La col i el Patufet (Montserrat Fortuny)

Sóc una col. Però no una col qualsevol. Jo sóc una dels protagonistes d'un conte molt català, que explica les aventures d'un noiet, també molt de la nostra terra.

Jo sóc una col molt ufana, que faig quasi mig metre de tija, que els pagesos en diuen tronxo, de fulles grans i amples, carnoses, que formen un bon cabdell o capça, al centre del qual tinc les fulles més joves. El meu color és verdós, com el de la col valenciana, però més fosc. Tinc moltes més parentes, com ara la col de Brussel·les, tan petitona, ella; l'arrissada o de Milà; la de cabdell; la geganta; la llombarda o vermella, de color morat, i la valenciana, de fulles verd clar. Però, de totes elles, jo en sóc la més bonica i tendra.

Tinc enemics, com ara la mosca de la col, l'eruga de la col, la xinxa vermella, però els amos d'aquest hort són molt eficients i no em molesta cap d'aquests insectes. Encara que, d'enemics... sempre n'hi ha.

He de parlar dels meus amos, és clar, ja he parlat massa de m¡ mateixa!

El senyor Patuf. Li diuen així perquè, en néixer, era petitó, però va créixer molt i ara és un bon tros d'home, alt i ben plantat. La senyora Patufa, molt bonica i airosa i, total, és un pam més baixa que el seu marit. Però, nois, ara li toca al nen i no sé com descriure'l… No havia vist mai un nen tan petitó. Ja té cinc anys i no passa d'un pam d'alçada… Amb molta raó li diuen el Patufet. És molt xiroi i va tot sol a la botiga més propera a comprar el que li diu la seva mare, carregat d'un bitllet de deu euros, que fa més volum que ell. Tot això ho sé perquè, a prop meu, les veïnes en parlen.

Avui volia portar el dinar al seu pare, que s'ha quedat a treballar tot el dia a l'hort. Ho he sentit perquè cridaven molt i encara que a la mare li feia una mica de por, ell li ho ha demanat amb tanta insistència que no li ha pogut dir que no i ja el tenim, amb una bossa que fa tres vegades la seva alçada, caminant cap al tros.

Avui sí que l'he pogut veure bé. Desprès de traspassar la plantació de maduixots, venia cap a mi quan s'ha posat a ploure, primer quatre gotes, que he pensat “Que bé que se'm remullaran les arrels, que ja feia massa dies que no em regaven ni plovia…!” Però de seguida s'hi ha posat més fort.

El pobre noiet s'ha posat a córrer cap a mi i se m'ha posat a sota, ell i la bossa amb el dinar, que no hi cabia tota, però com que és de plàstic, no li passaria res, per més que plogués, però ell… Sort que és tan petitó i baixet i hi ha cabut tot sencer.

Té uns ullets blaus i brillants, molt espavilats, el cabell castany clar, el front ample, el nasset arremangat i els llavis molt vermells… Les cametes llargues en comparació amb el cos.

No es mostrava gens espantat, al contrari, reia entre dents i cantussejava una cançoneta: “Homes i dones del poblet, no trepitgeu el Patufet…!”.

De sobte, ha caigut un llamp, no gaire lluny, perquè s'ha sentit de seguida un tro molt fort, i llavors s'ha agafat amb tots dos bracets al meu tronc i ha posat el caparró en contacte amb el meu cabdell, cosa que m'ha agradat molt, ha estat un frec calentó i suau.

Però, noi, qui s'ho havia de pensar…! Per la banda del caminoi s'ha sentit un bramul molt fort i ha vingut, al trot, el bou Anastasi, el més gros i més corpulent de tots els bous de l'estable. No sé com s'ha pogut escapar. Pot ser que del fort tro que s'ha sentit, el seu llamp hagi fet caure la porta o alguna paret… El cas és que, tot volant, se m'ha acostat i, obrint aquella immensa boca, s'ha ajupit damunt meu i… Llac, llac, en dos segons m'ha engolit sencera, a mi i al Patufet…!

Pobret Patufet, ara sí que s'ha espantat, en veure's en aquella gola de llop, més ben dit, a la panxa del bou (he sentit el seu cor bategant molt de pressa). De seguida, he comprès que corrien, primer el senyor Patuf, venint de l'hort, i després la senyora Patufa, venint de la casa, cridant tots dos, a la una: “Patufet, on ets…?”.

Igual que jo ho he sentit, es veu que el Patufet també, perquè s'ha posat a cridar, amb totes les forces: “Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou…!”

Ai, Senyor! Suposo que tots dos l'han sentit i potser s'han aturat, espantats i confusos. Qui sap si s'han mirat tots dos i, a la una, han tornat a cridar: “Patufet, on ets…?” I el nenet ha tornat a contestar: “Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou…!”

Què podien fer…? M'imagino que l'home ha començat a segar, amb la falç, cols i bròquils i tot el que se li posava al davant i, amb l'ajuda de la seva dona, ho ha deixat davant els nassos de l'Anastasi que, pel que he notat, s'ho ha menjat de seguida amb tota la seva golafreria.

Al cap de poca estona, ha començat a fer pets i llufes i, amb la força de tantes ventositats, hem sortit, ben sencers, tots dos, jo i el Patufet…!

El pare l'ha agafat de seguida, la mare ha carregat la bossa i, corrents cap a casa, a rentar el Patufet i a dinar.

I, com és lògic, m'han deixat a mi al mig del camí, rebent tota la pluja damunt meu, però separada de la meva tija…