dilluns, 13 de maig de 2019

L'agenda (Montserrat Fortuny)


Cada any estreno una agenda. La faig servir cada dia i em va molt bé. Hi apunto tot el que he de fer, on he d'anar, les felicitacions i trucades que he de fer, etc. Ja hi porta el santoral i les dates especials de cada mes, tot l'any.
    A més, té un espai en blanc, cada dia, on escric on he anat, què he fet, en poques paraules, però ben trobades. Si algú, familiar o amistat, m'ha trucat o m'ha escrit o m'ha enviat algun email.
    Les guardo totes, les agendes, potser una vintena. Antigament, quan treballava, feia servir el calendari per apuntar-hi les coses. És clar, com que no tenia tant de temps lliure com ara... Ara tinc tot el temps del món.
    Al costat de l'agenda actual n'hi guardo un parell d'antigues, que no les deso fins que ha passat algun temps, per si he de rellegir alguna cosa alguna vegada i, ahir, sense més ni més, se'm va ocórrer mirar l'onze d'octubre de fa dos anys, allà on se'm va obrir l'agenda, i em vaig quedar adolorida. Hi havia escrit la conversa que aquell dia vaig tenir amb la Cèlia que, en aquell mateix moment, va morir, a Sant Feliu de Guíxols.
    La seva filla, la Clara, em va dir que al moment de penjar el telèfon, va caure ben llarga, a terra...! Va morir de seguida.
    La vaig conèixer fa molts anys, quan jo sortia amb la seva germana, la Rosa, i altres noies de la seva edat, més grans que jo, que eren dels "Amics de Núria". Ella no era de la meva edat, ja festejava i es va casar. Va tenir una filla i dos fills, però no va ser gens feliç i, al cap d'alguns anys, va aconseguir la separació del seu home, amb totes les de la llei.
    Li van donar la raó i va poder seguint vivint al pis de Barcelona, a les Corts, i quan els tres fills es van anar casant, es va quedar sola i anava fent, passava els estius a Sant Feliu i allà va ser on ens vàrem retrobar i ens vam fer més amigues. Vivíem al mateix carrer, els estius.
    Jo me l'emportava pels llocs més bonics perquè, ella, com que la filla i el seu company treballaven, tota sola no anava enlloc i no coneixia res més que el mercat i l'església. I no sabia on era la Porta Ferrada.
    La resta de l'any, totes dues a Barcelona altra vegada, ens trobàvem quasi cada diumenge i anàvem a dinar juntes, pagant sempre jo, perquè ella tenia una pensió molt petita perquè no havia treballat un cop casada, però ja havia treballat prou a casa seva!​
    Al final va empitjorar de salut i com que els fills veien que no podia estar sola a casa, li van fer vendre el pis i la van obligar a viure tot l'any a Sant Feliu, a casa de la filla, i ella s'enyorava molt de Barcelona i del seu pis, sobretot, a l'hivern, quan jo no hi era.
    Fins que va arribar aquest dia que us he dit, l'onze d'octubre, quan va caure a terra, i encara no sé si va morir per la caiguda o si va caure perquè va morir.
    Ai, les agendes...!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada