La memòria en un llibret (Antònia García)

Si som persones ben organitzades i amb bona memòria, recordem perfectament les coses que hem de fer: tal dia, el reumatòleg a les cinc; tal altre dia, trobar-nos amb en Pau o amb en Pere a la sortida del metro; a primers del mes que ve, apuntar-nos a la sortida que organitza el Centre...

    Qui no té o no ha tingut una mare o una àvia que sabia sempre quan era l'aniversari d'un familiar o què havia passat un dia determinat? També els homes poden tenir aquestes qualitats, és clar, però sembla que és més propi de les dones, aneu a saber per què.

    –Avui fa tres anys que l'oncle Esteve ens va dir que se n'anava a França. Però no ho va fer fins    per Sant Josep.

     –Per Sant Josep? I quan és, Sant Josep?

     –Ai, nena, el 19 de març!Com pot ser que no te'n recordis? Tothom ho sap, quan és Sant Josep!

    Converses així les tenim sovint  a casa, amb la mare i encara més amb l'àvia. Recorden els sants i els aniversaris de gairebé tota la família, i el que li van regalar a sa germana, i quan es va trencar la cama el veí de dalt, i quant va pagar per les ulleres noves, i el comentari que li va fer la carnissera la setmana passada, i quin dia té visita amb l'oftalmòleg, etc., etc.

    Jo no tinc aquesta memòria per les coses passades i per les que hi ha pendents. Per això faig servir una agenda. Una agenda petita, que ocupa poc espai. Sempre la duc a la bossa. Hi apunto tot el que he de fer. M'he acostumat a mirar-la cada matí, abans d'esmorzar, des que un dia que tenia una anàlisi de sang, sense pensar-hi, em vaig prendre el cafè amb llet i em vaig menjar un parell de torrades amb melmelada.

    Apunto a l'agenda els dies que m'he de veure amb els clients, els dies que tinc reunió amb el cap de vendes, les sortides que tinc previstes fer amb els del Centre Cívic, les visites culturals, les caminades populars, les reunions trimestrals amb una colla d'amics de quan era jove, les visites al metge i al dentista, el dia que he de tornar el llibre a la biblioteca. Hi apunto tot el que em faria gràcia fer. Però com que ja se sap que una cosa són les intencions i una altra la realitat, després vaig ratllant el que no he arribat a fer. L'agenda també em serveix per recordar quan vaig fer totes les coses, com ara les vacances a Itàlia. És la meva memòria de paper. Ara, per exemple, a l'espai del dia 19 de març he escrit: “Avui, Sant Josep, l'oncle Esteve se'n va a França”. Au, així faré contentes la mare i l'àvia.

    Però, i si un dia la perdo? L'agenda, vull dir. Aquesta memòria de paper que supleix la meva, els meus records, els meus projectes... Em costaria Déu i ajuda reconstruir-la. Com podria tornar a apuntar noms, dies i hores? Val més que això no passi.

    I ara, pensant en aquestes coses, m'adono que les persones que escriuen els seus diaris personals també ho deuen fer perquè un dia, si la memòria se'ls torna de paper, tindran el recurs de llegir les pàgines on tenen apuntats els records, els pensaments, les consideracions, les conclusions a què han arribat...

    Però no és el meu cas. No em cal escriure un diari. Només vull tenir la petita llibreta a prop meu, sempre fidel i servicial com un gosset manyac, amb la veueta escrita, acotxada entre les pàgines, la veu que m'avisa de les coses que he de fer i quan les he de fer. És el llibret de la memòria que em fa costat, que em gombolda. La meva memòria de paper.