El tren de la vida (Carme Marquès)

Ara em pregunto com es podia ser feliç en una època on l’escassetat de tota mena, afectava la canalla nascuda en plena guerra civil.

Érem feliços per manca d’informació. La ràdio, la premsa, no informaven gaire d’allò que succeïa. De vegades, escoltant la gent gran esgarrapàvem algun mot que ens cridava l’atenció: “al camp de la Bota s’hi fan afusellaments, al Palau de Justícia estan plens els calabossos”...

Però nosaltres continuàvem jugant sense copsar l’abast del que deien. Car, un rerefons fosc, del qual no n’érem conscients ens creixia dins sense adonar-nos-en.

Vàrem aprendre a estimar la família, també l’amistat, respectar  tothom per igual. Valorar-lo ja era una altra cosa. Havíem aprés que els fill/es dels botiguers duien millors vestits i tenien els joguets que nosaltres mai podríem aconseguir...

D’aquelles mancances la vida m’ha compensat, les lliçons les he aprofitat. Donant, sempre he rebut més.

Entenc la vida com un viatge en tren, al néixer hi pugem, allà hi ha unes persones que ens fan companyia, desprès en pugen d’altres, a vegades ocupen seients contigus o bé més llunyans, pensem que ens acompanyaran sempre, per desgràcia no serà així i ells baixaran en alguna estació, deixant-nos orfes del seu amor, amistat, i companyia irreparable.

El trajecte continua, el viatge és llarg, suposem. El paisatge de vegades és meravellós: els prats són verds, d’un verd lluent que el sol escalfa i un esclat de flors ho encatifa tot. També pot ésser que en un revolt del trajecte uns núvols negres, atapeïts, enfosqueixin el panorama i ho veiem tot de color negre. El nostre ànim decau i pensem que els dies bons ja no tornaran, però vet ací que durant la nit, quan dormíem, en una estació qualsevol, han pujat uns jovenets carregats d’enormes motxilles i, alegres, omplen de llum el vagó sencer.

El trajecte continua, les estacions se succeeixen, algun passatger ens abandona, el sentiment d’enyor ens acompanyarà molt de temps, sovint les llàgrimes ens humitejaran els ulls, més ai, el trajecte continua. També sentim la necessitat de baixar i estirar les cames caminant pel prat florit que albirem des de la finestra. Ens diuen que tinguem paciència que encara no hem arribat al nostre destí, que ja ens avisaran quan sigui l’hora.

D’aquesta manera van passant les estacions, l’una rere l’altra i sembla que s’hagin oblidat de nosaltres. Dels passatgers ja no en queden gaires de coneguts, aquells que vàrem pujar alhora. Ni ha de nous, d’aquests no me’n sé el noms, però fan companyia.

Ja  tinc ganes de baixar-ne, el trajecte ha estat llarg. Estic cansada i l’esquena em fa mal. Desitjo arribar al meu destí per descansar i retrobar les persones que més m’he estimat.

Un sopor dolç, com una pesantor, fa que les parpelles em caiguin sobre els ulls. Vaig a dormir una estona.

Vet aquí la qüestió (Pilar Zabala)

Cal dir sempre la veritat? Es pot consentir la mentida? Davant d’aquesta doble pregunta es presenta una qüestió que a través de la història ha estat i encara és molt discutida.

El meu raonament em diu que sí, que cal dir sempre la veritat, però el meu sentiment em fa dubtar. Em diu que depèn molt de la circumstància i del moment i, sobretot, depèn de a qui va dirigida.

Hi ha persones, malaltes o no, que tot i sabent o intuint la causa del seus patiments no volen que ningú els digui la veritat. Haver d’admetre la realitat del fet que els preocupa els produeix un pànic extrem, prefereixen escoltar paraules que no els siguin doloroses, desitgen i volen creure com a veritat la mentida que se’ls dóna disfressada.

Altres, molt al contrari, s’enorgulleixen de dir, i també d’acceptar, la veritat. No volen admetre la possibilitat de dir una mentida, ni pietosa ni de cap altra mena. Ells diuen sempre la veritat, la seva veritat, i moltes vegades ho fan d’una manera brutal, sense aturar-se a pensar que poden estar equivocats, sense tenir en compte el mal que pot causar la seva impetuosa manera de fer.

Una altra cosa és quan un s’equivoca de bona fe. Considero que a aquesta persona no se la pot tractar de mentidera perquè no era la seva intenció perjudicar ningú. Només expressa la seva creença tal com la sent.

Hi ha dues classes de mentiders, els que suposen o coneixen la veritat i tot i així callen, i els que diuen una falsedat fent-la passar per veritat. Penso que en aquests casos el que s’ha de jutjar és la intenció que s’amaga en la seva ment.

Alguna gent menteix per diners, per obtenir el seu propi benefici. D’altres ho fan per amagar la seva debilitat.L’il·lusionista Marc Tempest, en preguntar-li sobre l’engany, va dir: “Un mag promet enganyar-te i ho fa. La màgia és l’única mentida honesta”.

El general xinès Sun Tzu va dir que tota guerra es basa en l’engany.

Pio Rossi, en el llibre Sobre la mentida diu el següent: “De veritats només n’hi ha una, les mentides són infinites”.

Sí, sí, no, no, potser, potser (Núria Soler)

La veritat i la mentida es barregen constantment, de tal manera que en l’inconscient es crea un estat perpetu d’indefinició.

Hi ha veritats absolutes, d’altres relatives i és en aquestes on s’insereix la mentida. Quan una veritat pot ser interpretada amb criteris diversos o bé pot ser considerada no del tot certa és quan apareix la mentida. Aquesta és una classe de mentida que pot tenir tantes variants com punts de vista hi hagi sobre la veritat.

Només cal que ens fixem de quantes formes diferents podem sentir explicar un mateix fet. Pot ser que totes siguin certes, però quan entre elles apareix un petit canvi, que no necessàriament ha de ser fals, es pot tergiversar el fet primer i aleshores és quan apareix la mentida.

No es pot dir que sigui intencionada però és segur que no s’ajusta a la veritat. I, en conseqüència, tot el que derivi de la versió no certa serà una mentida.

En alguna ocasió, aquesta premissa no té cap importància perquè el fet que l’ha originada tampoc no en té. En d’altres pot tenir derivacions greus, car la verificació dels fets es fa difícil d’aclarir.

Moltes vegades la falsedat s’origina en l’ús o en la comprensió d’algun concepte. Si no comprenem adequadament un concepte o el relat d’un fet, quan el volem transmetre a algú altre ho farem, segurament, de manera equivocada i per tant generarem una falsedat que pot anar ampliant-se tantes vegades com aquells que reben la informació la expliquin a d’altres i acabi completament tergiversada.

Hi ha altres tipus de mentides, que no modifiquen cap realitat perquè aquesta no existeix. La imaginació ens pot jugar males passades ja que, a vegades, un petit detall ens pot portar a fantasiejar sobre com podria haver estat un fet real i arribem a creure’ns que realment ho ha estat.

Hi ha, però, una mentida elaborada. És la creació d’una “veritat” no certa que es difon de manera intencionada per tal d’intentar crear una realitat falsa. Aquesta “veritat” s’escampa i arriba a tots els racons on la falta d’informació o de formació suficient impedeix discernir-ne l’autenticitat.

La mentida i la veritat van de bracet, és molt difícil separar-les car la nostra capacitat d’anàlisi no sempre és tan infal·lible com ens pensem.

Mentiras y verdades (M Jesús Mandianes)

La humanidad a lo largo de los siglos ha logrado progresar a pesar de que las civilizaciones surgidas en distintas épocas de la historia han sentado las bases de su estructura social en grandes mentiras.

Hubo un tiempo en que los hombres no entendían los fenómenos atmosféricos y mitificaban las fuerzas de la naturaleza convirtiéndolas en deidades a las que no dudaban en ofrecerles sacrificios humanos para aplacar su ira o lograr sus favores.

La Biblia desmitificó los fenómenos naturales poniéndolos al servicio del hombre, creado por Dios a su imagen y semejanza. Un Dios único al que pertenecían el cielo, la tierra y todo cuanto en ellos se contiene. Solo a él debían adorar y servir si no querían sentir el peso de su cólera infinita.

Tuvieron que llegar los filósofos griegos para separar el mito (lo que no puede probarse), del logos (la verdad fruto de la experiencia y del análisis), en definitiva la realidad palpable.

Las invasiones bárbaras destruyeron la cultura greco-romana hundiendo a Europa en un largo periodo de oscuridad cultural, la Edad Media impuso la fe ciega por encima de la razón. Grandes errores se establecieron como dogmas indiscutibles: Una tierra plana sostenida por cuatro columnas era el centro del sistema solar.

Oponerse a esta teoría era enfrentarse a la Inquisición que no dudaba en torturar y mandar a la hoguera a todos los que osaban poner en duda las mentiras impuestas como verdad incontestable. Solo Averroes, en el siglo XII, desde Al-Ándalus, logró imponer la filosofía aristotélica como referencia científica a la hora de describir la realidad (la verdad).

Pasaron los siglos y las mentiras sostuvieron el despotismo y los privilegios de las monarquías absolutas alegando que eran de origen divino. Llevaron a generaciones de jóvenes a perder su vida en los campos de batalla luchando por una bandera tras la cual se ocultaban solo intereses económicos. Justificaron el genocidio de pueblos y razas. Modificaron la historia haciendo aparecer como héroes libertadores a los que traicionaron la voluntad del pueblo conduciéndolo a guerras fratricidas. Se utilizan ahora para destruir impunemente el estado social y de derecho.

Pienso luego existo (Descartes). Esa debe de ser nuestra única verdad. Somos seres humanos capaces de reflexionar sobre el mundo que nos rodea, sobre el universo que nos envuelve. Estamos capacitados para analizar la información que nos llega a diario a través de los distintos medios de comunicación desechando las mentiras utilizadas con el único objeto de manipularnos.

Intuyo que la última gran falacia es establecer como única diferencia con los primates el gen miR-94. Asumo como verdad absoluta que estamos dotados de un “alma” que nos hace sentir respeto por nosotros mismos y los que nos rodean. Nos dota de creatividad e inteligencia para dar una respuesta racional a las dos grandes preguntas que han inquietado siempre al ser humano: ¿De dónde venimos? ¿Hacia dónde vamos?

La verdad - la mentira (Elisabet Prades)

Verdad - La palabra verdad proviene del latín “veritas” y significa lo que es cierto e indubitable. Antítesis de la mentira.

Mentira - Expresión o manifestación contraria a lo que se sabe, se cree o se piensa.

La verdad absoluta ha sido buscada desde la noche de los tiempos por la humanidad, se puede decir sin equivocarnos que desde sus orígenes. Desde los primeros brujos, siguiendo por los filósofos clásicos, los teólogos, los existencialistas... ¿Se debe negar entonces la verdad?

Verdad, todo aquello que es cierto e indubitable... Hoy me miro en el espejo, me refleja y es cierto que muestra mi imagen, ayer me miré y aparecía otra imagen y cuando me mire mañana descubrirá otra completamente distinta. ¿El espejo miente? Él, a cada instante nos muestra “su” verdad, y no nos engaña, porque a cada instante la verdad cambia sin ser mentira.

Mentira, manifestación contraria a lo que se sabe... Sin embargo, toda mentira está basada en una verdad que se cree, así que la mentira reafirma la verdad. La mentira también es una verdad deseada que a veces, a fuerza de ser repetida, se termina creyendo. Asimismo, ante la duda, siempre terminamos creyendo aquello que deseamos sea la verdad, aunque a veces no sea una ecuánime realidad y no nos molestemos en averiguarlo.

La verdad absoluta no existe, cada instante tiene la suya, relativa. Cada uno tenemos la nuestra, cada ser o pieza del universo posee otra completamente diferente. Cada lugar tiene su verdad que, en otro punto o contexto, es mentira. Por otra parte, la mentira siempre está basada en una verdad. En consecuencia no podrían existir la una sin la otra, siendo las dos mentira y las dos verdad.

Nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira.

Assaig: Això era i no era (Antònia García)

Si es vol definir què és la veritat i què és la mentida, de primer sembla fàcil però quan s'hi aprofundeix resulta molt complicat perquè, com deia el poeta, tot és segons el color del cristall amb què es mira.

Els adults ensenyen als petits que no s'han de dir mentides. I per saber si un infant en diu, li fan ensenyar la llengua. És que es poden veure les mentides, a la llengua? I després també hi ha la intimidació: si es diuen mentides, poden caure les dents. A l'antiga Roma hi havia “la boca de la veritat”, una gran màscara de pedra amb la boca oberta. S'havia de posar la mà a dins d'aquella boca. Deien que si es tractava d'un mentider, la boca tallava la mà d'una mossegada. El cas és que els nens observen i comproven que els grans menteixen i no els passa res. I ells imiten els grans.

La prova que la mentida i la veritat és una qüestió difícil és que savis i filòsofs de tots els temps ho han estudiat. El resultat d'alguns dels estudis són les paradoxes, que tampoc s'han pogut solucionar. La paradoxa d'Epimènides, de Creta, que deia “tots els cretencs són uns mentiders”, potser és la més coneguda, però n'hi ha més, i totes creen contradiccions i confusió.

De vegades val més una mentida piadosa que una veritat cruel. A la pel·lícula Johnny Guitar, el protagonista demana a la seva estimada que li menteixi, que li digui que l'estima, encara que sigui mentida. I ella li fa cas, li diu “t'estimo, encara que sigui mentida”. I d'aquesta manera, estrafent la mentida, li diu la veritat.

Les paraules de Johnny Guitar a la pel·lícula foren utilitzades per l'escriptora Montserrat Roig per al títol d'un seu llibre. I entre les moltes coses interessants que hi diu, fa aquestes constatacions: “Hi ha qui em diu creadora perquè menteixo. Hi ha qui em diu mentidera perquè m'invento històries”.

En el món dels contes es fa molt evident aquest binomi de conceptes en les fórmules característiques de començament i acabament: “Això era i no era”, Rondalla ve, rondalla va, si no és mentida veritat serà”, “De follies i de rondalles jo us en contaré un grapat, les unes seran mentides, les altres seran veritats”, entre moltes d'altres.

El món de la ficció es pot extrapolar al món real, on certeses i falsedats es barregen i sovint es dedueix que, com el verí, la mentida i la veritat en dosis adequades no fan mal, al contrari, poden ajudar a viure més bé, a tenir una certa harmonia de tracte amb la resta de persones. Però, això sí, cal mesurar molt bé. Sobretot, cal mirar les coses des de tots els angles possibles, a través de vidres de colors diferents. I, com a resum, cal recordar la frase del poeta bengalí Rabindranath Tagore: “el riu de la veritat va per lleres de mentides”.

Realitats paral·leles (Anna Collado)

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, la veritat és: “Allò que realment és”, mentre que la mentida és: una “Asserció feta cientment contra la veritat”. Però, què és el que realment és? No és cert que la realitat depèn dels ulls amb què es mira? Per tant, existeix la veritat? De la mateixa manera, si la veritat no existeix, com és possible fer assercions contra ella?

Si no existeix, doncs, ni la veritat ni la mentida... on és la base de la nostra existència? És veritat que cada dia surt el sol? O és mentida? Obrim els ulls en realitat cada matí, o només ho imaginem?

A la pel·lícula El show de Truman, el desventurat protagonista triga més de vint anys a prendre consciència que tot el que l’envolta és una mentida... però, no és més veritat per a ell la mentida abans de descobrir-la que la suposada veritat que desconeix? I si la vida fos una mentida i nosaltres no ho sabéssim?

ID 34947140 © Dpikros | Dreamstime.com

Un altre exemple més clàssic: El mite de la caverna de Plató. Els presoner lligats a la caverna creuen que la veritat és el que els mostren les ombres de les figures que els projecten a la paret i estan tan convençuts que allò és la veritat que quan un d’ells aconsegueix escapar, descobreix la veritat i torna per explicar-ho als altres, aquests no se’l creuen i el prenen per boig.

Quina és doncs la vertadera realitat? La veritat o la mentida? Hollywood o “el món real”?

I encara, si partim de la base que la veritat és la que creiem que és, i tenint en compte que “dient la veritat, es perd l’amistat”, no és més raonable instal·lar-nos en la mentida per estar millor acompanyats? Què és millor, ser fals i tenir amics o ser franc i estar sol...

Que cadascú triï el camí, veritat, companyes?

Espais de trànsit (Pilar Zabala)

No ho puc evitar, hi ha espais, tant si són oberts com tancats, que sovint em causen una gran incomoditat. Són aquells llocs habituals on tots, més aviat o més tard, acabem acudint. Em refereixo a aquells indrets anodins i impersonals que són els aeroports, autopistes, carreteres, supermercats, passadissos, vestíbuls, mitjants de transport, andanes, ascensors, etc.

            En aquests “no-llocs” ens desplacem amb més o menys pressa, sense ésser conscients de la presència de tots aquells desconeguts que són a prop nostre i, durant els moments d’espera, ens ignorem expressament els uns als altres, actuant talment com si estiguéssim sols.

            Els “no-llocs” són espais de trànsit, sense ànima pròpia i on, embolcallats dins l’anonimat que ens faciliten, transitem arrossegant d’un lloc a l’altre la càrrega de pensaments i sentiments que duem a sobre, tot evitant d’haver de comunicar-nos si així ho preferim.

            Confesso que un d’aquests “no-llocs” on em sento més confosa és dins els ascensors públics. Durant uns pocs segons pujo o baixo en companyia de gent desconeguda, encongint-me dins el petit recinte per intentar deixar lloc a la resta de persones que, com jo, també s'hi volen encabir. M’he adonat que l’única paraula que amb molta sort es deixa sentir és “gràcies”, després d’això el silenci es fa absolut i les mirades queden suspeses enmig de fils invisibles. Veritablement la durada d’aquest trànsit és molt breu però a mi se'm fa llarg i força incòmode.

            Ho tinc clar, a partir d’ara començaré desitjant un “bon dia” als usuaris dels ascensors.

Esperant (Anna Collado)

Fa set hores que està a la sala d’espera de Traumatologia de l’hospital. Coneix perfectament l’espai perquè hi ha anat moltes vegades. Al taulell de recepció de l’entrada hi ha els dos administratius mirant de trobar, com sempre, el punt just entre l’empatia i la professionalitat.

Al llindar de la porta, un rètol amb uns llavis femenins i un dit índex que els travessa perpendicularment, convida al silenci. I per si no queda clar, duu escrit “silenci” amb lletres majúscules de mida XXL.

ID 9508498 © Fernando Cortés | Dreamstime.com

Les cadires, unides de quatre en quatre per una estructura de ferro, ressegueixen les parets de l’estança. Són de plàstic blanc i no, no són gaire còmodes. Al centre, sis fileres dobles de cadires miren la meitat cap a un costat de la sala i l’altra meitat cap a l’altre costat. Com si les persones que s’hi esperen estiguessin enfadades les unes amb les altres o pertanyessin a dos bàndols oposats.

            Les parets estan enrajolades de blanc, amb un rivet verd poma a mitja alçada. Ho ha provat moltes vegades però encara no ha aconseguit comptar correctament el número de rajoles que hi ha a cada fila i a cada columna... sempre es descompta en un punt o altre perquè li comencen a ballar les línies que les uneixen. Sobre les rajoles, hi ha enganxats cartells contra les retallades i algun informatiu per a la prevenció de malalties. Un d’ells aconsella mantenir les mans netes i desinfectades i està situat just al damunt d’un dispensador automàtic de sabó desinfectant per a mans.

            De tant en tant, els altaveus situats a dues de les quatre cantonades del sostre diuen el nom d’algun pacient o familiar, però el seu encara no l’han dit. La veu enllaunada indica també el dispensari on s’ha d’adreçar la persona citada. Al so de la locució, un petit esglai envaeix la sala i la confirmació que facilita la repetició de la crida fa posar-se en moviment un o una dels ocupants de la sala. El ritme d’arribada de nous pacients és sistemàticament més ràpid que el del so dels altaveus... i això fa que el nombre d’ocupants de la sala vagi creixent indefectiblement.

            A estones, llegeix. Li agrada llegir i aquí el temps passa tan lentament... Quan alguna persona nova arriba, deixa el llibre a un costat i para atenció a la conversa del nouvingut i els seus acompanyats: “No et preocupis, no serà res” són les frases més utilitzades. Però si para l’orella, pot assabentar-se amb pèls i senyals del motiu causant de la visita: accident domèstic, pràctica d’algun esport, baralla de més o menys envergadura,... li agrada especular a primer cop d’ull sobre el que ha succeït i, si l’encerta, es posa content.

Els i les malaltes, acostumen a arribar a peu coix saltironant amb el suport de l’acompanyant, o bé subjectant-se un braç o una mà amb cura extrema, els que no es veuen amb cor de caminar hi arriben en una cadira de rodes que els ha proporcionat algun dels administratius de recepció.

Si en surt l’ocasió, entaula conversa amb les persones. Això, tot i que de vegades el fa posar una mica trist, també li agrada, ja que el fa sentir útil si pot donar-los consol. A més, tot i que soni egoista, les penes dels demés fan que ell se senti menys desafortunat amb la vida que li ha tocat viure, tristament saturada de pèrdues.

Quan es fa l’hora, abandona la sala i saluda els administratius abans de travessar, decidit, la porta del carrer.

—Fins demà, nois.

—Fins demà, Santi —respon un d’ells que, tot seguit es gira cap al company i li diu:— L’he vist tristot avui... vés a saber amb qui ha estat parlant.

Lloc de pas (Antònia García)

La setmana estudiantil de la Clara s'acaba el divendres al migdia. Des que abandona el pis compartit, a les quatre de la tarda, fins que entra a classe, a les nou del matí del dilluns, intenta oblidar-se dels llibres, de les lliçons i dels apunts. Aquell temps és per a tornar a casa, amb els pares i els amics. Només en època d'exàmens en fa una excepció.

Els pares ja saben que aprofita el temps. La prova són les bones notes dels exàmens. Quan li pregunten pels estudis, respon amb un “tot bé, tot bé, cap novetat!” i tot seguit canvia de conversa. No insisteixen. La coneixen prou com per saber que el que vol, el cap de setmana, és evadir-se'n. Les noves amistats no li han fet perdre les antigues, les del poble. Es deleix per trobar-se amb la Caterina, en Salvador, en Jaume, la Remei...

Ara ja és a dalt del tren. Troba uns seients buits. S'asseu arran de finestra, així podrà veure el mar. Repenja el cap i tanca els ulls. El sotragueig del tren la fa endormiscar uns minuts. La desperta una veu. Un home d'uns cinquanta anys li demana si li fa res que segui al seu costat. Ella li respon que no li fa res, no. De fet, li és indiferent del tot. Plega la jaqueta i se la posa a la falda perquè no destorbi. L'home li'n dóna les gràcies. Li fa un comentari sobre la temperatura del vagó, unes paraules d'aquestes que s'acostumen a dir per entrar en conversa. La Clara no té ganes de parlar. Respon amb un lacònic sí, té raó, i gira el cap per contemplar el mar, ara que les cases ja han quedat enrere. Després d'un breu silenci, l'home fa un nou intent. Li parla del viatge, li pregunta on va. Li diu que quan arribi al seu destí, no hi haurà ningú que l'esperi, a ell. Parla amb educació però la Clara no té cap interès en saber res d'aquell desconegut. Tant se li'n dóna de si està sense feina i en tràmits de divorci, de si té dificultats per arribar a final de mes i de tot de problemes que l'home li explica, amb aquella facilitat que hi ha d'esbravar-se, de buidar l'ànima davant d'una persona a qui no s'ha vist mai abans i que probablement no es tornarà a veure mai més.

Quin pesat, pensa la Clara. Aprofita cada silenci momentani per contemplar el mar. En arribar a les estacions, observa distretament el moviment dels viatgers despenjant les seves pertinences, desplaçant-se pel passadís del vagó cap a les portes de sortida, uns moviments repetitius, com les onades de la platja, que deixen tot de persones a l'andana de les estacions mentre unes altres tornen a omplir els vagons del tren i a ocupar els seients. Aquestes persones són cossos, cossos d'edats diferents, de cares planes, anònimes, inexpressives, o això li sembla a la Clara; sense passat, sense futur, només un present que no importa en un lloc de pas, el vagó d'un tren, amb destinació desconeguda. La Clara està cansada, té ganes de dormir i l'home del seu costat s'entesta a parlar i parlar.

Cinc minuts abans d'una de les estacions, l'home s'aixeca i s'acomiada de la Clara. Bona tarda, jo baixaré aviat... Ella inclina el cap. Bona tarda. I torna a mirar el mar, que va prenent el color gris dels núvols. Falta una bona estona abans no arribi al poble, encara podrà fer una becaina.

El tren arriba a l'estació. Es produeix el vaivé de gent i, passats uns moments, el tren arrenca amb suavitat. Encara no ha tingut temps d'agafar embranzida quan, de sobte, se senten uns crits esgarrifosos, un grinyol de rodes estrident i una frenada brusca. El tren s'atura gairebé en sec. Hi ha enrenou de gent a l'andana. Els passatgers del vagó obren les portes, miren d'esbrinar què passa. La veu corre de seguida: “un home que s'ha tirat a la via!” La Clara, alarmada com els altres, s'ha alçat del seient. Un home? Quin home? S'aboca a la finestra, mira a través del vidre, ressegueix la gent de l'andana. Però, podrà reconèixer l'home que seia al seu costat? Si gairebé no se l'havia mirat! Va a la porta del vagó i des d'allí també mira, el busca, però no el veu. És que, potser... Potser és ell, qui s'ha tirat a la via? Se li fa un nus al coll. El revisor va passant pels vagons demanant calma als viatgers i els avisa que el tren restarà parat una estona “per un incident que s'ha produït”.

Un incident! Tothom sap quina mena d'incident és, aquest. Un suïcidi o, com a mínim, un intent de suïcidi. La Clara està tota trasbalsada. I si la víctima és l'home que s'entossudia a parlar-li, malgrat el posat malagradós d'ella? I si li calia que algú l'entengués o el volgués escoltar? Hauria actuat igual, si ella... ? La Clara espera, desitja, sentir la sirena de l'ambulància. Però passen uns minuts i no se sent. Potser no cal, ja no cal córrer... Aquell home, si és que era el mateix, estava en un lloc de pas, d'indiferència, d'incomprensió. Res no el retenia en aquesta vida. Per què continuar? Havia decidit el seu destí.

La Clara torna al seient i fixa els ulls en l'aigua sempre en moviment del mar. Mira la resta de passatgers. Alguns comenten en veu baixa el que acaba de passar. La Clara se'n sent allunyada. No tenen res a veure amb ella, ni està amb ànims de parlar amb ningú. Torna a mirar el mar, pensa en l'home que seia al seu costat i una llàgrima li llisca per la galta.

Tocata a cuatro manos - Les unes et les autres (Elisabet Prades)

La aurora aún se desperezaba, pero como cada día tuve que montar mi monotonía en el autobús y me apresuré a buscar un asiento para reposar mis sueños ya dormidos.

Avisté dos que estaban vacíos. Me senté. Enfrente, descansaban sentadas dos pares de manos, ambas con alianza.

Unas eran arrugadas, ásperas, con uñas cortadas a dentelladas, las otras blancas, suaves y finamente recortadas.

Las unas con cara cansada y grandes entradas iban peinadas con los dedos, las otras indolentes, de pelo cano y milimétricamente peinado, lucían una barba perfectamente recortada.

Las unas vestían pantalón de pana y se cubrían con un gastado polar a cuadros, las otras vestían pantalón de tergal, camisa de marca, gabardina, sombrero y guantes.

Las unas protegían sus pies con botas de rebajas, las otras calzaban Martinelli.

Las unas llevaban un reloj de mercadillo, las otras un Viceroy de joyería cara.

Las unas asían una bolsa de deporte ya gastada, las otras un maletín de piel y cierre con combinación.

Las unas con sonrisa rojiza y tibia de otoño, las otras con labios cerrados y helados de invierno.

Las unas olían a cansancio lavado con agua fría, las otras a perfume fatuo que se evapora con el tiempo.

Las unas abiertas con calidez de octubre, las otras cerradas con talante de enero.

Las unas sosteniendo la vida entre rayos de soles, las otras falsamente encajadas con la noche.

Las unas cargadas de trabajo, sudor y desengaños, las otras vacías de felicidad.

Estaba sentado frente a las unas, al bajar me sonrieron.   Las otras quedaron imperturbables en su trono de soledad y silencio.

Memòria (Núria Soler)

Quina calor! Tot i que m’havia posat sota d’un pi de capçada molt ampla, la calor del migdia era abrusadora.

Em sembla que no vaig trigar gens a adormir-me. Em va  despertar un crit i algú que em sacsejava amb esverament:

—Ràpid, ràpid, corri a buscar ajuda. Aquella barca s’escora. Jo provaré d’acostar-m’hi nedant. Va, no s’entretingui, arribi’s fins el primer hotel i truqui a salvament.

Em vaig atabalar, vaig mirar al voltant. El mar que quan em vaig adormir estava quiet com una bassa, ara rondinava, les onades espetegaven contra les roques i s’encrespaven fent un bramul sord. No gaire lluny una barca maldava per no estavellar-se contra les roques.

Instintivament vaig remenar la bossa per agafar el mòbil i trucar al 112. No n’hi havia cap de mòbil i aquella bossa... sí, n’havia tingut una com aquella però, quant temps feia?

No vaig reaccionar fins que vaig veure com aquell home es barallava amb les onades provant d’arribar fins a la barca.  Fou com un llampec, en un raconet de la memòria vaig reviure un fet que m’havia passat uns anys enrere. Em va costar força assumir que aquella situació no era nova. Ja l’havia viscuda. Què m’estava passant?

En adonar-me com anava vestida encara em vaig torbar més. Feia molt de temps que jo no duia pantalons curts i samarreta sense mànigues. I, aquelles sandàlies?

Les sandàlies van ser la clau. Eren de plàstic i foradades, les portava per caminar per les roques i no clavar-me espines d’eriçó

De cop, vaig saber què havia de fer. Com si no hagués passat el temps, vaig córrer cap a la carretera i cap a l’hotel que era a tocar. Sense ni demanar permís —és una emergència— vaig trucar a salvament marítim. En principi no me’n feien gaire cas però, a força d’insistir es van avenir a enviar una embarcació cap a la cala.

Estava tan nerviosa que no vaig parar atenció a tots els detalls que em deien que el meu temps havia retrocedit.

Mentre tornava corrent —òndia, encara corria— me’n vaig tornar cap a mar i un cop allà la foto dels fets es va reproduir. La barca s’escorava i els crits d’una dona i d’un nen sobrepassaven la fragor del mar. Em vaig treure els pantalons i la samarreta, me’n vaig anar al racó més encalmat de la cala i em vaig posar a l’aigua.

Vaig nedar amb desfici, barallant-me amb aquell element que tant m’estimava però no em movia de lloc. De cop, vaig recordar que no calia que m’esforcés, anys enrere tampoc ni havia pogut arribar-hi. Em vaig quedar quieta, amb la mirada fixa buscant l’embarcació salvadora tot i que sabia que no trigaria a arribar. Així va ser, els va recollir estalvis però amb un bon ensurt. Jo em vaig tornar a posar la roba i em vaig estirar a descansar sota un pi de capçada molt ampla.

Em sembla que vaig dormir una bona colla d’anys. 

Ahir (Anna Collado)

Un rum-rum constant m’ha desvetllat avui quan clarejava. He vist la paret més a prop de l’habitual i sobre ella, un mapamundi en versió projecció Gall-Peters. M’ha portat records dels temps en què creia que “un al altre món és possible”. Quan encara provava de situar-me, la veu de la mare cridant “Hernan! Faràs tard!” m’ha acabat de descol·locar.

—Ja vaig! —ha dit la veu del meu germà allargant molt la a del verb.

M’he incorporat de sobte i tot d’una he reconegut l’espai: era casa dels pares, a la Meridiana! Com podia ser?

M’he llevat ràpid, com si alguna cosa em punxés el cul, i he anat a l’habitació de matrimoni. Hi eren tots dos!

—Papa! —no he pogut evitar de cridar.

—Caram, filla, què tens? Fas cara d’haver vist un fant... —ha provat de dir el pare... però no ha pogut acabar la frase perquè l’he estret tan fort que l’he deixat sense paraules.

—Es pot saber què et passa, Anna? —ha dit la mare des de l’altra banda del llit.

—És que...

—Ei! Què passa? Reunió familiar, o què? —ha dit el meu germà, mentre es fregava els ulls per treure’n les lleganyes.

No entenia res. Si m’arriben a punxar, no em treuen sang. M’he refet com he pogut i la vida ha continuat com si res hagués passat. Mentre el meu germà es dutxava i el pare mandrejava encara al llit, la mare s’ha posat a fer els esmorzars i una estona després tots quatre sèiem a la cuina sobre els tamborets de la taula plegable i ens menjàvem els entrepans i la llet.

Quan hem acabat, cadascú ha fet la seva. El meu germà ha marxat corrents. Sempre arriba tard. El pare ha baixat al petit despatx que té a la porteria. La mare s’ha posat a recollir la cuina. Jo he tornat a l’habitació, he vist que al damunt de l’escriptori hi havia preparada una motxilla. L’he obert i n’he tret una agenda. Dins l’agenda he trobat un esquema horari.

—Quin dia és avui, mama? —he cridat.

—Deu de febrer —ha respost sorpresa.

—Vull dir de la setmana...

—Dijous! Però què tens? Estàs tonta o què?

He tornat a mirar l’horari i a la columna de dijous hi he llegit: Teoria de la Probabilitat, Models Lineals II, Mostreig Estadístic II i Investigació Operativa... No m’ho puc creure, ha de ser un malson... Això deu voler dir que haig d’agafar el tren cap a l’Autònoma... Quina mandra! Si és que, a més, no em recordo absolutament de res del que hi vaig estudiar!

Quan finalment m’he decidit a sortir de casa, en arribar al vestíbul he vist la llum de la porteria encesa. He obert amb la clau i hi he trobat el pare, envoltat de les seves eines i aparells espatllats per reparar.

—Ja te’n vas, filla? —m’ha dit mirant-me per sobre les ulleres que li reposen a la punta del nas.

—No, papa. Avui em quedo aquí amb tu. Tinc tantes coses per explicar-te...

Malson (Pilar Zabala)

Riiiiiing sona insistent el timbre del despertador. Mig adormida em calço les sabatilles i em dirigeixo a la cambra de bany. Obro el llum i… això no pot ser, penso, em refrego bé els ulls i quan els torno a obrir comprovo que la imatge que ha causat el meu esverament segueix estant present.

            Això és ben surrealista, em repeteixo, segur que estic somniant. Tant les rajoletes grogues, com el mirall tronat, la banyera clivellada i el terra de “terrazo” grisenc corresponen a l’antic bany de fa vint anys. Decidida a sortir d’aquest malson em pessigo una galta, però és inútil, res no canvia, a part del dolor i la vermellor a la cara.

            Em sobta contemplar les meves mans amb la pell tan llisa, i les ungles enfortides. I el meu rostre? On són els senyals que els anys han gravat a les comissures dels meus llavis? La veritat és que aquestes dues novetats no em semblen pas malament. I què fan aquestes sabatilles als meus peus? Recordo que fa molts anys en vaig tenir unes d’iguals i el mateix passa amb la camisa que porto. És tot tan estrany...

            —Laura —escolto que diu el meu marit—, vinga, afanya’t, que tots necessitem anar al bany, els nois faran tard a classe i nosaltres a la feina. De quina feina em parla? Però si ja estem jubilats. Els nostres fills ja són grans, ells sí que treballen, afortunadament, i a més fa anys que no viuen amb nosaltres.

            M’hauré tornat boja? És espantós, estic vivint una situació que correspon a vint anys enrere. Hauré trepitjat o travessat sense voler un forat negre, d’aquests que tant en parlen els entesos, i m’ha fet retrocedir en el temps? Els llums del meu cervell em diuen que, per ara, això només succeeix a les pel·lícules.

            Llavors què està passant? Serà que la realitat veritable és la que ara estic vivint i, en canvi, la que dono per certa ha estat tan sols un somni?

            Riiiiiiiiiing sona insistent el timbre del despertador. La veu del meu marit m’arriba fosca i llunyana, —Laura, desperta't, encara tens molta febre; au, vinga, incorpora’t una mica i pren-te l’antitèrmic, aquest cop no t’has lliurat d’agafar la grip. Per cert, deus haver tingut un fotut malson perquè durant una estona no has parat d’agitar-te i gemegar. Ara reposa tranquil·la, tot ha passat i jo sóc al teu costat. Mira, posa’t la bata que t’acompanyaré al bany.

            M’he tret un gran pes de sobre: el bany, la bata, les sabatilles i tota la resta de situacions que m’acompanyen són ben actuals.

Todos a la cárcel (Elisabet Prades)

Pipipipi, Pipipipi, Pipipipi, Pipipipi, Pipipipi...

Redéu! Ara que estàvem a punt de fer-nos un petó...

Però, què cony fa el despertador aquí, si el vaig llençar a les escombraries quan em vaig jubilar i ja fa més d'un any, d’això? Apa, vinga, calla d’una punyetera vegada, au, fora, cabrit despertador.

Bé, ja que estic despert em faré el cafè amb llet, “con la leche de la botella, por favor”

Instintivament engego la ràdio: "Ahir, 29 de gener de 1994, al Palau de Congressos de Madrid, es va celebrar la VIII edició dels Premis Goya de cinema, que van recaure en: millor actriu, Verònica Forqué per Kika; millor actor, Juan Echanove per Madre Gilda; millor director, Luís Garcia Berlanga per Todos a la cárcel, i millor pel·lícula, TODOS A LA CÁRCEL".

Quèèèèèèè?! 1994? Dec estar somiant. No pot ser.

Encenc el llum. Aquest quadre? Aquesta foto amb l'ex? On és...? Si aquesta és l'habitació de quan estava casat amb ella i ja fa quinze anys que ens vam separar. I la cuina i el menjador. No pot ser, m’he tornat boig.

Alto, però si anit van donar el Goya a TODOS A LA CÁRCEL, avui és... el maleït dia que va començar tot.

 6.45 AM Dutxar-me

 7.00 AM Vestir-me

 7.15 AM Sortir de casa encara mig adormit

 7.20 AM Agafar el 74 i xerrar amb la colla que hem fet

 7.50 AM Prendre’m al bar el cafè amb llet, amb la llet de l’ampolla

 8.00 AM Chicas, al salón, YA!

 8.01 AM Caixes, caixes, caixes i més caixes

10.00 AM Agafar els vint minuts i sortir al carrer perquè em toqui una mica l’aire

10.30 AM Iter eatem iter. Més del mateix

11.10 AM Per fi, avui, que estic en estat de gràcia, faré el que ja fa temps rumio. El Ramon, perdó, el piojo verde con tipo de chinche preñao, estarà sol i li demanaré una entrevista per queixar-me. Així que exposi la queixa avisarà la Pelos i quan hi siguem tots tres li farà una petita explicació que ella rebatrà.

11.15 AM Serà exactament quan el molt fill de puta em deixarà anar allò de: “Didi, (odio que em diguin Didi, i ho sap), no et pots queixar perquè sempre plegues a l’hora, mai no et quedes i tingues en compte que tots els de fora fan més hores i cobren la meitat del que cobres tu.” I jo em quedaré callat i amb la boca oberta com un estaquirot mentre la Pelos em llançarà una mirada burleta de prepotència. Sí, surto a l’hora però sense poder agafar ni una caixa més, amb l’esquena malmesa i havent treballat deu vegades més que molts que estan guanyant gairebé el doble del que guanyo jo sense fotre ni brot, per no dir una altra cosa.

11.30 AM Sant Tornem-hi. Caixes, caixes, caixes i més caixes.

14.30 PM L’hora de dinar. Com sempre, quedo amb A i B. Vomitarem les nostres ombres.

15.30 PM Caixes per triplicat.

17.00 PM Hora daurada de la llibertat. O no?

17.30 PM Arribaré a casa fet una coca i li explicaré a l'ex tot el que m’ha dit el cabró d’aquella mala bèstia. I ella em dirà, “Home, no et queixis tant, que com a mínim i tal com estan les coses has de donar gràcies de tenir feina, això és un bé de Déu. Au, pren-t’ho d’una altra manera. Ah, Dídac, para taula que el sopar estarà aviat, avui he tingut molta feina i tinc ganes d’anar-me'n al llit. Podràs fregar, avui, carinyo?”.

Maleïda sia l'ex, el piojo verde i la vida que m’ha tocat dur. Em tapo, a veure si em torno a adormir o millor dit, a despertar, perquè això és un maleït malson.

EEEEI, Dídac, desperta't que arribaràs tard al banc.

NOOOOOOOOOOOOOOO, si us plau, aquell dia no. Tan bé que estic ara, sense carregar caixes i sense ella.

SÍÍÍÍÍÍÍÍÍÍ, todos a la cárcel.

Girant els anys enrere (Antònia García)

Em desperto amb un sobresalt, com si hagués tingut un malson. Però no recordo què estava somiant, si és que somiava. Em llevo, faig les ablucions habituals i em poso la túnica. M'estranya que la meva esclava Cenis no sigui aquí. De cop, me n'adono: no sóc a la meva casa de Roma sinó a la de Misenum, prop de Neapolis. Quedo perplex. Fa anys que m'havia venut aquesta casa i tota la finca. Surto del dormitori. A l'atri no hi ha ningú. M'acosto al petit estany i m'hi miro. L'aigua em torna una imatge que... No, no pot ser! Aquest rostre... Sí, sóc jo! Sóc jo, però tinc el rostre de quan era jove!

Penso que sóc víctima d'alguna mena d'al·lucinació. Travesso l'atri i entro a la sala d'estudi. En Linius és allí, estranyament rejovenit, i... Per Bacus! Què em passa? Amb el cap inclinat damunt d'uns llibres, veig el meu oncle i pare adoptiu, Gaius Plinius Secundus! M'agafo al marc de la porta, sobtadament marejat. L'oncle em mira i em fa senyal d'acostar-m'hi. “Que els déus et siguin propicis, nebot! Vine, que t'ensenyaré en què estic treballant avui.” És impossible! L'oncle fa anys que és mort! Va morir sota les flames i les cendres que van sortir del Vesuvius fa... fa... jo tenia 18 anys... Fa vint anys! Noto que el cor em batega desordenadament i miro de controlar-me. Oh, Déus! Són les ombres de Linius i de Gaius Plinius, sorgides del regne dels morts, el que estic veient?

Faig un esforç i m'acosto a la taula. Amb mà tremolosa, toco el braç de l'oncle per comprovar que és real. Inquireixo: “Oncle, en quin any som? M'ho pots dir?” L'oncle arrufa les celles. “I ara, quina pregunta! Som a l'augustus de  l'any 79. Que estàs de broma o és que, potser, et fas el boig?” Responc amb una evasiva i surto de la sala. Potser sí que m'estic tornant boig. O és que el temps ha retrocedit vint anys?

Vaig al peristil. La mare és davant del larari. També és viva, i més jove! Ha encès una llàntia als déus protectors. L'abraço i no puc evitar uns sanglots. “Què et passa, fill meu?” “Oh, mare...! Mare... Estem en perill! Ens n'hem d'anar d'aquí, mare! He de parlar amb l'oncle!” “Però, fill, per què ens n'hem d'anar? Ja saps que l'oncle té el comandament de l'esquadra de Misenum. No pot deixar la flota de vaixells.”

Incapaç d'explicar tot el que sé, tot el que està a punt de passar, torno enrere i surto al carrer.    Un grup de noies, parlant i rient, van carrer avall. Les reconec: Martina, Valèria, Càlvia... Passa un carro tirat per bous, carregat de sacs. Uns nens juguen amb pedretes. Miro cap a la muntanya, cap al Vesuvius, on habita el déu Vulcanus. El cel és blau. Tot està tranquil. Veig allà lluny Herculaneum, Pompeii... Oh, Iuppiter! Permetràs que mori tanta gent, que el foc i les cendres destrueixin totes aquestes poblacions?

Els intents per convèncer l'oncle que hem de fugir no m'han servit de res. “Que t'has tornat endeví?”, diu, incrèdul. Li faig esment que, quan jo tenia entre un i dos anys, la terra va tremolar i les sacsejades van ocasionar molts morts i una bona part de Pompeii va quedar aterrada. ”Sí, però això que dius és molt diferent. On s'és vist, que la muntanya faci explosió? Au, deixa'm acabar la llista de vegetals i vés passant cap al triclini, que ja és hora de dinar.”

Podria anar als temples d'Apol·lo o de la Fortuna Augusta per fer ofrenes i sacrificis i per implorar que aturin allò terrible que és a punt de passar. Però seria inútil: el destí està marcat i res no canviarà els designis dels déus. Els dies passen i cada vegada estic més anguniós. Ningú no em vol escoltar.

Un matí, la mare observa un estrany núvol damunt del Vesuvius. És una columna blanquinosa que es dreça i a la part de dalt s'eixampla, com si fos un pi. Avisa l'oncle perquè ho vegi. Sento una esgarrifança. Comença la pluja de cendres, de pedres ardents. Masses de gasos de sofre s'escampen. Es veuen fogueres que avancen. La terra tremola. El mar es retrau. L'oncle ordena que preparin unes naus ràpides i decideix dues coses: com a bon científic, anirà al poblet de Stabiae, al peu de la muntanya, per estudiar de més a prop l'estrany fenomen mai vist; com a persona amb gran sentit humanitari, recollirà amb les embarcacions els que estiguin en perill i no tinguin manera de fugir per terra.

La meva desesperació no té límits. Impotent, alço els braços cap al cel i crido! Crido amb ràbia contra tots els déus de l'Olympus. Crido i crido fins a esgargamellar-me! No hi puc fer res. Sé que l'oncle morirà sota les cendres ardents, asfixiat pels gasos tòxics. Moriran tots, cremats per llengües de foc, aixafats per les pedres ígnies, pel pes dels sostres derruïts, per la pluja de cendra, en un dia fosc com la nit, indescriptible i paorós.

I jo viuré per explicar-ho, per deixar-ho escrit, amb el doble dolor, per mor d'aquesta girada del temps cap enrere, d'haver-ho viscut dues vegades sense poder-hi fer res.

Jo volia volar (Núria Soler)

De petita sempre somiava que volava i, ara que ja sóc gran he decidit provar-ho. Vaig llegir un anunci: “Es donen classes de vol. Totes les edats. Preus assequibles”. Hi vaig rumiar uns quants dies i em vaig decidir:

—Bon dia, és aquí que ensenyen a volar?

                —I tant. Passa, passa, no et faci cosa...

                —Com t’agradaria volar? Amb ales, amb estel, amb núvols, amb...

                —Amb ales, amb ales! Pot ser?

                —I és clar que sí. Aquí tot pot ser.

                —Quan puc començar?

                —Ara mateix, si vols.

                —És que no duc diners, ni targeta...

                —No t’hi amoïnis, jo sempre cobro. Vols començar?

                —I tant, vaig dir.

De sobte em vaig trobar ben estirada, aguantada per unes mans fermes i una veu em va dir:

—Tanca els ulls, aixeca el cap, estira les cames. No, així no. Encara més estirada, bé, braços enrere, peus de punta. Ara ja et surten les ales, ja creixen, mou-les.

Em vaig deixar portar... quin goig... i... Mare de Déu, quina patacada!

Mujer negra (Anna Collado)

Sota l’enunciat d’aquesta setmana i atesa la manca de temps, no se m’acut res millor que recordar, o donar a conèixer als que no la coneixeu, la poesia: Mujer negra inclosa al llibre de Cantos de sombra del poeta senegalès Léopold Sédar Senghor. Espero que la gaudiu:

¡Mujer desnuda, mujer negra
Vestida de tu color que es vida,
de tu forma que es belleza!
He crecido a tu sombra;
la suavidad de tus manos vendaba mis ojos.
Y en pleno verano y en pleno mediodía,
te descubro.
Tierra prometida desde la alta cima de un puerto calcinado,
tu belleza me fulmina en pleno corazón,
como el relámpago del águila.
Mujer desnuda, mujer oscura,
fruto maduro de carne tersa,
sombrío éxtasis del vino negro,
boca que haces lírica mi boca,
sabana de horizontes puros,
sabana estremecida
bajo caricias ardientes del viento del Este.
Tamtan esculpido, tamtan terso
que ruges bajo los dedos del vencedor.
Tu voz grave de contralto
es el canto espiritual de la Amada.

Conjuncions (Antònia García)

Se'm planteja una qüestió de gramàtica relacionada amb la traducció. En el poema El Càntic dels Càntics, també conegut com Cant de Salomó, hi ha un fragment que diu: “Sóc negra però bonica”. En una traducció recent s'ha canviat la conjunció “però” per la conjunció “i”, perquè a la versió en llengua hebrea així hi consta. Per quina raó no s'havia traduït bé, abans?

Jo no ho sé. Provo de treure'n l'entrellat. Penso que aquesta conjunció “però” és adversativa, uneix dos elements oposats. S'endevina que el sentit és aquest: essent negra, en principi podria ser poc agraciada. Però no és així. És bonica, malgrat la foscor de la pell. Per tant, s'associa el color negre amb la lletjor.

Em ve al cap aquella dita la culpa és negra i ningú la vol. En la nostra cultura el color negre és trist, es fa servir pel dol. També té connotacions de perill: negre com una gola de llop. La foscor de la nit fa por.  Tothom coneix la discriminació antiga i encara actual d'una part d'individus que tenen la pell blanca i que, només per aquest motiu, es pensen que són superiors als que la tenen negra, o groga, o d'un altre color. També penso que s'identificava la morenor com a signe de classe. Els que treballaven al camp tenien la pell colrada i, en canvi, els senyors la tenien pàl·lida.

Ara ja no és així. La moda és anar a la platja i que el sol ens faci tornar la pell ben morena. Fins i tot es pren com a senyal de bona salut. En aquest cas s'escau dir “sóc negra i bonica”.

“Sóc negra i bonica”, diu la Sulamita a les seves joves i alegres companyes, filles de Jerusalem, segons el Càntic dels Càntics. Mentre vigilava les vinyes, el sol li emmorenia el rostre i els braços nus. “Moreneta en só, i és que el sol em toca...”

Tot rumiant sobre el sentit de les conjuncions, evoco el misteri de les anomenades Verges Negres, tingudes per deesses mare, que representaven la terra. Gairebé sempre són figures petites que havien estat amagades en coves o al cor dels arbres. La terra fosca, rica de nutrients, és la millor per al desenvolupament de les llavors i la naixença de les plantes. Potser per això les marededéus trobades són negres o força morenes.

En el Càntic, la noia bruna i formosa cerca el seu espòs, el rei. Vol que la besi, que amb els  llavis li ressegueixi la pell, perquè troba aquells petons més dolços i suaus que el vi. La Sulamita, abillada amb vels transparents, guarnida amb braçalets, les mans pintades amb henna, espera el seu enamorat. Ell, quan arriba, la troba adormida. Contempla amorós el rostre negre com l'atzabeja i conjura les filles de Jerusalem perquè no la despertin. La Sulamita és, per a ell, una esvelta palmera, un lliri entre els cards; els ulls, uns coloms; els pits, dos cervatells que saltironegen. Damunt d'una estora, unes safates amb mel i dàtils, pomes i magranes. I com a ofrena per a l'estimada, mirra i sàndal de llunyans indrets.

Deixo estar els raonaments gramaticals i m'abandono lànguidament a l'encís del poema. Els versos tenen el so de les fulles de les palmeres, mogudes pel vent, i la frescor de l'aigua del pou, mirall profund del cel. Quina bella conjunció! La claror de la tarda dóna pas a les tenebres amb la lluna com un far. Traduiré els anhels dels dos amants, tórtores que parrupegen, i m'oblidaré de les frases i de les oracions. Flairaré el perfum nocturn de les assutzenes i escoltaré el silenci  intens que plana sobre el desert.

Esclavitud (Pilar Zabala)

Un article d’en Sergi Ramis, publicat l’any 1992, i que d’una manera casual ha caigut ara a les meves mans, ha aconseguit aportar al meu coneixement una mica més de llum gràcies a la nítida exposició que fa del vergonyós, dur i inhumà esclavatge a què varen ésser sotmesos per la força molts habitants del continent africà. D’aquest article, tan sols exposo a continuació alguns dels primers paràgrafs, els que per a mi han estat cabdals.

“A mitjans segle XI, l’aparició del navegant portuguès Vasco de Gama per les costes angoleses va ser el tret de sortida de l’operació de pirateria més llarga i sagnant de la humanitat. Competint feroçment amb l’imperi espanyol per l’hegemonia d’Europa i, per extensió, del món, els portuguesos buscaven al sud d’Àfrica noves possessions que els aportessin minerals preciosos o valuoses espècies, al mateix temps que es feien captius.

A causa que les matances de nadius a Amèrica estaven deixant sense mà d’obra els conqueridors, es va optar per iniciar el negoci de l’esclavitud, i van ser navegants portuguesos, holandesos i anglesos qui, en major mesura, s’aproparen a Àfrica per capturar “bestiar humà” que després seria venut a les colònies espanyoles d’Amèrica. La inferioritat tecnològica, i sobretot la falta d‘agressivitat, van suposar per als africans una derrota total.

Les zones de compra d’esclaus en particular, i tota l'Àfrica per extensió, eren conegudes com “la tomba de l'home blanc” per la quantitat de malalties i d'animals perillosos que acabaven amb la seva vida, per això els navegants negrers preferien posar-se d’acord amb reis i autoritats locals. Els negrers els compraven aquella gent que ja estava presa per haver comès delictes o que tenien deutes pendents amb la justícia, abans que haver de córrer el munt de riscos que suposava capturar-los. Però la contínua demanda de mà d’obra aviat va esgotar aquesta via, i llavors els europeus van emprendre ràtzies continuades, cosa que els resultava menys costós i més barat. Dahomey, Senegal i Zanzíbar van ser els llocs utilitzats per a aquest mercadeig.

Els europeus van organitzar un circuit que els resultava terriblement beneficiós: el triangle de l’esclavisme. A l’oest d’Àfrica (sobretot al Golf de Guinea) es carregaven persones per vendre-les al Carib i a les colònies angleses del sud d'Amèrica del Nord. Aquestes persones esclavitzades produïen béns colonials que s’elaboraven a Europa, i des d’allà es duien els productes manufacturats cap a l’est d’Àfrica, on es venien, i el cercle tornava a començar.

Un cop el mercat d’esclaus va arribar al seu punt de saturació, les potències europees varen començar a pensar en apoderar-se d’uns territoris que segurament ocultaven grans riqueses en minerals i fustes.

Al mateix temps que els governs pensaven apropiar-se de les colònies per objectius polítics i econòmics, les classes privilegiades enviaven homes per tal que visquessin les aventures que ells mateixos no s’atrevien a viure. D’aquesta manera van començar a pagar-se grans expedicions geogràfiques que descobriren zones tan romàntiques com el delta del riu Níger o les fonts del Nil. Aquestes missions no tan sols van elevar a la categoria d’exploradors immortals els seus protagonistes, sinó que van servir també perquè els països que costejaven l’operació s’anessin apoderant de més i més porcions d’Àfrica, a mesura que s’anaven coneixent les noves terres de l’interior.

Es pot dir, sense por a equivocar-se, que el centre d’Europa va prosperar i va posar les bases per llançar-se a la revolució industrial gràcies als esforços dels africans.”

L’article de Sergi Ramis no s’acaba aquí, segueix donant una valuosa informació sobre les grans ferides que aquella repugnant manera d’actuar va provocar a la població africana en aquells dies i les terribles conseqüències que, encara ara, se segueixen patint en molts llocs d’Àfrica per culpa de l’avarícia dels més poderosos, que miren impàvids com els diferents cabdills locals rivalitzen entre ells per fer-se amb el poder, empenyent la població, esgotada i empobrida, a lluitar enmig de sagnants i despietades guerres tribals.

Desgraciadament, el malaurat signe de l’esclavatge no ha desaparegut en els nostres dies, segueix ben latent en l’ànima de moltes persones, siguin grans o criatures, que a còpia d’enganys i amenaces, es veuen sotmeses a tota classe d’abusos per part de gent que, sense cap mena d’escrúpols, els fan caure dins un parany del que difícilment en sortiran ben parats.

Els negres (Montserrat Fortuny)

Últimament s’ha tornat a traduir “El càntic dels càntics”, de Salomó, la seva història d’amor amb la reina de Saba i s’ha descobert que, allà on deia “SÓC NEGRA PERÒ BONICA”,perquè ella n’era de negra, hauria de dir “SÓC NEGRA I BONICA”. Per què aquest PERÒ enlloc de l’”I”?

Qui ho va traduir era un BLANC, ben poc amic dels negres, aconsellat per l’Església, que no ha considerat mai aquella raça com a filla de Déu, com els blancs, sió que s’ha contemplat sempre com una raça inferior. Tot va començar quan Cam, un dels fills de Noé, va fer burla del seu pare perquè havia begut massa suc de raïm fermentat (el primer borratxo de la història) i va ser maleït i deportat a l’Àfrica. A ell se’l considera el pare de la raça negra.

A la raça negra li van en contra, no solament l’Esglèsia Catòlica, sinó també la Protestant, i totes les no cristianes. Sobretot la Islàmica.

Sempre hi ha hagut esclaus, des del començament de la història. Correntment eren els vençuts en les guerres, homes i dones i infants; els sans i bons, perquè els dèbils i malaltissos eren eliminats automàticament.

A més d’aquest fruit de les guerres, la raça negra ha tingut dins d’ella mateixa els enemics. Els mateixos cabdills negres empresonaven els seus compatriotes més pobres, els carregaven a les seves naus i, cap al Continent Blanc, a vendre’ls i, els blancs, a comprar-los.

Els amos disposaven d’ells com si fossin animals, més o menys domèstics. Pitjor encara, els fuetejaven, abusaven sexualment de les dones, els mataven…

El nostre país tampoc no n’ha estat lliure de culpa: qui no coneix Don Antonio López i López, el Marqués de Comillas, amb el seu monument en una plaça barcelonina? I això que és ben sabut que era un negrer.

Els Estats Units d’Amèrica són els que tingueren més esclaus negres, per a fer-los treballar a les plantacions de canya de sucre i de cotó, on feinejaven en unes condicions infrahumanes. També com a criats per a la feina domèstica, triant segurament els més agraciats. I tots ben vigilats perquè no s’escapessin, sobretot a l’època de la Guerra de Secessió, que lluitaven, els blancs del Nord contra els del Sud i els primers eren contraris a l’esclavitud dels negres.

Aquesta Guerra va començar el 1861 i va acabar el 1865, amb la victòria dels nordistes i amb l’abolició de l’esclavitud. I va començar el govern d’Abraham Lincoln, assassinat més tard.

No va acabar ací el sofriment dels negres, perquè es va fundar una associació de milions d’activistes, anomenada KKK, o sia, Ku Klux Klan, una societat secreta, amb un fort caràcter racista i xenòfob. Va ser dissolt el 1871, però va tornar encara amb més força a partir de 1920, proclamant la supremacia de la raça blanca, recorrent al terrorisme, a la violència i a actes intimidadors, com la cremada de creus, per tal d’oprimir les seves víctimes. I sembla que encara existeix, més d’amagat i són considerats grups d’odi extrem.

No sé què deuen pensar ara, amb el president de raça negra i descendent d’esclaus…