dilluns, 14 de desembre de 2015

Un bou desconcertat (Anna Collado)


—Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou!
—Muuu —remuga el bou molest per l’esgarip que acaba de sentir i que li ha tallat la digestió.
—Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou!
—Muuu. Què és aquesta veu? Qui gosa pertorbar la meva calma i la meva digestió? —diu el bou encara més molest.
—Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou!
—Ja n’hi ha prou! Es pot saber qui crida d’aquesta manera? No veig ningú aquí a prop! És estrany, sembla que surti de dins meu! Qui crida d’aquesta manera?
—Sóc el Patufet! I tu qui ets?
—Jo sóc un bou que estava ben tranquil fins que he començat a sentir-te bramar.
—Oh, Déu meu! Oh, Déu meu!
—Què vol dir tan “Oh, Déu meu! Oh, Déu meu!”. Vols fer el favor de donar la cara? Digue’m, qui ets i on coi ets? —es pregunta el bou, desconcertat.
—Sóc en Patufet, m’he refugiat de la pluja sota una col i el darrer que recordo és veure venir un bou amb la boca oberta. Per això he deduït que era a la panxa d’un bou. Ara sé que sóc a la teva panxa.
—Oh, Déu meu! Oh, Déu meu!
—Ara ets tu qui et lamentes? Em sembla que sóc jo qui té les de perdre!
—Però, no ho entenc, ets una puça? Un ratolí? Qui o què coi ets?
—Sóc un nen i em dic Patufet.
—Com vols dir un nen? És impossible que jo m’empassi un nen, no sóc pas tan gran, jo! —Bé... una mica grandot sí que sóc... pensa el bou, però no ho expressa per vergonya.
—És que sóc molt petit, jo. Sóc més petit del normal. Sóc petit com un gra d’arròs. Però sóc molt valent i molt fort. I la mare no volia deixar-me anar a la botiga. Necessitava sal. I jo li vaig dir mare ja hi vaig jo. I ella que no. I jo que sí. Vaig plorar. Vaig picar de peus a terra. I finalment m’hi va deixar anar. I ho vaig fer molt bé. Perquè sóc petit però sóc molt fort i molt valent, jo. I llavors vaig voler portar-li el dinar al pare. I la mare que no. I jo que sí. I ella que no. I jo que sí. I vaig plorar. Vaig picar de peus a terra. I la mare que no veus que no podràs amb el cistell. I jo que sí. I ella que no. I finament, per no sentir-me més em va dir que sí. I avui m’he carregat el cistell al coll i he fet cap a la fàbrica. Però aquesta maleïda pluja ha començat a caure. Ai las! I he vist una col preciosa i he pensat que em serviria d’aixopluc. Però l’últim que recordo és veure venir un bou amb la boca oberta... I fa un moment he sentit de lluny la veu de la mare que cridava “Patufet, on ets?” i per això jo he dit “Sóc a la panxa del...”.
—Ja prou, ja prou, ja me la sé aquesta part! Calla o em faràs parar boig! Només se m’acut una solució possible per aquesta desgràcia. Em tiraré un bon pet i aprofitant l’embranzida, podràs sortir de dins meu. Què et sembla, Patufet?
—Genial! Espera, que aviso als pares: “Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou. Quan el bou farà un pet, sortirà en Patufet!”
No callarà aquest marrec, no!, pensa el bou i fa:
—Prrrrrrt!
—Visca! —sent cridar el bou al seu darrere.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada