Silenci d'amor (Montserrat Fortuny)

 

El silenci d'amor

és un silenci

que parla més que les paraules.

Silenci que deixa sentir els batecs

dels cors que estimen, sens remor.

El silenci d'amor

s'omple de sons,

de música, de versos, de cançons.

És el silenci musical

que jo conec,

silenci animat!

Els ulls brillen,

els llavis somriuen,

les mans agafen les mans

amb suavitat,

amb escalfor tèbia,

agradable,

com si fossin de seda

o de llana suau,

que només es troba

als teixits humans,

quan bateguen a cor,

al ritme enamorat.

Sense paraules (Antònia García)

Vaig pensar que al meu amic Jaume li calien la meva companyia i les meves paraules. Havia mort la seva mare i devia estar destrossat. Vaig anar al tanatori. Pel camí vaig trobar la Rosa i en Sadurní, que també hi anaven. Vam fer els comentaris normals en un cas així: “Ves, qui ho havia de dir. Una cosa tan ràpida... I semblava que estava tan bé...!” En entrar a la sala de vetlla, vam trobar en Jaume amb posat seriós. La Rosa el va abraçar i li va expressar el seu sentiment amb un doll de paraules. Sempre ha estat molt parladora, la Rosa. En Sadurní, més discret, li va dir les frases de ritual, fent memòria de la difunta, i desitjant-li conformitat. A continuació, en Jaume i jo vam encaixar, emocionats. Vaig notar la seva mà una mica tremolosa, i li vaig voler dir unes paraules de condol... però no vaig poder. En Jaume tenia la mirada tan trista... Jo movia els llavis però no podia articular cap paraula. I així em vaig quedar durant uns moments, amb la seva mà agafada i la sensació que em faltava l’aire. En Jaume va alçar les celles i va fer un lleu somriure comprensiu. Tampoc no va dir res. No calia. Vaig prémer més fort la seva mà entre les meves mentre notava que se’m començaven a negar els ulls. Aleshores la Rosa va intervenir amb més paraules i això em va permetre recuperar l’aplom.

Aquella nit em vaig desvetllar i em van anar venint a la memòria imatges i fets d’anys enrere, relacionats amb silencis eloqüents com el que s’havia produït en donar el condol al Jaume.

Vaig recordar una conversa amb la Júlia. Jo li havia demanat de sortir amb ella. La Júlia, de primer, em va mirar fixament amb aquells ulls tan negres, em va posar la mà sobre el pit, com per mesurar els batecs del meu cor, i va començar a obrir la boca com per respondre. Però no va dir res. Es va quedar així, perplexa, amb la boca oberta. Jo ho vaig interpretar com una resposta favorable. En tot cas, no del tot negativa. Però estava ben equivocat. Ella va inclinar una mica el cap, em va dirigir una mirada burleta, de dalt a baix, i va estar a punt d’esclafir a riure. Jo em vaig quedar parat, em vaig sentir rebutjat, ofès. Ni em va dir res ni jo vaig esperar cap paraula seva. En vaig tenir prou amb l’expressió de menyspreu de la seva cara. Sense dir res, em vaig allunyar del seu costat.

Com que continuava desvetllat, els records van anar passant pel meu cap. Vaig recordar l’àvia Dolors, la seva cara blanca i fina, els bunyols que feia per Setmana Santa, els dits de moviments àgils fent punta de coixí... Vaig recordar que de nits es llevava, es posava una bata per sobre i silenciosament, venia a veure com dormíem el meu germà i jo. Però jo tenia el son molt lleuger i algunes vegades em despertava. “Ssssst...!”, feia ella, posant-se un dit sobre els llavis. I ens mirava, i ens passava la mà molt suaument pels cabells... “Ssssst...!” I aquell seu silenci era ple de paraules mudes, afectuoses, com si fos la rosada que omple de perles l’herba del camí.

La son no em venia i jo no parava de girar-me i tombar-me entre els llençols, fins que la Berta es va queixar: “Vols parar, d’una vegada? Ni dorms ni em deixes dormir, renoi...!” Em vaig llevar i vaig anar al lavabo. Em vaig mirar al mirall. Uix, quina mala cara! Tenia un ble de cabells entre els ulls i una ganyota als llavis. “Entesos”, vaig dir amb el pensament al mirall. “Ja me’n torno al llit”. Però en alçar el llençol, vaig veure el braç estirat i la mà de la Berta. Amb l’índex, m’assenyalava el sofà que tenim al fons del dormitori. Vaig intentar ficar-me al llit. L’índex de la Berta va insistir amb contundència, indicant el sofà. No calia que digués res, estava molt clar. Vaig agafar una flassada de l’armari i vaig anar al sofà, com qui va al psiquiatra. I un cop allà, estirat, mentalment vaig començar a contar bens...

Converses (Carme Marquès)

―Que bé que hagis pogut venir ―li va dir al Joaquim, amb un ampli somriure al rostre ombrejat per una espessa barba on ja es veien cabells blancs. Semblava que l’emoció fes espurnejar una incipient llàgrima que ell separà amb un gest de la mà.

―Difícil d’ignorar, ja saps que et tinc en gran estima ―li contestà amb veu amb prou feines audible a causa de l’emoció que el trasbalsava.

―Tu diràs, estimat Joan. El teu misteriós missatge  no m’ha deixat dormir en tota la nit ―va dir, amb posat preocupat.

―No sé si saps que fa uns mesos va morir la meva mare ―va dir en Joan, amb la veu trencada per la pèrdua irreparable de l’ésser estimat―. Com ja saps, mai no m’he casat i sempre hem viscut junts; la llar, la de sempre.

Un silenci emocionat s’instal·là entre els amics, només trencat pel  soroll de tasses i culleres al fons del bar. Els dos homes estaven asseguts en una de les tauletes més allunyades del taulell.

En Joaquim acotà el cap, no calia dir cap paraula, ell havia conegut la mare d’en Joan i coneixia els lligams tan estrets que els unien. Amb un impuls, agafà la mà del seu amic i la va prémer amb afecte per demostrar-li el dol que li produïa la notícia. Passats uns instants, en Joan inicià el diàleg.

―Bé, el cas és que he rebut l’herència de la mare. És prou quantiosa per donar-me l’oportunitat de satisfer el somni de la meva vida. Viatjar al Tibet.

En Joaquim obre uns ulls com plats i un oh allargassat surt dels seus llavis.

Com que l’amic no comenta res, en Joan continua.

―He pensat que tu m’acompanyis. Tu, com a expert en estudis tibetans, ets la persona més indicada. Què te’n sembla? No cal que contestis ara mateix. Tu t’ho penses, i quan sàpigues què vols fer m’ho fas saber i llavors, plegats, començarem a planejar-ho ―diu amb veu vibrant, pensant en un futur millor, d’esdeveniments venturosos. Els ulls uns moments abans tristos, ara brillen confiats en un esdevenir prometedor.

En Joaquim continua en un estat de sorpresa tal que el color li ha fugit del rostre i les paraules també li han fugit dels llavis. Un llarg silenci s’instal·la entre ambdós. 

Sort que en aquell moment el cambrer s’acosta per saber si volen prendre res.

―Bé, com pots comprendre, les dues notícies m’han deixat en un estat de xoc. Sobre la primera, sàpigues que lamento tan irreparable pèrdua i t’acompanyo en el teu dol ―va dir, amb veu plena d’emoció―. De la segona, no surto de la meva sorpresa, em costa d’assimilar-la,  ignorava el teu desig de fer aquest viatge. Em sembla molt bé. Quan em recuperi de la sorpresa et donaré una resposta adequada. Ara parlem de nosaltres, del que ens ha succeït durant aquests llargs anys sense saber res de les nostres vides. I prenem el cafetó i si pot ser, acompanyat d’un conyac millor.

Una forta rialla va unir més aquells amics de tota la vida.