El sol no volia marxar i aquella tardor va ser
una tardor estranya, sense fulles caigudes, sense aigua als rierols, sense
contes a la vora del foc.
I tot es va tornar
ombrívol, boirós, con un indret d'insomni d'on els somnis havien fugit.
Fins que un home
que vivia sol al cim d'una muntanya va sortir amb un carretó i una corda. Amb
les mans va començar a caçar estrelles i quan en va tenir el carretó ple les va
lligar perquè no caiguessin i les va baixar al pla, on hi havia el poble.
Allà en va anar
deixant una a la porta de cada llar.
Quan va acabar, va
tornar a la seva cabanya i es va adormir sota un cel negre com l'atzabeja.
L'endemà, tot havia
esdevingut tardor i les fulles volaven i queien, omplint el terra de vermells,
els rierols mormolaven plens d'aigua i a la nit es van encendre totes les
llars, les flames dansaven al ritme dels contes i al bosc es van despertar els
follets i les fades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada