Eros, Cupido... (Montserrat Fortuny)

 Sóc una nena de la guerra. Va començar quan jo tenia quatre anys i va acabar el 1938, als meus set anys.

Els nens i les nenes, durant la guerra, anàvem junts a l'escola, vull dir que érem a la mateixa aula. Quan va acabar la guerra, tot va canviar. En lloc del català ens van imposar el castellà, i els nens en unes escoles i les nenes en unes altres.

Hi havia un nen de la meva edat, un parell de mesos més que jo, que es deia Lluís i era molt simpàtic i molt llest. Havíem compartit pupitre i, ara, res de res. Però, al vespre, en lloc de fer els deures a casa seva, venia a casa meva i els fèiem plegats.

Compartíem les lliçons i, si hi havia alguna cosa difícil per a l'un, l'altre li aplanava les dificultats amb les seves explicacions.

El seu pare era molt culte i l'ajudava molt, i ell a mi.

Un dia la lliçó era "El sistema Solar" i explicava que, al voltant del Sol, hi havia una colla de planetes, molt grans alguns i d'altres de més petits, com ara el nostre, la Terra.

Per ordre de proximitat al Sol són aquests:

Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó.

Però aquest últim feia la volta al Sol de diferent manera que els altres.

El pare del Lluís li va dir que eren noms de déus romans i que tenien l'equivalent en grec i li va ensenyar com buscar-los al diccionari.

En portava un de petit i vàrem gaudir buscant l'equivalent del romà al grec.

Mercuri... Hermes. Venus... Afrodita. La Terra... Gea. Mart... Ares. Júpiter... Zeus. Saturn... Cronos. Urà... Urà. Neptú... Posidó. Plutó... Hades.

També eren molt importants per a nosaltres Minerva... Atenea. Diana... Àrtemis. Eros... Cupido.

Un dia em va comparèixer amb un arc i unes fletxes. Li vaig preguntar el perquè i em va dir que ell faria de Cupido i em tiraria una fletxa, a mi, la Isabel, perquè m'enamorés d'ell.

Em va fer molta por i, oblidant la meva prudència, li vaig dir que no calia que em ferís amb cap fletxa, que prou enamorada estava, d'ell!

No us podeu pensar com es va posar de content! Li brillaven els ulls, li tremolaven els llavis, obria i tancava les mans... fins que, al final, em va abraçar i ens vam fer el primer petó d'enamorats, petó de cine, en dèiem, i així va començar el nostre idil·li, que ha continuat tota la vida.

El tirador (Eduard Alonso)

 Forqueta als extrems de la qual se subjecten dues tires de goma unides per un tros de cuir, badana, etc., en el qual hom posa pedretes, perdigons, etc., que llança estirant les gomes i deixant-les anar bruscament.

El vailet d'ulls grans i bonics que apareix a la fotografia dels deures del Taller d'escriptura d'aquesta setmana confirma que l'ésser humà sempre ha estat un coaching volador, sempre n'ha tingut la vocació.

Quina missió té el coaching volador? És una mena d'entrenador, d'assistent en el camp de les coses volàtils. És molt evident que els ocells i les ratapinyades ja saben volar. Per tant, aquest servei de coaching s'ha d'adreçar a altres col·lectius com ara les pedretes, els perdigons i tota mena de projectils.

Després, tenim episodis i èpoques de la història on el principi del coaching volàtil es manté, però amb alguns canvis. Per exemple, l'Imperi Romà: en comptes de tirar pedretes, tiraven pedres grans, pedrotes. En aquest cas, l'aparell impulsor era la catapulta.

Catapulta: Antiga màquina de guerra emprada per llançar tota mena de projectils.

El principi és el mateix: fer volar coses, objectes i projectils que  no volen per se.

Contemporanis de quasi totes les èpoques, són l'arc i la fletxa, que van fomentar la presència de buiracs i buiraquers.

Finalment arribem a les armes de foc. El principi és el mateix: fer volar projectils. La llista de tipus d'armes de foc és molt extensa i no cal enumerar-les una per una amb l'excepció d'en Joan Surroca, que fou un mestre d'armes mantenidor de la gran tradició de l'armeria catalana. Des del segle XVI, a Montferris, Ripoll, Olot i Girona, produïa exemplars d'armes de foc que encara avui figuren en museus i armeries de cases nobiliàries.

 

PS: Continua sense resposta per què el primer coaching volador va triar la “Y grega” en comptes  de la “I llatina” per fabricar el tirador.

El tirador (Antònia García)

En Ricard era soldat. Formava part d'un escamot que havia de defensar un punt estratègic. Des d'allí controlaven la carretera i el pont. Cadascú al seu lloc, el fusell a les mans. En Ricard no perdia de vista l'espai entre ells i el bosquet que tenien a prop. Llavors, alguna cosa es va moure entre els arbres. “Foc!” va cridar el sergent. En Ricard va prémer el gallet. Els trets van esclafir i van trencar la calma de la tarda. El sergent va manar que anessin a veure què hi havia al bosquet. Era un gos. Les bales d'algun dels trets l'havien tocat de mort. L'animal jeia a terra, immòbil. Tenia al cap un forat sangonós. “És un gos!” va cridar en Ricard. “Torneu a la posició i estigueu atents”, va ordenar el sergent.

Un cop al seu lloc, en Ricard va recordar que, quan era un vailet, havia mort força animals que ni tan sols l'amenaçaven. Ell i d'altres xicots del poble, anaven a caçar conills amb escopetes de perdigons i, una mica més joves, quan encara no tenien escopetes, feien servir mandrons per abatre perdius, ocells i el que podien.

Un mandró, també anomenat fona, és difícil de manejar. S'ha de tenir molta habilitat. En Ricard i els seus companys en tenien, d'habilitat. Havien practicat molt, des de petits, quan anaven a caçar ocells amb tiradors que, sovint, es feien ells mateixos amb una branqueta en forma de forca, un cuir per a posar-hi una pedra i una tira de goma o d'algun material elàstic a cada banda del cuir. Els pagesos els pagaven per cada ocell mort, així no se'ls menjaven les llavors que escampaven pels camps de conreu. I per als nois era una manera divertida de tenir uns petits ingressos.

Caçar ocells era divertit, sí. Els nois no tenien cap recança. Com tampoc els sabia greu enfilar-se als arbres per afollar nius ni pescar capgrossos i granotes a les basses.

Però de matar ocells amb tirador, amb una pedra com a projectil, a disparar una bala amb el fusell contra un ésser humà, hi havia molta diferència. Els altres soldats havien elogiat la bona punteria d'en Ricard, però a ell no li feia cap gràcia.

Quan es va incorporar a l'exèrcit, no pas de forma voluntària sinó per força, no va pensar que aquella habilitat seva, la bona punteria, llevaria la vida a d'altres persones com ell, joves, potser amb família, dona, fills... En tot cas, pares i d'altres parents. I amics.

El cas era que no triaven a quin bàndol estaven. Si en aquells dies, en començar la guerra, estaven en una zona del país per algun motiu, els feien ingressar en un bàndol. Però si estaven en una altra zona, ja corresponien al bàndol contrari. I podria molt ben ser que, sense saber-ho, estiguessin disparant a un amic o a un germà.

Eren soldats i havien d'obeir. Altrament, els haurien considerats traïdors o desertors.

En Ricard havia vist prou coses, al front, com per odiar la guerra, qualsevol guerra. Des del lloc on era, va mirar el punt on havia quedat abandonat el cadàver del gos. I va desitjar amb tot el cor que aquells temps de violència i terror s'acabessin per sempre.

El nen del tirador (Núria Roca)

Quins ulls! Mirant cap a una direcció, apuntant amb un tirador, no sabem a on, però ell sí que té l'objectiu clar. Si l'encerta és una altra cosa. Què hi té al final de les gomes del tirador? Potser una pedra, una bola, una fletxa, qualsevol objecte petit amb la intenció de fer punteria. A on? A un arbre, a un ocell, a un mur, a una finestra, a una porta, al vidre d'una finestra, etc. Podria ser, però no sabem què té el nen al cap. El seu pensament no el podem veure. Només si estem al seu costat potser el deduirem.

Sembla el capvespre, la foto una mica enfosquida, el nen amb ganes de jugar amb la lluna que acaba de sortir fa poc. És lluna plena i li vol dibuixar els ulls perquè no en té i a la pintura que el nen ha fet a l'escola, ha pintat la lluna amb uns ulls molt grossos.

El nen ha penjat en un arbre un joc per fer punteria, que consta de cercles, uns dins dels altres, i el més petit que està en el centre és el de màxima puntuació. Té una bona estona per poder arribar a tirar el dard al centre de la circumferència més petita i que acostuma a ser de color blanc. Cada tarda que pot, practica perquè li agrada fer punteria.

Els fils elèctrics que passen per sobre el camp estan plens d'orenetes. És ple estiu i fan una piuladissa que eixorda. El nen, avorrit, les mira, però està cansat dels seus crits i se li acut provar l'efectivitat del seu tirador, que s'ha fet amb tronquets, unes gomes elàstiques i un tros de cuir enganxat a la punta. Amb còdols petits agafats del camí, va tirant, apuntant a les pobres orenetes. Els ocells quan senten la fressa de la pedra cap al fil, surten volant esperitats. El nen, desenganyat, torna a intentar-ho, una vegada i una altra. Cansat de provar-ho, pensa que les orenetes són molt més llestes i es defensen de l'atac. Rumia una mica i es diu a ell mateix: per què els haig de fer mal? Claudica i se'n va a un altre lloc, potser a fer punteria al roser que toca a la casa, amb el qual algun cop s'ha punxat en passar pel seu costat.

 

Un pare regala al seu fill un tirador, pensant que quan ell era petit en tenia un amb el qual havia jugat molt. El nen, amb molta il·lusió, se'n va cap a fora de la casa de pagès on viuen. El cap li barrina buscant un objectiu per fer punteria. De cop i volta passa pel seu davant una gallina escatainant, corrent buscant un cuc que ha vist de lluny. Quina mala sort, pobreta. El nen ja té a on tirar. Estira ben fort, amb la i grega formada amb els troncs, en una mà. Les gomes del tirador s'allarguen, amb l'altra mà aguanta una pedra en el cuir de l'extrem de les gomes. Amb un ull tancat i l'altre ben obert apunta en direcció a la gallina, se li acosta tant com pot. La gallina, distreta per la presa que té al davant, en serà la víctima. El nen agafa aire, es concentra, són uns segons, apunta i las!, l'ha tocada.

La gallina cau a terra cridant, estabornida. El nen corre a avisar el pare. Li sap greu. No era conscient del mal que faria la seva acció. Per a ell serà un aprenentatge que li quedarà gravat.

 

 Un nen surt de l'escola cap a casa, amb un tirador a la motxilla. Durant el trajecte va pensant on pot fer punteria. Quan ja està arribant, veu a la finestra un amic seu que està d'esquena al carrer. El vol cridar però amb la finestra tancada l'amic no el sent. Té una idea, agafa el tirador i fa punteria al vidre. Que fàcil, la finestra és gran i ell està a sota. Sí, encerta, sent el soroll de l'espetec del vidre. El company es gira espantat i veu el seu amic, que està rient, al carrer; el saluda amb la mà i el crida. No ha passat res, sort que el vidre és doble. El nen de la casa obre la finestra i li diu: Què has fet! No veus que pots trencar el vidre i fer-me mal? L'altre, inconscient, petant-se de riure. Surt la mare i l'esbronca des de dalt: No ho facis més. El tirador pot causar mal si no es fa servir el cap. El nen abaixa la mirada a terra i s'adona de la imprudència. La mare diu que pugi i en parlaran. Puja les escales a poc a poc, pensatiu. En arribar a dalt a la porta el reben tots dos. El nen demana perdó i diu que no ho farà més. Li sap greu i es posa a plorar. La mare de l'amic el consola i li fa un petó. Els amics s'abracen.