El primer viatge (Anna Collado)

Emprengué el primer i, sense saber-ho, darrer viatge de la seva vida un dia 20 de desembre. Fins llavors, havia viscut plàcidament en una granja del Prat. La seva raça era l’enveja de les contrades veïnes. Els potablava, com ell, eren pollastres de cresta grossa, dreta i ben dentada; amb barballeres llargues i arrodonides; ulls rodons de color avellana; coll robust i llarg; pit ample i profund; ales grosses i ben plegades al cos; plomes de color ros fosc sense arribar al rogenc i cua de color verd fosc; canyelles mitjanament llargues, netes de plomes i color blau cendrós*.

Aquell matí estava especialment excitat. A l’ambient es notava quelcom que hi feia intuir canvis importants en la seva vida. L’amo entrà al pati on solien córrer lliurement i amb franca destresa l’enxampà a ell i a quatre companys més. Preguntà als seus companys de captiveri i cap d’ells sabia què passava, però notà que tots es posaven nerviosos en veure, lligats per les potes i cap per avall, que s’allunyaven de casa sense haver-ho demanat.

En realitat, ell sempre havia envejat els ocells que guaitava des del pati. Els veia volar lliures i s’enfadava amb ell mateix per ser tan mandrós i pocatraça en qüestions de vol. Sempre havia volgut viatjar i allò semblava ser el començament d’un llarg viatge i una gran aventura.

Després d’una bona estona de bots i sotracs dins una gàbia instal·lada en un vehicle rodant, van arribar a la plaça d’un poble on algunes persones atrafegades com l’amo preparaven les paradetes d’un mercat de Nadal.

Nadal... Havia sentit a parlar del Nadal moltes vegades. Els més vells sempre en parlaven, perquè els que havien estat els més vells abans que ells també els n’havien parlat. Nadal era una paraula màgica i també trista, però ningú sabia molt bé perquè. De moment, però, el Nadal li va semblar fantàstic. Li havia permès viatjar i ara podia gaudir de l’espectacle dels carrers guarnits amb mil bombetes i un gran avet decorat amb garlandes de colors lluents.

A mig matí, una senyora el va assenyalar i se’l va endur penjant de la mà. No li va agradar el tracte rebut durant el curt trajecte fins a la casa, ni durant els dos llargs dies que va passar engabiat en un racó del celobert. Va passar gana i fred i amb prou feines va poder veure el petit pessebre que havien muntat al menjador del pis, quan, de camí al celobert, i estirant el coll, va guaitar l’estança.

Tampoc no li va agradat el darrer que veié, en sortir del cau: un ganivet esmolat que s’atansava veloç al seu coll, mentre, de fons, la malaurada bèstia escoltava el càlid so d’una cançó amb dringadissa de cascavells.

*Font: Associació de criadors Pollastre i capó del Prat: http://www.pollastredelprat.com/home.html