El primer viatge (Anna Collado)

Emprengué el primer i, sense saber-ho, darrer viatge de la seva vida un dia 20 de desembre. Fins llavors, havia viscut plàcidament en una granja del Prat. La seva raça era l’enveja de les contrades veïnes. Els potablava, com ell, eren pollastres de cresta grossa, dreta i ben dentada; amb barballeres llargues i arrodonides; ulls rodons de color avellana; coll robust i llarg; pit ample i profund; ales grosses i ben plegades al cos; plomes de color ros fosc sense arribar al rogenc i cua de color verd fosc; canyelles mitjanament llargues, netes de plomes i color blau cendrós*.

Aquell matí estava especialment excitat. A l’ambient es notava quelcom que hi feia intuir canvis importants en la seva vida. L’amo entrà al pati on solien córrer lliurement i amb franca destresa l’enxampà a ell i a quatre companys més. Preguntà als seus companys de captiveri i cap d’ells sabia què passava, però notà que tots es posaven nerviosos en veure, lligats per les potes i cap per avall, que s’allunyaven de casa sense haver-ho demanat.

En realitat, ell sempre havia envejat els ocells que guaitava des del pati. Els veia volar lliures i s’enfadava amb ell mateix per ser tan mandrós i pocatraça en qüestions de vol. Sempre havia volgut viatjar i allò semblava ser el començament d’un llarg viatge i una gran aventura.

Després d’una bona estona de bots i sotracs dins una gàbia instal·lada en un vehicle rodant, van arribar a la plaça d’un poble on algunes persones atrafegades com l’amo preparaven les paradetes d’un mercat de Nadal.

Nadal... Havia sentit a parlar del Nadal moltes vegades. Els més vells sempre en parlaven, perquè els que havien estat els més vells abans que ells també els n’havien parlat. Nadal era una paraula màgica i també trista, però ningú sabia molt bé perquè. De moment, però, el Nadal li va semblar fantàstic. Li havia permès viatjar i ara podia gaudir de l’espectacle dels carrers guarnits amb mil bombetes i un gran avet decorat amb garlandes de colors lluents.

A mig matí, una senyora el va assenyalar i se’l va endur penjant de la mà. No li va agradar el tracte rebut durant el curt trajecte fins a la casa, ni durant els dos llargs dies que va passar engabiat en un racó del celobert. Va passar gana i fred i amb prou feines va poder veure el petit pessebre que havien muntat al menjador del pis, quan, de camí al celobert, i estirant el coll, va guaitar l’estança.

Tampoc no li va agradat el darrer que veié, en sortir del cau: un ganivet esmolat que s’atansava veloç al seu coll, mentre, de fons, la malaurada bèstia escoltava el càlid so d’una cançó amb dringadissa de cascavells.

*Font: Associació de criadors Pollastre i capó del Prat: http://www.pollastredelprat.com/home.html

Nit de Nadal a Bet-lèhem (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Ens vàrem casar un quinze de desembre, després d'un any d'haver-nos conegut en un viatge a l'Egipte. Passats onze mesos va néixer la Cleo i al cap d'un altre any, el Cèsar; al cap de dos anys, la Nefer i tres anys més tard, el Marc Antoni. Ja veieu com havíem quedat, tots dos tocats de l'encís del país, de la seva història, de les seves llegendes… El Toni em va dir: ”Encara sort que a l'últim li hem posat el meu nom, però compartit amb el gran guerrer i amant…!”.

Ara ha fet cinquanta anys del casament, així que hem celebrat les noces d'or. I quina sorpresa més agradable quan han vingut a casa els quatre fills, acompanyats de les respectives famílies, nores i néts…! Ens han fet un regal meravellós: un viatge a l'Egipte! Quina il·lusió! És clar que no podrem celebrar el Nadal tots plegats com els altres anys. Però tots ens diuen que de Nadals encara n'hi haurà molts i que aquest és diferent i ho hem d'aprofitar, ara que encara ens hi veiem capaços.

Com que el Toni tota la vida s'ha dedicat a estudiar l'àrab, l'hebreu i l'arameu (a part de la seva feina, ja que feia de traductor de rus, francès, castellà i català), després de l'estada al país dels faraons, encara tindrem una setmana més per a passejar per Israel, o Palestina, com vulgueu dir-li.

Arribat el moment, embarquem en un magnífic avió, d'aquests tan amples, i cap al Caire s'ha dit. Hi passem vuit dies, recorrent els mateixos llocs que vam visitar fa tants anys. El mateix Nil, les mateixes piràmides, les mateixes sortides i postes de sol… Ens cansem una mica més que abans, però no podem queixar-nos, encara. Ell diu: “Que valents que som… Tu encara més, estimada!”

Acabada l'estada, tornem a embarcar cap a Tel-Aviv, i d'allí, en autocar, ens traslladem a Jerusalem, des d'on, després de veure la ciutat, farem diverses visites als llocs més importants.

El vint-i-quatre a la tarda, arribem a Betlem, que el visitarem demà. Avui tenim la tarda lliure per anar de compres o per a reposar, qui vulgui.

Nosaltres dos, portats per l'eufòria d'en Toni, anem a caminar pel Camí dels Pastors, que han dit que no hi aniríem en grup. Agafats de la mà i amb molta il·lusió comencem la caminada. Però aviat ens sentim cansats i decidim tornar a la ciutat. Ens equivoquem de camí i arribem en un lloc deshabitat. No arriba a ser un desert, perquè hi ha molts arbres i matolls, però, d'habitatges, res de res.

I comença a fer-se fosc. I estem decandits.

Veiem a la llunyania una espècie de cabana i hi anem, pensant que podran orientar-nos. En arribar-hi, veiem que és una mena de barraca que no s'assembla a cap d'europea, adossada a les roques, i hi entrem.

Ens saluda el mugit d'un bou, lligat davant una pica plena de palla i una altra curulla d'aigua. A fora, al costat mateix, hem vist que hi ha una font, a la roca viva, que origina un rierol que va baixant pel pendent.

Estem cansats i ens asseiem al terra, cobert també de palla, una mica preocupats perquè s'està fent negra nit. Encara sort que podem beure aigua, clara i neta, de la font.

Al cap de poca estona, sentim unes passes i unes veus humanes i el bramar d'un ase, que munta una noia molt jove i bonica. Porta les regnes un home jovenàs, de molt bon aspecte. Van abillats a l'estil àrab, no pas com van els israelites actualment. Descavalca la noieta i veiem que presenta un ventre molt arrodonit.

Ens saluden molt amablement tots dos, quasi podria dir tots tres, perquè l'ase o mula també ha entrat amb ells. Jo no entenc res del que diuen, però el Toni està contentíssim perquè pot exercitar el seu arameu, que em diu que és el que parlen. Jo em pensava que era una llengua morta…

Li diuen que són de Natzaret, que ell és fuster i que han hagut d'anar a Betlem; que se'ls ha fet tard i no han trobat on poder passar la nit i l'esposa ja comença a presentar símptomes de deslliurament i ací, al menys, hi ha teulada i agua. I, quant al nostre cas, diu que no patim, que després de descansar una mica, ens ensenyarà el camí de tornada a Betlem.

De l'home, no entenc bé el seu nom, pot ser Yusuf, però el Toni diu que, traduït, és Josep, i l'esposa es diu Miriam, que vol dir Maria, cosa que jo ja sabia.

Però, al cap de pocs instants, la noia es toca la panxa i diu: ”Sí, sí…!” I ja ens teniu a tots corrent amunt i avall, ella estirada damunt la palla del terra i jo fent de llevadora, després d'haver-me'n jubilat fa cinc anys!

El marit omple d'aigua tot de càntirs i gerros que ha trobat i ja em teniu rentant el nen, que és preciós. La mare, ni un crit ni un sospir… Quina noia més valenta!

El Toni es mira el rellotge de polsera i em diu: “Són les dotze de la nit en punt!”.

S'ha fet fosc del tot i en Toni treu de la bossa una lot i l'encén. No vulgueu veure com el fuster se la mira i diu, en arameu, una paraula que el meu marit em tradueix i que significa “estel” o “estrella”…

No ha passat gaire estona que se sent un gran xivarri i arriba a l'estable un grup de pastors, junt amb els seus ramats, i entren i ens deixen de tot: pans, formatges, mel i mató, nous i olives, figues, pomes, cuixes de xai rostides, botifarres, llet d'ovella…

I la nostra parelleta ho accepta tot amb un somriure i el nenet va mamant de sa mare i, de tant en tant, somriu d'una manera divina i tots els pastors aplaudeixen amb gran alegria, cridant: “Al·leluia..!”.

Als arbres del voltant hi deuen haver rossinyols, perquè se senten cantar, amb uns refilets que no havíem sentit mai. Sembla que diguin: “Glòria…!”.

En Toni diu als pastors que ens hem perdut i volem tornar a l'hotel de Betlem i el majoral encarrega al rabadà que ens acompanyi fins a l'entrada de la ciutat i així ho farà. Ens acomiadem de la parelleta i del preciós nen, que es dirà, en versió jueva, Jesué i en aramea, Jesua, que vol dir Jesús, o sia, Salvador.

Arribem a l'hotel quan el guia ja estava a punt de donar l'alarma a la policia, perquè moltes vegades hi ha assassinats per aquells verals. El tranquil·litzem i no volem sopar perquè ja ens hem atipat prou amb els obsequis dels pastors i anem de seguida a dormir, perquè estem molt cansats, però ha valgut ben bé la pena!

Vacances de Nadal australianes (Antònia García)

Em feia una il·lusió boja anar a Austràlia, aprofitant que el meu germà hi vivia temporalment per raons de feina. Així que vaig programar el viatge per a les vacances de Nadal. Vaig demanar el visat i vaig fer tots els tràmits que calien. Vaig encarregar a una agència que comprès els bitllets pels vols d'avió. Primer havia d'anar a Frankfurt i d'allí a Singapur. Després a Melbourne, amb un total d'unes 28 hores. I a continuació, fins a Sydney, que és on vivien en Ricard, la Marta i els dos nens.

La trobada familiar va ser emocionant, encara que jo estava tan cansat i despistat pel que fa al canvi d'horari que no sé si vaig ser prou atent amb els nebots, que em volien explicar tot de coses.

Un cop refet, vaig poder admirar l'arbre de Nadal que en Marc i en Nil havien guarnit amb boles de colors, garlandes daurades i una estrella ben lluent a dalt de tot. A les branques de l'arbre també hi havia uns quants sobres nadalencs amb el nom de cadascú, per ser oberts el mateix dia de Nadal. Ben mirat, semblava la preparació d'un típic Nadal britànic si no fos que teníem una temperatura d'uns 26º i anàvem vestits amb roba d'estiu.

La primera activitat turística va ser la visita a la ciutat. Sydney és magnífica. Impressiona veure el pont i la Casa de l'Òpera. La ciutat és tan gran que per veure-la bé em caldrien molts més dies dels que tinc disponibles. I també volia conviure amb la família, parlar amb ells, jugar amb els nens... Em va sorprendre l'alt nivell que ja tenien de la llengua anglesa.

El dia 24 vam anar a l'avinguda principal del barri per veure arribar el Pare Noel, amb un carregament d'obsequis per als menuts: uns grans sacs transportats en una mena de trineu arrossegat no per rens sinó per sis cangurs blancs! Six white bloomers, que deien ells. Sort que m'havien avisat abans. La sorpresa hauria estat majúscula. El Pare Noel anava acompanyat d'un seguici de patges i ajudants i, com ja us deveu imaginar, tots anàvem a la fresca, amb camises de màniga curta, samarretes... Les dones escotades, amb vestits prims sense mànigues... El Pare Noel anava per l'estil, amb una mena de brusa de color vermell amb ribets daurats i uns pantalons que li arribaven a sota dels genolls. Una passada!

Al vespre, malgrat tot el moviment, els nens no tenien gens de son. Cantaven i jugaven i es notava que s'acostava una cosa màgica que els mantenia ben desperts. Però sa mare, finalment, els va fer anar al llit.

L'endemà, dia de Nadal, en Marc i en Nil frisaven per obrir les postals i, sobretot, els paquets ben embolicats amb papers bonics que havien aparegut al peu de l'arbre. La cridòria i els alegrois van omplir la casa! Al migdia vam anar a la platja, la Bondi Beatch, i ens vam instal·lar sota una gran carpa per assaborir un deliciós plat fresc fet amb verdures i peix, que és el menjar tradicional d'aquesta festa. De postres, uns gelats boníssims. Un menú ben diferent de la nostra escudella, el pollastre rostit i els torrons. I a la nit, ens vam reunir amb una multitud, uns quants milers de persones, per contemplar els focs artificials des del pont del port. Els espetecs dels coets i la meravella de les palmeres de llums de tots colors que omplien el cel van fer les delícies de tothom.

Passat el dia de Nadal, vaig continuar fent turisme. Jo tenia molt d'interès per veure la famosa Ayers Rock, la gran roca rogenca que és el lloc més sagrat pels aborígens australians. Li diuen Uluru i està al Parc d'Uluru-Kasta Tjuta. Les distàncies són tan grans que va caldre agafar l'avió, és clar. I la vaig veure, lluminosa i vermella amb el sol de la tarda, com si fos un gran meteorit vingut de l'espai. No es pot comparar amb res. Em va fer una impressió inexplicable que em sembla que conservaré sempre. Això és el que tenen els viatges, que et marquen profundament.

Vaig aprofitar al màxim els dies que em quedaven. Tinc encara als ulls la visió dels eucaliptus, dels cangurs i els coales, els emús, els conills per les praderies, els ramats d'ovelles... Un continent antic i modern alhora, ple de sorpreses. Vaig comprar com a record i per a obsequiar els meus amics uns bumerangs i uns curiosos instruments semblants a una flauta que es diuen didjeridus. I també unes fotografies d'uns aborígens australians, unes altres víctimes de l'home blanc.

Aquells dies amb el germà, la cunyada i els nebots van ser entranyables, fantàstics. Però com que tot s'acaba un moment o altre, ens vam haver d'acomiadar i vaig tornar a fer el periple del viatge, tan pesat. I quan ja estava en l'últim vol, de Frankfurt a Barcelona, hi va haver una estona que em va agafar un singlot molt fort, que em feia fer petits salts en el meu seient. L'hostessa em va portar una ampolla d'aigua i la viatgera del meu costat em va oferir uns caramels d'herbes medicinals. Amb l'aigua, però, ho vaig poder solucionar. I quan vaig comentar que ja portava moltes hores de vol perquè venia d'Austràlia, un dels passatgers es va posar a riure i em va dir que segurament se m'havien encomanat els salts dels cangurs.

Lapònia finlandesa (Carme Marquès)

Aquest és un viatge en el passat. Eren els Nadals del 1989. Aleshores teníem el costum de viatjar i ho fèiem de dos a tres cops a l’any. Era la dèria del meu marit, A.C.S. Per costum, sortíem de Barcelona el 27, després de Sant Esteve, i tornàvem passat els Reis.

El vol va sortir de l’aeroport del Prat direcció a Hèlsinki, capital de Finlàndia, a on agafàrem un altre que ens duria a Romaniemi, capital de la Lapònia Finlandesa, situada en el Cercle Polar Àrtic, també ciutat natal del Pare Noel.

Només aterrar unes persones mostrant els nostres noms escrits en un cartell ens reclamaren per dur-nos a l’hotel. La sorpresa va ésser que, abans, ens dugueren a una mena de magatzem on deixant els nostres equipatges, ens indicaren que ens havien de canviar de roba. Els vestits, adients per anar a la neu, de color vermell, com una mena de “granota” embuatats, complementats de mitjons gruixuts, guants, bufandes i botes adequades.

Penseu que d’això fa 26 anys quan el turisme encara no estava ben implantat, i allò eren les beceroles del que avui és un reclam turístic a tot el món. Aleshores tenia l’aspecte d’un magatzem mal endreçat.

Allà mateix va començar la nostra aventura, a fora ens esperaven motos de neu que ens durien a fer un recorregut pels llacs gelats d’una durada de dues hores. Finalitzada la qual vàrem recuperar els nostres vestits i ens dugueren a l’hotel.

En dies successius visitaríem un poblat Sami. Els sami són l’únic poble indígena que existeix a Europa. Viuen de la ramaderia dels rens i els seus vestits són molt acolorits, vistosos i d’un gran valor estètic.

Un altre dia, després de fer un recorregut amb trineu arrossegats per rens, a l’hora de dinar, ens van portar a un restaurant enmig del no rés, que tenia la forma d’un “tipi” gegant, a prendre menjar típic a base de carn de ren. El “tipi” és una construcció circular, els seients de les taules arrapats a la paret deixaven un espai molt ampli al mig.

També vàrem anar a visitar els dominis del Pare Noël abans que es convertís en el reclam turístic actual. Llavors, consistia en un magatzem-tenda molt gran decorat de colors verds i vermells, com si fos una casa finlandesa, abillada per les festes de Nadal, on venien objectes d’artesania, la majoria tallats en fusta o banya de ren. Actualment, vist per Internet, s’ha convertit en un Sta. Claus Village al més pur estil nord-americà, tipus Hollywood.

L’entrada del nou any la vàrem celebrar a l’hotel mateix. En acabar de sopar, ens vam haver de canviar de roba posar l’abric, ja que sortiríem al exterior, on unes grans fogueres il·luminaven la nit. Així ho tenen per costum, celebrant cerimònies ancestrals que consisteixen en dibuixar-se marques al front amb les cendres del foc que han fet damunt la neu. També fonen plom i passant d’un en un llencen una petita porció sobre la neu i de la figura resultant et diuen la sort per l’any nou. Tot plegat, va resultar màgic. La nit, el foc, les estrelles...

Feia molt de temps que no hi pensava en aquest viatge. Gairebé el tenia oblidat, però ara que el rememoro, em sembla sentir sobre el rostre l’aire fresc i tallant d’aquelles contrades.

La col i el Patufet (Montserrat Fortuny)

Sóc una col. Però no una col qualsevol. Jo sóc una dels protagonistes d'un conte molt català, que explica les aventures d'un noiet, també molt de la nostra terra.

Jo sóc una col molt ufana, que faig quasi mig metre de tija, que els pagesos en diuen tronxo, de fulles grans i amples, carnoses, que formen un bon cabdell o capça, al centre del qual tinc les fulles més joves. El meu color és verdós, com el de la col valenciana, però més fosc. Tinc moltes més parentes, com ara la col de Brussel·les, tan petitona, ella; l'arrissada o de Milà; la de cabdell; la geganta; la llombarda o vermella, de color morat, i la valenciana, de fulles verd clar. Però, de totes elles, jo en sóc la més bonica i tendra.

Tinc enemics, com ara la mosca de la col, l'eruga de la col, la xinxa vermella, però els amos d'aquest hort són molt eficients i no em molesta cap d'aquests insectes. Encara que, d'enemics... sempre n'hi ha.

He de parlar dels meus amos, és clar, ja he parlat massa de m¡ mateixa!

El senyor Patuf. Li diuen així perquè, en néixer, era petitó, però va créixer molt i ara és un bon tros d'home, alt i ben plantat. La senyora Patufa, molt bonica i airosa i, total, és un pam més baixa que el seu marit. Però, nois, ara li toca al nen i no sé com descriure'l… No havia vist mai un nen tan petitó. Ja té cinc anys i no passa d'un pam d'alçada… Amb molta raó li diuen el Patufet. És molt xiroi i va tot sol a la botiga més propera a comprar el que li diu la seva mare, carregat d'un bitllet de deu euros, que fa més volum que ell. Tot això ho sé perquè, a prop meu, les veïnes en parlen.

Avui volia portar el dinar al seu pare, que s'ha quedat a treballar tot el dia a l'hort. Ho he sentit perquè cridaven molt i encara que a la mare li feia una mica de por, ell li ho ha demanat amb tanta insistència que no li ha pogut dir que no i ja el tenim, amb una bossa que fa tres vegades la seva alçada, caminant cap al tros.

Avui sí que l'he pogut veure bé. Desprès de traspassar la plantació de maduixots, venia cap a mi quan s'ha posat a ploure, primer quatre gotes, que he pensat “Que bé que se'm remullaran les arrels, que ja feia massa dies que no em regaven ni plovia…!” Però de seguida s'hi ha posat més fort.

El pobre noiet s'ha posat a córrer cap a mi i se m'ha posat a sota, ell i la bossa amb el dinar, que no hi cabia tota, però com que és de plàstic, no li passaria res, per més que plogués, però ell… Sort que és tan petitó i baixet i hi ha cabut tot sencer.

Té uns ullets blaus i brillants, molt espavilats, el cabell castany clar, el front ample, el nasset arremangat i els llavis molt vermells… Les cametes llargues en comparació amb el cos.

No es mostrava gens espantat, al contrari, reia entre dents i cantussejava una cançoneta: “Homes i dones del poblet, no trepitgeu el Patufet…!”.

De sobte, ha caigut un llamp, no gaire lluny, perquè s'ha sentit de seguida un tro molt fort, i llavors s'ha agafat amb tots dos bracets al meu tronc i ha posat el caparró en contacte amb el meu cabdell, cosa que m'ha agradat molt, ha estat un frec calentó i suau.

Però, noi, qui s'ho havia de pensar…! Per la banda del caminoi s'ha sentit un bramul molt fort i ha vingut, al trot, el bou Anastasi, el més gros i més corpulent de tots els bous de l'estable. No sé com s'ha pogut escapar. Pot ser que del fort tro que s'ha sentit, el seu llamp hagi fet caure la porta o alguna paret… El cas és que, tot volant, se m'ha acostat i, obrint aquella immensa boca, s'ha ajupit damunt meu i… Llac, llac, en dos segons m'ha engolit sencera, a mi i al Patufet…!

Pobret Patufet, ara sí que s'ha espantat, en veure's en aquella gola de llop, més ben dit, a la panxa del bou (he sentit el seu cor bategant molt de pressa). De seguida, he comprès que corrien, primer el senyor Patuf, venint de l'hort, i després la senyora Patufa, venint de la casa, cridant tots dos, a la una: “Patufet, on ets…?”.

Igual que jo ho he sentit, es veu que el Patufet també, perquè s'ha posat a cridar, amb totes les forces: “Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou…!”

Ai, Senyor! Suposo que tots dos l'han sentit i potser s'han aturat, espantats i confusos. Qui sap si s'han mirat tots dos i, a la una, han tornat a cridar: “Patufet, on ets…?” I el nenet ha tornat a contestar: “Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou…!”

Què podien fer…? M'imagino que l'home ha començat a segar, amb la falç, cols i bròquils i tot el que se li posava al davant i, amb l'ajuda de la seva dona, ho ha deixat davant els nassos de l'Anastasi que, pel que he notat, s'ho ha menjat de seguida amb tota la seva golafreria.

Al cap de poca estona, ha començat a fer pets i llufes i, amb la força de tantes ventositats, hem sortit, ben sencers, tots dos, jo i el Patufet…!

El pare l'ha agafat de seguida, la mare ha carregat la bossa i, corrents cap a casa, a rentar el Patufet i a dinar.

I, com és lògic, m'han deixat a mi al mig del camí, rebent tota la pluja damunt meu, però separada de la meva tija…

El petit Patufet (Pilar Zabala)

Ja sé que penseu que sóc una vaca com qualsevol altra de les que veieu pasturant per aquí, però us equivoqueu, jo sóc diferent perquè provinc d'una raça molt valorada, tant per la llet que proporcionem com per la intel·ligència que ens honora.

És molt cert que no parlo, però he sentit a dir sovint que la mirada dels meus ulls és tan neta i transparent que porta reflectida els meus pensaments. És per això que aprofito ara que m’esteu mirant amb tanta atenció, per fer-vos una confidència molt vacuna.

Us informo que la Júlia i en Jordi són els masovers que tenen cura de la finca, de la casa i de la resta dels ramats. No tinc cap dubte que són bona gent, tot i que a mi -més que a la resta de companyes- m'espremen diàriament fins a l'última gota de llet.

Aquesta parella té un mini nen de quatre anys que els va néixer quan ja en feia cinc que eren casats i dic que és un nen mini perquè tot just arriba a fer un pam d'alçada, motiu pel qual tothom li diu Patufet. M'he oblidat de dir-vos que jo sóc la Sofi.

Un cop fetes les presentacions, us vull comentar que al mateix temps que jo pasturo per aquests prats tan verds i saborosos no deixo d'estar a l'aguait de tot el que passa al meu voltant i haig de confessar que hi ha coses amb les quals no estic gens d'acord.

Començaré per dir que em dol que en Patufet sigui tan geniüt i manaire, però, d'això, ell no en té la culpa. Al meu entendre està massa aviciat i consentit i em sap greu perquè, fora d'això, és un nen molt maco, rialler, extravertit, juganer i també una mica entremaliat, com correspon a qualsevol nen de la seva edat.

El cas és que aquest matí l'he sentit plorar i demanar tossudament que volia anar a la pleta tot sol. Deia que ja era gran i que no li era cap  problema dur la sal a les cabres i que ho volia fer de totes totes. A la fi la seva mare, cansada d'escoltar-lo, no li ha sabut dir que no i després de posar-li la barretina al cap i el cistell a la mà, li ha donat la sal per a les cabres i un bon tros de pa amb formatge per a ell.

I jo em pregunto, a quina mare o a quin pare se li acut de deixar marxar sol un nen de quatre anys, deixant de banda que la criatura sigui alta o curta de mida? Al meu parer, només es pot donar com a resultat d'una inconscient beneiteria extrema.

Tant és que en Patufet es posi a cantar per foragitar les males bèsties del camí, cap d'elles no s'espantarà d'un filet de veu que amb prou feines es deixa sentir; tampoc el xiulet de son pare li farà servei perquè encara li falta molt per arribar a tenir prou bufera. I després hi ha l'assumpte de les cabres, tothom sap que a més de boges són tontes sense remei perquè són incapaces de distingir entre una marieta i una maduixa i com que la barretina d'en Patufet és vermella, no vull ni pensar el que pot arribar a passar.

M'estimo molt aquesta miniatura de nen i com que no em sembla bé que el deixin anar tot sol muntanya amunt he decidit, com aquell que res, caminar pacientment darrera d'ell per mirar de protegir-lo, si cal.

Tot anava bé fins que el blau del cel ha desaparegut engolit per unes grans i espesses nuvolades. Poc després no ha trigat a aparèixer la pluja, els llamps i els trons, i ha estat en aquests moments carregats de foscor que he perdut el rastre d'en Patufet.

Un cop passada la tempesta, he buscat per tot arreu aquest nen trapella però ha estat en va, i com que la gana em punxava la panxa m'he dirigit cap a un manat de bledes boscanes que creixien ufanes a l'ombra d'un petit marge.

Encara no les havia acabades d'assaborir quan de sobte he experimentat una mena de contractura dins l'estómac, talment semblant a puntades de peu, i ha estat llavors, quan em disposava a bramar de dolor, que he sentit la veu d'en Patufet dient que era dins dels meus budells.

No cal dir que he tornat al prat tan de pressa com he pogut i m'he atipat d'herba com mai abans no recordo haver-ne menjat. El cas és que a la fi he fet un pet tan gros que ha espetegat com un tro acompanyat d'una enorme i llefiscosa pasterada calentona.

Sí, amics, enmig de la pasterada hi havia en Patufet brut i llardós com un porquet, però tan content i satisfet que s'ha posat a cantar, com si res no hagués passat.

Patim, patam patum, homes i dones del cap dret, no trepitgeu en Patufet

Efectivament, ningú no el va trepitjar, només va passar que sense voler jo me'l vaig empassar, i ara que ja sabeu com va anar tot, no oblideu que aquest és un secret que ha de quedar ben guardat. Ningú no n'ha de fer res, només vosaltres, en Patufet i jo. No fos cas que els masovers tinguessin un disgust en saber el que li ha passat al seu fill,  tot i que considero que no els aniria malament, a ells, endur-se un bon ensurt, a veure si reaccionen i deixen de ser tan tanoques.

Un bou desconcertat (Anna Collado)

—Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou!

—Muuu —remuga el bou molest per l’esgarip que acaba de sentir i que li ha tallat la digestió.

—Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou!

—Muuu. Què és aquesta veu? Qui gosa pertorbar la meva calma i la meva digestió? —diu el bou encara més molest.

—Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou!

—Ja n’hi ha prou! Es pot saber qui crida d’aquesta manera? No veig ningú aquí a prop! És estrany, sembla que surti de dins meu! Qui crida d’aquesta manera?

—Sóc el Patufet! I tu qui ets?

—Jo sóc un bou que estava ben tranquil fins que he començat a sentir-te bramar.

—Oh, Déu meu! Oh, Déu meu!

—Què vol dir tan “Oh, Déu meu! Oh, Déu meu!”. Vols fer el favor de donar la cara? Digue’m, qui ets i on coi ets? —es pregunta el bou, desconcertat.

—Sóc en Patufet, m’he refugiat de la pluja sota una col i el darrer que recordo és veure venir un bou amb la boca oberta. Per això he deduït que era a la panxa d’un bou. Ara sé que sóc a la teva panxa.

—Oh, Déu meu! Oh, Déu meu!

—Ara ets tu qui et lamentes? Em sembla que sóc jo qui té les de perdre!

—Però, no ho entenc, ets una puça? Un ratolí? Qui o què coi ets?

—Sóc un nen i em dic Patufet.

—Com vols dir un nen? És impossible que jo m’empassi un nen, no sóc pas tan gran, jo! —Bé... una mica grandot sí que sóc... pensa el bou, però no ho expressa per vergonya.

—És que sóc molt petit, jo. Sóc més petit del normal. Sóc petit com un gra d’arròs. Però sóc molt valent i molt fort. I la mare no volia deixar-me anar a la botiga. Necessitava sal. I jo li vaig dir mare ja hi vaig jo. I ella que no. I jo que sí. Vaig plorar. Vaig picar de peus a terra. I finalment m’hi va deixar anar. I ho vaig fer molt bé. Perquè sóc petit però sóc molt fort i molt valent, jo. I llavors vaig voler portar-li el dinar al pare. I la mare que no. I jo que sí. I ella que no. I jo que sí. I vaig plorar. Vaig picar de peus a terra. I la mare que no veus que no podràs amb el cistell. I jo que sí. I ella que no. I finament, per no sentir-me més em va dir que sí. I avui m’he carregat el cistell al coll i he fet cap a la fàbrica. Però aquesta maleïda pluja ha començat a caure. Ai las! I he vist una col preciosa i he pensat que em serviria d’aixopluc. Però l’últim que recordo és veure venir un bou amb la boca oberta... I fa un moment he sentit de lluny la veu de la mare que cridava “Patufet, on ets?” i per això jo he dit “Sóc a la panxa del...”.

—Ja prou, ja prou, ja me la sé aquesta part! Calla o em faràs parar boig! Només se m’acut una solució possible per aquesta desgràcia. Em tiraré un bon pet i aprofitant l’embranzida, podràs sortir de dins meu. Què et sembla, Patufet?

—Genial! Espera, que aviso als pares: “Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou. Quan el bou farà un pet, sortirà en Patufet!”

No callarà aquest marrec, no!, pensa el bou i fa:

—Prrrrrrt!

—Visca! —sent cridar el bou al seu darrere.

Nova versió del conte del Patufet (Antònia García)

He decidit explicar-vos el meu conte a la meva manera. Com que jo, en Patufet, sóc el protagonista principal, hi tinc tot el dret. A més, en podreu tenir una versió de primera mà, no com la majoria dels contes, que han passat per moltes mans.

El pare era escanyolit i la mare, desnerida. Per això jo vaig néixer tan petit i amb prou feines vaig créixer. Em venia d'herència. Era petit però eixerit, que una cosa no treu l'altra. Així que tot ho aprenia i volia fer com els grans.

Un dia l'àvia estava fent el dinar, pollastre rostit, i va veure que no tenia cap canó de canyella...

—Psst, psst, Patufet, que no és així, que és la mare qui fa el dinar i no té safrà...

—I tu qui ets, per dir-me a mi com és el meu conte?

—Sóc l'autora de la versió en català d'aquest conte...

—Se me'n refum! I si no t'agrada, posa-t'hi fulles!

Doncs, com us anava dient, l'àvia va dir que no podia fer un bon rostit sense canyella. Aleshores jo em vaig oferir per anar-ne a comprar al supermercat. I perquè la gent gran no em trepitgés si no em veia, aniria cantant i tocant la guitarra. Au, cap al carrer s'ha dit, tot sonant l'instrument i cantant “Vi-gi-leu, no em tre-pit-gés-siu, yeaaah! Plinc, plonc. Que vaig al su-per-mer-cat, yeaaah! Plinc, plonc!”.

Tot un èxit. Ningú no em va trepitjar. Vaig tornar a casa amb la canyella i l'àvia va acabar de cuinar. Mentrestant, la mare va preparar un “tàper” amb el dinar per al pare, perquè, distret, no s'havia endut el “bocata”. I vaig dir que ja li ho portaria jo. Així que la mare ho va ficar en una bossa de plàstic, jo me la vaig posar damunt del cap i, apa!, cap al camp on treballava el pare!

El servei meteorològic havia dit que podrien haver-hi “precipitacions aïllades”. I a mi em va agafar una de les aïllades. Va començar a ploure. Vaig córrer fins a una carabassera i m'hi vaig aixoplugar...

—Psst, psst... Que no era una carabassera sinó una col...

—Vols callar, et dic? No em tornis a trencar el fil, em sents?

Bé, a sota la carabassera s'hi estava tan bé que em va agafar una soneta... i em vaig adormir com una soca. Llavors va venir una girafa...

—Psst, psst...! Una girafa, no! Era un bou! A més, les girafes són de l'Àfrica!

—T'he dit que no em tallessis! Pesada, més que pesada! En aquest conte mano jo!

Per on anava? Ah, sí! Va venir la girafa i ja sabeu que les girafes es tornen boges per les carabasses. Així que va abaixar el cap i... Nyam! D'una queixalada es va empassar una carabassa, tres o quatre fulles i el que és pitjor, també se'm va empassar a mi! Vaig trigar una mica a baixar per la gargamella fins a la panxa, és clar. Vosaltres no heu estat mai a la panxa d'un animal, oi? Doncs, val més que no us ho expliqui, perquè... Ai, ecs! Oh...! El cas és que vaig esperar moltes estones fins que vaig sentir els pares, que em buscaven i m'anaven cridant. El pare deia: “Patufet...! On diantre t'has fotut!” I la mare deia: “Patufet...! Contesta, coi, dimontris de nano!”

—Psst, Psst...! No era això el que deien...

—Prou! Ni una paraula! No et vull sentir més!

Què deia, jo? Ah! Que quan vaig sentir que em cridaven, vaig contestar ben fort: “Sóc aquí, al païdor de la girafa! Traieu-me d'aquí de seguida...!” I tant vaig cridar que al final em van sentir. Van agafar la girafa i la mare va dir: “Conxo, Patufet! No podies haver triat una altra cosa, per amagar-te?” El pare va dir: “La mare que et va parir...!” El cas és que van tenir la bona pensada de començar a péixer la girafa amb tot el menjar que van trobar: ànecs, gallines, bosses de peix congelat de “La Sirena”, el pernil del rebost que se li havia ficat la mosca...

—Psst, psst...! Que les girafes només mengen fulles i plantes...!

—I què! La meva girafa menjava de tot!

De petitona li havien ensenyat que s'ha de menjar de tot! Així que es va anar engreixant, engreixant... Li va sortir cel·lulitis i se li van formar uns “michelins” de por! Fins que al final... bé, us he de confessar que la pobra bèstia patia de restrenyiment, o sigui que va costar una mica que desembussés... Ehem, amb perdó. Però al final... Pum! Pumba...! Plas, puf, xap...! Allà va sortir tot, i jo també, més content que un gínjol! El pare va dir: “Ara ja no em ve de gust el dinar...” La mare va dir: “Corrents cap a la dutxa, fillet!” I l'endemà tot va tornar a la normalitat més normal.

Però, i la girafa?, us deveu estar preguntant, oi? Doncs resulta que la pobra girafa va quedar tota trasbalsada amb el que havia passat. Llavors l'àvia va telefonar al veterinari del poble. L'home va venir de seguida i va fer prendre un xarop de farigola a la girafa i, quan va veure que ja s'anava refent, va buscar per internet l'adreça de la Societat Protectora de Girafes Menjadores de Carabasses, (S.P.G.M.C.), per tal que vinguessin a buscar l'animal. Però jo vaig dir que no! Que de cap de les maneres! Que la girafa, me la quedava jo!

—Psst, psst...! Que el conte no acaba així...

—Mira que en sou, de tossudes, les autores de les versions en català dels contes! Doncs, perquè ho sàpigues, el meu conte acaba com jo vull! D'ara endavant, tindré la girafa a l'estable i la trauré a pasturar cada dia! I jugaré amb ella! I l'ensinistraré perquè em dugui a sobre del seu cap! Au! Final del conte! I a darrere la porta hi ha una bossa de confits perquè tots els llaminers se'n llepin els dits!

—Psst, psst...!

—Res de psst, psst! Re-pe-tei-xo: final del conte d'en Patufet! Però del conte de debò! Apa!

Patufet! (Carme Marquès)

Hi havia una vegada, un poblet petitó perdut en una vall beneïda on sempre hi lluïa un sol esplendorós. La gent era alegre i anava cantant tot el dia, és clar, estaven contents perquè hi naixien molt de nens.

Fins que un dia un esdeveniment sorprenent ho canvià tot. La Marieta de cal Cinto va infantar un nen que era com un cigronet de tant petit. De tan petit com era, no va caldre avisar la llevadora. Va néixer quan la Marieta va fer un esternut. Quin desgavell!

Passaren els anys i al nen li’n deien Patufet, ja havia fet els nou anys. Un dia que estava prenent el sol damunt un test de geranis, una mosca virona s’acostà per descansar a prop d’ell i li preguntà:

—I tu, què hi fas aquí? No tens por que algú t’agafi i se t’endugui? —I en acabar de dir- ho l’enganxà per la roba i se l’endugué volant.

―Òndia! Què “diver”! A on em portes? I, qui ets tu? Jo penso que ets el meu àngel i junts ens ho passarem molt bé.

I així, volant, volant, van arribar a un país màgic on tots els habitants eren menuts com ell. Allà seria feliç i podria jugar amb nens i nenes de la seva mateixa mida.

De tant en tant en Patufet es recordava de la seva mare, i pensava com podria fer-li arribar notícies i dir-li que no s’amoïnés que ell estava bé, que es passava el dia jugant sense patir de que ningú el trepitgés al caminar pels carrers.

En Patufet vivia en una casa enmig d’un bosc ple de flors: roses, margarides, liles i moltes més, i tenia per veïna a la mosca virona que era la seva millor amiga. De vegades, la seva amiga el duia de viatge. Aleshores hi seia damunt agafant-s’hi ben fort volaven  per sobre de camps i rius i muntanyes lluny, ben lluny fins allà on el sol s’hi pon. Quan la virona descansava ho feia sobre un tou de tendra

i sucosa molsa, hi allà s’hi estaven gaudint de tant meravellosa estona.

Però un dia el Patufet regalimant-li una llàgrima galta avall es va recordar dels seus pares. Volia veure’ls si més no per dir-los que no estiguessin tristos, que sí que els enyorava i que ell allà era molt feliç. Així que li va dir a la mosca virona:

―Virona, amiga meva, porta’m a veure els pares per fer-los saber que penso en ells i que vull quedar-me on sóc més feliç, vivint amb els meus versemblants.

Després d’un llarg viatge van arribar al petit poblet perdut en una vall beneïda a on sempre i llueix el sol. Van aterrar en un test de geranis, a la vora de la finestra del menjador, i va cridar:

—Mare! Pare! Sóc en Patufet i us he vingut a veure per fer-vos una abraçada!

Així és com en Patufet es va lliurar de fer el viatge pels budells del bou que un dia menjant una col se’l va cruspir.

Sorra de rial (Antònia García)

De sorres i arenes n'hi ha de moltes menes. Jo sóc sorra de granit quan es descompon. Em diuen sauló. Al començament sóc compacte. Amb la pluja, el vent i d'altres causes, em transformo en terra granulosa i després en sorra fina.

Cada vegada que plou baixo pel rial, deixant enrere el bosc d'alzines. I quan ja m'he eixugat, la mainada juga amb mi, es descalça i s'estira a terra per sentir la tebior del rial, esdevingut passadís de faula enmig de dos costats de canyes amb fulles tallants com si fossin dalles. Els infants, ajaguts al meu damunt, remenen els peus i fan cercles amb els palmells de les mans, amb els dits ben oberts, i deixen un rastre de dibuixos arenosos.

Quan plou, els meus grans de sorra frenen la velocitat natural de l'aigua, que se m'emporta amb ella fins a la riera. Arribo al poble i em diposito a l'espai entre les cases per on abans passaven els carros. Arran de la vorera formo petites dunes. Els nens hi juguen, fan camins i carreteres per on circulen cotxets metàl·lics i figuretes de fusta.

Amb noves pluges vaig tirant avall. Arrossego amb mi ampolles buides, cistells trencats, sabatots que riuen, arrels de canyes que semblen ossos torturats... Passo per sota els ponts i entre les passeres de pedra. Arribo a la platja i m'hi estic un cert temps. Homes, dones i criatures vénen a banyar-se. S'estiren damunt meu, al sol, i de tant en tant s'alcen i es fiquen al mar. La canalleta juga arran de l'aigua, on jo rebo les onades amb el so característic: xap, xap... Sóc sorra mullada, la millor joguina. Amb mi fan castells, prement-me fort, formant torres i merlets. Omplen galledetes, piquen amb les pales, cullen petxines... De tant en tant, una onada més forta els arrabassa les construccions i una part de mi va a parar a sota l'aigua, al fons. Però no hi fa res, sóc molt abundant en aquest areny i no triguen gaire en alçar nous castells.

Un tros abans d'on trenca l'onada, allí on romanc ben eixuta, una nena m'agafa amb la seva maneta. Amb el puny clos, em deixa lliscar a poc a poc, a una alçada d'un pam, fins a l'altra mà, que manté oberta. Quan he passat del tot d'una mà a l'altra, la menuda torna a repetir els mateixos moviments. Diria que pren contacte amb mi amb una gran sensibilitat, nota el tacte tan fi, escolta l'imperceptible soroll de les meves partícules en caure. Diria que vol saber més coses, de mi: vol conèixer la meva vida, vol sentir la meva veu. Ella em parla, mormola paraules suaus que no entenc i m'impregna de la seva mirada encuriosida. Què busca en mi? Quina pregunta li balla al pensament? El seu puny ple i la mà estesa són un rellotge de sorra que marca el temps. La mar, sempre en moviment, que em pren i em torna, és el principi i la fi.

Qui sóc? (Carme Marquès)

El petit habitacle on transcorre el meu viure l’odio cada vegada més. No puc amagar aquest sentiment. No ploro perquè tinc els ulls secs; i no són ulls, ulls, són mil ulls que miren voltats cap al cel perduda la lluentor de quan estàvem a casa acaronats per la remor musical que ens va acompanyat al néixer.

La gent passa al meu costat ignorant-me. Vull cridar-los i no tinc boca. És completa la incomunicació. Sort que de tant en tant petites manetes m’acaronen traginant-me amunt i avall. També llisco dins les butxaques i altres plecs i aleshores viatjo a llocs on m’amago sota qualsevol racó ignot, il·lusionant-me per la idea de compartir un altre espai diferent, fins que un dia sóc xuclada per un cicló i resto oblidada sense que ningú s’adoni de la meva absència.

El mal temps, ai, el mal temps, és el pitjor; si el vent bufa furiós em fa volar pels aires i perdo tota forma; puc ésser una catifa o restar arraconada contra qualsevol paret que m’aturi. I si plou dies i dies és pitjor, en aquest cas sóc en un bassal fastigós i resto molt de temps fora de servei.

La primavera i l’estiu són els meus preferits. La vida bull en redors omplint-s’hi de veus, rialles, d’activitats. És quan jo prenc protagonisme, i malgrat del meu aspecte una mica polsós, la canalla s’hi entretén ficant-me i buidant-me en petits cubells de colors llampants.

Hi ha una cosa que m’enfosqueix entristint-me, és quan uns nois en sortir de l’Institut d’aquí al costat, se m’acosten a petar la xerrada i fumar una cigarreta, i en acabar-la llencen  la burilla al meu sorral. No pensen que els nens venen a jugar-hi, i se les poden dur a la boca causant-los-hi un accident de salut.

En fi ja m’he presentat: sóc la sorra d’un sorral d’aquí a prop.

Grànuls precisos (Anna Collado)

Mai no anem sols els de la meva espècie. Els meus companys grànuls i jo som tant poderosos quan estem units que podem formar muntanyes. Som cobejats pels humans perquè amb nosaltres construeixen tot el que necessiten per viure: cases, carreteres, dics i territoris guanyats al mar. Ens transporten de punta a punta del món per esdevenir estructures inimaginables.

Però jo pertanyo a un grup privilegiat. M’acompanyo d’uns quants amics, no gaires si ho comparo amb altres activitats en les que participem. Els meus company grànuls i jo ens encarreguem d’una tasca de precisió, la qual som capaços de desenvolupar sempre de la mateixa manera. Bé, el mèrit no és ben bé nostre. El mèrit és de la persona que va dissenyar aquest aparell i va ser capaç de trobar la combinació perfecte entre la forma del recipient, la mida del petit orifici i la quantitat exacta de companys grànuls de manera que poguéssim executar la nostra feina amb justesa il·limitada.

No és gaire sovint que ens posem en funcionament. La tecnologia ens ha deixat relegats a usos poc habituals. Però quan algú ens utilitza, puc sentir com la meva adrenalina i la dels meus companys puja de forma inaudita. Alguns dels meus companys no són de competir, però no és aquest el meu cas ni el de molts altres que m’acompanyen. Quan s’esdevé aquell sublim moment en que un humà dóna la volta al recipient que ens conté, comença una carrera frenètica per ser el vencedor. En el nostre petit univers, però, el vencedor no és qui arriba el primer, sinó qui arriba l’últim, és a dir, aquell qui és capaç de mantenir-se més temps en la partició superior del recipient i ser el darrer en traspassar l’orifici.

Mal m’està dir-ho, però creieu-me si us dic que sóc un expert en el tema. Sóc el Messi dels grànuls de sorra. Sóc capaç de moure’m amb rapidesa, esquivar els rivals i frenar la caiguda com ningú. No hi ha grànul que se’m resisteixi. A poc a poc, i ben satisfet per la gesta, veig com un a un els meus companys van passant pel minúscul forat abans que jo. Llavors, el plaer m’envaeix quan, en darrera posició, travesso finalment la petita obertura i em deixo portar per la gravetat, aterrant, tot seguit damunt el flonjo matalàs que formen els meus companys.

ID 10403917 © Anastasia Sukhonosova

Tot sovint, paral·lelament a aquest moment sublim, sento que els humans criden: “TEMPS!” i encara ara, després de dècades que m’hi dedico, segueixo preguntant-me què deu voler dir aquesta paraula.

La sorra sota els peus (Pilar Zabala)

Avui el dia s'ha aixecat mandrós i envoltat de boires matineres, però poc després, uns tímids raigs de sol han estat el preludi anunciador d'un bon dia assolellat.

Som a la tardor i els arbres ja han començat a desprendre's de les seves fulles protectores, les mateixes que dies enrere ens van embadalir davant el seu renovat esclat de colors.

El vent que fa uns dies bufava fort avui s'ha encalmat i, encara que en aquesta època de l'any l'ambient comença a ser una mica fred, he sentit la necessitat d'anar a la platja i d'abandonar-me sota l'escalf reparador del nostre astre solar.

En arribar prop de la mar m'he assegut damunt la sorra i, després de treure'm les sabates, he experimentat un gran plaer en notar sota els peus un agradable formigueig relaxant. Seguidament he agafat un parell de grapats de sorra i apropant-los al meu rostre els he premuts dins els punys tancats per deixar-me omplir de les seves olors. No cal dir que la primera que m'ha arribat ha estat la intensa salabror de la mar propera.

Altres olors, algunes de les quals encara no he tingut ocasió d'identificar, han pres forma, color, textura i aroma dins els meus pensaments; és per això que amb els ulls tancats, m'he deixat endur per la fantasia i m'he imaginat que sóc en algun indret del desert d'Egipte. Ara la sorra és blanca i molt fina, gairebé polsosa, és extremadament eixuta, fa olor de patiment i crema de manera ardent al pic del migdia; és evident que es troba afamada d'aigua i també de vida però tot i així, tota ella conforma un fascinador paisatge enlluernador que el vent s'encarrega de llaurar diàriament amb multitud de dunes arenoses.

Potser per contrast, ara penso en la sorra ennegrida que persisteix en algunes de les platges que envolten l’illa de Tenerife. Aquí l'arena és aspra, mitjanament granulosa i fa olor de sal, de sofre i cendres, les mateixes cendres que fa molts anys van emergir impetuoses de les entranyes de la terra i que van lliscar dins d'un riu de lava ardent fins més enllà de la barrera que llavors pretenia imposar el mar. A partir d'aquí la meva imaginació viatja lliure i per uns moments aconsegueixo experimentar el plaer que significa reposar una estona en una exòtica platja d'arena negra.

A la fi, la realitat del lloc on sóc s'imposa de manera clara. Obro els ulls a poc a poc, la lluminositat del sol m'enlluerna, però no tant com per impedir-me valorar la bellesa natural que m'envolta. Es fa tard i haig de tornar a casa. Mentre camino giro el cap un parell de vegades, em fa recança deixar enrere la intensa blavor de la mar i el constant moviment de les onades que, una darrere l'altra, vénen a jeure uns instants damunt la sorra.

En el camí de retorn no puc deixar de pensar com és de diferent el significat d'algunes paraules segons l'entorn on es troben. Per a mi, arena va lligat a platja, descans, relax... Que distint de l'època romana, quan la sorra era sinònim de circ i barbàrie. També en la actualitat l'arena té certes connotacions en referència a les places de braus.

Sóc lluny de la platja, però les meves mans encara retenen l'olor que l'arena els hi ha deixat impresa. Frueixo de la seva fragància. Olor de mar, olor de sorra humida, olor de petxina…

Jo la sorra, jo l’arena (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

A les platges de la Costa Daurada m'hi poso jo, la més fina, la sorra més fineta, més blanca. Tothom qui s'hi estira, s'aixeca fet una croqueta. I no parlem quan sóc als deserts, com el del Sàhara, per exemple, on, quan m'uneixo amb el meu amic, el Vent, volo amb ell, molt còmodament per a mi, però molt amoïnadora per als homes, perquè me'ls fico pels ulls, pel nas i per la boca.

En canvi, a la Costa Brava, sóc gruixuda i daurada, barrejada amb cargols de mar i petxines i pedretes i faig molt pendent. Els que s'hi banyen, amb quatre passes es troben ja dins de l'aigua fins al coll, no com els de la sorra fina, que van caminant amb aigua fins als genolls una bona estona. N'hi ha per a tots els gustos.

Però ara us volia parlar de mi quan sóc present dins d'edificis fets per les mans dels homes i que llavors em diuen, més que sorra, ARENA. La dels circs, on s'hi barregen els animalons i els pallassos; la dels amfiteatres, (recordo el de Tarragona, davant el mar). La del Colisseu de Roma, que és el que més evoco, i la de les places de braus, que a Catalunya van desapareixent d'una en una, estalviant uns bons martiris i tacar-me de sang, que m'angoixa molt, sempre.

Encara que jo no hi he nascut a dins, no. A mi m'hi han portat vinguda del mar. Encara recordo els sacs, plens de les meves engrunes, carregats pels esclaus més forçuts, de la platja d'Òstia fins al Colisseu de Roma.

I allà vaig ser espectadora de tots els jocs. Funcions diverses, per dir-ho així, que s'hi feien: carreres de cavalls, de carros, on em quedava ben esclafada; lluites de gladiadors, enfrontaments d'homes amb les feres, i martiris de cristians, quan quedava ben sucada de sang, que em feia canviar de color, del blanc o daurat fins al vermell rabiós.

Recordo molt bé un dia, durant l'imperi de l'emperador Neró, un succés que em va impressionar. Va ser tant important que, fins i tot, segles després, un gran escriptor, Henryk Sienkiewiez, en va fer una novel·la, “Quo vadis?”, i molts anys més tard, també van fer una pel·lícula cinematogràfica, del mateix nom.

La pel·lícula va així: és un tribú romà, ben plantat (al film Robert Taylor), enamorat d'una noia de la tribu dels ligis (Deborah Kerr) que és cristiana. A ella me la porten ací, al circ, me la posen lligada, nua, en una estaca i fan sortir un brau enorme, salvatge. A la noia l'acompanya un seu servent, Ursus, un home gegantesc i fornit, que venera la seva mestressa. Quan veu el brau enfurismat, hi corre i l'agafa amb totes dues mans per les banyes i comença una lluita espantosa. Pot més la força del gegant, tanta, que el brau acaba amb el coll trencat i mor.

Mentrestant, el noi, Marcus Vinicius, ha baixat a l'arena i deslliga l'estimada Lígia, es treu la capa i la hi embolica, per a tapar la seva nuesa. Tant ell com Ursus demanen a Neró (Peter Ustinov) el perdó i la llibertat, que els l'ha de concedir per les grans aclamacions de la plebs. I tot acaba bé.

Però vaig patir aquell jorn, quan va passar el succés de veritat, sí, perquè jo també tinc els meus sentiments i aquella parella m'havia robat el cor i Ursus, tan forçut i tan lleial, encara més. I aquell dia no em vaig veure tenyida de sang, que ja us he dit que és el que més m'esgarrifa.

Ah, i també recordo molt un altre dels personatges importants d'aquella època, que era l'oncle del noi, Caius Petronius, el famós escriptor del Satiricó, que al final, perdut el favor de l'emperador, es va suïcidar, junt amb la seva esclava Eurici, que sempre l'havia estimat.

El vent (Pilar Zabala)

Gairebé cada dia i cap a primera hora de la tarda arriba a la vall el vent del Nord. De primer, s'anuncia amb una remor que sembla llunyana, però ben aviat t'adones que ja és molt a prop, només que s'acosta a poc a poc, sense fer gaire fressa, com si s'avergonyís d'haver de destorbar el nostre merescut repòs.

Però un cop s'ha instal·lat damunt del poble, oblida la seva prudència i deixa enrere totes les seves vacil·lacions anteriors. No dubta gens a mostrar-nos amb gran arrogància el que pot arribar a fer amb el poder de la seva força. Aviat inicia una cursa embogida corrent amunt i avall una vegada i moltes altres més i no sembla disposat a posar cap mena de control o aturador. Colpeja els turons i les valls, empeny amb fúria els arbres ferms fent gronxar i cruixir les seves branques i obliga els més joves a inclinar-se davant d'ell.

Arreu per on passa embolcalla munts de terra, pols i branquillons obligant-los a ballar dins una esbojarrada rotllana. També les fulles seques el segueixen a contracor, perquè saben que són massa febles per oferir-li resistència.

M'afanyo a tancar les portes i ajustar bé les finestres, no vull que entri ni una mica de la polseguera que aquest vent arrossega, i a més, em cal protegir les velles cortines de randes, no sigui que me les esquinci d'una revolada maldestra.

El vent del Nord és molt tafaner i s'enfurisma perquè no el deixo córrer per dins les estances. És per això que bufa fort a les gruixudes parets, mostrant la seva rancúnia amb tot un seguit de xiulets allargassats i punyents mentre burxa tossut i insistent entre les pedres clivellades, tot buscant algun petit forat per on poder-se esmunyir, ni que sigui tan sols una mica.

Al seu pas repiquen tremoloses les lloses de pissarra de dalt la teulada, mentre el barret de llauna que corona una de les dues xemeneies de la nostra casa gira impotent i grinyola, apesarat.

El ocells se'n van, el gossos callen, els gats s'amaguen i el bestiar, que fins fa un moment pasturava tranquil, resta ara immòbil esperant que retorni de nou la calma.

No cal, però, esverar-se, ni passar por, ni mostrar cap recança, perquè aquest vent esverat aviat marxarà, ho sé molt bé, perquè és així com es comporta quasi cada dia, i sempre a primera hora de la tarda.

Trobada de vents (Antònia García)

Al matí, els dos vents es van trobar. Feia bo, el sol escalfava i els vents eren suaus i estaven emmandrits. Es van saludar, com a vents ben educats que eren.

—Bon dia, amic! Feia hores que no ens vèiem!

—Bon dia, ventet! De què vas vestit, ara?

—Vinc vestit d'aura. No t'has fixat que gairebé no es mouen les fulles?

—Doncs jo, ja ho veus, vinc vestit de vent serè, una mica sec, però no bufo gaire, només faig de ventijol.

Els vents estaven de bon humor i es volien distreure. Van començar per fer una juguesca: cadascun d'ells es canviaria la roba i tots dos haurien d'endevinar de què s'havien vestit. Qui ho endevinés més vegades, guanyaria.

L'aura es va treure l'embolcall de quietud i es va vestir de ratxa fresqueta. El vent serè es va vestir de vent gregal. Després, la ratxa es canvià a oreig i el gregal es va posar la capa de xaloc. I així anaven canviant i apuntaven en una pedra els encerts que feien. Però el vent que havia arribat vestit d'aura, de cop es va enfurismar. Va acusar l'altre d'haver fet trampa. L'altre va dir que i ara!, que ell no en feia mai, de trampes. I ja hi vam ser: van passar de les paraules als fets, es van donar empentes i alguna cleca. L'oreig va fer una rebufada traïdora i el gregal es va tornar un taro que afaitava. La baralla va anar pujant de to. La rebufada va passar a torb, amb remolins que no deixaven veure res. El taro es convertí en una tramuntana huracanada que tombava els arbres i s'emportava les teulades de les cases. El torb va contestar en forma de mànega que girava vertiginosa damunt del mar, enlairant peixos i tot! I l'huracà va formar un cap de fibló que va arrencar el bosquet, el blat dels camps i la carretera que passava pel mig, enfilant uns quants cotxes que hi circulaven!

Al punt més fort de la brega, va venir un cumulonimbus vellet i assenyat que va dir prou! i va separar els dos adversaris, que es miraven amb els ulls encesos d'ira, tot fent-se gestos amenaçadors. El renegrit núvol pacificador els va cantar la canya, com es diu vulgarment. Que no els feia vergonya de barallar-se com gat i gos, tan ganàpies com eren? Au, au, deixeu-ho córrer, doneu-vos les mans i no hi torneu més!

La mànega i el cap de fibló, avergonyits, van desfer a poc a poc les temibles espirals d'aire salvatge i es van posar el vestit de marinada suau l'un i de zèfir l'altre. Van prometre al cumulonimbus que no es tornarien a barallar.

Amb tot això ja s'havia fet tard. Així que els dos vents, ja més calmats, van arreplegar els vestits que havien quedat per terra, un bon xic arrugats i bruts, i se'n van tornar cap a casa per descansar de la jornada tan moguda que havien tingut.

Xaloc el sud-est (Carme Marquès)

El desert sempre ha estat una constant en els meus somnis. També en les meus malsons.

Quan era petita, i feia febrades causades per unes amigdalitis, era pertinaç la imatge de veure’m coberta de sorra ardent. Pensava que en un altra vida jo era una nena tuareg.

El pare, demà anirà al mercat a vendre un xai per fer uns calerons i així poder comprar roba per fer-nos els vestits imprescindibles per anar a escola la meva germana petita i jo. Ho té tot llest. Vol sortir a trenc d’alba, abans que faci massa calor. La severa sequera que ens aclapara ens fa témer el pitjor.

A mig matí va baixar la temperatura, cosa que ens va cridar l’atenció després de la calor d’ahir. La mare s’ho va ensumar. Noies preparem-nos que s’acosta una tempesta de pols i sorra, molt perillosa.

Vàrem ajuntar tots els estris, els animals i el que hi havia fora de la carpa. El camell també. Ens seria molt útil en cas de necessitat, ja que són animals molt forts i podria treure’ns d’un destret.

No va trigar gaire, el cel es va enfosquir, la sorra tapava la llum del sol. La remor era tant forta que no sentíem el que ens dèiem. La mare cridava poseu-vos el mocador al cap ben ajustat i tapeu-vos els ulls i la boca. No us mogueu fins que us ho digui. Després d’un temps que ens va semblar etern, el brogit es va allunyar, i poc a poc sortirem de la carpa i fregant-nos els ulls no crèiem el que veiem.

El panorama era del tot nou i molt a prop teníem un fèrtil oasi curull de palmeres i aigua arreu. Ens havia canviat la vida a bé. A la llunyania, veiem al pare que ens saludava alçant els braços al cel, acompanyat del seu fidel camell. Després ens explicaria que gràcies a ell havia salvat la vida, va dir, vaig fer-lo asseure’s i jo d’esquena al vent aixoplugat al seu costat fins que passés el vent del sud-est portador del temut “Xaloc”.

Aquests vents alts aixequen partícules de pols i sorra fent-les volar per l’aire, provocant un núvol turbulent i sufocant que pot reduir la visibilitat quasi a zero en pocs segons, transportant-les a milers de quilòmetres passant per sobre de l’Atlàntic i tal com mostra la fotografia adjunta.

El vent (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Vent llebeig i mar bonança

bona pesca ens envia.

Pescadors, la mar ens crida,

a la mar sens més tardança,

bons ormeigs i mar tranquil·la,

que la nit serena avança

i la mar plàcida està…

Aquesta estrofa me la cantava el pare, amb la seva bona veu de tenor, i més estrofes encara, que ja no recordo… Jo no sabia quin era aquest vent ni d'on venia, només pensava que era bo pels pescadors; que quan es produïa, la mar era calmada i podien sortir a pescar sense por de mala mar… Era una seguretat de no patir onades i sense perill de naufragi.

Després he sabut que LLEBEIG és el nom emprat a les Illes Balears i al País Valencià, que a l'Empordà se'n diu GARBÍ i a Alacant li diuen GARBINET. I que és càlid i de component sud-oest. A Barcelona també se'n diu GARBÍ i és molt freqüent durant l'estiu, i és quan arriba més net. Es veu que, de vegades, porta sorra molt fina, en suspensió, del desert del Sàhara.

A Sant Feliu de Guíxols és molt normal la TRAMUNTANA, sobretot a l'hivern, i és molt freda. La mare m'explicava que una amiga seva, la Fina, era molt presumida i el dia que bufava la tramuntana, quan arribava a casa, li feia angúnia saber com l'havia escabellat el vent i, abans de mirar-se al mirall, amb les mans s'esvalotava els cabells fins a deixar-se'ls completament despentinats i així no patia pensant com l'havien vista les amigues i, sobretot, els amics.

És molt famosa la cançó del Raimon, “El vent”, encara que ben poques paraules la formen. Més que res repeteix el títol, “El vent”: La cara al vent…! Les mans al vent…! El vent del món…!

El vent juganer (Montserrat Fortuny)

Em sento tot jo

un vent joliu

que llepa les plantes

vora el riu.

Quan acarono el bosc

i els regadius

i la malesa profunda,

el meu buf se’n riu

de tots els animalons

juganers que van pels arbres,

els ocells i papallones

volant pels aires,

acaronant les flors,

roses i blaves,

grogues, blanques i les roges.

Faig aixecar les grans onades

del nostre mar menut,

tan entranyable,

i només trobo l'escut

a les carenes,

que no em deixen passar

roques i arenes.

Faig córrer els vaixells

de vela, amb rapidesa,

i els faig naufragar, si em convé;

tota una estesa

de fusta i aparells,

quina escomesa!