Anna senzillament (Elisabet Prades)

DIVISA

Xocolata a la boca, 
El petit príncep a les mans, 
llum als ulls, 
un somriure als llavis 
SEMPRE!!!

Aquell capvespre un lliri de dol em va mormolar la teva partida, no el vaig voler entendre.  En arribar la nit vaig sortir al jardí, et vaig veure volar amb el Petit Príncep camí de les estrelles.

Un crit enmig de les ombres.

Va ser el telefon, qui si no?, va vomitar la teva absència, un HÒSTIA! va ressonar enmig de la nit d'asfalt.

Estimada Anna,

avui en arribar la rampa no hi era... I el teu lloc era buit.

T'agrada com a començament?  Quina classe, com vaig gaudir aquella darrera tarda. Qui ens havia de dir que... no, l'última mai, sempre la penúltima.

Bé, anem al gra, com saps avui és el primer dia que porto la classe. Saps, estic una mica nerviosa, no sé si a les noies els agradarà, em faria tanta il·lusió...

T'explico que escriurem deu minuts però escriptura automàtica, o sigui escriure durant un temps sense raonar, sinó posar senzillament el que sentim en aquell moment. Una especialista d'aquest estil va ser la Virginia Woolf, buf, impressionant!!!  Et diré que jo he fet trampa perquè a les nits quan tinc insomni començo a apuntar bajanades i, clar, hi estic acostumada, i quan comences a trobar-hi el truc és divertit i et desfoga "mogollón"

Bé, Anna ja t'explicaré com... però si tu hi seràs!

Fins a la propera classe,                                

Teves

P.D.        Quin temps fa per Ítaca?            Per aquí...

"Sense tu el sol fereix el  jardí, regna el silenci, el blau del cel cega les flors que demanen pluja en un crit buit,  i jo, impotent, les acarono amb la mirada perquè porto les mans plenes d'absències."

Recordant l'Anna

Quina mala jugada que ens ha fet la mort, Anna. A tu sobretot, que t’ha arrencat de la vida tan bruscament, però també a tots nosaltres, perquè ens ha deixat de cop sense tu. Encara havíem de tornar a plegar l’ós rentador d’origami que vam aprendre a fer el darrer cop que ens vam veure, i me’l miro i penso que ja no podrà ser i no m’ho acabo de creure.

       En alguns sentits la vida no t’havia posat les coses gens fàcils, però t’enfrontaves a les dificultats i limitacions amb valentia i sense agror, mirant endavant sempre, i sabies gaudir i valorar tot el que tenies. No estaves per brocs, tenies clares les prioritats. Alegre i independent, tenies una energia tremenda i una gran capacitat de treball, una intel·ligència vivaç que no parava mai quieta, com tu mateixa, que rodaves àgil amunt i avall a tot drap, traient tot el suc a la vida. M’agradava el teu humor irònic i trapella, de vegades una mica salvatjot, que et servia d’escut perquè no se’t veiés tant la tendresa del cor (però se’t veia d’una hora lluny, que ho sàpigues, que tots ho sabíem que tenies un cor gran i generós).   

       Estimaves els llibres i les llengües i, com jo, eres una lectora voraç i atenta. Teníem pendents moltes xerrades sobre les nostres lectures preferides, i comentar detalls envitricollats de llengua i de gramàtica catalana, sobretot ara que estaves fent el postgrau a la UOC. I trobar el desllorigador precís per a resoldre aquell conte o aquella narració.

       Al taller d’escriptura de Rocaguinarda també et trobarem molt a faltar. Des del primer dia hi vas aportar molt, no només amb els teus contes sinó amb la teva empenta i coneixements literaris. A més t’ocupaves del blog que tu mateixa ens vas animar a crear, per penjar-hi cada setmana els textos de totes les companyes. M’hauria agradat molt saber com acabava la teva segona novel·la i ara ja no podrà ser... Caram, no es fa això de deixar els lectors a mitges, Anna!  

       També ens faltava fer un munt de partides de Dixit i de Mah jong i altres jocs de taula, després d’un dinar o un sopar compartits amb la colla del trio friki i l’Adela. I que m’expliquessis el que feien els teus tres nebots. I rememorar els vells temps de quan ens vam conèixer, per allà la prehistòria, i vam coincidir al Casal d’Associacions Juvenils, on eres la “jefa”, i als tallers de cançó tradicional al CAT, i quan ens vas portar amb cotxe a la trobada de glosa d’Espolla i vam començar a conèixe’ns més, i llavors no sabíem encara en quantes altres ocasions ens aniríem trobant i aniríem teixint la nostra amistat, entre tantes activitats diverses!

       Em sembla impossible pensar que no ens continuarem trobant en el futur, Anna. Per ara desaré tots els moments que hem compartit ben plegadets a la memòria, que no se m’esbarriïn, i els aniré desplegant per recordar-te, ferma i directa, compromesa i vital. 

       Algunes nits miraré al cel per cercar, entre els cinc mil milions de cascavells de les estrelles, si hi ha algun planeta insòlit —com aquells que visitava el Petit príncep que tant t’agradava—, on sigui potser possible retrobar-nos.

L'Anna Collado Urieta (Montserrat Fortuny)

L'Anna va morir jove i sempre ho serà,

jovenívola com sempre, amb el petit Príncep

feliç i alegre es retrobarà

i en aquell planeta sempre viurà.

Somrient, amable, ferma,

va passar per nostra vida.

Mai el seu record no s'oblida.

Com ens ensenyava a trobar “el narrador”,

alhora seriosa i de bon humor!

I “el protagonista”, i “el càmera” i “l'omniscient”,

en prosa i en vers, sempre plaent!

Somrient, valenta, tendra,

va passar per nostra vida.

Mai el seu record no s'oblida.

Que si “el present”,

que si “el passat”,

que si “el futur”,

tot en català nostrat.

Somrient, bonica, fraterna,

va passar per nostra vida.

Mai el seu record no s'oblida.

Lluitadora i ferma, així va ser l'Anna (Pilar Zabala)

No em costa gaire fer-me la idea de quins eren els trets més rellevants de l'Anna quan era petita. De ben segur que devia ser eixerida, extravertida (però amb una certa timidesa), generosa, riallera, divertida i amb una incipient personalitat que ja llavors la distingia. Li agradava lliscar pels tobogans, pujar als gronxadors, anar amb bicicleta… en fi, que es comportava com les criatures de la seva edat.                               

                L'Anna creixia feliç al costat del pares i del seu germà. Tot anava bé, però... va passar que la petjada d'una ombra creixent es va anar apropant sigil·losament a l'Anna fins que, a la fi, un dia la va atrapar amb traïdoria. Aquella ombra la va envoltar i la va fer presonera dins la seva gran foscor apegalosa fins acabar malmetent el  seu delicat cos afeblit.

                Va ser llavors quan davant de l'Anna va aparèixer un desert de grans dimensions, un desert de sorra gruixuda i molt aspra. Enfrontar-se a la duresa d'aquell desert desconegut no va ser una tasca fàcil per a  l'Anna, tot al contrari, però la seva voluntat de seguir endavant per adaptar-se a aquella nova situació va ser decidida i ferma.

                Si fem cas de les paraules que el famós escriptor Antoine de Saint-Exupéry va posar en boca de El petit príncep quan diu que “el que feia bonic un desert era l'aigua”, no hi ha cap dubte que l'Anna va saber trobar aquesta aigua.

                Les seves qualitats adquirides en la infantesa van perdurar i es van multiplicar al llarg de la seva vida, va ser així com va aconseguir transformar el seu desert en un oasi on anar a trobar l'aigua que necessitava.

                L'Anna era conscient de les seves limitacions físiques davant la gran quantitat de barreres arquitectòniques que li sortien al pas, moltes d'elles insalvables, però ella, persona molt valenta i lluitadora, va tenir molt clar que res ni ningú no li posaria pals a les rodes. És per això que es desplaçava allà on calia, ja fos per anar a la universitat, per estar amb els amics, per ajudar a fer els deures a qui ho necessitava, per anar al cine, a un concert o al teatre, per participar en un taller d'escriptura, o a un altre dedicat a promoure el coneixement de confeccionar origami, etc.

                Justament va ser al Taller d’Escriptura Creativa, dins l'espai de la Cooperativa Rocaguinarda, on jo vaig conèixer l'Anna. D'ella, puc dir sense por a equivocar-me que era una persona intel·ligent i extraordinària. En cap moment va fer gala del seu extens coneixement de la gramàtica, es limitava  a comunicar-nos el seu parer, i ho feia de manera senzilla i serena.

                Ha quedat molt clar que, de bons amics, no n'hi van faltar. Ella va llaurar el seu desert i va plantar l'arbre de la fermesa i de l'amistat. La generositat, comprensió, escolta, decisió, simpatia i l'ampli somriure que l'Anna mostrava en tot moment, van ser les llavors que van fructificar i van fer que l'arbre, amb les seves  nombroses branques, creixés fort i ben arrelat a terra.

                Em consta que eren moltes les coses amb què l'Anna gaudia, però crec que els nebots, els viatges, l'escriptura, l'estudi, els jocs de taula i els brownies de xocolata, eren les que més l'apassionaven. És per això que avui, i perquè les companyes d'escriptura del grup Escriguinarda seguim tenint present l'Anna, farem un tast amb xocolata, com tantes altres vegades.

                L'Anna va marxar quan encara no tocava i ho va fer sobtadament, sense avisar, i aquesta mala fortuna ens ha trencat el cor a tots els qui la vam conèixer i estimar. Ens ha deixat orfes de la seva companyia i és per això que no l'oblidarem.    

Per sempre (Carme Marquès)

Correu per a l’Anna Collado

El 30.4.2013 vaig escriure:

         L’Anna és un ésser de llum

         portador de l’amor pur, que

         irradia la seva presència generosa.

L’Anna era un membre molt important dins el grup del Taller d’escriptura Creativa Rocaguinarda.

         Capacitada intel·lectualment, reconduïa els nostres escrits mostrant-nos estratègies narratives o ens feia conèixer el que és una explicació explícita i tot el que calia perquè les nostres narracions tinguessin una mica més de coherència. Generosa de mena, dedicava molt de temps a corregir-les, per després “penjar-les” al nostre bloc Escriguinarda, que ella tan acuradament havia creat, i tenia cura que els treballs de cadascuna de nosaltres estiguessin ben classificats allí on els pertanyia. Un treball de professional.

         Com a companya, immillorable. La seva presència il·luminava. De somriure fàcil, mai no li havia vist un gest adust. Àgil de paraula, sabia exposar amb claredat les idees, el que pensava i el que creia. Generosa, donava el coneixement que posseïa per enriquir-nos intel·lectualment i com a persones amb el seu exemple.

         Físicament em mancaràs però la teva imatge ha quedat marcada  PER SEMPRE en el meu cor.

         GRÀCIES, Anna, per la teva vida.