Lluitadora i ferma, així va ser l'Anna (Pilar Zabala)

No em costa gaire fer-me la idea de quins eren els trets més rellevants de l'Anna quan era petita. De ben segur que devia ser eixerida, extravertida (però amb una certa timidesa), generosa, riallera, divertida i amb una incipient personalitat que ja llavors la distingia. Li agradava lliscar pels tobogans, pujar als gronxadors, anar amb bicicleta… en fi, que es comportava com les criatures de la seva edat.                               

                L'Anna creixia feliç al costat del pares i del seu germà. Tot anava bé, però... va passar que la petjada d'una ombra creixent es va anar apropant sigil·losament a l'Anna fins que, a la fi, un dia la va atrapar amb traïdoria. Aquella ombra la va envoltar i la va fer presonera dins la seva gran foscor apegalosa fins acabar malmetent el  seu delicat cos afeblit.

                Va ser llavors quan davant de l'Anna va aparèixer un desert de grans dimensions, un desert de sorra gruixuda i molt aspra. Enfrontar-se a la duresa d'aquell desert desconegut no va ser una tasca fàcil per a  l'Anna, tot al contrari, però la seva voluntat de seguir endavant per adaptar-se a aquella nova situació va ser decidida i ferma.

                Si fem cas de les paraules que el famós escriptor Antoine de Saint-Exupéry va posar en boca de El petit príncep quan diu que “el que feia bonic un desert era l'aigua”, no hi ha cap dubte que l'Anna va saber trobar aquesta aigua.

                Les seves qualitats adquirides en la infantesa van perdurar i es van multiplicar al llarg de la seva vida, va ser així com va aconseguir transformar el seu desert en un oasi on anar a trobar l'aigua que necessitava.

                L'Anna era conscient de les seves limitacions físiques davant la gran quantitat de barreres arquitectòniques que li sortien al pas, moltes d'elles insalvables, però ella, persona molt valenta i lluitadora, va tenir molt clar que res ni ningú no li posaria pals a les rodes. És per això que es desplaçava allà on calia, ja fos per anar a la universitat, per estar amb els amics, per ajudar a fer els deures a qui ho necessitava, per anar al cine, a un concert o al teatre, per participar en un taller d'escriptura, o a un altre dedicat a promoure el coneixement de confeccionar origami, etc.

                Justament va ser al Taller d’Escriptura Creativa, dins l'espai de la Cooperativa Rocaguinarda, on jo vaig conèixer l'Anna. D'ella, puc dir sense por a equivocar-me que era una persona intel·ligent i extraordinària. En cap moment va fer gala del seu extens coneixement de la gramàtica, es limitava  a comunicar-nos el seu parer, i ho feia de manera senzilla i serena.

                Ha quedat molt clar que, de bons amics, no n'hi van faltar. Ella va llaurar el seu desert i va plantar l'arbre de la fermesa i de l'amistat. La generositat, comprensió, escolta, decisió, simpatia i l'ampli somriure que l'Anna mostrava en tot moment, van ser les llavors que van fructificar i van fer que l'arbre, amb les seves  nombroses branques, creixés fort i ben arrelat a terra.

                Em consta que eren moltes les coses amb què l'Anna gaudia, però crec que els nebots, els viatges, l'escriptura, l'estudi, els jocs de taula i els brownies de xocolata, eren les que més l'apassionaven. És per això que avui, i perquè les companyes d'escriptura del grup Escriguinarda seguim tenint present l'Anna, farem un tast amb xocolata, com tantes altres vegades.

                L'Anna va marxar quan encara no tocava i ho va fer sobtadament, sense avisar, i aquesta mala fortuna ens ha trencat el cor a tots els qui la vam conèixer i estimar. Ens ha deixat orfes de la seva companyia i és per això que no l'oblidarem.