Quan vaig saber la notícia de la teva mort, Anna, em va costar de
creure-m'ho. “Què dius? Que l'Anna és morta? Però, com pot ser...?” Feia pocs
dies que havies vingut al taller d'escriptura,
tranquil·la, afable i somrient, com sempre. Qui podia pensar que era
l'últim cop que ens vèiem? Ens ho vam anar dient. A cada banda del telèfon,
sorpresa, dolor, llàgrimes, silencis plens de tristesa continguda.
Et vaig conèixer un dia que la Coral em va dir si volia anar amb ella a
escoltar un grup de glosadors. Sap que a mi m'agrada la cançó tradicional i
popular, i la cançó improvisada, les gloses, encara es canten. Ella hi té
amics, en aquest món de la música, i me'n va presentar alguns, entre ells, el
teu germà i tu, Anna.
La Coral et va parlar del nostre taller d'escriptura i com que
t'agradava escriure, ens vas venir a veure. Et va semblar bé el que fèiem i et
vas incorporar al nostre grup. Va ser cap a mitjans del curs 2011-2012. Et vas
adaptar de seguida a la nostra manera de fer, i al mateix temps, va començar la
nostra amistat.
Havies fet un curs de narrativa a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu
Barcelonès i com que en aquesta matèria tenies més coneixements que nosaltres,
ens ajudaves i ens anaves explicant coses interessants: ens feies distingir les
menes de narradors, com havíem de tractar el temps en els relats, etc. Per a un
grup com el nostre, que apreníem els uns dels altres, sense pretensions, ens
anava molt bé el teu generós interès per millorar el nostre estil i miràvem de
seguir els teus consells.
Sabies més coses d'informàtica que nosaltres. Per això vas ser tu qui
ens va proposar de tenir un Google
Group per estar en contacte de manera ràpida i còmoda. El vas crear tu
mateixa. I també ens vas animar a obrir un nou blog (ja n'havíem tingut un
altre, feia molt de temps) per penjar-hi els nostres escrits, junt amb
fotografies o imatges. Nosaltres no ho sabíem fer, o sigui que et vas oferir
amb tota la teva bona voluntat a ocupar-te'n, a tenir-lo al dia, a introduir-hi
apartats complementaris i fins i tot a corregir alguns dels textos originals
perquè quedessin ben presentables. Quina feinada, Anna, i com t'ho hem agraït
sempre!
El cas és que tot el que feies, que era molt, per a tu semblava com si
fos poca cosa, no li volies donar la importància que tenia. Actuaves amb
senzillesa, amb humilitat. Sempre afectuosa, amb un somriure al teu rostre.
Sempre amb una paraula amable. Encomanaves serenor. Eres constant, eficient.
Sabíem l'esforç que et representava, de vegades, venir al taller. Però ho
feies. I ho feies de bon grat, venies a passar una estona agradable amb
nosaltres, les teves amigues.
T'agradaven els microrelats, els contes, els refranys i les frases
fetes. Deies que la poesia no era el teu fort. Per això et sorprenies, de
vegades, quan et dèiem que en alguns dels teus escrits n'hi havia molta, de
poesia. Tenies un estil espontani, sabies expressar els sentiments i quan era
del cas, posaves fantasia i molta imaginació en els teus relats. I ara que els
he tornat a llegir, en silenci, és com si sentís la teva veu al meu costat.
Estimaves la vida. Assabories amb intensitat allò de bo que trobaves en
cada dia, en cada hora, en cada moment. Et costava d'entendre que es pogués
estar sense fer res, perdent el temps. Tu li treies tot el suc, al temps.
Sempre estaves enfeinada. Seguies el Grau de Llengua i Literatura Catalanes a
la Universitat Oberta de Catalunya. Els dilluns venies al taller d'escriptura.
Els dijous feies papiroflèxia al Clot. I suposo que feies encara més coses que
jo no sé. T'agradava reunir-te amb la família, amb els amics...
També t'agradava la xocolata. En una festa de final de curs a casa
teva, ens vas fer uns deliciosos brownies de xocolata i en una altra
ocasió, un pastís boníssim... de xocolata, no cal dir-ho! Per això, el primer
taller després de la teva mort, les companyes van portar unes galetes i unes
rajoles de xocolata negra. “Per a l'Anna!”, vam dir, tot acostant les
llaminadures al teu costat de taula. I ens ho vam menjar pensant en tu, amb
l'emoció al cor, amb l'estranyesa i l'enyorança de no veure't entre nosaltres.
Durant aquest temps que vam estar amb tu, Anna, et vam agafar molt
d'afecte. I tu ens vas correspondre de la mateixa manera. Ja fa temps, et vas
definir amb aquestes paraules: “Resistent de la vida gràcies als petits
moments... que si els busques, els trobes.” Anna, vas resistir amb coratge
totes les maltempsades que la vida et va portar. La vida, massa curta per a tu,
i tan incomprensible i injusta. Però vas buscar i vas saber trobar els petits
moments, els importants. Dit amb paraules teves, els moments de gaudir de
l'amistat i de compartir somnis. És en aquests moments, al taller d'escriptura,
que et sentim a prop nostre i t'estimem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada