He decidit explicar-vos el meu conte a la meva
manera. Com que jo, en Patufet, sóc el protagonista principal, hi tinc tot el
dret. A més, en podreu tenir una versió de primera mà, no com la majoria dels
contes, que han passat per moltes mans.
El pare era escanyolit i la
mare, desnerida. Per això jo vaig néixer tan petit i amb prou feines vaig
créixer. Em venia d'herència. Era petit però eixerit, que una cosa no treu
l'altra. Així que tot ho aprenia i volia fer com els grans.
Un dia l'àvia estava fent el
dinar, pollastre rostit, i va veure que no tenia cap canó de canyella...
—Psst, psst, Patufet, que no
és així, que és la mare qui fa el dinar i no té safrà...
—I tu qui ets, per dir-me a mi
com és el meu conte?
—Sóc l'autora de la versió en
català d'aquest conte...
—Se me'n refum! I si no
t'agrada, posa-t'hi fulles!
Doncs, com us anava dient,
l'àvia va dir que no podia fer un bon rostit sense canyella. Aleshores jo em
vaig oferir per anar-ne a comprar al supermercat. I perquè la gent gran no em
trepitgés si no em veia, aniria cantant i tocant la guitarra. Au, cap al carrer
s'ha dit, tot sonant l'instrument i cantant “Vi-gi-leu, no em tre-pit-gés-siu,
yeaaah! Plinc, plonc. Que vaig al su-per-mer-cat, yeaaah! Plinc, plonc!”.
Tot un èxit. Ningú no em va
trepitjar. Vaig tornar a casa amb la canyella i l'àvia va acabar de cuinar.
Mentrestant, la mare va preparar un “tàper” amb el dinar per al pare, perquè,
distret, no s'havia endut el “bocata”. I vaig dir que ja li ho portaria jo.
Així que la mare ho va ficar en una bossa de plàstic, jo me la vaig posar
damunt del cap i, apa!, cap al camp on treballava el pare!
El servei meteorològic havia
dit que podrien haver-hi “precipitacions aïllades”. I a mi em va agafar una de
les aïllades. Va començar a ploure. Vaig córrer fins a una carabassera i m'hi
vaig aixoplugar...
—Psst, psst... Que no era una
carabassera sinó una col...
—Vols callar, et dic? No em
tornis a trencar el fil, em sents?
Bé, a sota la carabassera s'hi
estava tan bé que em va agafar una soneta... i em vaig adormir com una soca.
Llavors va venir una girafa...
—Psst, psst...! Una girafa, no!
Era un bou! A més, les girafes són de l'Àfrica!
—T'he dit que no em tallessis!
Pesada, més que pesada! En aquest conte mano jo!
Per on anava? Ah, sí! Va venir
la girafa i ja sabeu que les girafes es tornen boges per les carabasses. Així
que va abaixar el cap i... Nyam! D'una queixalada es va empassar una carabassa,
tres o quatre fulles i el que és pitjor, també se'm va empassar a mi! Vaig
trigar una mica a baixar per la gargamella fins a la panxa, és clar. Vosaltres
no heu estat mai a la panxa d'un animal, oi? Doncs, val més que no us ho
expliqui, perquè... Ai, ecs! Oh...! El cas és que vaig esperar moltes estones
fins que vaig sentir els pares, que em buscaven i m'anaven cridant. El pare
deia: “Patufet...! On diantre t'has fotut!” I la mare deia: “Patufet...!
Contesta, coi, dimontris de nano!”
—Psst, Psst...! No era això el
que deien...
—Prou! Ni una paraula! No et
vull sentir més!
Què deia, jo? Ah! Que quan
vaig sentir que em cridaven, vaig contestar ben fort: “Sóc aquí, al païdor de
la girafa! Traieu-me d'aquí de seguida...!” I tant vaig cridar que al final em
van sentir. Van agafar la girafa i la mare va dir: “Conxo, Patufet! No podies
haver triat una altra cosa, per amagar-te?” El pare va dir: “La mare que et va
parir...!” El cas és que van tenir la bona pensada de començar a péixer la
girafa amb tot el menjar que van trobar: ànecs, gallines, bosses de peix
congelat de “La Sirena”, el pernil del rebost que se li havia ficat la mosca...
—Psst, psst...! Que les
girafes només mengen fulles i plantes...!
—I què! La meva girafa menjava
de tot!
De petitona li havien ensenyat
que s'ha de menjar de tot! Així que es va anar engreixant, engreixant... Li va
sortir cel·lulitis i se li van formar uns “michelins” de por! Fins que al
final... bé, us he de confessar que la pobra bèstia patia de restrenyiment, o
sigui que va costar una mica que desembussés... Ehem, amb perdó. Però al
final... Pum! Pumba...! Plas, puf, xap...! Allà va sortir tot, i jo també, més
content que un gínjol! El pare va dir: “Ara ja no em ve de gust el dinar...” La
mare va dir: “Corrents cap a la dutxa, fillet!” I l'endemà tot va tornar a la
normalitat més normal.
Però, i la girafa?, us deveu
estar preguntant, oi? Doncs resulta que la pobra girafa va quedar tota
trasbalsada amb el que havia passat. Llavors l'àvia va telefonar al veterinari
del poble. L'home va venir de seguida i va fer prendre un xarop de farigola a
la girafa i, quan va veure que ja s'anava refent, va buscar per internet
l'adreça de la Societat Protectora de Girafes Menjadores de Carabasses,
(S.P.G.M.C.), per tal que vinguessin a buscar l'animal. Però jo vaig dir que
no! Que de cap de les maneres! Que la girafa, me la quedava jo!
—Psst, psst...! Que el conte
no acaba així...
—Mira que en sou, de tossudes,
les autores de les versions en català dels contes! Doncs, perquè ho sàpigues,
el meu conte acaba com jo vull! D'ara endavant, tindré la girafa a l'estable i
la trauré a pasturar cada dia! I jugaré amb ella! I l'ensinistraré perquè em
dugui a sobre del seu cap! Au! Final del conte! I a darrere la porta hi ha una
bossa de confits perquè tots els llaminers se'n llepin els dits!
—Psst, psst...!
—Res de psst, psst!
Re-pe-tei-xo: final del conte d'en Patufet! Però del conte de debò! Apa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada