No em costa gaire fer-me la idea de quins
eren els trets més rellevants de l'Anna quan era petita. De ben segur que devia
ser eixerida, extravertida (però amb una certa timidesa), generosa, riallera,
divertida i amb una incipient personalitat que ja llavors la distingia. Li
agradava lliscar pels tobogans, pujar als gronxadors, anar amb bicicleta… en
fi, que es comportava com les criatures de la seva edat.
L'Anna
creixia feliç al costat del pares i del seu germà. Tot anava bé, però... va
passar que la petjada d'una ombra creixent es va anar apropant sigil·losament a
l'Anna fins que, a la fi, un dia la va atrapar amb traïdoria. Aquella ombra la
va envoltar i la va fer presonera dins la seva gran foscor apegalosa fins
acabar malmetent el seu delicat cos
afeblit.
Va
ser llavors quan davant de l'Anna va aparèixer un desert de grans dimensions,
un desert de sorra gruixuda i molt aspra. Enfrontar-se a la duresa d'aquell
desert desconegut no va ser una tasca fàcil per a l'Anna, tot al contrari, però la seva
voluntat de seguir endavant per adaptar-se a aquella nova situació va ser
decidida i ferma.
Si
fem cas de les paraules que el famós escriptor Antoine de Saint-Exupéry va
posar en boca de El petit príncep quan diu que “el que feia bonic
un desert era l'aigua”, no hi ha cap dubte que l'Anna va saber trobar aquesta
aigua.
Les
seves qualitats adquirides en la infantesa van perdurar i es van multiplicar al
llarg de la seva vida, va ser així com va aconseguir transformar el seu desert
en un oasi on anar a trobar l'aigua que necessitava.
L'Anna
era conscient de les seves limitacions físiques davant la gran quantitat de
barreres arquitectòniques que li sortien al pas, moltes d'elles insalvables,
però ella, persona molt valenta i lluitadora, va tenir molt clar que res ni
ningú no li posaria pals a les rodes. És per això que es desplaçava allà on
calia, ja fos per anar a la universitat, per estar amb els amics, per ajudar a
fer els deures a qui ho necessitava, per anar al cine, a un concert o al teatre,
per participar en un taller d'escriptura, o a un altre dedicat a promoure el coneixement
de confeccionar origami, etc.
Justament
va ser al Taller d’Escriptura Creativa, dins l'espai de la Cooperativa
Rocaguinarda, on jo vaig conèixer l'Anna. D'ella, puc dir sense por a
equivocar-me que era una persona intel·ligent i extraordinària. En cap moment
va fer gala del seu extens coneixement de la gramàtica, es limitava a comunicar-nos el seu parer, i ho feia de
manera senzilla i serena.
Ha
quedat molt clar que, de bons amics, no n'hi van faltar. Ella va llaurar el seu
desert i va plantar l'arbre de la fermesa i de l'amistat. La generositat,
comprensió, escolta, decisió, simpatia i l'ampli somriure que l'Anna mostrava
en tot moment, van ser les llavors que van fructificar i van fer que l'arbre,
amb les seves nombroses branques, creixés
fort i ben arrelat a terra.
Em
consta que eren moltes les coses amb què l'Anna gaudia, però crec que els
nebots, els viatges, l'escriptura, l'estudi, els jocs de taula i els brownies
de xocolata, eren les que més l'apassionaven. És per això que avui, i perquè
les companyes d'escriptura del grup Escriguinarda seguim tenint present l'Anna,
farem un tast amb xocolata, com tantes altres vegades.
L'Anna
va marxar quan encara no tocava i ho va fer sobtadament, sense avisar, i
aquesta mala fortuna ens ha trencat el cor a tots els qui la vam conèixer i
estimar. Ens ha deixat orfes de la seva companyia i és per això que no
l'oblidarem.
