dimarts, 12 d’abril del 2016

Et sentim a prop nostre, Anna (Antònia García)



Quan vaig saber la notícia de la teva mort, Anna, em va costar de creure-m'ho. “Què dius? Que l'Anna és morta? Però, com pot ser...?” Feia pocs dies que havies vingut al taller d'escriptura,  tranquil·la, afable i somrient, com sempre. Qui podia pensar que era l'últim cop que ens vèiem? Ens ho vam anar dient. A cada banda del telèfon, sorpresa, dolor, llàgrimes, silencis plens de tristesa continguda.
     Et vaig conèixer un dia que la Coral em va dir si volia anar amb ella a escoltar un grup de glosadors. Sap que a mi m'agrada la cançó tradicional i popular, i la cançó improvisada, les gloses, encara es canten. Ella hi té amics, en aquest món de la música, i me'n va presentar alguns, entre ells, el teu germà i tu, Anna.
     La Coral et va parlar del nostre taller d'escriptura i com que t'agradava escriure, ens vas venir a veure. Et va semblar bé el que fèiem i et vas incorporar al nostre grup. Va ser cap a mitjans del curs 2011-2012. Et vas adaptar de seguida a la nostra manera de fer, i al mateix temps, va començar la nostra amistat.
     Havies fet un curs de narrativa a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i com que en aquesta matèria tenies més coneixements que nosaltres, ens ajudaves i ens anaves explicant coses interessants: ens feies distingir les menes de narradors, com havíem de tractar el temps en els relats, etc. Per a un grup com el nostre, que apreníem els uns dels altres, sense pretensions, ens anava molt bé el teu generós interès per millorar el nostre estil i miràvem de seguir els teus consells.
     Sabies més coses d'informàtica que nosaltres. Per això vas ser tu qui ens va proposar de tenir un Google Group per estar en contacte de manera ràpida i còmoda. El vas crear tu mateixa. I també ens vas animar a obrir un nou blog (ja n'havíem tingut un altre, feia molt de temps) per penjar-hi els nostres escrits, junt amb fotografies o imatges. Nosaltres no ho sabíem fer, o sigui que et vas oferir amb tota la teva bona voluntat a ocupar-te'n, a tenir-lo al dia, a introduir-hi apartats complementaris i fins i tot a corregir alguns dels textos originals perquè quedessin ben presentables. Quina feinada, Anna, i com t'ho hem agraït sempre!
     El cas és que tot el que feies, que era molt, per a tu semblava com si fos poca cosa, no li volies donar la importància que tenia. Actuaves amb senzillesa, amb humilitat. Sempre afectuosa, amb un somriure al teu rostre. Sempre amb una paraula amable. Encomanaves serenor. Eres constant, eficient. Sabíem l'esforç que et representava, de vegades, venir al taller. Però ho feies. I ho feies de bon grat, venies a passar una estona agradable amb nosaltres, les teves amigues.   
     T'agradaven els microrelats, els contes, els refranys i les frases fetes. Deies que la poesia no era el teu fort. Per això et sorprenies, de vegades, quan et dèiem que en alguns dels teus escrits n'hi havia molta, de poesia. Tenies un estil espontani, sabies expressar els sentiments i quan era del cas, posaves fantasia i molta imaginació en els teus relats. I ara que els he tornat a llegir, en silenci, és com si sentís la teva veu al meu costat.
      Estimaves la vida. Assabories amb intensitat allò de bo que trobaves en cada dia, en cada hora, en cada moment. Et costava d'entendre que es pogués estar sense fer res, perdent el temps. Tu li treies tot el suc, al temps. Sempre estaves enfeinada. Seguies el Grau de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Oberta de Catalunya. Els dilluns venies al taller d'escriptura. Els dijous feies papiroflèxia al Clot. I suposo que feies encara més coses que jo no sé. T'agradava reunir-te amb la família, amb els amics... 
      També t'agradava la xocolata. En una festa de final de curs a casa teva, ens vas fer uns deliciosos brownies de xocolata i en una altra ocasió, un pastís boníssim... de xocolata, no cal dir-ho! Per això, el primer taller després de la teva mort, les companyes van portar unes galetes i unes rajoles de xocolata negra. “Per a l'Anna!”, vam dir, tot acostant les llaminadures al teu costat de taula. I ens ho vam menjar pensant en tu, amb l'emoció al cor, amb l'estranyesa i l'enyorança de no veure't entre nosaltres.
     Durant aquest temps que vam estar amb tu, Anna, et vam agafar molt d'afecte. I tu ens vas correspondre de la mateixa manera. Ja fa temps, et vas definir amb aquestes paraules: “Resistent de la vida gràcies als petits moments... que si els busques, els trobes.” Anna, vas resistir amb coratge totes les maltempsades que la vida et va portar. La vida, massa curta per a tu, i tan incomprensible i injusta. Però vas buscar i vas saber trobar els petits moments, els importants. Dit amb paraules teves, els moments de gaudir de l'amistat i de compartir somnis. És en aquests moments, al taller d'escriptura, que et sentim a prop nostre i t'estimem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada