N’hi ha tantes que m’agraden…! I no de les
bufes, no, sinó de les més tràgiques!
Recordo com si fos
ara quan el meu pare em cantava les millors àries de tenor, perquè ell cantava
molt bé. Des dels onze anys fins als catorze havia estudiat a l’escola de
Montserrat. I allà era el tiple solista.
La “Celeste Aïda”, d’Aïda,
de Verdi, “E lucevan le stelle…” de Tosca,
de Puccini, i tantes altres. Era un fan d’Hipòlit Lázaro, de Miguel Fleta, del
Musclaire… També cantava molt bé “Higueruelas”.
Una vegada em va fer
sentir a la ràdio tota La Bohème, de Puccini i vaig gaudir com no ho
havia fet mai, plorant d’emoció al primer acte i de pena a l’últim. En una
altra ocasió va engegar la ràdio del menjador i la de la sala i em va fer posar
a mi al mig del passadís, escoltant l’obertura de Tannhäuser, de Wagner,
que vaig trobar d’una bellesa extraordinària i sempre més l’he recordat. Sense
saber-ho, va inventar l’estereofonia…!
També em sabia de
memòria “La marxa triomfal d’Aïda”, abans dels meus deu anys, de sentir-l’hi
entonar a ell, amb la seva esplèndida veu de tenor. I l’Intermezzo de Cavalleria
rusticana, una preciositat. I ara us parlaré d’aquesta última òpera, d’un
sol acte, de Pietro Mascagni.
No significa res de
cavalls, Cavalleria rusticana significa “cavallerositat camperola”, o
“honor de pagès”.
Té, com dic, només
un acte, però amb un intermezzo que no n’he sentit mai cap de tan bonic.
Per això sol ja val la pena escoltar-la, a més a més de l’ària de tenor “Mamma,
il vino e generoso…”
L’acció transcorre
el diumenge de Pasqua a la plaça d’un poble de Sicília, on hi ha l’església i
la taverna de Mamma Lucia. Fora d’escena, el protagonista, Salvatore, el tenor,
en llengua siciliana Salvaturiddu, canta “O Lola c´hai di latti la cammisa”. La
gent canta una salutació a la primavera (cor “Gli aranci olezzano.”) Entra
Santuzza, la soprano, i pregunta a Mamma Lucia, contralt, on és el seu fill,
Turiddu, i l’altra li respon que ha anat a buscar vi a Francofonte.
Però Santuzza diu
que l’han vist als afores del poble a altes hores de la nit. En aquell moment
arriba Alfio, un carreter, baríton, marit de Lola, mezzosoprano, que diu que
han vist Turiddu prop de casa seva. Mamma Lucia vol demanar més informació,
però Santuzza li diu que calli.
Aleshores la gent
entra a l’església, entonant un cant a Crist ressuscitat, el famós cor del “Regina
coeli” i “Innegiammo” i “Il Signor non è morto”. Només queden fora Mamma Lucia
i Santuzza i aquesta li confessa que, abans d’anar al servei, Turiddu estimava
Lola. Quan va tornar, Lola ja estava casada amb Alfio, per la qual cosa Turiddu
va caure als braços d’ella, de Santuzza. Però no li és fidel perquè encara
estima Lola i torna amb ella d’amagat, a les nits, robant així l’honor de
Santuzza i del marit de Lola, Alfio. Mamma Lucia, desesperada, entra a l’església.
Arriba Turiddu (duo
“Tu qui, Santuzza”) i ella li diu que l’ha vist als afores del poble. Ell l’acusa
d’espia i Santuzza li recrimina l’amor que sent per Lola. Turiddu ho nega, però
arriba Lola i Santuzza comproba que sí que n’està enamorat i quan Lola entra a
l’església, Santuzza li ho recrimina i li implora que no l’abandoni i, com que
se la treu de sobre, ella el maleeix abans que ell entri a l’església.
Llavors arriba Alfio
i Santuzza li revela les infidelitats de la seva dona. Alfio jura venjar-se de
Turiddu abans no acabi el dia.
Després de l’Intermezzo,
la gent surt de l’església i es disposa a marxar de la plaça (cor “A casa”)
però abans Turiddu els convida a un got de vi (ària i cor “Viva il vino
spumeggiante.”) i brinden. Arriba Alfio i rebutja el vas que Turiddu li
ofereix. En una fingida abraçada de reconciliació, Turiddu mossega l’orella d’Alfio,
acció que vol dir que el desafia a mort. Els dos homes es repten a un duel,
però Turiddu li demana temps per a arranjar una cosa.
Crida sa mare i li
demana que si ell no torna, que faci de mare a Santuzza, a qui havia jurat
portar a l’altar. (Aria “Mamma, quel vino è generoso.”) Mamma Lucia no entén
res i vol seguir Turiddu però en aquell moment apareix Santuzza, que l’atura.
Aleshores arriba una
dona anunciant que Turiddu és mort. Final…!
Un drama horrorós,
però val la pena per la preciosa música.
Aquesta òpera, d’una
hora de durada, sempre es fa acompanyada de Pagliacci, de Ruggero
Leoncavallo, que dura unes dues hores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada