dilluns, 11 de novembre de 2019

Els uniformes (Antònia García)

Els deien uniformes perquè es veien tots iguals, el mateix color de cabells, les mateixes faccions, el mateix vestit... Després hi havia els multiformes, que es caracteritzaven per la gran varietat que presentaven, físicament i per la manera de ser. Uns eren geniüts, uns altres, pacífics; n'hi havia de bruns, de pàl·lids, d'alts, de baixos... Uns tercers eren els disconformes, que mai no acceptaven res, vingués d'on vingués, ni coses ni idees ni propostes. D'entrada ja deien: “No hi estic d'acord! De què es tracta?” Els espongiformes era un curiós grup que absorbia tot el que li arribava però era incapaç d'oferir res en justa correspondència. En general, els individus eren de mena grossa, flonjos i porosos. També hi havia els campaniformes, que feien servir vestits de pell llisos, en forma de campana invertida, tots iguals, tret dels vestits que usaven els principals, que estaven decorats amb motius geomètrics. Un altre grup, els filiformes, tenien l'estrany costum de fer danses rituals, agafats de les mans, caragolant-se al voltant d'un primer que s'estava quiet, com si fossin un fil que es va cabdellant. I els napiformes, caracteritzats pels òrgans olfactius en forma de nap. La llista podria ser molt llarga, els arboriformes, els estratiformes, els cruciformes, etc., etc.
Pel que fa als que hem citat en primer lloc, els uniformes, n'hi havia tants que es van haver d'organitzar per poder reconèixer-se entre ells, donada la seva forma tan igual. Així que van diversificar el gran conjunt en una sèrie de subconjunts, i aquests en nous subconjunts, identificables per marques numerals. D'aquesta manera es van crear els uniformes de grans càrrecs, amb joies, puntes, insígnies, roba exclusiva... Uniformes de bombers, de soldats, d'esportistes, de presos, d'obrers de la construcció, de personal sanitari, de cuiners, d'escolars... Tot un gavadal!
Els uniformes, doncs, van seguir un procés en què la distinció unipersonal anava des de les més altes jerarquies (capes, corones, etc.) fins a les condicions més humils (davantals dels cansaladers, granotes dels mecànics...). També hi va haver aquelles distincions unipersonals que es diuen d'anada i tornada. Per exemple, el cas dels pantalons texans, també coneguts com a jeans, blue-jeans o vaquers, creats el 1872 per un senyor que es deia Levi Strauss. Eren de roba de cotó, resistent, de color blau, pensats inicialment per a ser roba de feina d'obrers de la construcció i de minaires, de vaquers anomenats sovint en anglès, cowboys. Amb el temps els van anar fent servir altres col·lectius, sobretot la gent jove, que els duia com a senyal identitari. A poc a poc, també els ha anat utilitzant gent de totes les edats i condicions, de tal manera que ara ja sembla que sigui l'uniforme de la major part de la societat.
Els deien uniformes perquè es veien tots iguals. Costava d'identificar-los. Les mateixes faccions, els mateixos pantalons, els mateixos instruments informàtics a les mans... El mateix instint de pertinença global i, alhora, de particularitzar-se, de tenir alguna marca personal, unipersonal, dintre del món dels uniformes, i poder-se sostreure a la seva força abassegadora per uniformar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada