llevadora.
Passen tres dies més i arribem al nostre destí. Veiem la Roca de Plymouth, que així la batejarem. Desembarquem i també baixa l'Eduard, que es vol quedar aquí amb nosaltres, perquè s'ha enamorat de mi... i em fa molt feliç perquè jo també l'estimo. Serà el primer casament des que hem arribat en aquesta terra. També ha pogut baixar el Richard, ajudat pel meu promès.
Ens dediquem a sembrar blat i altres vegetals, com enciams i cebes i ja no passarem més gana.

dilluns, 18 de novembre del 2019

Molta roba i poc sabó i tan neta que la volen (Montserrat Fortuny)


És un adagi, una sentència, un proverbi, com vulgueu dir-ho; vol dir que és una cosa difícil, que té moltes coses en contra.
És molta malícia amagada i poques ganes de resoldre-la, de netejar-la...
És una preocupació gran, poques maneres d'arranjar-la i que volen que es faci molt bé, sense mitjans...
Jo dic:
Molta tela, molta roba
i molt poquet el rentador.
Serà un meravellós sabó
el que pugui amb tanta brossa.
Us vull contar un episodi de la meva vida que em va cansar i em va amoïnar.
La meva mare, als 55 o 56 anys, va començar a tenir la menopausa i, quan tenia la menstruació, perdia molta sang.
Llavors no hi havia bolcalls que es poguessin llençar cada vegada que s'usaven, com ara, i t'havies de posar uns "panyos", en dèiem, que un cop bruts s'havien de rentar i tornaven a servir pels altres dies i les altres vegades.
Aquella setmana em vaig fer un tip de rentar aquells "panyos"...! Primer posar-los en remull amb aigua calenta, perquè se n'anés la sang; després ensabonar-los perquè quedessin blancs altra vegada. Però cada dia a dotzenes, dotzenes, no s'acabaven mai, jo rentant i estenent i ella, al llit, perquè amb tanta hemorràgia, no s'aguantava dreta. Ai, senyor...!
Antigament no teníem la galeria tancada, com ara. Era oberta a tots els vents, com un balcó. L'aigua del safareig, quan feia fred, estava gelada i una vegada es va congelar de veritat. Se li va congelar tota la superfície i recordo el meu pare, pegant cops de martell, fins que va trencar el gel i llavors la mare va poder rentar la roba.
Us imagineu com li deurien quedar les mans...? Congelades completament... Així les tenia, als 80 anys, els dits deformats, desfets...! Pobra mare! I tan neta que havia de quedar, la roba!
També recordo el dia que vàrem estrenar rentadora...! Quina delícia! Hi posaves la roba i l'engegaves i hi entrava l'aigua, tota sola, i amb el sabó que hi havies posat, ho netejava.
En aquella primera màquina, s'havia de passar la roba, peça a peça, per un escorredor, però així i tot, era una delícia.
Aquestes paraules de "molta roba i poc sabó i tan neta que la volen", també és el títol d'un llibre de contes, Premi Víctor Català, de la Montserrat Roig. Són molt variats i entretinguts i molt ben escrits, és clar. Per això també va guanyar el premi.

Ai, senyor!, tanta roba i tan poc sabó... (Antònia García)

Això deia l'àvia quan es parlava dels pocs recursos que es destinaven a fer alguna cosa i, contràriament, se n'esperava un molt bon resultat, difícil d'aconseguir amb tan pocs mitjans.
Llavors, algú de la família ho arrodonia d'aquesta manera: “I tan neta que la volen!”.
Començo a fer memòria dels noms dels productes per rentar la roba que tinc al cap: Colón, Wipp, Ariel, Skip, Dixan, Dash, Finosedil... Alguns tenien unes musiquetes i unes frases perquè ens quedessin més gravats al pensament, suposo que amb la intenció d'incentivar les vendes. “Gior. Un poco de pasta basta”, “Es nuevo? No!, lavado con Perlan”, “Norit, el borreguito”, “Saquito, hasta tu nombre es bonito...”, “Omo lava más blanco”. Hi ha el sabó de Marsella, sabó Lagarto, sabó de sosa, sabó fet a casa, amb oli i sosa càustica.
M'adono que estic anant endarrere en el temps amb això del sabó. Torno a l'època que no hi havia màquines de rentar. He vist encara com la mare feia sabó de sosa, de color verd; rentava al safareig de casa, amb la pala de rentar, o amb la fusta ondulada i un gibrell; posava blau (una monyeca de roba a l'aigua en l'últim esbandit perquè la roba blanca no groguegi), treia les taques de rovell amb suc de llimona i sal; ho deixava pla, al sol, unes quantes hores. I, sobretot, que a tota la roba li toqués força el sol.
I tornen a sortir les explicacions de l'àvia. Ella encara havia anat als safareigs públics, havia passat bugada, és a dir, havia rentat la roba amb aigua calenta i cendra. I havia anat amb un cistell de roba al maluc, a rentar al riu, agenollada, amb el rentador i la banca per protegir els genolls. I és de la mare i, sobretot, de l'àvia, de qui m'han quedat a la memòria moltes dites i refranys: “A cada bugada es perd un llençol”, “la roba bruta es renta a casa”, “compte, que hi ha roba estesa!”, “fer safareig”, “ no haver-hi un pam de net”, “treure els drapets al sol”, i més refranys que no recordo.


Entraré al camp dels mites i aniré al temps que els esperits dels boscos i de les aigües habitaven les arbredes, els rierols, els estanys, els gorgs i les fonts. Les dones d'aigua tenien els palaus sota terra, al fons de les coves. Es rentaven els vestits i després els estenien sobre l'herba o les roques. Els vestits eren tan nets, tan blancs, que de lluny semblaven congestes de neu. Però no ho eren. Eren els mantells d'ermini de les encantades. Qui en pogués tenir un, obtindria riqueses i benestar per a tota la vida. Però, ai si les fades descobrien qui els robava les túniques i vestimentes! Llavors tota la seva fúria cauria sobre el lladre o la lladre i es tornarien desgraciats per sempre.
Així mateix, ai de qui, de nits, en lluna plena, es trobava una dona que rentava al riu i demanava ajuda per escórrer els llençols, caragolant-los. Segurament es tractava d'una lavandeira da noite, una d'aquestes goges, esperits de l'aigua. I si qui caragolava la roba ho feia en sentit contrari de com ella ho volia, la lavandeira li podia abocar tota mena de desgràcies.
Aquestes dones misterioses, goges, dones d'aigua, fades, sabien com fer tornar blanquíssima la seva roba. Tenien algun sabó especial? Segurament no els en calia, ja que elles podien fer tots els encanteris que volguessin. Podien fer nets els seus vestits només de desitjar-ho. I doncs, com és que rentaven i estenien la roba perquè li toqués el sol? No ho sé. Només se m'acuden dos motius: o bé era un esquer per cridar l'atenció dels incauts i fer-los presoners als seus palaus subterranis o bé era una part del ritual que tenien per establir comunicació amb els humans, amb l'aire i amb la terra.

Ai, Senyor! Tanta roba i tan poc sabó...

dilluns, 11 de novembre del 2019

Uniformes (Montserrat Fortuny)

Uniformes! De seguida em ve a la memòria l'uniforme que portàvem les nenes del meu col·legi, La Santíssima Trinitat: tot blanc, cordat al darrere, ample, amb dues butxaques al davant i una gran llaçada de color blau marí també al davant, al coll. Igualment recordo els uniformes, ja de més grans, de l'Acadèmia del mateix col·legi, marcant la cintura, amb un cinturó també blanc, de la mateixa roba.
Però, d'uniformes, n'hi ha molts i molt diferents. Els uniformes militars! De cada nació, semblants, però diversos.
Aquí estem acostumats a veure'n molts i diferents: de guàrdies civils amb el tricorni, de policies nacionals, "els grisos", de guàrdies urbans, de mossos d'esquadra, de militars espanyols (sobretot en les desfilades), de soldats rasos, de legionaris. Els de bombers...
Recordeu els antics serenos? I els vigilants? I els escombriaires...?
Com anaven els soldats de la República durant la nostra guerra civil? El meu pare va fer la mili, als 21 anys, de soldat de cavalleria, i anava amb l'uniforme de color caqui, pantalons i casaca, i polaines de xarol negre fins als genolls, gorra de plat i sabre a la cintura. Però el maig del 1938, quan tenia 32 anys, va haver d'anar a la guerra amb la lleva dels "vells", i llavors ja s'havien acabat els uniformes. Ja no hi havia diners per a comprar-ne.
Recordava que portava una bossa amb dues camises, uns pantalons de recanvi, una samarreta i uns calçotets. I, posada, una jaqueta de pell, de color beix, la que va quedar foradada per la metralla que el va ferir. Res d'uniformes, no. Com he dit, ja no tenia diners per a comprar-los, la República.
I la Guàrdia Suïssa, la que fa el seguiment del Papa de Roma, que van ara tal com anaven als segles XV o XVI i que fa la mar de bonic, tan acolorits!
I les casaques dels soldats del Canadà, que hem vist en pel·lícules dels Estats Units d'Amèrica? I els uniformes dels soldats i militars alemanys, en aquesta última guerra? I els uniformes dels aliats?
També recordo molt les bates blanques dels metges i de les infermeres i infermers i A.T.S. que llavors sempre anaven blancs, no pas com ara, que van d'altres colors, sobretot, blau cel...
Al despatx on jo treballava, a la Mutualitat, també anàvem amb bates blanques, cordades al davant, de dalt a baix i amb cinturó, igual que les infermeres. A mi m'hauria agradat més anar de color blau, per exemple, però n'hi havia dues que estudiaven per "dames de la Creu Roja", que es deia llavors, i van voler que anéssim blanques, encara que, escrivint a màquina, ens quedaven més aviat embrutides.
De tant en tant, una de nosaltres, en lloc d'anar a treballar els matins, de 8 a 3, hi anava a les tardes. I una vegada, a la que li tocava, la Montse Safont, li vàrem fer una broma una mica pesada: vàrem posar les bates a terra, des de la porta d'entrada fins al despatx, una davant de l'altra, amb un escrit que deia: "Murieron con las batas puestas" (imitant aquella pel·lícula d'indis que es deia Murieron con las botas puestas). I la seva feina va ser recollir totes les bates, abans no vinguessin els homes que treballaven a les tardes.
Encara ens en recordem i riem, però va ser una broma una mica pesada!

Els uniformes (Antònia García)

Els deien uniformes perquè es veien tots iguals, el mateix color de cabells, les mateixes faccions, el mateix vestit... Després hi havia els multiformes, que es caracteritzaven per la gran varietat que presentaven, físicament i per la manera de ser. Uns eren geniüts, uns altres, pacífics; n'hi havia de bruns, de pàl·lids, d'alts, de baixos... Uns tercers eren els disconformes, que mai no acceptaven res, vingués d'on vingués, ni coses ni idees ni propostes. D'entrada ja deien: “No hi estic d'acord! De què es tracta?” Els espongiformes era un curiós grup que absorbia tot el que li arribava però era incapaç d'oferir res en justa correspondència. En general, els individus eren de mena grossa, flonjos i porosos. També hi havia els campaniformes, que feien servir vestits de pell llisos, en forma de campana invertida, tots iguals, tret dels vestits que usaven els principals, que estaven decorats amb motius geomètrics. Un altre grup, els filiformes, tenien l'estrany costum de fer danses rituals, agafats de les mans, caragolant-se al voltant d'un primer que s'estava quiet, com si fossin un fil que es va cabdellant. I els napiformes, caracteritzats pels òrgans olfactius en forma de nap. La llista podria ser molt llarga, els arboriformes, els estratiformes, els cruciformes, etc., etc.
Pel que fa als que hem citat en primer lloc, els uniformes, n'hi havia tants que es van haver d'organitzar per poder reconèixer-se entre ells, donada la seva forma tan igual. Així que van diversificar el gran conjunt en una sèrie de subconjunts, i aquests en nous subconjunts, identificables per marques numerals. D'aquesta manera es van crear els uniformes de grans càrrecs, amb joies, puntes, insígnies, roba exclusiva... Uniformes de bombers, de soldats, d'esportistes, de presos, d'obrers de la construcció, de personal sanitari, de cuiners, d'escolars... Tot un gavadal!
Els uniformes, doncs, van seguir un procés en què la distinció unipersonal anava des de les més altes jerarquies (capes, corones, etc.) fins a les condicions més humils (davantals dels cansaladers, granotes dels mecànics...). També hi va haver aquelles distincions unipersonals que es diuen d'anada i tornada. Per exemple, el cas dels pantalons texans, també coneguts com a jeans, blue-jeans o vaquers, creats el 1872 per un senyor que es deia Levi Strauss. Eren de roba de cotó, resistent, de color blau, pensats inicialment per a ser roba de feina d'obrers de la construcció i de minaires, de vaquers anomenats sovint en anglès, cowboys. Amb el temps els van anar fent servir altres col·lectius, sobretot la gent jove, que els duia com a senyal identitari. A poc a poc, també els ha anat utilitzant gent de totes les edats i condicions, de tal manera que ara ja sembla que sigui l'uniforme de la major part de la societat.
Els deien uniformes perquè es veien tots iguals. Costava d'identificar-los. Les mateixes faccions, els mateixos pantalons, els mateixos instruments informàtics a les mans... El mateix instint de pertinença global i, alhora, de particularitzar-se, de tenir alguna marca personal, unipersonal, dintre del món dels uniformes, i poder-se sostreure a la seva força abassegadora per uniformar.

dilluns, 4 de novembre del 2019

Drama (Antònia García)

L'estimava. L'estimava tant que em semblava que no podria viure sense ell. I em pensava que ell, un dia o un altre, se n'adonaria. I llavors, de mica en mica, s'aniria enamorant de mi. Perquè no podia ser que tant d'amor no fos correspost.
Però ell només em tenia com a una companya de feina i prou. I un dia vaig saber que es casava amb una altra dona. De primer, no m'ho vaig creure. És que no podia ser. De cap de les maneres! Però quan els vaig veure tots dos junts, agafats de la mà, mirant-se als ulls, amb aquella expressió que jo havia somniat veure dirigida a mi, em va caure el món a sobre.
Vaig córrer fins arribar a casa, amb els ulls negats de llàgrimes. Em vaig llançar damunt del llit, em vaig abraçar desesperadament al coixí i vaig plorar i plorar. Tota la nit vaig estar plorant, sanglotant, aferrada al coixí, esgarrapant-lo amb les ungles. No sabia si maleir-lo a ell, a ella o a mi mateixa. Sí, a mi mateixa, per haver-me fet il·lusions sense cap fonament, això ho reconeixia.
La decepció fou tan gran que em va trasbalsar cos i ànima. Vaig emmalaltir. Els metges no trobaven quin era el meu mal. I jo no volia explicar que aquell amor no correspost m'havia trencat el cor. Ni volia ni podia, perquè si provava de treure de dintre meu aquella pena tan feixuga, d'explicar a algú el que m'havia passat, se'm nuava la gola i em quedava sense respiració.
No vaig voler prendre els medicaments que em varen donar. Vaig rebutjar els aliments. Em vaig anar decandint. Només el tenia a ell, en el meu pensament, però cada vegada més esborrat, com una ombra que va desapareixent. Fins que ja no en va quedar ni rastre...

Un amor de joventut fallit (Montserrat Fortuny)

Als quinze anys vaig començar a treballar a l'oficina d'una mutualitat d'assistència sanitària, entre metges i malalts.
Entràvem a les vuit del matí i, amb nosaltres, venia l'especialista en analítiques, el Dr. Ortiz. Va començar a venir amb ell un noi, coix per una malaltia de petit, que es deia Pepe. El doctor el portava amb ell a l'Hospital de Sant Pau, on treballaven tots dos en sortir de la nostra mutualitat, perquè el noi feia de fotògraf de les analítiques, virus, etc. Era molt bon fotògraf especialitzat.
Esperava que el metge acabés i se n'anava amb ell, però mentrestant, seia amb nosaltres, al despatx.
Me'n vaig enamorar perquè era molt intel·ligent, sabia fer versos, cantar, tocar el piano, dibuixar... No perquè fos gens atractiu. Era baixet, prim, coix...
Vàrem sortir unes quantes vegades, però res de res, només com a amics.
La Federació de Mutualitats de Catalunya cada any feia un concurs de fotografia i aquella vegada em va demanar que presentés una foto seva, molt maca, com si fos meva, perquè només podíem entrar al concurs els treballadors de mutualitats i així ho vaig fer i va guanyar el primer premi. Tothom pensava que la foto era meva, perquè jo també n'havia presentat de boniques i havia guanyat segons premis.
Em van donar una copa de plata, molt grossa i molt maca i jo, un altre dia, la hi vaig donar a ell. Va dir que em faria un regal per a correspondre'm, però encara l'espero.
Poc temps després es va comprar un cotxe d'aquells que es podien conduir només amb les mans i ja no va venir més al despatx, perquè ja no calia que el Dr. Ortiz el portés amunt i avall.
Al cap de poc temps el metge ens va dir que tal dia es casava amb una noia molt maca i molt rica.
Jo vaig patir, però...
Va arribar el dia. Es casava a la Concepció, al carrer d'Aragó, i nosaltres treballàvem al carrer Girona amb Diputació, i vàrem demanar permís per anar a veure la cerimònia. Dues o tres vàrem anar-hi al començament i les altres, al final, a la sortida.
Jo el vaig veure entrar, amb una cara tan contenta, un aspecte tan feliç! Vaig aguantar-me les llàgrimes...
Després va entrar la núvia, tota blanca... No me'n recordo de quina cara feia... Les altres van dir que era molt maca.
Jo vaig recordar una cançó que cantava la meva mare:
"Tota blanqueta la núvia somreia i aquell era l'home que vaig estimar...!"
Van passar molts anys i jo vaig tenir temps d'enamorar-me d'altres i de ser o no corresposta. Sí, molts anys.
Un dia em va telefonar i em va dir que havia quedat vidu, que ella havia mort d'un càncer i que ell continuava com sempre, treballant i passant sol la pena.
Jo només pensava "Que no em digui per a veure'ns, que li hauré de dir que no." No en tenia gens de ganes, de veure'l, però no m'ho va dir.
Tal com havia tornat a telefonar-me, ho va deixar de fer i no n'he sabut mai més res. Ni ganes.

dilluns, 28 d’octubre del 2019

Recepta original (Antònia García)

Per fer aquesta recepta tan original, hem de tenir preparats els següents ingredients:
un bon manat d'ortigues
un grapadet de pinyons i de panses de Corint
dos parells d'anques de granota per cap
un grapat de caragols
unes quantes torradetes de pa
sal
all
julivert
mantega
xerès blanc

Agafem les ortigues amb unes pinces, les posem en un cassó i les fem coure a bany maria. Un cop cuites, les posem en una escorredora i quan hagin deixat anar tot el suc, les passem per la paella junt amb uns quants pinyons i un grapadet de panses de Corint.
A continuació, agafem unes quantes granotes ben molsudes i en separem les anques amb un bon cop de tallant. Posem la resta dels cossos de granota en un cubell amb aigua i el tapem, per tornar-ho a llençar al bassal quan en tinguem ocasió. Un cop netes les anques de les granotes, les coem a la planxa amb una picada d'all i julivert, ben tapat amb una tapadora, perquè les anques tenen tendència a saltar molt i s'escapen de la cuina.
Rentarem bé els caragols, que ja els tindrem purgats d'uns quants dies, els eixugarem amb un drap de cuina i els farem al caliu.
En una safata que pugui anar al forn, hi posarem una mica de mantega i farem un llit amb les ortigues. A sobre, hi posarem les anques de granota i entre cada parella d'anques, hi posarem una torradeta triangular de pa amb un caragol a sobre. Si no voleu tenir la feina de treure els caragols de les closques, podeu posar-hi llimacs cuinats igual que els caragols. Que no us faci fàstic. Els llimacs tenen gairebé el mateix gust que els caragols, o fins i tot encara són més bons.
Tingueu-ho al forn un quart d'hora. Ruixeu-ho amb un raig de xerès blanc i continueu coent-ho un quart d'hora més.
Porteu-ho a taula ben calent. I si algú en fa escarafalls, canvieu-li-ho per un plat de patates amb bledes sense sal ni oli. No es mereixen res més.
Estigueu segurs que qui es mengi aquest plat deliciós, se'n lleparà els dits. Els dits, les mans, i els colzes i tot. Bon profit!

Una recepta estrafolària (Montserrat Fortuny)


Aquest diumenge tindré a dinar una "coneguda" (no li vull dir "amiga"), que no m'és gaire simpàtica.
Li han dit de mi que sóc una excel·lent cuinera i suposo que vindrà amb ganes de criticar els meus menjars.
Pensava fer una de les meves receptes més bones, més admirades, però... he pensat fer-ne una que li tregui les ganes de tornar a casa meva.
M'he inventat aquesta:
Entre altres ingredients, que també hi hagi aquests tres: cargols, granotes i ortigues.
A mi no m'agraden els cargols, no em fa fàstic veure com se'ls mengen, però quasi, quasi.
Les anques de granota són molt famoses. Jo recordo que, l'últim any de la guerra, a Vidreres, una colla de nens i nenes, manats per l'Alfonso, anàvem al rierol i caçàvem granotes. El noi les matava, els treia les anques i feia un foc allà mateix, les coïa i se les menjava amb deliri.
Tothom esperava que ens en donés algun trosset, perquè eren extraordinàriament bones, sobretot amb la gana que teníem.
Ara, només de pensar-hi, ja m'agafa fàstic, i és per això que les couré per a ella, la visita, a veure si no li queden ganes de tornar a casa meva.
Quant a les ortigues, n'he collides de terra del jardí, procurant no clavar-me cap espina, que no és el mal que et fa, sinó la picor que et queda durant molta estona i que no se'n va amb res.
Faig un sofregit de ceba i tomàquet, li afegeixo una cabeça d'alls, tot ben rosset, i hi poso els cargols, ben "desfamats", les anques de granota i les ortigues i que es cogui tot plegat mitja horeta.
Quan tot queda de color ros, ben rosset, ho dono per cuit i acabat.
I ara, a veure quina cara farà quan s'ho mengi. De moment, l'olor que fa no és pas dolenta i no goso tastar-ho...
Ai, que si li agrada, tota la meva feina se n'anirà a passeig...!

dilluns, 14 d’octubre del 2019

Alguna experiència d'aquest estiu...? (Montserrat Fortuny)

No, no tinc cap experiència important d'aquest estiu. Tot és normalet, així, en diminutiu. Fa dos anys que sí, que vaig estar a punt d'ofegar-me al mar...! Peró aquest, res de nou.
Uns pocs dies d'agost va venir una cosina, la Montserrat, l'única que em queda de part de pare, que abans érem dotze cosins i cosines. Va venir només una setmana.
No vaig poder ensenyar-li tots els racons bonics de Sant Feliu, que n'hi ha molts, perquè no volia o no podia cansar-se, no volia caminar gaire estona i, és clar, caminant poc no pots anar gaire lluny i, a prop, només tens la platja, la Porta Ferrada, la Rambla, el mercat...
Jo anava igualment a la platja cada matí, ben aviat, i ella es llevava més tard i s'asseia vora el mar, esmorzava en algún baret i esperava que jo tornés. Jo m'hauria avorrit, però ella deia que s'ho passava tan bé.
Això sí, la vaig portar a veure els quadres de Sorolla, que enguany es poden veure al Museu del Monestir i que jo ja havia vist al juliol i val ben bé la pena.
Després, al setembre, va venir una amiga que té un any més que jo, la Montserrat Safont, que vàrem treballar plegades quasi cinquanta anys i que s'ha passat la vida cuidant malalts i, ara, a finals de maig, va morir l'amiga que vivia amb ella, que estava malalta, i s'ha quedat sola i lliure després de no sé quants anys, primer amb els pares, oncles i ties, amb l'Emília després i, per últim, amb aquesta, la Carmina.
Aquesta sí que venia a la platja i es banyava amb mi la mar de bé, nadava una mica, com jo.
Després, a la tarda, sí que cada dia vaig poder portar la Montserrat a un lloc bonic, als afores de la ciutat i, al final, es quedava molt cansada, però valenta i entusiasmada pels llocs tan bonics que veia. També va veure les famoses pintures de Sorolla i de Picasso i li van agradar molt les del primer i gens les d'aquest últim, igual que a mi, que no m'agraden gens.
Un dels dies que vaig estar sola, vàrem anar cinc amigues del poble a Tossa de Mar. Cada any hi anàvem en barca, anar i tornar, però enguany no ens anava bé perquè s'hi estava molt poques hores i vàrem anar-hi amb la Sarfa. Amb una hora s'hi arriba, igual que per mar, i resulta molt més barat. Un cop allà vàrem trobar la platja tan plena de gent que no ens vàrem banyar. Vàrem dinar en un restaurant ja conegut de cada any, on es menja molt bé i totes sis vàrem quedar satisfetes.
Després, a finals de setembre, vàrem anar a Sant Pol - s'Agaró amb la Mondela, l'autobús de Sant Feliu que té aquest nom perquè l'amo té dues filles, la Montserrat i l'Adela: "Mondela", i ens vàrem banyar a la Caleta, que queda més recollida que la gran platja i l'aigua és neta i transparent i la sorra, fina i daurada. Vàrem dinar en un restaurant que es diu Voramar, que també ens coneixen de cada estiu i també s'hi menja molt bé.
Aquesta vegada només vam ser quatre.
Ara ja sóc a Barcelona, però la setmana vinent hi tornaré perquè el dia 12, dissabte, hi ha una trobada a dalt de l'ermita de Sant Elm, posen moltes taules a l'esplanada i es fa una arrossada, es ballen sardanes, etc.

L'estiu és una experiència (Antònia García)

Quan pensem en les quatre estacions, acostumem a fer-ho en aquest ordre: primavera, estiu, tardor i hivern. Heu sentit a dir: hivern, primavera, estiu i tardor? Oi que no? Si observem la numeració de l'any, veiem que l'estació de l'hivern comença uns deu dies abans d'acabar l'any i continua pel nou any, amb la major part de l'estació, fins que arriba l'estació següent, la primavera. Semblaria més lògic, doncs, seguir aquest ordre: hivern, primavera, estiu i tardor. No us sembla?
És tota una experiència observar les particularitats de les estacions. Ens centrarem, però, en només una estació, l'estiu.
Què és, l'estiu, per a nosaltres? D'entrada, el temps de la calor. I de les vacances. S'està acabant la florida espectacular de la primavera però la vegetació encara té una verdor ufanosa. No cal anar abrigats. Ve de gust prendre la fresca. L'aigua del mar té la temperatura adequada per a banyar-s'hi...
El cel de l'estiu és ple d'estrelles. Hi ha la Via Làctia i, amb una mica de paciència, podem veure estrelles fugaces. És el moment de formular un desig. Desitjo... Desitjo... Ai, ai, que ja ha caigut l'estel! N'haurem d'esperar un altre.
A l'estiu experimento una mena de mandra o poques ganes de fer res. Aquesta circumstància em permet dedicar temps a pensar i a meditar. Ei, no són pas la mateixa cosa. Puc pensar en projectes pendents de fer, o recordar coses que ja he viscut, llibres que he llegit, converses que he mantingut... Meditar és considerar alguna cosa, examinant-la per totes bandes, mirant-la des de diferents punts de vista, vinga donar-hi voltes... O també pot ser mirar de deixar la ment en blanc. Ep! No és gens fàcil! Com s'ho fan, aquestes persones que ho aconsegueixen? Per deixar la ment en blanc, fixo la mirada en un punt, per exemple, el calendari que tinc al menjador. Me'l miro amb insistència, amb obstinació, escarxofada al sofà, amb una sola paraula al cap: calendari... calendari... calendari...
No penso res. Res de res. Estic en un altre món. O potser ni això. No estic enlloc. No sento res. No veig res. Em sembla que levito...
Però el so estrident del telèfon em fa tornar de cop al món, a la realitat. Després de l'ensurt de tocar de peus a terra un altre cop, deixo el sofà i despenjo l'aparell. És la Marta. Em diu que què faig, que encara no sóc a la cantonada, tal com havíem quedat. Fa una estona ben bona que m'espera. I doncs, que potser m'he quedat adormida? Penjo el telèfon, corro al lavabo, agafo la bossa, tanco la porta i surto rabent de casa.
Hem agafat l'autobús i ara som a Gràcia. Passegem pels carrers guarnits. És la Festa Major. Després vindrà la de Sants i les d'altres barris. Les festes d'estiu, cap a meitat d'agost. La canícula. Després, les xafegades, curtes, ràpides, de vegades perilloses.
Quedem, amb la Marta, que dijous anirem a la platja.
Mal dia hem triat. Fa xafogor. Hi ha una nuvolada que no sap què fer, si anar-se'n cap a ponent o quedar-se quieta, damunt de la munió de gent que gairebé amaga la sorra. Les ombrel·les i les tovalloles omplen de colors tot l'espai. Els banyistes semblen sargantanes entomant el sol, quasi immòbils. Què pensen? Tenen la ment en blanc, potser? M'agafen ganes de cridar que hi ha meduses a l'aigua i observar la reacció d'aquelles persones. No us penséssiu pas que sigui per empipar. Ho considero una experiència de l'estiu.
Però no ho faré perquè estic amb la Marta i ella no entendria el meu afany investigador i el meu sistema d'acció, observació i deducció. Ella no té mentalitat científica, se sentiria cohibida i avergonyida. I, probablement, aquest seria l'últim estiu que voldria venir amb mi.

dilluns, 7 d’octubre del 2019

Un pensament de pebre (Antònia García)

A la cuina de casa sempre hi he vist aquests ingredients, indispensables per a fer uns bons plats: pebre negre, canyella, llorer, sal, farigola, all i julivert. Els considero bàsics per cuinar. Alguns són considerats espècies i d'altres, herbes. Quina és la diferència? Les espècies, la canyella, el pebre i d'altres, s'obtenen d'assecar les llavors, els fruits o d'altres parts de les plantes, i després les molen o les trituren per tenir-les a punt d'anar a la cassola. Les herbes, la farigola, el llorer, es poden tenir fresques o seques, lligades en petits farcells, o amb les fulles recollides en bossetes.
A la meva cuina, a més dels ingredients bàsics que he dit, també faig servir el romaní, l'alfàbrega, l'orenga, la sajolida, el fonoll... Aquestes herbes es fan també a la nostra terra i no únicament en terres exòtiques. Per això en deien “espècies de pobre”. No eren d'un preu tan elevat com la canyella, per exemple, o el safrà, la mostassa, el gingebre, la nou moscada, el clau, l'anís estrellat, el sèsam, la cúrcuma, la vainilla...
Moltes d'aquestes espècies eren conegudes des de temps antics. Provenien de l'orient, de Ceilan, d’Indonèsia, de les illes Moluques, conegudes com “les illes de les espècies”. Per arribar-hi, es formaven llargues caravanes de camells que travessaven muntanyes i deserts. Seguien les rutes comercials, la ruta de la seda, la ruta de l'ambre, la de l'encens... Només cal que recordem els viatges de Marco Polo per fer-nos càrrec de com era el comerç en aquelles èpoques i com n’eren, de cobejades, les espècies.
Amb la caiguda de Constantinoble, l'any 1453, les rutes comercials cap a les Índies van quedar sota el domini dels otomans. Com a alternativa, els portuguesos van buscar una ruta pròpia, marítima, vorejant l'Àfrica. Cristòfol Colom, al servei de la corona de Castella, en va buscar una altra, navegant sempre cap a l'oest a través de l'oceà Atlàntic. Gairebé de casualitat, va trobar unes illes i un continent, Amèrica, i va pensar que havia arribat a les Índies. Però aquest projecte no es va acomplir fins que Ferran de Magallanes hi va arribar navegant per l'oceà Atlàntic primer, vorejant el continent sud-americà, i després a través del Pacífic. Amb les noves rutes es van obrir també noves possibilitats per al comerç de les espècies, entre altres coses.
Pel que fa a l'ús d'aquestes substàncies, que encomanen sabor a les menges, podem parlar de la pilota de l'escudella catalana, que es fa amb carn picada de vedella, barrejada amb un pensament de pebre negre i un polsim de canyella mòlta, entre altres ingredients.
La canyella també es fa servir per posar-ne per sobre de l'arròs amb llet o per sobre de rodelles de taronja amb sucre. Un trosset de canó de canyella i una pela de llimona és el que dóna la gràcia a la plata de crema de sant Josep.
Moltes de les espècies que he anomenat es poden barrejar amb altres espècies, i amb oli, vinagre, pebre vermell, bitxos, nyores... i formar salses per acompanyar carns i peixos, o verdures. Per exemple l'allioli, que serveix per fer ensalades russes i acompanya molt bé el xai a la brasa. La salsa romesco, feta amb nyores, tomàquets, cebes i alls escalivats, una picada d'ametlles o avellanes i algun altre component que els bons cuiners i cuineres guarden com el secret més preuat i que va tan bé per sucar-hi els calçots o per acompanyar una xatonada. I es fan també altres salses com ara el tabasco, el curri, el chimichurri, el mojo picón de les Canàries, el piri-piri portuguès...
Tantes coses es podrien dir, de les herbes i de les espècies, que no acabaríem. Es feien servir com a medicines. Sobretot les dones coneixien bé les seves virtuts. Quan no hi havia sistemes per conservar els aliments, les salses servien per dissimular el mal estat de carns, peixos i altres menges.
Però hi ha una cosa molt important: s'han d'usar amb molta moderació perquè, en excés, poden ser perjudicials. N'hi ha prou amb una miqueta de no res, com tantes coses a la vida. Una miqueta de farigola o de menta per a la sopa de pa. Uns brins de safrà per al rap o el pollastre amb gambes. Mitja culleradeta de sucre per neutralitzar l'àcid del tomàquet. Uns grans de sal i un pensament de pebre. Una espurna, només, d'algunes d'aquestes substàncies pot donar a la nostra existència un toc saborós. gairebé màgic.