Avui, en el nostre programa radiofònic L'entrevista de la setmana,
tenim el goig d'entrevistar la que és considerada la gran dama del teatre, la
senyora Núria Espert, que ha tingut la gentilesa d'acceptar la nostra petició.
Li ho agraïm moltíssim i ho considerem tot un honor.
–Bon dia,
Núria, i benvinguda al nostre espai setmanal d'entrevistes a personatges
importants.
–Bon dia! I
moltes gràcies per haver-m'hi convidat. Estic completament a la vostra
disposició.
–Vostè és
actriu, ha treballat al teatre, al cinema, a la televisió... Ha dirigit teatre
i òperes... Si li sembla bé, voldria començar per aquestes preguntes: què sent
la Núria actriu quan representa un personatge? Com es posa en la seva pell?
–Què sento?
Doncs és com una transformació. He de deixar de banda allò que jo sóc i
convertir-me en una dona o un home de ficció, amb accions i sentiments que li
són propis. Aquesta és la feina de tots els actors i actrius, és clar. La
manera d'actuar des de dins del personatge, d'identificar-me amb ell, té la
seva tècnica i el treball previ, que és molt laboriós. I hi ha d'haver el
component més important: estimar el teatre, sentir-lo a dins i saber-ho transmetre
al públic.
–Vostè va
néixer a l'Hospitalet de Llobregat... Podem dir l'any?
–I tant que
sí! N'estic ben orgullosa! Vaig néixer l'any 1935, el dia 11 de juny.
–I quan va
començar a fer teatre?
–Doncs des
de molt petita. Als dotze anys vaig ingressar a la companyia infantil del
Teatre Romea i el teatre ja va formar
part de la meva vida per sempre.
–I aquesta
predilecció per les figures tràgiques? Penso en obres com ara Medea, Fedra, Yerma, La violació de Lucrècia...
–Bé, no és
ben bé una predilecció. És que són personatges que presenten grans conflictes i
que són representatius del món real, perquè a la realitat també hi ha molts
d'aquests drames, encara que es vegin diferents, segons l'època i l'ambient...
I el teatre, com en l'època dels grecs, actua de catarsi col·lectiva sobre el
públic.
–Núria, va
representar Medea cap els disset o divuit anys, oi?
–Sí, va ser
la primera vegada que vaig fer aquest paper, al Teatre Grec de Barcelona. Amb
molta por, sí, però va ser tot un èxit. Després també vaig treballar en la
Compañía Lope de Vega, que dirigia José Tamayo. Fuenteovejuna... El
caballero de Olmedo...Van ser temps molt durs. No teníem res, vivíem
rellogats en una habitació, al carrer de Mallorca. Més endavant vaig fundar la
meva companyia pròpia..
–I
mentrestant, va conèixer Armand Moreno, que també era actor...
–Era actor,
sí... Jo tenia dinou anys quan ens vam casar. Més endavant, ell va ser el meu
mànager. Vam tenir dues filles, l'Alícia i la Núria. Elles i el meu marit van
omplir la meva vida. Sense deixar mai el teatre, però. Sobretot després que
l'Armand va morir, l'any 1994. Les meves filles sempre m'han fet costat.
–Quan li va
arribar, el reconeixement internacional?
–Va ser
l'any 1970, quan vam guanyar el Gran Premi del Festival Internacional de
Belgrad amb l'obra Les criades, de Jean Genet. Després ja vam anar per
tot arreu: París, Londres, Argentina, els Estats Units...
–Com va ser
que va parar d'actuar i va començar a dirigir?
–Ah, bé! Em
van demanar que dirigís La casa de Bernarda Alba, al Teatre Líric de
Londres. Em feia molta por perquè no havia dirigit mai, però me'n vaig sortir.
Això va ser l'any 1986.I també em van proposar que dirigís l'òpera Madama
Butterfly, aquest cop a Glasgow. Després van seguir més òperes... I amb el
temps, unes vegades vaig actuar i unes altres vaig treballar en la direcció.
–Què li
agrada més, actuar o dirigir?
–Ara que
tinc força experiència en tots dues coses, he de dir que se'm fa difícil
triar-ne una. Actuar és fantàstic, sempre i quan hi hagi un bon director. Jo no
sabria treballar si no em guiés un director. I quan dirigeixo, he d'anar molt
alhora amb els actors. Hem d'anar tots d'acord perquè l'obra surti bé. La
feina, més ben dit, l'art d'actuar, com l'art de dirigir, són dues formes molt
i molt gratificants de realitzar-me. No puc considerar-ne una per sobre de
l'altre.
–Quants
premis i guardons ha tingut fins ara per la seva trajectòria artística i
professional?
–Ai! A
veure... Bé, ja fa molts anys que vaig tenir
un premi que em va fer molta il·lusió. Va ser el Premi Margarida Xirgu
per l'obra Una altra Fedra, si us plau, que jo havia demanat d'escriure
a Salvador Espriu. I durant aquests anys m'han concedit la Creu de Sant Jordi,
la Medalla d'Or al mèrit en les belles arts dels Ministeri de Cultura espanyol,
el Premi Nacional de Teatre, la Medalla d'Or del Liceu de Barcelona... Potser
me'n deixo alguna. L'últim que m'han concedit és el Premi Princesa d'Astúries
de les Arts, aquest passat 2016. Però el millor premi me l'està donant la vida:
Tinc bona salut, conservo bé la memòria i no he perdut les ganes de treballar.
Què més puc desitjar?
–La
felicitem de tot cor, Núria, per tots aquests premis tan merescuts,
especialment aquest últim, el que li ha donat la vida, tan important i que tant
s'ha d'agrair. Només ens resta donar-li les gràcies, en nom dels nostres oients
i en nom nostre, per haver-nos atès amb tanta cordialitat. I esperem que ens
permeti tornar a entrevistar-la en
alguna altra ocasió.
–Ha estat
un plaer. Podeu comptar amb mi quan ho considereu oportú.
Senyors i senyores, oients del nostre programa, esperem que
hagin gaudit d'aquesta interessant i agradable entrevista amb Núria Espert i
els esperem la setmana que ve per una nova entrevista. Bon dia a tothom!
