dilluns, 10 de desembre de 2018

Els tres Reis d’Orient al pessebre (Montserrat Fortuny)


Hola, amics! Acabem de creuar les muntanyes. Davant meu veig un pla, creuat per un riuet, envoltat de masies, que és el nom que donem a les cases de pagès catalanes.​
    Ja portem uns quants dies de camí, de nit i de dia, des que vàrem veure aquesta estrella, tan bonica i desconeguda fins ara.
    És curiós que els nostres ajudants no la vegin, només nosaltres tres: jo, el més gran, amb la meva llarga barba blanca i el meu cutis, també blanc, de dormir de dia i de vetllar de nit. Em dic Melcior, sóc astrònom a més de rei i els meus dos companys també ho són. El rei Gaspar és el més jove, amb la cabellera i la barba rosses. L’altre, el rei Baltasar, és negre i el més intel·ligent dels de la seva terra, bona persona i bon amic nostre i, igual que nosaltres, capficat amb aquesta estranya estrella, molt lluminosa, amb la lluent cua, que es va desplaçant nit rere nit, d’orient a occident.
    Hem reposat i refem el camí, tots tres dalt dels nostres camells, i acompanyats dels respectius patges.
    Arribem al riu i descavalquem per a beure uns glops d’aquesta aigua fresca i clara.
    Un homenet, que té una canya a les mans, ens saluda amb un bon dia. Li contestem i jo m’avanço i li pregunto si hi ha per ací un estable on trobar una mica de menjar per als camells i diu que sí, però que li ho preguntem a la dona que renta, a l’altra banda del rierol, que ella ens podria orientar millor perquè, amb la dona que fila, hi van de vegades a donar menjar i aigua a un bou i a una mula que fa temps que hi semblen abandonats.
    Saludo la dona que renta, que ja té un munt de roba blanca estesa als arbres del voltant i diu que sí, que seguint aquest caminal que surt del bosc, ben aviat trobarem l’establia. I que la dona que fila potser tindrà més temps per acompanyar-nos-hi, perquè és més gran i ja no treballa gaire.
    Li ho demanem i ens diu que sí, que precisament ha fet uns bolquers per al nen que hi ha nascut fa pocs dies i que ja pensava anar-hi a portar-los-hi, junt amb una mica de mel i mató per a la bonica mare que l’ha parit, que és la més dolça i amable que ha trobat mai, i que el seu marit és un home molt fort i treballador i també molt afectuós.
    Nosaltres descavalquem. L'home que llaura amb els dos bous dóna aigua i menjar als patges, per als camells. Nosaltres tres, junt amb la dona que fila, anem cap a l'establia.
    Arribem a l’estable i ens quedem tots enlluernats. Hi ha un nen preciós, ros i blanquet, posat en un pessebre ple de palla. La mare, molt jove, és la dona més bonica que he vist mai i l’home, alt i fort, amb uns ulls de bona persona que enamoren.
    Se senten, al lluny, uns cants melodiosos i unes veus molt afinades que canten. Ah! I la mateixa estrella, que encara que és de dia, brilla damunt l’establia i la seva cua lluminosa fa una llum que no enlluerna.
    Estic molt commòs. Sento que les galtes em cremen i em sembla que estic tan vermell que, en lloc del rei blanc, dec semblar el rei roig. Miro en Gaspar i veig que li llisquen unes llàgrimes grosses per les galtes... I el rei Baltasar, el veig tan pàl·lid que, en lloc del rei negre, sembla el rei gris.
    Tots tres caiem de genolls i oferim, als pares, els obsequis que portem: or per al Rei, mirra per a l’Home, per a ser ungit quan mori, i encens com a Déu.
    Ens demanen que no passem per Jerusalem quan tornem a les nostres terres, perquè perillaria la vida del nen, ja que el rei Herodes té enveja del seu Jesuset i el voldria matar.
    De totes maneres, ja tenen pensat anar una temporada a l’Egipte, per a fugir d’aquest perill.
    Besem tots tres els peuets del nen i els pares ens abracen, també emocionats.​
    Adéu, estrella fulgurant! Adéu, nen preciós!
    Tornem a les nostres terres tan contents que tots tres decidim que cada any, per aquestes dates, portarem joguines i regals als petits i als grans que creguin en nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada