Vacances de Nadal australianes (Antònia García)

Em feia una il·lusió boja anar a Austràlia, aprofitant que el meu germà hi vivia temporalment per raons de feina. Així que vaig programar el viatge per a les vacances de Nadal. Vaig demanar el visat i vaig fer tots els tràmits que calien. Vaig encarregar a una agència que comprès els bitllets pels vols d'avió. Primer havia d'anar a Frankfurt i d'allí a Singapur. Després a Melbourne, amb un total d'unes 28 hores. I a continuació, fins a Sydney, que és on vivien en Ricard, la Marta i els dos nens.

La trobada familiar va ser emocionant, encara que jo estava tan cansat i despistat pel que fa al canvi d'horari que no sé si vaig ser prou atent amb els nebots, que em volien explicar tot de coses.

Un cop refet, vaig poder admirar l'arbre de Nadal que en Marc i en Nil havien guarnit amb boles de colors, garlandes daurades i una estrella ben lluent a dalt de tot. A les branques de l'arbre també hi havia uns quants sobres nadalencs amb el nom de cadascú, per ser oberts el mateix dia de Nadal. Ben mirat, semblava la preparació d'un típic Nadal britànic si no fos que teníem una temperatura d'uns 26º i anàvem vestits amb roba d'estiu.

La primera activitat turística va ser la visita a la ciutat. Sydney és magnífica. Impressiona veure el pont i la Casa de l'Òpera. La ciutat és tan gran que per veure-la bé em caldrien molts més dies dels que tinc disponibles. I també volia conviure amb la família, parlar amb ells, jugar amb els nens... Em va sorprendre l'alt nivell que ja tenien de la llengua anglesa.

El dia 24 vam anar a l'avinguda principal del barri per veure arribar el Pare Noel, amb un carregament d'obsequis per als menuts: uns grans sacs transportats en una mena de trineu arrossegat no per rens sinó per sis cangurs blancs! Six white bloomers, que deien ells. Sort que m'havien avisat abans. La sorpresa hauria estat majúscula. El Pare Noel anava acompanyat d'un seguici de patges i ajudants i, com ja us deveu imaginar, tots anàvem a la fresca, amb camises de màniga curta, samarretes... Les dones escotades, amb vestits prims sense mànigues... El Pare Noel anava per l'estil, amb una mena de brusa de color vermell amb ribets daurats i uns pantalons que li arribaven a sota dels genolls. Una passada!

Al vespre, malgrat tot el moviment, els nens no tenien gens de son. Cantaven i jugaven i es notava que s'acostava una cosa màgica que els mantenia ben desperts. Però sa mare, finalment, els va fer anar al llit.

L'endemà, dia de Nadal, en Marc i en Nil frisaven per obrir les postals i, sobretot, els paquets ben embolicats amb papers bonics que havien aparegut al peu de l'arbre. La cridòria i els alegrois van omplir la casa! Al migdia vam anar a la platja, la Bondi Beatch, i ens vam instal·lar sota una gran carpa per assaborir un deliciós plat fresc fet amb verdures i peix, que és el menjar tradicional d'aquesta festa. De postres, uns gelats boníssims. Un menú ben diferent de la nostra escudella, el pollastre rostit i els torrons. I a la nit, ens vam reunir amb una multitud, uns quants milers de persones, per contemplar els focs artificials des del pont del port. Els espetecs dels coets i la meravella de les palmeres de llums de tots colors que omplien el cel van fer les delícies de tothom.

Passat el dia de Nadal, vaig continuar fent turisme. Jo tenia molt d'interès per veure la famosa Ayers Rock, la gran roca rogenca que és el lloc més sagrat pels aborígens australians. Li diuen Uluru i està al Parc d'Uluru-Kasta Tjuta. Les distàncies són tan grans que va caldre agafar l'avió, és clar. I la vaig veure, lluminosa i vermella amb el sol de la tarda, com si fos un gran meteorit vingut de l'espai. No es pot comparar amb res. Em va fer una impressió inexplicable que em sembla que conservaré sempre. Això és el que tenen els viatges, que et marquen profundament.

Vaig aprofitar al màxim els dies que em quedaven. Tinc encara als ulls la visió dels eucaliptus, dels cangurs i els coales, els emús, els conills per les praderies, els ramats d'ovelles... Un continent antic i modern alhora, ple de sorpreses. Vaig comprar com a record i per a obsequiar els meus amics uns bumerangs i uns curiosos instruments semblants a una flauta que es diuen didjeridus. I també unes fotografies d'uns aborígens australians, unes altres víctimes de l'home blanc.

Aquells dies amb el germà, la cunyada i els nebots van ser entranyables, fantàstics. Però com que tot s'acaba un moment o altre, ens vam haver d'acomiadar i vaig tornar a fer el periple del viatge, tan pesat. I quan ja estava en l'últim vol, de Frankfurt a Barcelona, hi va haver una estona que em va agafar un singlot molt fort, que em feia fer petits salts en el meu seient. L'hostessa em va portar una ampolla d'aigua i la viatgera del meu costat em va oferir uns caramels d'herbes medicinals. Amb l'aigua, però, ho vaig poder solucionar. I quan vaig comentar que ja portava moltes hores de vol perquè venia d'Austràlia, un dels passatgers es va posar a riure i em va dir que segurament se m'havien encomanat els salts dels cangurs.