La religió (Montserrat Fortuny)

Volen fer tornar la Religió a les aules. En un estat laic no s'hauria de fer sense l'aprovació de tothom, però ja sabem que hi ha coses que es fan perquè ho diu qui té la paella pel mànec. Les pregàries, res de res. Qui vulgui pregar que ho faci a la seva manera, a casa seva.

Ara, per a mi, la Religió és una assignatura necessària, perquè també té la seva cultura.

Us imagineu una persona molt culta que no sàpiga qui és Jacob, per exemple? Que no sàpiga el nom de la muller d'Abraham? Quins eren els germans de Josep? Qui va ser el primer marit de Betsabé? I que desconegui la paràbola de L'ovella perduda, la de La moneda retrobada, la d'El fill pròdig? O la resurrecció de Llàtzer?

Això només parlant de la religió judaica i de la cristiana, amb les seves diverses branques, com per exemple: els catòlics, els protestants, els evangelistes, els hugonots, els baptistes, etc., etc.

I els testimonis de Jehovà i els mormons…?

I l´islam…? Qui no sap qui és Al·là, o Mahoma, o Fàtima, o Alí…?

I les religions de l'Índia, de la Xina, dels lames…?

I la dels inques, dels maies?

Per no parlar de la mitologia, també tan interessant? Pot algú, amb una petita dosi de cultura, ignorar per què els planetes del sistema solar es diuen els seus noms? Per què van posar Mercuri al més ràpid i lleuger? I Venus al més bonic? I Mart al vermellós? I Júpiter al més gros? Etc., etc.

I els egipcis? Isis, Osiris, Ra, Amon, Aton, Horus…?

I si sé alguna cosa de la mitologia basca és gràcies a un exercici que vam fer al Taller.

Jo veuria molt bé l'ensenyament de totes les religions, com a cultura general.

A mi, a l'escola, només em van ensenyar una mica d'Història Sagrada i Catecisme… Tot allò altre m'ho he hagut d'aprendre tota sola.

I em deixo per al final les guerres religioses:

Després que els emperadors romans manessin matar tots els cristians, quan es va convertir Constantí, llavors va ser a l'inrevés, els cristians vinga a matar els altres, tant a l'imperi romà com a Grècia i altres llocs.

I les Croades? Tot el món cristià contra els islàmics; vinga a lluitar per a conquerir Terra Santa, amb els milers i milers de morts, ferits, captius, que això va provocar en tots dos bàndols.

I a l'Edat Mitjana, El Sant Ofici a tot Europa, La Santa Inquisició a les Castelles i rodalies, i a Catalunya-Aragó…, tota la península. Amb les seves tortures i fogueres…, la cacera de bruixes, fins ben entrat el segle XVII.

I ara, al revés, tot l'islam en contra del cristianisme, els seus ulemes ferotges i els seus màrtirs, els nois-bomba! Això, al nostre moderníssim segle XXI….! I L'Alcorà no ho demana, al contrari, diu que “Déu és amor”, igual que l'Evangeli, des de sempre.

Què ensenyem? (Núria Soler)

Religió? Quina? N’hi ha tantes de religions que es fa difícil dir si cal que s’ensenyin a l’escola. Considero que l’aprenentatge de la religió, sigui quina sigui o no en sigui cap, ha de partir d’un mateix i, per tant, si se sent atret par algun tipus de creença religiosa, qui hi estigui interessat ja cercarà la manera d’acostar-s’hi.

Ensenyar una religió als nens pressuposa orientar-los cap a una creença preestablerta que potser no s’adiu amb el context familiar i que els pot generar conflicte.

No estic en contra de cap tipus d’ensenyament sempre que no pressuposi marcar un camí. Crec força més convenient tractar les religions en el vessant històric i ensenyar tot el que fa referència a l’evolució de les creences religioses al llarg de la història i com a complement d’aquesta.

Cal tenir en compte que la major part dels conflictes armats que ha patit la humanitat han estat i, desgraciadament, estan propiciats en nom o en contra d’un déu. Que siguin motiu d’hostilitat les creences d’uns envers aquells que en tenen unes altres de diferents em fa sospitar que les religions utilitzen els sentiments dels creients en benefici d’altres interessos.

En tot cas, les creences religioses haurien de restringir-se a l’àmbit estrictament personal i mai intentar inculcar-les per obligació ja que cal que tinguem en compte que tots creiem sempre estar en posició d’una veritat indiscutible.

A més a més, també considero que cap d’aquestes veritats es basen en res concret. Només són un concepte que viu en cadascú i que, en aquells que tenen necessitat de creure que el seu destí ve donat per una voluntat superior, es transforma en veritat absoluta.

A més a més em sembla que quan un(a) sent la necessitat de dirigir-se a una força no tangible pot fer-ho amb les seves pròpies paraules, no cal que ningú els les proporcioni i , encara menys, en formes estereotipades. Tots tenim el nostre llenguatge íntim per comunicar-nos, tots utilitzem fórmules personals.

Ensenyem a conèixer-nos, a respectar i a estimar. Segur que ens serà útil a nosaltres mateixos i a aquells a qui volem lliures.

El debat (Antònia García)

Durant la celebració de les IVes Jornades d'Intercanvis Culturals que es feien a la ciutat de Sarti, un dels temes a debatre, l'ensenyament religiós, era formulat amb aquesta pregunta: “Creieu que a les escoles ha de ser obligatòria, com a assignatura, la religió?”

Els assistents al debat van començar a expressar les seves opinions.

Els mahometans van dir que sí, i que a les escoles alcoràniques així es feia. A les mesquites, els nens aprenien a llegir i a resar i, més tard, ampliaven els estudis.

Els jueus també hi van estar d'acord. Els infants, des de ben petits, havien d'anar a les sinagogues amb els seus familiars i també havien de rebre ensenyament religiós a les escoles.

D'entre els cristians, catòlics, protestants, etc., n'hi havia que hi estaven d'acord. La religió havia de ser present a l'ensenyament com a assignatura. També n'hi havia que opinaven que la religió era una cosa molt personal, que pertanyia a l'àmbit privat i domèstic. Que era a casa on s'havia d'aprendre. Però que, per a qui així ho desitgés, també a les esglésies s'ensenyava el catecisme. I en cas que s'ensenyés com a assignatura obligatòria a les escoles, no s'havia de limitar a una sola religió sinó que s'havien d'impartir coneixements sobre les altres religions, si més no, sobre els principals grups de creences religioses.

Els laics hi van dir la seva: no s'havia d'ensenyar religió a les escoles. Cada persona havia de poder triar les seves creences sense cap influència de l'ensenyament escolar ni de cap altre mena.

Els budistes i els hinduistes no hi van estar d'acord. Segons ells, la religió, qualsevol religió, s'havia d'ensenyar obligatòriament en tots els àmbits, a les escoles i també en la intimitat de les famílies. La religió ho havia d'impregnar tot. Les persones havien de viure immerses en les seves creences i havien de practicar tots els rituals.

Arribats en aquest punt, van prendre la paraula els representants d'algunes religions animistes i els d'altres creences poc conegudes que van deixar parat l'auditori amb uns raonaments molt respectuosos envers les altres religions i una defensa aferrissada de l'absoluta llibertat personal d'opció religiosa a què tenien dret tots els humans. Aquests representants, que van ser els últims a prendre la paraula, van venir a dir que la religió de cadascú podia passar, en principi, dels pares als fills, però un cop aquests últims arribessin a l'edat adulta, podien triar el camí propi.

A continuació, hi hagué un debat llarg i apassionat. Curiosament, no va servir de gran cosa perquè els assistents a aquelles Jornades van continuar pensant el mateix que abans de començar l'acte. I al contrari del que es pretenia, cadascú es va refermar més en la idea que era ell, i no els altres, qui tenia la raó.