dilluns, 11 de febrer de 2019

El nus. Petit conte de por (Antònia García)


No li havia passat mai. Però tot té un començament.
    Una nit es va despertar i va mirar el rellotge: eren les tres de la matinada. S'hi va tombar i va procurar tornar a agafar el son. Però en lloc d'això, es va desvetllar completament. Hi havia alguna cosa, una presència, a l'habitació. Sobresaltat, va encendre el llum de la tauleta de nit. Al dormitori només hi era ell. Es va incorporar, es va posar la bata i va sortir al passadís. Després, al menjador, a la cuina, a la galeria... Tot estava en ordre. Va obrir la porta del dormitori dels nens. Dormien com uns àngels. Se'n va tornar al llit. Potser era que, fins i tot dormint, trobava a faltar la Marisa. La dona havia anat a passar uns dies amb sa mare, que no es trobava gaire bé.
    Dues nits després es va tornar a despertar i va fer un bot. Estava esverat i no sabia per què. Aquella sensació que hi havia algú a la seva cambra... La suor li regalimava pel front. Tenia les mans enganxoses... Però estava sol. Va anar a mirar per la finestra. La va obrir. Un corrent d'aire fred es va esquitllar i va tenir la impressió que la temperatura del dormitori havia baixat uns quants graus de cop. “Si hi hagués la Marisa aquí, li podria explicar... Segurament ella se'n riuria. Potser millor que no hi sigui, sí...” En tancar la finestra, va observar que una corda penjava arran del finestró. Venia del pis de dalt i tenia fet un nus escorredor. Va tornar a obrir la finestra i es va abocar cap enfora, mirant cap amunt. No va veure res. I la corda amb el nus es va fer fonedissa. Inquiet, no sabia si avisar la policia o pujar al pis de dalt. I aquella nit tampoc va poder aclucar l'ull.
    Dues nits més tard es va despertar amb la fregadissa d'alguna cosa contra el vidre de la seva finestra. Atemorit, va obrir el finestró i... es va quedar esborronat en veure la corda amb el nus i un cos que en penjava i que es balancejava, L'esglai el va deixar clavat, amb un segament de cames que no podia controlar. Així que va poder, se'n va anar a la taula on tenia el mòbil i va trucar al 112. Va esperar els agents a la porta del pis, tot tremolós. Quan van arribar, els va explicar la macabra descoberta del cos penjat. Però els policies ho van mirar tot i no van trobar res estrany, ni al pis de sobre ni enlloc. Van fer el seu informe i van dir que si tornava a veure alguna cosa sospitosa, que els tornés a avisar.
    Els dies següents, estava tan espantat que no gosava anar-se'n a dormir. Però el cansament va poder més que la por i passades dues nits en vetlla es va quedar abaltit a sobre del llit. Però no va trigar a desvetllar-se i va notar una presència, com la primera nit. Va encendre el llum, va fer un cop d'ull al seu voltant i va mirar el rellotge: eren les tres de la matinada. Es va alçar i es va acostar a la finestra. En obrir el porticó, el que va veure el va deixar aterrit i va caure a terra de l'espant. Allí, penjat de la corda, es va veure a ell mateix, la cara lívida, el coll torçat, la llengua fora, els ulls que sortien de les òrbites...
    Durant una estona no es va poder ni moure. Ni va gosar obrir la finestra. Fins que els desenfrenats batecs del cor van anar disminuint de mica en mica. Aleshores, fent un gran esforç, es va alçar, es va eixugar amb la màniga del pijama la sang que li regalimava del front, de la patacada que s'hi havia donat, i va tornar a mirar per la finestra. No hi havia res! Es va desplomar a sobre del llit. Què li estava passant? Que potser tenia al·lucinacions? Que potser era un pressentiment?
    Allò no podia pas explicar-ho als policies. Potser li calia un psiquiatra i no un policia. Es moria de ganes que la Marisa tornés. I què faria? Explicaria a la seva dona tot allò?
    Va decidir que l'endemà aniria al metge. No podia continuar d'aquella manera. Es va ficar al llit.  Va tornar a percebre aquella presència, com el primer dia. Una presència silenciosa, misteriosa, que   l'anava deixant garratibat mentre les pulsacions se li acceleraven. Es va tapar la cara amb la gira del llençol i va esperar...
    A fora, arran del finestró, una corda anava baixant lentament... Una corda amb un nus escorredor...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada