La Blancaneu ja
feia uns quants mesos que vivia amb els nans i els havia agafat molt d'afecte.
Igualment, ells també n'hi havien demostrat. Sobretot el més jovenet de tots, a
qui ella havia batejat com “l'amiguet de l'ànima”.
Aquell vespre s'havia fet fosc més
aviat del que era normal. A l'horitzó s'acumulaven els núvols negres i, de molt
lluny, se sentia el rumor de tronades, sense cap fulgor de llamps.
En havent sopat, la noieta va sortir
al balcó per contemplar el firmament, on lluïen les estrelles amb llum pàl·lida
i trencadissa. Va seure al banc que hi havia al costat de la barana.
–Bona
nit –va sentir que li deia una veu enrogallada, des del jardí, on semblava que
les flors s'havien pansit de cop i decantaven els caparrons cap a terra.
I va veure una vella, mal vestida,
que portava un cistell al braç, amb unes quantes pomes vermelles.
–Ací tens una
poma, que ha volgut imitar la vermellor dels teus llavis, princesa. No podràs
deixar de fer-li una bona mossegada, quan la tinguis a les blanques mans…! –li
va dir.
I fent una embranzida, li va llançar
una poma a la falda, que la Blancaneu va recollir, abans no caigués a terra.
–Sí que és
bonica, tan vermelleta i lluent –va dir la noia–. I sí que fa venir ganes de
fer-li una bona queixalada!
Però, abans no ho pogués fer,
“l'amiguet de l'ànima”, que havia sentit la conversa, des de l'esquena de la
donzella, va dir:
–Espera,
espera, princesa, deixa que la sospesi jo, aquesta poma…!
La va agafar de les mans de la noia
i primer la va fer anar d'una mà a l'altra; després, se la va acostar al nas,
la va flairar i, sense que la Blancaneu ho pogués impedir, li va clavar
mossegada.
–Ai,
ai…! –va cridar, i va caure a terra tan llarguet com era, (que ho era força,
per ser un nan).
La vella va fer un xiscle i va
començar a córrer cap al bosc proper.
La Blancaneu va agafar el nan entre
els braços, mentre els altres sis corrien cap al balcó, en sentir els seus
gemecs.
“L'amic de
l'ànima” havia empal·lidit i no tenia pols, com va comprovar el més gran del
grup.
El nan que sempre feia cara
d'emprenyat va cridar:
–I
aquesta dona que he sentit parlar des del jardí, on és?
I
tots van mirar, des del balcó, cap al bosc que començava a poca distància de la
casa.
–Bambi, Dumbo…!
–va cridar el més gran dels nans–. Desperteu-vos i ajudeu-nos, que una bruixa
ens ha matat el germanet i s'ha escapolit cap al vostre bosc…!
–Sí, sí –van
cridar els altres nans–. I el que volia era matar-nos la Blancaneu, perquè
la poma anava per ella…
Efectivament, els nostres amics del
bosc, despertats pel Bambi i el Dumbo, van perseguir la bruixa fins a fer-la
caure en un precipici molt i molt profund, i la caiguda li va ocasionar la
mort. Llavors, la seva figura va recobrar l'aparença normal i van comprovar que
era la madrastra de la Blancaneu.
Al cap de pocs dies van arribar a casa dels nans tots els familiars que vivien en altres llogarets i que sempre es reunien quan hi havia algun esdeveniment o quan havien de celebrar algun funeral, com en aquest cas.
Entre els familiars hi havia una
noieta, una cosina. Sempre s'havien estimat molt, ella i “l'amic de l'ànima”,
tot i que feia temps que no s'havien vist. Quan el contemplà al fèretre blanc
on l'havien posat, no va poder reprimir les llàgrimes i s'hi va abraçar, tot
sanglotant.
Segurament, sense voler-ho, el va
agitar entre els braços. Ningú no se n'havia adonat, abans, que el nanet tenia
a la boca el trosset de poma enverinada i, amb aquell moviment, el trosset es
va desprendre i el xicot va tornar en si, perquè no era mort, només ho
aparentava.
Ja podeu comptar quina alegria…!
Tothom el va abraçar i ell, després d'envoltar amb els braços la Blancaneu,
també va córrer a abraçar la seva cosina i es van quedar tots dos, l'un
als braços de l'altra, molta estona. Després, tots dos emocionats i enriolats,
es van mirar una mica avergonyits per la demostració del seu afecte davant de
tota la família i amistats. Però, a partir d'aquell moment, ja van professar
davant de tothom el seu amor, pur i innocent.
No cal dir l'alegria de la
Blancaneu, en veure altra vegada amb vida el seu salvador i conèixer la seva
felicitat. Només va faltar que, d'entre la concurrència d'amistats, entre les
quals també hi havia el fill del Rei. Llavors el Príncep Joliu va declarar,
immediatament, enamorat de la Blancaneu i ella no el va pas desmerèixer, al
contrari, es va mostrar molt contenta i feliç al costat del seu enamorat.
I aquest conte s'ha acabat, aquesta
vegada amb un final igual de feliç, però diferent.
