dilluns, 30 d’octubre de 2017

Reflexions sobre la no-violència (Antònia García)

Un dia jo dinava tranquil·lament a casa. De primer plat, patates bullides amb col. De segon, pit de pollastre a la planxa acompanyat d'una amanida d'enciam, tomàquet, pastanaga i nous. I de postres, una poma.
Quan vaig agafar la poma, em va venir al cap una paraula: “Eureka!”. Sorprès, vaig rumiar per què se m'havia acudit. De seguida hi vaig caure: diuen que va ser Isaac Newton qui va fer aquest crit quan li va caure una poma al cap, mentre reposava sota una pomera. I va ser perquè va relacionar la caiguda de la fruita amb la força de la gravetat.
Mentre clavava queixalada a la poma, jo també vaig anar relacionant coses. Newton, el gran savi anglès, a més d’haver fet moltes altres coses, també havia formulat les lleis universals del moviment, la tercera de les quals és la llei d'acció i reacció. Aquesta llei diu que sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.
Per exemple, si algú t’empeny sense motiu, al metro, tu tens tendència a presentar una resistència física, de la mateixa intensitat, contra qui t’empeny, per mantenir la teva posició. Si algú et clava un mastegot, la teva reacció natural segons la llei de Newton és tornar-li la plantofada.
Vaig recordar el meu cosí Joan, que quan era jove, cap als anys 60, s’havia fet hippy. Duia una samarreta amb les paraules “feu l’amor i no la guerra”. Fumava porros o qui sap què. Segurament, si li haguessin ventat un carxot, no s’hi hauria tornat. Més aviat hauria preguntat “Ai, per què em pegueu?”. En Joan era pacifista, odiava qualsevol mena de violència sobre les persones però també sobre els animals, el medi ambient...
De violència, n’hi ha de moltes menes. Violència física contra homes, dones i criatures: cops, maltractaments, lesions i assassinats. També violència psíquica, que no es veu: menyspreu, crueltat, humiliació, negligència, gelosia. Gairebé sempre, totes dues menes de violència van juntes.
Arribats en aquest punt del meu raonament, no vaig poder evitar prémer amb força les dents contra la poma, no per agressivitat contra la fruita innocent sinó pel sentiment de rebuig que em provoquen les situacions que he citat.
Però una cosa és ser pacifista, que és una opció personal i que vol dir que el pacifista busca la pau i no vol la guerra, però viu en el seu món, no intenta canviar la societat, i una altra cosa és ser no-violent. Els conceptes contraris a la violència són la bondat, la suavitat, la bonhomia. El no-violent, tal com ho entenem ara, és respectuós, és afable, no vol l’opressió i procura anar cap a un canvi social, una societat sense injustícies; busca estratègies sense violència per defensar-se de les agressions dirigides a ell, personalment, i també al seu entorn, la societat en què viu.
Vaig tornar a recordar la llei de Newton: “sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.” El no-violent respon d’una manera diferent de com actua l’agressor, però respon. Respon amb l’educació, amb la persuasió, amb accions no violentes com ara concentracions, boicots, vagues, desobediència civil. Accions com ara la Marxa de la Sal, encapçalada per Gandhi, a l’Índia. O més recentment, la coneguda com la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia, fa uns vint-i-cinc anys; un procés pràcticament pacífic que va acabar, uns tres anys més tard, amb l’establiment de la República Txeca i de la República Eslovaca.
D’exemples com aquests, n’hi ha molts. M’hauria calgut temps per esgotar el tema. Però m’estava acabant de menjar la poma, ja només em quedava als dits el cor de la fruita, amb les llavors. Vaig voler fer una comprovació: vaig alçar el cor de la poma al nivell dels ulls i la vaig deixar caure. El cor mig rosegat va anar a parar al mig del plat. Eureka! Efectivament, com deia aquell, tot fent broma, si les coses no cauen per la força de la gravetat, cauen pel seu propi pes.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

L'entrevista de la setmana (Antònia García)



Avui, en el nostre programa radiofònic L'entrevista de la setmana, tenim el goig d'entrevistar la que és considerada la gran dama del teatre, la senyora Núria Espert, que ha tingut la gentilesa d'acceptar la nostra petició. Li ho agraïm moltíssim i ho considerem tot un honor.

            –Bon dia, Núria, i benvinguda al nostre espai setmanal d'entrevistes a personatges importants.
            –Bon dia! I moltes gràcies per haver-m'hi convidat. Estic completament a la vostra disposició.
            –Vostè és actriu, ha treballat al teatre, al cinema, a la televisió... Ha dirigit teatre i òperes... Si li sembla bé, voldria començar per aquestes preguntes: què sent la Núria actriu quan representa un personatge? Com es posa en la seva pell?
            –Què sento? Doncs és com una transformació. He de deixar de banda allò que jo sóc i convertir-me en una dona o un home de ficció, amb accions i sentiments que li són propis. Aquesta és la feina de tots els actors i actrius, és clar. La manera d'actuar des de dins del personatge, d'identificar-me amb ell, té la seva tècnica i el treball previ, que és molt laboriós. I hi ha d'haver el component més important: estimar el teatre, sentir-lo a dins i saber-ho transmetre al públic.
            –Vostè va néixer a l'Hospitalet de Llobregat... Podem dir l'any? 
            –I tant que sí! N'estic ben orgullosa! Vaig néixer l'any 1935, el dia 11 de juny.
            –I quan va començar a fer teatre?
            –Doncs des de molt petita. Als dotze anys vaig ingressar a la companyia infantil del Teatre Romea i  el teatre ja va formar part de la meva vida per sempre.
            –I aquesta predilecció per les figures tràgiques? Penso en obres com ara Medea, Fedra, Yerma, La violació de Lucrècia...
            –Bé, no és ben bé una predilecció. És que són personatges que presenten grans conflictes i que són representatius del món real, perquè a la realitat també hi ha molts d'aquests drames, encara que es vegin diferents, segons l'època i l'ambient... I el teatre, com en l'època dels grecs, actua de catarsi col·lectiva sobre el públic.
            –Núria, va representar Medea cap els disset o divuit anys, oi?
            –Sí, va ser la primera vegada que vaig fer aquest paper, al Teatre Grec de Barcelona. Amb molta por, sí, però va ser tot un èxit. Després també vaig treballar en la Compañía Lope de Vega, que dirigia José Tamayo. Fuenteovejuna... El caballero de Olmedo...Van ser temps molt durs. No teníem res, vivíem rellogats en una habitació, al carrer de Mallorca. Més endavant vaig fundar la meva companyia pròpia..
            –I mentrestant, va conèixer Armand Moreno, que també era actor...
            –Era actor, sí... Jo tenia dinou anys quan ens vam casar. Més endavant, ell va ser el meu mànager. Vam tenir dues filles, l'Alícia i la Núria. Elles i el meu marit van omplir la meva vida. Sense deixar mai el teatre, però. Sobretot després que l'Armand va morir, l'any 1994. Les meves filles sempre m'han fet costat.
            –Quan li va arribar, el reconeixement internacional?
            –Va ser l'any 1970, quan vam guanyar el Gran Premi del Festival Internacional de Belgrad amb l'obra Les criades, de Jean Genet. Després ja vam anar per tot arreu: París, Londres, Argentina, els Estats Units...
            –Com va ser que va parar d'actuar i va començar a dirigir?
            –Ah, bé! Em van demanar que dirigís La casa de Bernarda Alba, al Teatre Líric de Londres. Em feia molta por perquè no havia dirigit mai, però me'n vaig sortir. Això va ser l'any 1986.I també em van proposar que dirigís l'òpera Madama Butterfly, aquest cop a Glasgow. Després van seguir més òperes... I amb el temps, unes vegades vaig actuar i unes altres vaig treballar en la direcció.
            –Què li agrada més, actuar o dirigir?
            –Ara que tinc força experiència en tots dues coses, he de dir que se'm fa difícil triar-ne una. Actuar és fantàstic, sempre i quan hi hagi un bon director. Jo no sabria treballar si no em guiés un director. I quan dirigeixo, he d'anar molt alhora amb els actors. Hem d'anar tots d'acord perquè l'obra surti bé. La feina, més ben dit, l'art d'actuar, com l'art de dirigir, són dues formes molt i molt gratificants de realitzar-me. No puc considerar-ne una per sobre de l'altre.
            –Quants premis i guardons ha tingut fins ara per la seva trajectòria artística i professional?
            –Ai! A veure... Bé, ja fa molts anys que vaig tenir  un premi que em va fer molta il·lusió. Va ser el Premi Margarida Xirgu per l'obra Una altra Fedra, si us plau, que jo havia demanat d'escriure a Salvador Espriu. I durant aquests anys m'han concedit la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'Or al mèrit en les belles arts dels Ministeri de Cultura espanyol, el Premi Nacional de Teatre, la Medalla d'Or del Liceu de Barcelona... Potser me'n deixo alguna. L'últim que m'han concedit és el Premi Princesa d'Astúries de les Arts, aquest passat 2016. Però el millor premi me l'està donant la vida: Tinc bona salut, conservo bé la memòria i no he perdut les ganes de treballar. Què més puc desitjar?
            –La felicitem de tot cor, Núria, per tots aquests premis tan merescuts, especialment aquest últim, el que li ha donat la vida, tan important i que tant s'ha d'agrair. Només ens resta donar-li les gràcies, en nom dels nostres oients i en nom nostre, per haver-nos atès amb tanta cordialitat. I esperem que ens permeti tornar a entrevistar-la  en alguna altra ocasió.
            –Ha estat un plaer. Podeu comptar amb mi quan ho considereu oportú.

Senyors i senyores, oients del nostre programa, esperem que hagin gaudit d'aquesta interessant i agradable entrevista amb Núria Espert i els esperem la setmana que ve per una nova entrevista. Bon dia a tothom!

Entrevista a Núria Espert (Llum)



           
–Senyora Núria Espert?
            –Sí, jo mateixa. Qui és?
            –Soc Llum García, del diari Escriguinarda, de Barcelona, dedicat a la publicació d'escrits curts, fets per aficionats a escriure. Li truco per demanar-li una mica del seu temps per fer-li una petita entrevista pel nostre diari.
            –Està bé, però com deu saber, estic molt ocupada, no disposo de molt de temps i he de mirar l'agenda. Si vol, el proper divendres a les 15 h disposo d'uns minuts,  però puntual, si us plau.
            –On ens trobarem, si us plau?
            –Al  bar del teatre on estaré assajant.
            –Moltes gràcies. Hi seré.
* * *

            –Bona tarda, senyora Núria, i moltes gràcies per permetre'm de fer-li l'entrevista.
            –Si us plau, que el temps vola.
            –L'afició pel teatre li ve des de...
            –Des de petita,  molt petita, sentia volar la imaginació quan em contaven contes i jo sempre era la protagonista i em ficava en embolics, però em feia molt feliç ,viure en el meu món. Després, a l'escola, a l'hora del pati, jugava a representar escenes, com a entrenament per a les funcions que fèiem les amigues, companyes, els diumenges al matí, per a la gent petita del barri, en un pati lliure d'un veí.
            »A part, gaudia de valent, com molta canalla, posant-me disfresses amb les robes de la mare.
            »Sempre he sentit plaer en ficar-me a la pell de diferents personatges i vivint vides d'allò més estranyes. Quan llegia llibres i llibres, els devorava i els vivia en la meva realitat.
            –Quan va ser la primera vegada que va pujar a dalt d'un escenari?
            –Quan era a l'escola, per representar un diàleg nadalenc. Va ser inoblidable. Quina emoció! Penso que des de llavors vaig sentir el cuc del teatre dins meu i mai no he pogut deixar-lo.
            –Va ser autodidacta?
            –Ben bé sí. A l'escola vaig començar a aprendre però vaig fer moltes coses de manera lliure.
            »Ja joveneta, me'n vaig anar a França a una escola de renom i vaig aprendre tota la base del que després vaig desenvolupar. Vaig aprendre molt i molt.
            »Sempre he tingut fam d'aprendre, de superar-me, d'aconseguir fites més difícils i valuoses, i espero que sigui amb mi, aquest afany, durant els dies de vida que em restin. És la meva vida i si un dia el cos no m'ho permet, hauré de deixar l'escena, però mantindré el goig de veure representacions, de llegir, de seguir l'actualitat teatral.
            –Quantes vegades s'ha vestit d'home, en les representacions?
            –No moltes, penso que en tres ocasions. Representar personatges únics té, per a mi, un atractiu enorme. No importa canviar de sexe, en escena. És un repte.
            –I el cinema, li agrada?
            –Sí, però no té res a veure amb el treball a l'escenari, en directe, davant del públic, quan pots sentir el batec dels cors presos per l'emoció que la teva interpretació està produint. El dia que jo no estic fina ho noto, m'avergonyeixo per no donar honestament el que el públic es mereix; en canvi, visc una realitat molt real i diferent a la del dia a dia quan ho estic fent bé.
            –Molt, molt reconeguda per la seva atenció. Molt agraïda. Li desitjo que la felicitat que hi viu li duri mots anys, pel bé del teatre, del públic i de Catalunya, que por enorgullir-se de tenir-la con a icona d'escena. És un honor, per a tots nosaltres, poder gaudir de la seva presència en escena. Molt bon assaig i bona tarda.
            –A reveure.

Comiat de la Núria


Ens costa de creure que te n’has anat per sempre, Núria, i sense que t’haguem pogut acomiadar ni que fos amb una darrera abraçada... Quin greu.
Has volgut desaparèixer entre flames, un destí adient per a tu perquè has estat una dona de foc, rebel i plena d’energia. I has volgut reposar després en aquest bonic jardí frescal, cosa que també t’escau perquè eres també una dona de terra, sòlida i fèrtil.

Núria Foc; plena d’empenta, vivacitat i curiositat imparables. De rialla alegre, d’humor espurnejant, de rèpliques ocurrents i llengua esmolada. Eres ràpida de pensament i tenies la intel·ligència sempre activa.

Núria Terra; et senties també molt arrelada al país, plena d’amor profund a una llengua i un territori molt estimats, i defensats sempre amb passió. I era terral també l’amistat que teníem, sòlidament plantada, i alimentada amb la generositat del teu cor.  

Núria Foc; semblaves feréstega de vegades, però l’aparent brusquedat embolcallava un fons de tendresa lluminosa que de tant en tant treia el nas als teus escrits.

Núria Terra; et caracteritzaven la fermesa i la valentia, el teu anar sempre de cara i sense vacil·lar, desdenyant les tebiors i les hipocresies de tota mena. Tenies una gran fortalesa i un caràcter decidit, i demostraves coratge en tot el que deies i feies.

Núria Foc; plena de rebel·lia i de rauxa, sempre disposada a lluitar pel que consideraves just i valuós, la guspira de la llibertat sempre encesa als teus ulls.

Per tot això i més et trobarem molt a faltar, Núria. Ha estat un regal i un honor poder-te conèixer. Avui és des de lluny que t’escrivim aquestes poques paraules, però ens guardem ben a prop, al cor i per sempre, la teva amistat i el teu record.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Claus que cauen com fulles seques (Antònia García)



 Ja estem entrant a la tardor... Quantes fulles seques, per terra... Vaja! Unes claus arran de l'arbre! Algú que les ha perdudes. A veure, com són? Una, dues, tres, quatre... I aquesta tan petita, cinc... I aquest penjoll tot trenat, fet de cordonets de colors, amb un nus al final... Cap etiqueta, cap nom... I ara mateix, per aquest tros de carrer no hi passa ningú, només jo. Potser li han caigut a algú en sortir d'aquesta porta que està més a prop. L'amo d'aquestes claus quedarà ben fumut quan se n'adoni. O la mestressa, és clar. I si truco i pregunto... No. Qui les ha perdudes deu ser fora de casa. I potser no és d'aquesta casa, precisament. Algú que anava de pas, com vaig jo.
            Aquesta  clau més grossa deu ser del portal. Aquesta altra, deu ser la del pis... Aquesta, d'un armari? Aquesta, potser de la bústia... Aquesta tan petita... És ben estranya. Sembla contrafeta. Diria que és d'un calaix d'escriptori, potser d'un calaix secret... Per això en diuen secreters, és clar. Qui sap què guarda amagat, aquesta claueta! Unes cartes d'un amant misteriós, de joventut? Un objecte comprometedor, com ara una arma, que va servir per un assassinat mai no descobert? Unes joies valuoses, de l'àvia, que els altres hereus no sabien que existien?
            Ei, ei... Em deixo endur massa per la fantasia... Aquestes claus deuen ser d'un bon home o d'una bona dona que ha sortit ben d'hora per anar a la feina i que quan torni a casa es trobarà que no hi pot entrar... si no és que a casa hi visqui algú altre que li pugui obrir... Però, puc suposar... Sí, és molt suposar, però puc suposar que la dona que les ha perdudes està en tràmits de divorci... I les claus li han caigut just a davant de casa... i la sogra, en sortir a comprar el pa, se les ha trobades... I ha decidit amb tota la malícia fer-li passar una mala estona, fent veure que no sent el timbre, o fent veure que no és a casa... Una dona a punt de divorciar-se, viuria amb la sogra? I per què no? I si la jove és un cap de trons però és molt sociable,  i el fill de la sogra vol que...
            Però què m'empatollo? I a mi què se me'n dóna, de qui ha perdut les claus? Qui sigui, ja s'ho farà! Aquestes claus han caigut aquí, al peu del freixe, igual que han caigut les fulles seques. S'han desprès d'una butxaca o d'una bossa de mà perquè ara és el temps que les claus es tornen lliscants i per poc aire que faci o per poc moviment que els imprimeixi el seu portador, en caminar, les claus surten, voletegen descrivint una espiral i cauen suaument damunt de les rajoles de la voravia. Un cop a terra, estan exposades a les puntades de peu dels nens trapelles que van camí de l'escola. I si al gos que un veí del barri treu a passejar li sembla d'alçar la pota just damunt de les pobres claus, les ruixarà, ai, amb una substància oxidant i un si és no és corrosiva.
            Quin destí més incert, per a aquestes claus! Què podria fer, jo? Per si el seu amo les busca per tot el trajecte que ha fet anteriorment, durant el qual les ha perdudes, valdrà més que les deixi ben a la vista, però no a terra, no fos cas que els escombriaires no les vegin entre la fullaraca i les escombrin i les fiquin al cove, junt amb la brossa. A veure, al contenidor del rebuig... Mira que bé! Un tros de cordill! I com que porto la llibreta amb fulls DIN A4, puc lligar les claus al tronc del freixe de manera que destaquin damunt del full en blanc... Au! Ja està! Apa! Bon vent!

            Sí, ja estem entrant a la tardor. Cauen les claus... Cauen les fulles...

Les claus blaves (Eduard Alonso)

Les claus lapislàtzuli van caure just davant meu produint un enorme soroll en impactar sobre la vorera grisa que condueix al Mercat del Diamant. Malgrat el dolor de ronyons que m'acompanyava des de feia uns dies, vaig ajupir-me per recollir-les. Immediatament després de redreçar-me, vaig dirigir la mirada cap a dalt. Amb la mirada alçada, vaig repassar tots els balcons del bloc de pisos blaus ubicat a la meva dreta. Ningú. No hi havia ningú  a la vista. Ningú abocat al balcó. Una a una, vaig resseguir les balconades sense veure ningú. Davant dels meus ulls, no apareixia cap persona ni ésser viu de mida visible. Tot estava en silenci. El carrer buit, solitari, inquietant. Sorprès, desconcertat, esverat, vaig observar atentament les claus. Una sensació mig adrenalínica, mig d'aventura em va posseir. De claus, n'hi havia quatre, fetes de lapislàtzuli imperial. El clauer on les claus estaven col·locades era de color daurat.
    Mentrestant, l'estrèpit causat per l'impacte dels obreportes lapislàtzuli en caure sobre la vorera de color gris inquietant, continuava ressonant a l'interior de la meva oïda, talment un disc ratllat.
    Molt esporuguit, vaig preguntar-me què calia fer davant d'aquesta situació “xirinesca”.
    Un impuls poderós i desconegut va transportar-me fins a la porta de l'edifici vestit de blau. Les quatre claus estaven numerades de l'u al quatre. La porta de la finca tenia dos panys:
    Amb la clau número u vaig obrir el primer pany, i amb la número dos la porta es va obrir. Eureka!
    Dins del vestíbul, m'esperava en silenci un pany de paret cobert amb quinze bústies. Cinc plantes, tres portes per planta. Vaig provar d'agafar un ascensor silenciós que no donava cap senyal de vida... Debades. Així que vaig haver de pujar a peu per l'escala, planta a planta; porta a porta. En cada una d'elles, vaig trucar al timbre, i vaig picar a la porta preguntant en veu alta si hi havia algú.
    En arribar a la cinquena planta, tot just després de fer sonar el timbre de la primera porta i cridar si hi havia algú, va sentir-se bordar un gos, responent a la meva pregunta. Amb el cor desbocat i ple d'esperança, amb mans tremoloses vaig posar les claus tres i quatre en cada un dels panys i la porta es va obrir:
    Just davant meu, una gossa husky d'ulls immensament blaus i plens de fe, que amb el seu posat m'indicava que la seguís. Precedit per ella, vaig entrar en una sala gran on un home d'uns seixanta anys jeia inconscient al bell mig de l'estança. La mà dreta premia una capsa de medicaments. Vaig trucar, immediatament, al SEM. Deu minuts més tard, una infermera el feia tornar en si. La gossa husky el mirava fixament, els ulls plens de blava tendresa mentre la cua manifestava la seva joia pregona.