No sé per què, en aquesta cançó, tan
nostrada i tan antiga, a la Lluna li diuen la Pruna…!
A
la Lluna, el nostre satèl·lit, l’únic que tenim, pobreta, li diuen de tot…
Però, us imagineu si poguéssim viure en un altre planeta, com ara Júpiter, amb
tants satèl·lits que l'envolten…Les nits deuen ser precioses i clares, amb
tantes cares diferents que el contornen! Tots deuen ser de diferents colors,
quina meravella! Però nosaltres ens hem de conformar amb un de sol i ja en
tenim prou, amb tantes llegendes i rondalles.
–Julieta,
et juro per la Lluna…!
–No,
Romeu, no juris per la Lluna, que és una mentidera i una traïdora…! Quan diu
que creix, mostra una gran lletra D, com si disminuís i, quan minva, ens
ensenya la lletra C, com si creixés!
Així
li responia la celestial Julieta al seu enamorat, quan ell li volia assegurar
el seu gran amor. Sí, la Lluna és mentidera, però només en els nostres
llenguatges, perquè n'hi deu haver d'altres en què créixer no s'escriu amb C,
ni minvar, disminuir, amb D.
El
cas és que el nostre satèl·lit té moltes històries i llegendes, però s'han
descobert, al pas del temps, moltes veritats, com ara les marees, que,
antigament, no sabíem d'on emanaven.
Encara
que la Lluna és a 380.000 km de distància, la seva gravetat, junt amb la del
Sol, provoca les marees. Aquest efecte no solament es nota als oceans. Els
científics han pogut veure que l'escorça terrestre també s'eleva uns 30 cm quan
hi ha marea alta.
Sabem
que també es manifesta en els éssers vius, com els moviments de la saba i també
els cultius en general. També els cabells de les persones creixen més
ràpidament durant les èpoques de marees altes.
A
la lluna plena se li atribueixen efectes relacionats amb el nombre de
naixements, els crims, els suïcidis, les malalties mentals, els desastres
naturals i els accidents, entre altres coses; però, fins ara, cap estudi
científic no ha demostrat que tinguin relació amb la Lluna.
Els
eclipsis: quan la Lluna se situa entre la Terra i el Sol, es produeixen els
eclipsis solars i quan és la Terra la que es troba al mig, els eclipsis són de
Lluna.
El
millor eclipsi és el complet de Sol, una veritable meravella. Pocs instants
abans que el Sol quedi completament
tapat per la Lluna, els seus últims rajos brillen a través de les valls
de la Lluna i se'n diu “Perles de Baily”. La darrera perla desapareix amb un
esclat extremadament brillant, anomenat “Anell de Diamant”.
«La Lluna segueix bàsicament
tres cicles diferents. El cicle sideral dura 27 dies, 7 hores i 47 minuts. La
Lluna descriu trajectòries progressivament més baixes i diem que es troba en
ascendents quan descriu trajectòries més altes al cel.
El
segon cicle és el sinòdic, que té una durada de 29 dies, 12 hores i 44 minuts.
La Lluna canvia de forma, és a dir, presenta diferents fases. Quan creix mostra
la forma de la lletra D i, quan minva, la de la lletra C.
El
darrer cicle és anomalístic i dura 27 dies, 13 hores i 18 minuts. És quan
s'acosta i s'allunya de la Terra seguint una el·lipse i, per tant, canvia
lleugerament la seva mida relativa.»
Tot
això dels cicles ho he copiat del llibre El cielo, de Josep Comas Solà,
que em va regalar el meu pare quan jo encara no tenia els deu anys. M'ensenyava
astronomia a la seva manera: agafava una poma i la feia voltar sobre ella
mateixa i al voltant de la làmpada del menjador i deia que el llum era el Sol i
la poma, la Terra. Agafava una cirera, deia que era la Lluna i la feia girar al
voltant de la poma. També em deia que la Lluna sempre ens mostrava la mateixa
cara; mai ningú no ha pogut veure-li l'altra. Això també ho he llegit a De
la Terra a la Lluna, de Juli Verne.
Que en sabia, d'astronomia i de tot, el
meu pare..!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada