Vaig deixar enrere la casa (Montserrat Fortuny)

Vaig deixar enrere la casa, el poble, els records... I no em vaig girar ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la meva vida fins a aquell dia. El meu cap rumiava sempre la mateixa idea, pensés el que fos, sempre arribava a la mateixa conclusió:

Jo me l'estimava, la Laia, sí, força; era tan bonica, tan bona, tan intel·ligent. Reunia tot el que pot tenir una dona per a fer feliç un home, i m'estimava. Potser més del que jo l'estimava a ella... I jo que no m'havia enamorat mai abans, ara sentia allò meravellós que és l'amor correspost. Però, avesat a anar sempre sol pel món, com un llop solitari, vulgues que no, em sentia lligat. El sol pensament que m'havia de casar em rosegava per dins.

Jo, sempre tan lliure, ara em sentia com un burgès i m'imaginava mig calb, amb la panxa arrodonida, assegut en un balancí, gronxant-me, com recordava l'avi, deixant-me posar les sabatilles per les netes, fumant el meu puro...

Vaig voler fugir, escapar-me d'aquella comoditat pressentida i no desitjada i vaig anar-me'n a l'estranger, vaig dir que havia trobat una feina millor (ja la trobaria, vaig pensar). I vaig acomiadar-me d'ella, que retenia les llàgrimes d'aquells ulls tan dolços.

Vaig treballar de seguida i vaig guanyar-me bé la vida. No vaig escriure mai, no vaig telefonar mai.

Van passar dos anys i cada vegada l'enyorava més. Tant, que vaig decidir tornar i fer-me perdonar.

Vaig anar corrents a ca la Laia. Tot tancat i barrat. Els veïns em van dir: “Que no ho saps...? Aquesta noia fa més d'un any que va morir.”

Vaig sentir que el terra s'obria als meus peus... Sí, que la terra m'engoleixi...!

I així em teniu, muntanyes i boscos i rius i mars de la meva terra, tancats i barrats per a mi. No em volen els vostres precipicis, les vostres fondalades, no, segueixo viu, només mort per dins.

Aquest bosc que recorro ara, no sé on em portarà, amb tants girs, tan espès, amb aquesta boira que puja de terra, amunt, amunt, tapant la lluïssor del sol, fent les ombres fantasmagòriques, amb aquestes sentors d'herba mullada, de molsa podrida i enganxadissa, els arbres que es mouen lents, pausats.

Me'ls miro i m'esgarrifo... Cada branca acaba amb uns dits escardalencs, amb afilades urpes, que branden sense vent, cada volta més a prop dels meus ulls, a mesura que s'estreny el caminoi, com si volguessin buidar-me'ls...!

He deixat la casa, el poble, els records... I no m'he girat ni una sola vegada per contemplar tot el que havia estat la meva vida fins a aquest dia.