dilluns, 14 de desembre de 2015

El petit Patufet (Pilar Zabala)

Ja sé que penseu que sóc una vaca com qualsevol altra de les que veieu pasturant per aquí, però us equivoqueu, jo sóc diferent perquè provinc d'una raça molt valorada, tant per la llet que proporcionem com per la intel·ligència que ens honora.
És molt cert que no parlo, però he sentit a dir sovint que la mirada dels meus ulls és tan neta i transparent que porta reflectida els meus pensaments. És per això que aprofito ara que m’esteu mirant amb tanta atenció, per fer-vos una confidència molt vacuna.
Us informo que la Júlia i en Jordi són els masovers que tenen cura de la finca, de la casa i de la resta dels ramats. No tinc cap dubte que són bona gent, tot i que a mi -més que a la resta de companyes- m'espremen diàriament fins a l'última gota de llet.
Aquesta parella té un mini nen de quatre anys que els va néixer quan ja en feia cinc que eren casats i dic que és un nen mini perquè tot just arriba a fer un pam d'alçada, motiu pel qual tothom li diu Patufet. M'he oblidat de dir-vos que jo sóc la Sofi.
Un cop fetes les presentacions, us vull comentar que al mateix temps que jo pasturo per aquests prats tan verds i saborosos no deixo d'estar a l'aguait de tot el que passa al meu voltant i haig de confessar que hi ha coses amb les quals no estic gens d'acord.
Començaré per dir que em dol que en Patufet sigui tan geniüt i manaire, però, d'això, ell no en té la culpa. Al meu entendre està massa aviciat i consentit i em sap greu perquè, fora d'això, és un nen molt maco, rialler, extravertit, juganer i també una mica entremaliat, com correspon a qualsevol nen de la seva edat.
El cas és que aquest matí l'he sentit plorar i demanar tossudament que volia anar a la pleta tot sol. Deia que ja era gran i que no li era cap  problema dur la sal a les cabres i que ho volia fer de totes totes. A la fi la seva mare, cansada d'escoltar-lo, no li ha sabut dir que no i després de posar-li la barretina al cap i el cistell a la mà, li ha donat la sal per a les cabres i un bon tros de pa amb formatge per a ell.
I jo em pregunto, a quina mare o a quin pare se li acut de deixar marxar sol un nen de quatre anys, deixant de banda que la criatura sigui alta o curta de mida? Al meu parer, només es pot donar com a resultat d'una inconscient beneiteria extrema.
Tant és que en Patufet es posi a cantar per foragitar les males bèsties del camí, cap d'elles no s'espantarà d'un filet de veu que amb prou feines es deixa sentir; tampoc el xiulet de son pare li farà servei perquè encara li falta molt per arribar a tenir prou bufera. I després hi ha l'assumpte de les cabres, tothom sap que a més de boges són tontes sense remei perquè són incapaces de distingir entre una marieta i una maduixa i com que la barretina d'en Patufet és vermella, no vull ni pensar el que pot arribar a passar.
M'estimo molt aquesta miniatura de nen i com que no em sembla bé que el deixin anar tot sol muntanya amunt he decidit, com aquell que res, caminar pacientment darrera d'ell per mirar de protegir-lo, si cal.
Tot anava bé fins que el blau del cel ha desaparegut engolit per unes grans i espesses nuvolades. Poc després no ha trigat a aparèixer la pluja, els llamps i els trons, i ha estat en aquests moments carregats de foscor que he perdut el rastre d'en Patufet.
Un cop passada la tempesta, he buscat per tot arreu aquest nen trapella però ha estat en va, i com que la gana em punxava la panxa m'he dirigit cap a un manat de bledes boscanes que creixien ufanes a l'ombra d'un petit marge.
Encara no les havia acabades d'assaborir quan de sobte he experimentat una mena de contractura dins l'estómac, talment semblant a puntades de peu, i ha estat llavors, quan em disposava a bramar de dolor, que he sentit la veu d'en Patufet dient que era dins dels meus budells.
No cal dir que he tornat al prat tan de pressa com he pogut i m'he atipat d'herba com mai abans no recordo haver-ne menjat. El cas és que a la fi he fet un pet tan gros que ha espetegat com un tro acompanyat d'una enorme i llefiscosa pasterada calentona.
Sí, amics, enmig de la pasterada hi havia en Patufet brut i llardós com un porquet, però tan content i satisfet que s'ha posat a cantar, com si res no hagués passat.
Patim, patam patum, homes i dones del cap dret, no trepitgeu en Patufet
Efectivament, ningú no el va trepitjar, només va passar que sense voler jo me'l vaig empassar, i ara que ja sabeu com va anar tot, no oblideu que aquest és un secret que ha de quedar ben guardat. Ningú no n'ha de fer res, només vosaltres, en Patufet i jo. No fos cas que els masovers tinguessin un disgust en saber el que li ha passat al seu fill,  tot i que considero que no els aniria malament, a ells, endur-se un bon ensurt, a veure si reaccionen i deixen de ser tan tanoques.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada