Un altre final de conte (Antònia García)

El conte de la Blancaneu, amb aquell final tan feliç, amb el casament dels dos personatges acompanyats dels set nans, no m'acabava de fer el pes. I vaig decidir inventar-me un altre final. Així, doncs, el conte aniria d'aquesta manera:

Una vegada hi havia una noia molt bonica. La seva madrastra, la reina, va preguntar al mirall màgic qui era la més maca. I el mirall, en comptes de ser una mica diplomàtic, li va dir la veritat: la més bonica era la Blancaneu. La madrastra va ordenar que la matessin, però la noia va salvar la vida i es va refugiar a casa dels set homenets. La madrastra es va voler assegurar que ella era la més formosa i ho va preguntar una altra vegada. El mirall va xerrar més del compte. La vanitosa reina, disfressada de velleta, va anar a casa dels set nans i va oferir una poma, prèviament emmetzinada, a la Blancaneu.

            Aleshores, la noia es va treure una navalla de la butxaca del davantal, va tallar un tros de poma i va veure que hi havia un cuc a dintre de la fruita.

            –Aquesta poma està podrida, padrina! –va exclamar, tot rebutjant la poma–. I totes les del cistell també ho deuen estar. Au, aneu a engalipar algú altre, amb el vostre cistell!

            La reina va tornar al seu castell, tota emmurriada, i va començar a rumiar com es podria desempallegar d'aquella seva rival en bellesa.

            Mentrestant, la Blancaneu, una mica cansada d'haver de fer el menjar per als set nans i d'haver de rentar set parells de mitjons i set calçotets i d'haver d'apedaçar set calces tot sovint, perquè el treball a les mines desgasta molt la roba, va voler provar fortuna en un altre lloc. Es va acomiadar dels nans, sense deixar-se estovar pels precs d'aquells egoistes, que es quedaven sense dona de fer feines. Va enfilar el camí cap al coll, va travessar les muntanyes i va arribar al castell d'uns reis que tenien un fill, el príncep Pepet, que era una mica toix.

            A la porta del castell va veure un anunci que deia que els calien joglars i trobadors. No s'hi va pensar gens i s'hi va presentar com a joglaressa, perquè sabia moltes cançons i tenia bona veu. El príncep, de mica en mica, se'n va anar encaterinant però va ser el trobador Guillem qui li va robar el cor amb les seves poesies i el seu enginy.

            La fama de la veu melodiosa de la noia va arribar fins al castell de la malèvola reina madrastra. Va sospitar que es podia tractar de l'odiada Blancaneu i, aconsellada pel mirall, es va vestir de traginer i  amb un ase carregat de molts objectes per a vendre, entre els quals va amagar una petita ballesta, se'n va anar cap al castell del príncep Pepet. Allí va anar venent la seva mercaderia als nobles i als servents dels reis i es va anar fixant en la gent fins que va veure la Blancaneu, que cantava per als reis un bonic romanç, amb acompanyament de música d'un llaüt. El fals traginer, dissimuladament, va armar la ballesta i va engegar una fletxa dirigida al cor de la noia, però li va fallar la punteria i la fletxa va passar fregant el front del príncep, li va fer una petita ferida i li va fer perdre els sentits. Tothom es va llançar contra el traginer, el van baquetejar ben fort i el rei va manar que el tanquessin al calabós, carregat de cadenes.

            Com que el príncep no retornava, ni amb sals ni amb res, el van posar damunt del llit i van demanar a la Blancaneu que li cantés cançons. Però això tampoc no va donar resultat, fins que a la noia se li va ocórrer fer-li un petó al front, allí on l'havia tocat la fletxa, i aleshores el príncep Pepet va obrir els ulls i va començar a parlar, amb gran alegria dels seus pares i de tota la cort.

            En agraïment, els reis van dir a la Blancaneu que demanés el que volgués, que li ho concedirien. Ella s'ho va pensar una mica i al final va demanar que no deixessin anar mai més de la presó el traginer, la madrastra, perquè no pogués fer mal a ningú més. I que hi havia una cosa que sempre li havia fet il·lusió, i era formar un grup de músics i de joglars, junt amb el seu estimat trobador Guillem, i anar pel món, cantant cançons i romanços. I que si el rei li volia donar una recomanació en un paper segellat per ser ben rebuda als altres castells i reialmes, li ho agrairia d'allò més.

            Així es va fer, i encara que al pobre príncep Pepet li va saber força greu de no poder tenir la Blancaneu a prop seu, va comprendre que en lleis d'amor no s'hi podia fer res i s'havia d'obeir el que manava el cor; en aquest cas, el cor de la noia.

            En Guillem, la Blancaneu i el seu grup van fer, doncs, el que més els agradava: anar a oferir el seu art, les músiques i cançons, arreu dels reialmes. I si ara que coneixeu aquest nou final, us ha agradat, feu un fort aplaudiment perquè aquest conte s'ha acabat.