Tendresa (Elisabet Prades)

Allò que fa plorar la mirada

Fa brollar un somriure

I desglaça les ombres de la nit.

No sé com va anar a parar a les meves mans, era en blanc i negre, gairebé un senzill “posado”. Me la vaig quedar mirant, no li podia treure els ulls del damunt, era en blanc i negre, sí, però desprenia una llum que feria, cremava el somriure, de tant obert. Em van lliscar dues llàgrimes per les galtes del nen que duia a dins. Aquell record ja no el guardava, era massa llunyà i jo massa petit. Però sé que sense adonar-me'n, també l'havia viscut.

Al cap de no sé quanta estona vaig eixugar-me les llàgrimes que no volien fugir, i vaig guardar la fotografia d'una mare donant el pit a un petit nadó.

 ******

EL MEU PARE NO HI ÉS...

El meu pare no hi és...

I ja no sóc cap princesa

Ja ningú jeu al meu costat fins que m'adormo

No hi ha ningú que quan vaig a dormir m'expliqui un conte

O potser una història de pirates

El meu pare no hi és...

Ningú em fa el petó de bona nit com ell em feia

Totes les nits, no se’n deixava ni una

I ja ningú em porta a la plaça

Amb la paperina de veces per donar-ne als coloms

El meu pare no hi és...

Ja ningú m'endinsarà a la platja perquè parli amb els peixos

Només escoltaré les darreres paraules

“Filleta, no puc”

I em trobaré sola enmig de l'horitzó

El meu pare no hi és... No! El meu pare és amb mi

Mormolant-me a cau d'orella cançons i paraules

I em somriu, m'acarona, i m'abraça,

i em besa a la galta quan me'n vaig a dormir

Com quan era princesa, encara que no el puc veure

El meu pare no hi és...

Tanco els ulls, ell hi és,

sento la seva tebior al meu costat.

Tendresa (Llum)

Jo sento la tendresa com obrir el cor, del tot, fent-te cor, i sentir i veure-hi amb ell. Tornant-te nen, sense malícia ni condicionaments. Tenir davant un bebè amb aquells traços tendres, aquell nas, cigronet, aquells llavis, verges, les mans i dits tan diminuts...

Amb quina delicadesa els fregues, per no fer-los malbé.

Jo em dilueixo, em torno res i tot. Els petonejaria honorant-los, fent-me una amb aquella dolcesa, amant aquell ésser angelical.

Sento tendresa en veure els meus gats, a casa, amb els seus gestos, corredisses, carones, potetes, moviments. També em passa quan veig els gossos, al carrer, mirant amb ulls innocents, plens de confiança.

Sento tendresa en veure la petitesa d'un ocell, diminut, expressant vida i refilant, content.

En general sento tendresa en mirar qualsevol animal, no m'importa la grandària ni l'aspecte, sempre veig en ells gran innocència comparant-ho amb l'actitud humana. Estan en evolució, com nosaltres, però en un altre pla on desenvolupen altres aspectes i facetes. Moltes vegades n'hauríem d'aprendre, d'ells.

Cada vegada més les plantes m'atreuen en un llac d'amor i gratitud, i sento tendresa per la bellesa i perfecció que les vesteix.

La tendresa (Eduard Alonso)

Lenta, suau, dolçament, amb un batec tendre i trencat, la Kisa se'n va anar. Kisa vol dir mixeta en rus. Era la matinada del quinze de març. D'això, ja fa uns quants anys. Per aquells dies, la Kisona no es trobava gaire fina: menjava poc, gairebé no es movia i havia deixat de visitar-me quan jo era al bany. Mai no he sabut per què em venia a saludar al bany. El fet que la postura asseguda que adoptem al bany redueixi la distància entre els petits felins i els éssers humans podria ser una explicació, un motiu. A la banda contrària d'aquesta possible premissa, hi ha el fet que les altres dues mixetes, el Dimi i la Bis, rarament feien aquest tipus de visita. Per tant, no podem atribuir aquest fet als gats de forma generalitzada. Devia tractar-se d'un cas particular, gens generalitzable. En tot cas, la Kisa mai no em va dir el perquè de la seva preferència, i malgrat una certa insistència intel·lectual, mai no he pogut arribar a una conclusió definitiva.

Tal com he dit abans, la Kisona no es trobava gens bé. Era una gata molt castigada per nombrosos parts i accidents. L'últim accident i més perillós de tots va esdevenir quan va caure per la finestra del quart pis on vivíem. Va anar a parar a un dels patis interiors del bloc de cases que habitàvem. Eren les deu del vespre i vaig trobar-la viva, increïblement viva. Reposava damunt d'uns cartrons i semblava una Moisès felina a mercè del corrent de la vida. Mesos després, una setmana abans de la seva partença definitiva, la vaig trobar desanimada, fràgil, dèbil, indefensa, i tot espantat vaig trucar a Urgències Veterinàries. Després d'explicar els símptomes a la veterinària, aquesta va considerar necessària una exploració aquella mateixa matinada. La veterinària era una noia jove, gran amant dels animals. Es deia Montserrat i tenia un coolie, molt elegant, de nom Almirall, al qual només li mancava parlar anglès britànic per ser el súmmum de l'elegància.

L'exploració no va evidenciar cap símptoma de malaltia, llevat d'un batec cordial una mica dèbil. Nits després va repetir-se la mateixa situació. La Kisona no menjava i amb prou feines es movia. Vaig tornar a trucar a la veterinària, però aquest cop, cap de les meves trucades no va obtenir resposta. La meva inquietud creixia i creixia més i més, després de cada intent fallit de parlar amb la veterinària. Finalment, vaig resignar-me a esperar el que hagués de ser. Vaig endur-me la Kisa al llit amb mi. I vam esperar i esperar, ella entre els meus braços. Després d'un primer intent fracassat, va arribar la segona i definitiva aturada de cor. Fet el darrer sospir, el seu cos sense ànima va romandre amb mi fins a punta de dia. Dolça, bondadosa i tendrament, se'n va anar deixant-me sol amb un cos de mascota felina i un instant que voldria immortal, malgrat la tristor profunda.

La tendresa (Montserrat Fortuny)

Què és, la tendresa? Recordo moltes etapes de la meva vida, ja tan llarga...

Quan era petita, es veu que era molt esquerpa i quan jo tenia febre, que era molt sovint, fins que no em van treure les amígdales, la meva mare gaudia fent-me petons, perquè es veu que m'agradava sentir la frescor de la seva cara a les meves galtes enfebrades. Això, per part d'ella, era TENDRESA, oi?

Quan el meu pare ja era gran i li costava de caminar, s'agafava al meu braç i em deia: “Nena, tu ets el bàcul de la meva vellesa...!” Això era TENDRESA, per part d'ell, també...!

Quan el meu fillol, el Pere, era petit, se m'enfilava a la falda i em deia: “Padrineta, quan sigui gran em casaré amb tu...!” També ho era, de TENDRESA, oi?

Quan el Toni, al principi, em dedicava aquells poemes seus, tan bonics, i em deia: “Amiga i germana estimada”, quina TENDRESA més dolça, també. I quan, al final, em deia: “Estimada meva...” Què us sembla? Sí, la nostra vida n'és plena, de TENDRESA.

També hi ha una gran TENDRESA en els poemes del gran Jacint Verdaguer, sobretot en aquest, del seu llibre Betlem:

A la rosa penjat de sa mamella

xucla mel l'Infantó com una abella...

També n'hi ha molta, però dolorosa, desesperada, en aquella fotografia del nen mort, ofegat, al mar...

Últimament recordo el dia que vaig anar a la clínica, a veure la filleta del meu nebot, el Marc, que es diu Laia, que tenia dos dies i el seu pare li eixugava el culet amb una tovallola de paper, una vegada i una altra, perquè a cada batec del seu cor li sortia un altre cagarret... Si li haguéssiu vist la cara... Era pura TENDRESA!

I també aquesta TENDRESA m'ha inspirat, actualment, la contemplació de la careta dels infants acabats de néixer, com ara aquest nen, mig alemany, mig català, que es diu GIL, fill i nét, respectivament, de les nostres companyes del Taller d’Escriptura Creativa, la Coral i l'Antònia.

Oh, bonic GIL, quina tendresa

desperta en mi el teu cos petit,

la teva infantívola nuesa,

mig velada per la roba del teu llit...