Em sap greu de no haver-lo cregut (Antònia García)

Que em perdoni Freud:

Perquè ell es pensava que podia veure i explicar les meves emocions més íntimes. I jo no me’l vaig creure.

            Perquè es pensava que podia analitzar les pulsions que són la causa de les meves accions. I jo no me’l vaig creure.

            Perquè es pensava que podia entrar a dins dels meus somnis i que podia interpretar-los. I jo no me’l vaig creure.

Ja fa temps vaig anar a la visita d'un psicoanalista que m'havien recomanat. M'havien dit que era molt bon metge, seguidor de les teories del famós Sigmund Freud. El doctor em va fer passar a la seva consulta. Jo m’esperava veure el típic divan i la butaca al costat, però en canvi vaig veure un moble una mica estrany que, sí, recordava vagament un divan. Vaig preguntar al doctor: “És ergonòmic, aquest divan?” “No, és comprat a Ikea, un model de sofà en fase d'experimentació. Estiri-s’hi, si us plau”. Em va fer l'efecte que aquell moble estava pensat perquè la incomoditat que oferia privés que el pacient s’adormís.

            El doctor, senyor Prats, es va asseure a terra, al meu costat, sobre una estora, amb l’ordinador sobre les cames. Em va mirar de fit a fit i em va dir: “A veure, comencem per la seva infantesa. Expliqui’m tot el que recordi”. Malament, vaig pensar, perquè tinc molt bona memòria i aquí ens hi cantaran les puputs. Després de molta estona em va treure una mena de joc amb tot de peces de fusta i em va dir que relacionés cada peça amb alguna acció o activitat meva. Ho vaig trobar una mica avorrit, la veritat. A continuació, em va dir que li expliqués què somniava, si els meus somnis eren de colors o en blanc i negre... I em va fer fer dibuixos en un bloc mentre li anava explicant els somnis.

            Quan ell ja en va tenir prou (jo ja feia molta estona que estava valorant la possibilitat d’aixecar-me de l’artefacte que feia de divan i d’anar-me’n a cuita-corrents d’allí), em va dir que, veient els dibuixos i considerant les meves explicacions, segons el seu mestre, el famosíssim doctor Freud, em convenia fer una teràpia per combatre els trastorns de la meva personalitat, que va dir que era triapipolifacètica i àmpliament somiatruitera.

            Em vaig quedar de pasta de moniato. Li vaig respondre que si aquell era el diagnòstic que hauria fet el doctor Freud, també m’agradaria saber quin era el seu, ja que el seu admirat mestre ja no era d’aquest món per poder-m’ho dir personalment,  però ell sí.

            Tant de bo no li ho hagués proposat, perquè em va fer una “parrafada” que no vaig entendre gens i que em va produir un maldecap terrible, acompanyat per un començament de contractures musculars, de resultes de la positura estranya que tenia en aquella mena de divan, mai tan mal dit.

            Vaig donar la visita per acabada i li vaig dir que m’enviés la factura a casa perquè se m’havia fet tard i me n’havia d’anar de seguida. Em vaig alçar d’aquell artefacte de tortura i vaig sortir corrents d’aquella casa, sense donar-li temps de dir res.

            I que em perdoni Freud però, veient com actuava el seu deixeble, no em vaig creure res, ni del que em va dir el doctor Prats ni del que després, per curiositat malsana, vaig intentar saber sobre les teories i doctrines del doctor Freud, que, per altra banda, es veu que havia estat una bellíssima persona.

            Bé, una cosa no treu l’altra!