El curiós cas del mitjó gris (Antònia García)

La Maria li va dir que en Manel tenia un mitjó desaparellat.

            La Teresa va tancar el foc. Ho feia sempre, quan algú la distreia a la cuina. L'experiència li havia ensenyat que quan et distreus, el menjar de la cassola té tendència a enganxar-se i a cremar-se. Després va agafar la llibreta de notes i va començar a fer preguntes: quan i com s'havia adonat que faltava un mitjó?

            La Maria li va explicar que la nit abans havia fet una rentadora i havia estès la bugada, i que a mig matí havia recollit la roba, que ja estava eixuta, l'havia plegada i resulta que entre els mitjons d'en Manel només hi havia un sol mitjó gris amb dues ratlletes grogues a la part del turmell. «I què fas, amb un sol mitjó? No te'n posaràs un de cada color, oi?».

            Mentre anava apuntant tots els detalls, la Teresa li va recomanar que mirés a dins del tambor de la rentadora i per darrere de la goma del voltant de l'obertura. I també per terra, des de la rentadora fins a l'estenedor. Però res. El mitjó no era enlloc.

            Aleshores la Teresa va anar al despatx, va agafar la carpeta de “Desapareguts” i va obrir un expedient: Referència 14/2016 – Desaparició mitjó gris amb dues ratlles grogues. Talla, 42. Propietari, Manel Camps. Hi va fer constar el dia i l'hora i hi va arxivar la pàgina de la llibreta de notes.

            L'endemà, aprofitant que tenia temps, va anar al pis dels baixos de l'escala, amb el mitjó desaparellat, i va preguntar si per casualitat l'altre mitjó havia caigut al pati del celobert. Ho van mirar, però no hi era.

            Va deduir que era poc probable, però no impossible, que el mitjó se n'hagués anat pel desguàs de la màquina, en buidar i centrifugar. Podria ser, doncs, que el mitjó estigués viatjant per les clavegueres. Va telefonar al Servei d'Atenció al Client, de l'Ajuntament. Li van indicar que es posés en contacte amb Aigües de Barcelona, Departament de Clavegueram de l'Àrea Metropolitana. Així ho va fer. Allí li van indicar l'oficina on s'havia de personar i li van donar dia i hora.

            La Teresa era tossuda. Un cop agafava un cas, no el deixava fins que no el resolia. Havia treballat molts anys en una empresa de detectius privats i actuava aixi per deformació professional. Per si de cas, va preparar uns cartells de paper de mida DIN A4, amb la fotografia del mitjó, el tipus de fibra, la mida i el fabricant, Punto Blanco. Va sortir al carrer i va enganxar els cartells en llocs diferents als voltants de casa. S'havien d'esgotar totes les possibilitats, per remotes que fossin. Si algú trobava aquell mitjó, rebria una petita recompensa.

            Passats uns dies, va anar a l'oficina que li havien indicat, amb l'expedient 14/2016, on havia apuntat rigorosament tot el que feia referència al mitjó gris. La van fer passar d'una finestreta a una altra, i després al tercer pis. Finalment, un xicot jove la va atendre. En veure de què es tractava, el noi es va haver de tapar la boca amb la mà per amagar les rialles. Fent un esforç per contenir-se, li va preguntar si el mitjó era tan valuós com per dedicar-hi tantes hores i també diners –els viatges en metro, si més no–. Ella, molt enfadada, va exigir parlar amb el cap d'aquell xicot impertinent. Es va haver d'esperar una hora llarga i l'home que la va fer passar al seu despatx, després d'escoltar-la amb atenció, li va presentar disculpes i va intentar fer-li veure com era de difícil trobar aquell mitjó gris per tot el sistema de clavegueres de la ciutat. I a més, potser havia anat a parar a la depuradora i d'allí a la incineradora de residus.

            Davant de tants impediments, la Teresa va haver de renunciar a solucionar el cas del mitjó gris amb dues ratlles grogues. Va apuntar “Cas no resolt” a l'expedient 14/2016, i va grapar el mitjó desaparellat d'en Manel en una pàgina, junt amb tota la documentació. “Cas no resolt”, però no “Cas tancat”. Perquè aquell mitjó gris havia anat a parar en algun lloc...

            La Teresa, amb el seu instint detectivesc, no s'equivocava. Perquè encara que ella no s'ho pogués ni imaginar, aquell mitjó d'en Manel que la Maria havia trobat a faltar s'havia quedat a sota el llit de la  Cristina, l'amant d'en Manel, una tarda de passió esbojarrada. En Manel s'havia vestit i havia sortit amb tanta precipitació de casa de la seva amant, que s'havia oblidat de posar-se un dels mitjons. I a la Cristina, més tard, quan el va trobar, no se li va acudir altra cosa que llençar-lo a les escombraries.

            “Cas no resolt”, havia apuntat la Teresa. I amb raó. Però si per un atzar hagués pogut seguir la pista del mitjó i hagués arribat a saber què havia passat, el desaparellat no hauria estat només el mitjó gris sinó també el seu propietari.