dilluns, 14 de novembre de 2016

Les meves òperes preferides (Montserrat Fortuny)



N’hi ha tantes que m’agraden…! I no de les bufes, no, sinó de les més tràgiques!
Recordo com si fos ara quan el meu pare em cantava les millors àries de tenor, perquè ell cantava molt bé. Des dels onze anys fins als catorze havia estudiat a l’escola de Montserrat. I allà era el tiple solista.
La “Celeste Aïda”, d’Aïda, de Verdi, “E lucevan le  stelle…” de Tosca, de Puccini, i tantes altres. Era un fan d’Hipòlit Lázaro, de Miguel Fleta, del Musclaire… També cantava molt bé “Higueruelas”.
Una vegada em va fer sentir a la ràdio tota La Bohème, de Puccini i vaig gaudir com no ho havia fet mai, plorant d’emoció al primer acte i de pena a l’últim. En una altra ocasió va engegar la ràdio del menjador i la de la sala i em va fer posar a mi al mig del passadís, escoltant l’obertura de Tannhäuser, de Wagner, que vaig trobar d’una bellesa extraordinària i sempre més l’he recordat. Sense saber-ho, va inventar l’estereofonia…!
També em sabia de memòria “La marxa triomfal d’Aïda”, abans dels meus deu anys, de sentir-l’hi entonar a ell, amb la seva esplèndida veu de tenor. I l’Intermezzo de Cavalleria rusticana, una preciositat. I ara us parlaré d’aquesta última òpera, d’un sol acte, de Pietro Mascagni.
No significa res de cavalls, Cavalleria rusticana significa “cavallerositat camperola”, o “honor de pagès”.
Té, com dic, només un acte, però amb un intermezzo que no n’he sentit mai cap de tan bonic. Per això sol ja val la pena escoltar-la, a més a més de l’ària de tenor “Mamma, il vino e generoso…”
L’acció transcorre el diumenge de Pasqua a la plaça d’un poble de Sicília, on hi ha l’església i la taverna de Mamma Lucia. Fora d’escena, el protagonista, Salvatore, el tenor, en llengua siciliana Salvaturiddu, canta “O Lola c´hai di latti la cammisa”. La gent canta una salutació a la primavera (cor “Gli aranci olezzano.”) Entra Santuzza, la soprano, i pregunta a Mamma Lucia, contralt, on és el seu fill, Turiddu, i l’altra li respon que ha anat a buscar vi a Francofonte.
Però Santuzza diu que l’han vist als afores del poble a altes hores de la nit. En aquell moment arriba Alfio, un carreter, baríton, marit de Lola, mezzosoprano, que diu que han vist Turiddu prop de casa seva. Mamma Lucia vol demanar més informació, però Santuzza li diu que calli.
Aleshores la gent entra a l’església, entonant un cant a Crist ressuscitat, el famós cor del “Regina coeli” i “Innegiammo” i “Il Signor non è morto”. Només queden fora Mamma Lucia i Santuzza i aquesta li confessa que, abans d’anar al servei, Turiddu estimava Lola. Quan va tornar, Lola ja estava casada amb Alfio, per la qual cosa Turiddu va caure als braços d’ella, de Santuzza. Però no li és fidel perquè encara estima Lola i torna amb ella d’amagat, a les nits, robant així l’honor de Santuzza i del marit de Lola, Alfio. Mamma Lucia, desesperada, entra a l’església.
Arriba Turiddu (duo “Tu qui, Santuzza”) i ella li diu que l’ha vist als afores del poble. Ell l’acusa d’espia i Santuzza li recrimina l’amor que sent per Lola. Turiddu ho nega, però arriba Lola i Santuzza comproba que sí que n’està enamorat i quan Lola entra a l’església, Santuzza li ho recrimina i li implora que no l’abandoni i, com que se la treu de sobre, ella el maleeix abans que ell entri a l’església.
Llavors arriba Alfio i Santuzza li revela les infidelitats de la seva dona. Alfio jura venjar-se de Turiddu abans no acabi el dia.
Després de l’Intermezzo, la gent surt de l’església i es disposa a marxar de la plaça (cor “A casa”) però abans Turiddu els convida a un got de vi (ària i cor “Viva il vino spumeggiante.”) i brinden. Arriba Alfio i rebutja el vas que Turiddu li ofereix. En una fingida abraçada de reconciliació, Turiddu mossega l’orella d’Alfio, acció que vol dir que el desafia a mort. Els dos homes es repten a un duel, però Turiddu li demana temps per a arranjar una cosa.
Crida sa mare i li demana que si ell no torna, que faci de mare a Santuzza, a qui havia jurat portar a l’altar. (Aria “Mamma, quel vino è generoso.”) Mamma Lucia no entén res i vol seguir Turiddu però en aquell moment apareix Santuzza, que l’atura.
Aleshores arriba una dona anunciant que Turiddu és mort. Final…!
Un drama horrorós, però val la pena per la preciosa música.
Aquesta òpera, d’una hora de durada, sempre es fa acompanyada de Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo, que dura unes dues hores.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada