Antigament, les mones eren rodones, amb ous durs enganxats a la pasta, un ou per cada any de l'infant. Es feia fins que el noi o la noia arribava als dotze anys.
Amb el temps, la forma de la major part de les mones ha anat canviant. Se'n fan poques com les d'abans. Ara, la majoria són fetes amb ous pintats de colors, ous de xocolata de mides diverses, amb adorns de figuretes com ara pollets, plomes de colors, casetes, representacions de personatges populars, etc.
Un dia em van explicar el cas següent, relacionat amb la mona de Pasqua:
Hi havia una família que estava formada per un marit i muller amb tres fills, dos nois i una noia, i un avi que era el pare del marit. L'avi també era padrí d'un dels nens. L'àvia, padrina de la nena, feia poc que era morta. Els padrins dels altres nens eren oncles i cosins de més edat.
Era una família molt tradicional i continuaven amb el costum de regalar la mona per Pasqua.
Aquell any, com que faltava la padrina de la nena, va ser la mare qui li va portar una mona amb tres pollets, tres ous pintats de color verd i un ou de xocolata, força gran. Era el primer any que li portaven un ou d'aquella mida. La mare va decidir que n'anirien trencant trossets. Tenien xocolata per uns quants dies! D'entrada, començarien amb els ous petits i un tall de pastís per a cadascú. En acabat, van ben embolicar la resta de la mona i la van deixar a sobre del prestatge gran de la cuina.
L'endemà, després de dinar, van portar la mona a taula i la van destapar. I, oh, la part de dalt de l'ou gran estava esquerdada i un petit bocí, trencat! Qui havia estat? Es van mirar tots amb recel. I tots van fer que no amb el cap. Com que no era cas d'enfadar-se, van deixar l'ou de xocolata a part i es van acabar de menjar la resta de la mona.
Al dia següent, van tornar a portar l'ou a taula. I una altra vegada faltava un tros de xocolata, aquest cop més gran, i l'esquerda havia fet badar l'ou. “Vinga, nois,” va dir el pare, “l'ou és per menjar-nos-el entre tots, no cal fer-ho d'amagat! Hi ha xocolata per a tothom!” I amb dues culleres de fusta a tall de pinces va mirar d'esbocinar una part de l'ou. Aleshores, no van saber d'on, va sortir una serp i va saltar cap a sobre de la taula amb gran esglai i xiscles de tots, va fer tres passades al voltant de l'ou i després va lliscar, tot fent esses, cap a un extrem de la taula, i va desaparèixer.
“Un escurçó! Un escurçó!” va cridar un dels nois.
“No és un escurçó”, va dir l'avi. “És una colobra!”.
Tots s'havien alçat de les cadires amb sobresalt i miraven on havia anat a parar aquella serp. La nena, encara ben espantada, s'havia enfilat corrents al coll de la seva mare i llavors la va veure: la serpent s'estava molt quieta damunt de la cadira que la nena havia deixat buida i que era el lloc on l'àvia difunta tenia per costum d'asseure's. “Aaah...! És aquí!”, va xisclar la nena. Però en un girant d'ulls la serp s'havia fet fonedissa. Ja no la van trobar.
Quan tots es van haver calmat una mica i van tornar a seure, el pare va mirar l'avi. Va ser una mirada interrogadora, que podia dir moltes coses. L'avi li va aguantar la mirada mentre, molt a poc a poc, passava la mà pel respatller de la cadira que havia estat de l'àvia. Tots dos van tenir el mateix pensament. L'àvia, abans de morir, agafada a les mans d'ells, amb un fil de veu els havia dit que sempre estaria amb la família. No la veurien però estaria amb ells, participant en les seves vides. Fos quina fos la forma de vida amb què s'embolcallés. Una planta, un ocell, un raig de sol o de lluna... Estaria amb ells.
Aquest és un cas difícil de creure. Qui m'ho va explicar tampoc no estava segur que fos veritat. Però els lligams familiars i les tradicions tenen una gran força. I aneu a saber. Qui sap...
