La feina...! Cada dia igual. Monotonia. Les mateixes gestions. Les mateixes cares. Les mateixes veus. El dinar, lleuger. Només tinc mitja hora. El menú és força repetitiu al self-service. La feina de la tarda, soporífera. N'estic tip d'aquesta vida.
Hora de plegar! Per fi! Me'n vaig a casa.
Preparo el sopar. Trec de la nevera el plat de verdura i el tall de peix que em van sobrar d'ahir. Connecto l'aparell de televisió. Busco el canal on fan notícies.
Al cap d'una estona me'n vaig a dormir. Me'n vaig a somiar. Cada nit somio. De primer, les cames se'm van adormint, provo de moure-les i no em responen. La respiració se'm torna compassada. Les parpelles em pesen... Em fico en una cova arran del mar. El terra de la cova és d'arena fina. Les onades entren i surten. Mullen l'arena i les roques de la cova. Arriba una barca i jo m'amago darrere de les pedres. Veig una noia a la barca. “ Sònia!” crido. Surto de l'amagatall. M'enfilo a la barca. La Sònia m'ensenya les mans, plenes de petxines i caragols de mar. Naveguem fins a una illa voltada d'esculls. Trobem un freu i podem arribar a terra ferma. A la platja hi ha restes de crancs. Després, palmeres. Una muntanya que sembla un volcà. La Sònia vol pujar-hi però jo no...
Sona el despertador. L'aturo. Em llevo. Esmorzo. Me'n vaig a la feina... Cada dia igual. Monotonia.
Me'n vaig a casa. Preparo el sopar...
Al cap d'una estona me'n vaig al llit... Els braços i les mans se'm van adormint... Les parpelles em pesen... Torno de plaça amb el cistell ple. Tinc menjar per tres o quatre dies. Quan sóc al meu carrer trobo tres nois que duen unes escales de pintor. Les posen arran del portal de casa, s'hi enfilen i... “Eh!, què feu!” crido. Estan entrant al meu balcó! Els llanço una albergínia i quatre pastanagues... Ells agafen els testos i em llancen els geranis. “Desgraciats!” crido. “Baixeu d'aquí o avisaré la policia!” De seguida m'arriben les seves riallades plenes de sarcasme. “Ha, ha, ha...!” Faig un salt increïble. Passo de llarg del meu balcó i arribo al terrat. Allí, el gat de la portera està prenent el sol, tot caragoladet damunt de les rajoles. S'espavila de cop, fa un marrameu estrident, treu les ungles retràctils i es posa en posició d'atac... Jo també! M'adono que tinc ungles retràctils. Just abans que arribem a un cos a cos, s'acosta un helicòpter, s'atura damunt nostre, en baixa un socorrista per una corda o un cable, em posa un arnès i em lliga fortament al seu cos. Ens elevem cap a l'helicòpter...
Sona el despertador. L'aturo. Em llevo. Esmorzo. Me'n vaig a la feina... Cada dia igual.
Hora de plegar! Per fi! Me'n vaig a casa.
Preparo el sopar. Al cap d'una estona me'n vaig a dormir. No sento les cames... Les parpelles em pesen... noto com els ulls giravolten frenèticament sota les parpelles... Entro a la sala de reunions... Avui s'ha de trobar l'espia... És aquest, potser? O potser aquesta? “Vinga”, diu l'home dels cabells blancs, “que no tenim tot el dia...!” Tothom posa el seu mòbil sobre la taula. Al punt de les dotze tots els mòbils comencen a sonar alhora... Obro la finestra, agafo els mòbils, un per un, i els vaig llançant al riu. “Apa, tot arreglat!” Que estrany... Ningú no en fa cas... Les deu dones i els quinze homes que hi havia a la sala anem sortint ordenadament. A la porta de l'edifici hi ha un autocar. Tots hi anem pujant. El vehicle s'enfila per una carretera en forma d'espiral...
Somio que sona el despertador. L'aturo. Somio que em llevo. Esmorzo. Somio que me'n vaig a la feina... Cada dia igual. Monotonia. Somio...
Em desperto. S'ha acabat el somni pesat, monòton, sense cap al·licient. Ara estic entre els meus amics, en un descampat, voltat d'imatges oníriques que es van plegant com si fossin un llibre. Aviat sortirà el sol. És l'equinocci de la primavera. Em sento ben despert. Eixorivit. Completament desvetllat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada