La setmana
estudiantil de la Clara s'acaba el divendres al migdia. Des que abandona el pis
compartit, a les quatre de la tarda, fins que entra a classe, a les nou del
matí del dilluns, intenta oblidar-se dels llibres, de les lliçons i dels
apunts. Aquell temps és per a tornar a casa, amb els pares i els amics. Només
en època d'exàmens en fa una excepció.
Els pares ja saben que aprofita el temps. La prova són les bones notes
dels exàmens. Quan li pregunten pels estudis, respon amb un “tot bé, tot bé,
cap novetat!” i tot seguit canvia de conversa. No insisteixen. La coneixen prou
com per saber que el que vol, el cap de setmana, és evadir-se'n. Les noves
amistats no li han fet perdre les antigues, les del poble. Es deleix per
trobar-se amb la Caterina, en Salvador, en Jaume, la Remei...
Ara ja és a dalt del tren. Troba uns seients buits. S'asseu arran de
finestra, així podrà veure el mar. Repenja el cap i tanca els ulls. El
sotragueig del tren la fa endormiscar uns minuts. La desperta una veu. Un home
d'uns cinquanta anys li demana si li fa res que segui al seu costat. Ella li
respon que no li fa res, no. De fet, li és indiferent del tot. Plega la jaqueta
i se la posa a la falda perquè no destorbi. L'home li'n dóna les gràcies. Li fa
un comentari sobre la temperatura del vagó, unes paraules d'aquestes que
s'acostumen a dir per entrar en conversa. La Clara no té ganes de parlar.
Respon amb un lacònic sí, té raó, i gira el cap per contemplar el mar, ara que
les cases ja han quedat enrere. Després d'un breu silenci, l'home fa un nou
intent. Li parla del viatge, li pregunta on va. Li diu que quan arribi al seu
destí, no hi haurà ningú que l'esperi, a ell. Parla amb educació però la Clara
no té cap interès en saber res d'aquell desconegut. Tant se li'n dóna de si
està sense feina i en tràmits de divorci, de si té dificultats per arribar a
final de mes i de tot de problemes que l'home li explica, amb aquella facilitat
que hi ha d'esbravar-se, de buidar l'ànima davant d'una persona a qui no s'ha vist
mai abans i que probablement no es tornarà a veure mai més.
Quin pesat, pensa la Clara. Aprofita cada silenci momentani per
contemplar el mar. En arribar a les estacions, observa distretament el moviment
dels viatgers despenjant les seves pertinences, desplaçant-se pel passadís del
vagó cap a les portes de sortida, uns moviments repetitius, com les onades de
la platja, que deixen tot de persones a l'andana de les estacions mentre unes
altres tornen a omplir els vagons del tren i a ocupar els seients. Aquestes
persones són cossos, cossos d'edats diferents, de cares planes, anònimes,
inexpressives, o això li sembla a la Clara; sense passat, sense futur, només un
present que no importa en un lloc de pas, el vagó d'un tren, amb destinació
desconeguda. La Clara està cansada, té ganes de dormir i l'home del seu costat
s'entesta a parlar i parlar.
Cinc minuts abans d'una de les estacions, l'home s'aixeca i s'acomiada
de la Clara. Bona tarda, jo baixaré aviat... Ella inclina el cap. Bona tarda. I
torna a mirar el mar, que va prenent el color gris dels núvols. Falta una bona
estona abans no arribi al poble, encara podrà fer una becaina.
El tren arriba a l'estació. Es produeix el vaivé de gent i, passats uns
moments, el tren arrenca amb suavitat. Encara no ha tingut temps d'agafar
embranzida quan, de sobte, se senten uns crits esgarrifosos, un grinyol de
rodes estrident i una frenada brusca. El tren s'atura gairebé en sec. Hi ha
enrenou de gent a l'andana. Els passatgers del vagó obren les portes, miren d'esbrinar
què passa. La veu corre de seguida: “un home que s'ha tirat a la via!” La
Clara, alarmada com els altres, s'ha alçat del seient. Un home? Quin home?
S'aboca a la finestra, mira a través del vidre, ressegueix la gent de l'andana.
Però, podrà reconèixer l'home que seia al seu costat? Si gairebé no se l'havia
mirat! Va a la porta del vagó i des d'allí també mira, el busca, però no el
veu. És que, potser... Potser és ell, qui s'ha tirat a la via? Se li fa un nus
al coll. El revisor va passant pels vagons demanant calma als viatgers i els
avisa que el tren restarà parat una estona “per un incident que s'ha produït”.
Un incident! Tothom sap quina mena d'incident és, aquest. Un suïcidi o,
com a mínim, un intent de suïcidi. La Clara està tota trasbalsada. I si la
víctima és l'home que s'entossudia a parlar-li, malgrat el posat malagradós
d'ella? I si li calia que algú l'entengués o el volgués escoltar? Hauria actuat
igual, si ella... ? La Clara espera, desitja, sentir la sirena de l'ambulància.
Però passen uns minuts i no se sent. Potser no cal, ja no cal córrer... Aquell
home, si és que era el mateix, estava en un lloc de pas, d'indiferència,
d'incomprensió. Res no el retenia en aquesta vida. Per què continuar? Havia
decidit el seu destí.
La Clara torna al seient i fixa els ulls en l'aigua sempre en moviment
del mar. Mira la resta de passatgers. Alguns comenten en veu baixa el que acaba
de passar. La Clara se'n sent allunyada. No tenen res a veure amb ella, ni està
amb ànims de parlar amb ningú. Torna a mirar el mar, pensa en l'home que seia
al seu costat i una llàgrima li llisca per la galta.
No ho puc evitar,
hi ha espais, tant si són oberts com tancats, que sovint em causen una gran
incomoditat. Són aquells llocs habituals on tots, més aviat o més tard, acabem
acudint. Em refereixo a aquells indrets anodins i impersonals que són els
aeroports, autopistes, carreteres, supermercats, passadissos, vestíbuls,
mitjants de transport, andanes, ascensors, etc.
