Sant Pol, quina hora és?(Carme Marquès)

―Avi, avui a l’escola ens han manat de fer un treball sobre la frase: “Sant Pol, quina hora és?” Avi, oi que tu, quan eres jove, vas fer de pescador a Sant Pol, el lloc on vas néixer? El pare un dia m’ho va explicar, i que tu duies la barca més marinera de tot Sant Pol.

         ―Sí que n’és, de veritat. Ai, aquells temps... Jo encara era un vailet i ja acompanyava el meu pare quan sortia a pescar. I sí, aquesta frase que tu dius, aleshores ja la patíem quan els brètols dels pobles veïns passaven amb tren i en aturar-se a l’estació ens l'etzibaven en to burleta i se'n fotien, de nosaltres. Una colla d’ignorants. Ells no coneixien la història de la nostra terra, només coneixien una llegenda, la que diu que fa molts anys, a la façana de l'ajuntament hi havia un rellotge de sol que s’havia fet malbé i varen decidir de fer-ne un de nou. Diuen que els va quedar tan bonic, era de ceràmica fina amb colors llampants, que els va fer pena que es fes malbé, per la qual cosa varen decidir de fer-li una teulada. Aquesta tapava la busca i ja no podia marcar les hores. Vet ací d'on ve la malaurada frase. Uns ignorants. La veritable història ve de molt més lluny, quan la nostra terra catalana va ser manllevada pels estrangers, que se la van fer seva a base de pèrdues de vides autòctones, ja que ells tenien un exèrcit molt nombrós de coalicions de diferents estats europeus.

         En arribar a Sant Pol, el 15 de febrer, les tropes austriacistes comandades per Ermengol Amill, van arrasar la vila de punta a punta, incloent-hi el campanar amb el rellotge i la campana que dies abans tocava a sometent perquè els vells, les dones i la canalla poguessin fugir.

         Quan els santpolencs volgueren reconstruir el poble, l’administració filipista els en negà el dret, els obligà a instal·lar-se vora la platja en tendes fetes amb mantes i pals, havent de suportar la infamant pregunta de la tropa guanyadora, que es mofava d'ells pel fet d’haver estat vençuts i represaliats, i haver destruït el campanar, el rellotge i totes les cases.

         D’aquí ve veritablement la pregunta, si vols ja ho pots explicar en el teu treball, que sàpiguen d’una vegada per totes la història del nostre poble i el que va patir, i pensem si alguna vegada podrem contestar als qui ens pregunten “quina hora és?”: “l’hora que Catalunya recobri el que ha perdut”.

Lohengrin (Antònia García)

Lohengrin és el nom d’una òpera de Richard Wagner. El text i la música també són d’ell. Es va estrenar l’any 1850 a Weimar. Té tres actes. Està inspirada en llegendes medievals alemanyes sobre els cavallers del Sant Greal.

En aquesta òpera s’explica un conflicte: Elsa, filla del duc de Brabant, és acusada d’haver mort el seu germà Gottfried. Ella es declara innocent. És sotmesa al que en deien un judici de Déu. El seu acusador, el comte Friedric Telramund, es vol batre en duel amb qui s’ofereixi a defensar la dama. Elsa pressent, confia, que un cavaller vindrà per combatre amb Telramund i així poder demostrar la seva innocència. I tothom queda meravellat quan, pel riu Escalda, en una barca arrossegada per un cigne, arriba un enigmàtic cavaller, Lohengrin, que ningú no coneix. El desconegut lluita amb el comte, el venç, i així retorna l’honor a Elsa.

Després, Lohengrin i Elsa es casen. Però ell ha posat una condició: que la seva estimada no li pregunti mai qui és, ni el seu nom ni el seu llinatge, ni vulgui saber d’on ve.

Al principi, l’enamorada Elsa respecta aquella condició que ha posat el seu espòs. Però després, Ortrud, la dona del comte Telramund, no para de burlar-se’n per no saber qui és el seu estimat, i vinga bufar-li a l’orella per aconseguir que la noia faci la pregunta prohibida. Finalment, ho fa. I tot se’n va en orris. Lohengrin, decebut i entristit, no es pot quedar més amb ella. Davant de tothom declara que ell, Lohengrin, és fill de Perceval o Parsifal, cavaller del Greal també, com ell. I pel fet de ser-ne, està obligat a guardar l’anonimat. Si es descobreix la seva identitat, ha d’abandonar-ho tot i tornar al regne llegendari del Greal.

Elsa, consternada, s’adona que per la seva curiositat ho ha perdut tot. Amb una tristesa indescriptible veu com arriba la barca del cigne pel riu i el seu estimat hi puja i se’n va, també amb el cor trencat.

Hi ha un component màgic en la condició que no es pot saber qui és, el cavaller. Ni l’estirp ni el lloc d’on ha sortit. Altrament, aquestes facècies perdrien el seu encís sense el misteri que no es pot revelar.

Crida l’atenció un aspecte de la història, en aquesta òpera. La dona, Elsa en aquest cas, s’ha de mantenir en la ignorància de qui és el seu espòs, no ha de fer preguntes. Fa pensar en altres llegendes o rondalles on també hi tenen un paper clau aquestes prohibicions a les dones: Psique i Eros, en què Eros visita només de nits la seva estimada, amb la condició que no provi de saber qui és. Les dones infringeixen el pacte i d’això se’n deriven molt mals resultats. Una altra història, encara que amb final feliç, La Bella i la Bèstia, també té l’ocultació del veritable aspecte físic de l’home. Bella ha d’estar a les fosques, a la nit no pot veure el seu estimat, un jove agraciat, però que de dia, quan sí que el veu, és monstruós.

Tot plegat sembla que aquests episodis o aquestes faules siguin un ensenyament per a les dones: accepteu a ulls clucs els vostres marits o els vostres companys, siguin com siguin. No cal que sapigueu gaires coses, d’ells. I, sobretot, no feu preguntes.

Les meves òperes preferides (Montserrat Fortuny)

N’hi ha tantes que m’agraden…! I no de les bufes, no, sinó de les més tràgiques!

Recordo com si fos ara quan el meu pare em cantava les millors àries de tenor, perquè ell cantava molt bé. Des dels onze anys fins als catorze havia estudiat a l’escola de Montserrat. I allà era el tiple solista.

La “Celeste Aïda”, d’Aïda, de Verdi, “E lucevan le  stelle…” de Tosca, de Puccini, i tantes altres. Era un fan d’Hipòlit Lázaro, de Miguel Fleta, del Musclaire… També cantava molt bé “Higueruelas”.

Una vegada em va fer sentir a la ràdio tota La Bohème, de Puccini i vaig gaudir com no ho havia fet mai, plorant d’emoció al primer acte i de pena a l’últim. En una altra ocasió va engegar la ràdio del menjador i la de la sala i em va fer posar a mi al mig del passadís, escoltant l’obertura de Tannhäuser, de Wagner, que vaig trobar d’una bellesa extraordinària i sempre més l’he recordat. Sense saber-ho, va inventar l’estereofonia…!

També em sabia de memòria “La marxa triomfal d’Aïda”, abans dels meus deu anys, de sentir-l’hi entonar a ell, amb la seva esplèndida veu de tenor. I l’Intermezzo de Cavalleria rusticana, una preciositat. I ara us parlaré d’aquesta última òpera, d’un sol acte, de Pietro Mascagni.

No significa res de cavalls, Cavalleria rusticana significa “cavallerositat camperola”, o “honor de pagès”.

Té, com dic, només un acte, però amb un intermezzo que no n’he sentit mai cap de tan bonic. Per això sol ja val la pena escoltar-la, a més a més de l’ària de tenor “Mamma, il vino e generoso…”

L’acció transcorre el diumenge de Pasqua a la plaça d’un poble de Sicília, on hi ha l’església i la taverna de Mamma Lucia. Fora d’escena, el protagonista, Salvatore, el tenor, en llengua siciliana Salvaturiddu, canta “O Lola c´hai di latti la cammisa”. La gent canta una salutació a la primavera (cor “Gli aranci olezzano.”) Entra Santuzza, la soprano, i pregunta a Mamma Lucia, contralt, on és el seu fill, Turiddu, i l’altra li respon que ha anat a buscar vi a Francofonte.

Però Santuzza diu que l’han vist als afores del poble a altes hores de la nit. En aquell moment arriba Alfio, un carreter, baríton, marit de Lola, mezzosoprano, que diu que han vist Turiddu prop de casa seva. Mamma Lucia vol demanar més informació, però Santuzza li diu que calli.

Aleshores la gent entra a l’església, entonant un cant a Crist ressuscitat, el famós cor del “Regina coeli” i “Innegiammo” i “Il Signor non è morto”. Només queden fora Mamma Lucia i Santuzza i aquesta li confessa que, abans d’anar al servei, Turiddu estimava Lola. Quan va tornar, Lola ja estava casada amb Alfio, per la qual cosa Turiddu va caure als braços d’ella, de Santuzza. Però no li és fidel perquè encara estima Lola i torna amb ella d’amagat, a les nits, robant així l’honor de Santuzza i del marit de Lola, Alfio. Mamma Lucia, desesperada, entra a l’església.

Arriba Turiddu (duo “Tu qui, Santuzza”) i ella li diu que l’ha vist als afores del poble. Ell l’acusa d’espia i Santuzza li recrimina l’amor que sent per Lola. Turiddu ho nega, però arriba Lola i Santuzza comproba que sí que n’està enamorat i quan Lola entra a l’església, Santuzza li ho recrimina i li implora que no l’abandoni i, com que se la treu de sobre, ella el maleeix abans que ell entri a l’església.

Llavors arriba Alfio i Santuzza li revela les infidelitats de la seva dona. Alfio jura venjar-se de Turiddu abans no acabi el dia.

Després de l’Intermezzo, la gent surt de l’església i es disposa a marxar de la plaça (cor “A casa”) però abans Turiddu els convida a un got de vi (ària i cor “Viva il vino spumeggiante.”) i brinden. Arriba Alfio i rebutja el vas que Turiddu li ofereix. En una fingida abraçada de reconciliació, Turiddu mossega l’orella d’Alfio, acció que vol dir que el desafia a mort. Els dos homes es repten a un duel, però Turiddu li demana temps per a arranjar una cosa.

Crida sa mare i li demana que si ell no torna, que faci de mare a Santuzza, a qui havia jurat portar a l’altar. (Aria “Mamma, quel vino è generoso.”) Mamma Lucia no entén res i vol seguir Turiddu però en aquell moment apareix Santuzza, que l’atura.

Aleshores arriba una dona anunciant que Turiddu és mort. Final…!

Un drama horrorós, però val la pena per la preciosa música.

Aquesta òpera, d’una hora de durada, sempre es fa acompanyada de Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo, que dura unes dues hores.

Silenci d'amor (Montserrat Fortuny)

 

El silenci d'amor

és un silenci

que parla més que les paraules.

Silenci que deixa sentir els batecs

dels cors que estimen, sens remor.

El silenci d'amor

s'omple de sons,

de música, de versos, de cançons.

És el silenci musical

que jo conec,

silenci animat!

Els ulls brillen,

els llavis somriuen,

les mans agafen les mans

amb suavitat,

amb escalfor tèbia,

agradable,

com si fossin de seda

o de llana suau,

que només es troba

als teixits humans,

quan bateguen a cor,

al ritme enamorat.